Introducció

La història de les comarques gironines va estretament lligada a la història dels Països Catalans, la forja de la seva identitat i el tarannà dels seus pobladors. Aquestes planes presenten la història dels diferents pobles i indrets que les formen, d'una forma resumida i esquemàtica, organitzada per comarques, de forma que el lector, amb una ullada, es pugui situar en el temps i perfilar els trets característics de l'època en la que tingui interès.

La reconquesta dels territoris que havien caigut amb mans dels àrabs, com a conseqüència de la desfeta del domini visigot a la península, va suposar l'inici d'un nou marc de relacions de domini de la terra i de les persones, instaurat per donar cobertura legal i econòmica a l'ocupació dels territoris conquerits. Podríem dir que el punt d'inflexió es produeix l'any 752, sota el regnat de Pipí el Breu, en el moment que els francs frenen els àrabs i conquereixen les ciutats de Nimes, Agde, Magalona i Besiers,  posen setge a Narbona entre 752, el 759, penetren al Rosselló i, ja sota el regnat de Carlemany, l'any 785 la ciutat de Girona es lliura als francs juntament amb els territoris de Girona, Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries¹.

Abans de l'any 1000, a la Catalunya nord-oriental, només hi havien quatre ciutats o nuclis als quals s'aplicava el qualificatiu de vicus o civitates: Girona, Empúries, Elna i Ceret. La resta de nuclis de poblament eren villas o villares, sens dubte el tipus d'unitat territorial més esmentada en el segle X. Sense que es pugui disposar d'una llista exhaustiva, podem suposar que als quatre comtats de Girona, Besalú, Empúries i Perelada el nombre de villas i villares era, en aquest segle X, molt important. La proliferació de villas durant els segles IX i X es pot relacionar amb els progressos demogràfics. És significatiu, per exemple, que si en el segle IX encara es poden delimitar villas amb elements geogràfics, com en el cas d'Ullà i Bàscara, en la segona meitat del segle següent, les villas es troben rodejades per altres villas, tal com es demostra en el cas de Parets al comