Es coneix com a règim senyorial el conjunt de vincles de dependència personal o territorial i de modalitats d'explotació del treball establertes entre els senyors i el pagesos de les seves senyories, que és l'essencial de les relacions de producció pròpies del sistema feudal o feudalisme. Quant a les modalitats d'explotació del treball o maneres de sostracció, segurament no hi ha un model categòricament únic sinó moltes variants, i algunes tant essencials (predomini de la renda o dels serveis en treball, per exemple) que cal pensar fins i tot en la coexistència de diferents models. De fet, els historiadors, quan estudien senyories concretes, acostumen a descartar-ne la diversitat de prestacions rendals i, per això, a vegades renuncien a fer-ne una classificació tipològica.
En relació amb les obligacions feudals, Maurice Dobb diu que hi ha dues qüestions analíticament diferents: en primer lloc, la qüestió de la naturalesa de l'obligació imposada al serf o tenent, com per exemple, si l'excedent s'extreu en forma de treball directe en les reserves senyorials o en forma de productes que ell obté de la seva pròpia terra (tinença), ja sigui lliurant directament una part fixa o proporcional de la collita al senyor, ja sigui pagant-li una quantitat de diner com a part dels rèdits de la producció un cop venuda; en segon lloc, hi ha la qüestió del grau de subordinació en què es troba situat el serf o tenent respecte del seu senyor i el grau d'explotació a què és sotmès.
La qüestió de la naturalesa de l'obligació (renda en treball, renda en producte o renda en diner) és important perquè, sens dubte, es troba lligada a fases d'evolució de les formacions socials prefeudals i feudals, a l'estructura de classes, al nivell de comercialització (o de producció per l'ús i producció pel canvi), a la qüestió de l'economia natural i econòmica, monetària, etc.
El grau de subordinació és essencial en l'anàlisi perquè implica tota la qüestió de la servitud, la individualització de la producció, el marge més gran o més petit d'autonomia de l'explotació pagesa, els obstacles per a la formació d'un mercat lliure de treball, etc.
El grau d'explotació que s'ha d'analitzar en relació amb les fases d'expansió i declivi del feudalisme afecta directament el balanç de l'economia de l'explotació pagesa, l'actiu i el passiu, la reproducció, l'autoconsum i la sostracció. Evidentment, com més alta sigui la taxa de sostracció, més difícil serà per al pagès reproduir les condicions d'explotació i garantir el sosteniment familiar. En general, es creu que entre el grau de subordinació i el d'explotació hi ha una mena de correspondència, però el cert és que es pot modificar la condició jurídica del pagès sense que això afecti la condició econòmica de manera immediata.
L'anàlisi quantitativa de tots aquests factors, que forneixen les claus explicatives, fins avui més sòlides, de la transició del feudalisme al capitalisme, no resulta del tot possible fins a finals de l'edat mitjana i principis de la moderna, que és quan comença a haver-hi la documentació adequada. Per a períodes anteriors, hem de conformar-nos amb classificacions i descripcions, generalment extretes d'inventaris o capbreus. Així, basant-nos en el capbreu comtal de 1151 -estudiat entre altres per Th. Bisson-, que essencialment és un inventari dels béns i les rendes de les senyories patrimonials de Ramon Berenguer IV de Barcelona, podem obtenir una imatge aproximada de les menes de sostracció vigents aleshores en la Catalunya Vella. En primer lloc, aquí encara hi ha algun element de la vella estructura dominical, com la divisió de reserves (dominicatures, laborationes, conaminas) i tinences, però, en l'explotació dels pagesos de les tinences, la renda en treball és gairebé irrellevant.
El més dominant és la renda en producte. Els mansi, com a unitats de producció, residència, consum i sostracció, de base familiar i d'hàbitat disseminat, són predominants, però també hi ha pagesos de vila i vilatge, és a dir, d'hàbitat semi-concentrat. Tots obligats pel costum (usaticos) i la coerció, satisfan al comte una sèrie de prestacions que constitueixen l'essencial dels ingressos senyorials (censos, eximenta). En segon lloc, hi ha els agents del senyor, els batlles, encarregats de l'explotació de les dominicatures, la recollida de rendes, la comptabilitat de les batllies i el manteniment de la justícia i l'ordre en les esferes de la seva competència. En darrer terme, l'autoritat del senyor i el constrenyiment d'origen extraeconòmic són imposats a la pagesia per les milícies dels castells de les senyories (els castlans i els cavallers), que actuen més o menys d'acord amb els batlles, si bé també hi ha batlles que es queixen dels abusos dels castlans. En tercer lloc, hi ha els diferents components de la sostracció. Regularment, els pagesos paguen un tribut anomenat censum; és una quantitat fixa de caps de bestiar, carn, vi i cereals, que recorda el vell impost públic. En algunes senyories, però, els components dels censum o similar (censualiter) presenten variants, en relació amb els recursos i la producció local (fogasses, formatges, truites, objectes fabricats). Venen a continuació, en l'inventari, els pagaments a parts de fruits, algun d'origen públic o eclesiàstic, com el delme (1/10 part de la collita), altres dominicals i d'època carolíngia, com la tasca (1/11 part de la collita), i alguns de més recent creació, com el quint, el quart, la meitat o el braçatge (1/16 part de la collita), aquest potser introduït per pagar els serveis del batlle.
Mentre que el pagament fix, dit censum, sembla un cànon satisfet com a reconeixement de dependència, l'agrer o renda a parts de fruit té tot l'aspecte d'una prestació per l'usdefruit de la terra. L'un, dèiem, pot tenir origen fiscal i l'altre, dominical. D'origen públic o fiscal, de l'estructura administrativa d'època carolíngia tenen prestacions com l'alberga (sinònim d'hospitaticum, statica, parata), equivalent al dret d'allotjament del senyor i els seus acompanyants; les civada, per les cavalleries del senyor; els deures d'origen militar, com pagament d'ostes i, segurament, el conductum; els drets tradicionals de justícia (stachamenta, placita, iustitias, homicidia), si bé alguns tenen connotacions més clarament feudals (adulteria, arsinas (arsia), exorchias (exorquia)); els impostos indirectes sobre el trànsit de persones i mercaderies (telonis, leddas, passaticos, pulveraticos (lleuda)); els guiatges o salconduits de fira i mercat (guidonaticos), etc. Per l'us de béns d'interès col·lectiu, que són de la potestat, però no en qualitat d'alou ni en domini, com boscos, prats, pastures, aigües corrents i roques, els pagesos de la senyoria han de satisfer unes prestacions anomenades forestatges (pels boscos), pascherium (pastures), puncturatges, canalatges, etc.
Naturalment, sobre la base del dret de la potestat -dret que els senyors feudals particulars poden haver adquirit per usurpació o concessió- sobre les aigües, les mines i el bosc, el comte de Barcelona, com altres senyors, es beneficia de les rendes dels monopolis: el loceum o locedum (lloçol), cens per l'ús de la farga o fàbrica; prestacions en treball o censos de fabricació satisfets pels mateixos ferrers (operas de ferro, pondera ferri); rendes sobre la producció de les mines (maneras argenti et ferri); objectes fabricats pels artesans del ram de la fusta, etc.
Fa l'efecte que, a Catalunya, el règim dominical clàssic, basat en el domini bipartit, no va tenir mai gaire importància; això no obstant, alguns pagesos de les senyories o els dominis de Ramon Berenguer IV estaven obligats a fer serveis en treball o prestacions personals, dites joves, tragines, operas i cussures, que devien derivar de les functiones o el servitium d'època carolíngia.
Finalment, durant les violències del segle XI, algunes comunitats pageses van ser obligades a satisfer prestacions arbitràries, desacostumades, com les chestes (questia), toltes i forces, que finalment restaren com a mals costums habituals. No hi ha motiu per pensar que el règim d'explotació del treball que, segons aquest capbreu, regia al segle XII en els dominis o senyories del comte de Barcelona, fos diferent del vigent en els de la noblesa o l'Església. Naturalment, amb el temps, però sobretot en la baixa edat mitjana, es van introduir canvis importants en les formes de sostracció: van restar les chestes o questies, però van desaparèixer o minvar les toltes o forces; les prestacions en treball també van disminuir; la renda fixa en moneda va guanyar terreny a la renda a parts de fruits i, després de la sentència de Guadalupe (1486), els anomenats mals usos (cigucia, àrsia, exorquia, intestia, ferma d'espoli, remença) també es van extingir. Això no obstant, l'essencial del règim senyorial va persistir durant l'edat moderna, fins a les Corts de Cadis i les reformes liberals del segle XIX1.
1 Diccionar d'Història de Catalunya, Ed. 62. Text de Josep Maria Sans i Travé
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)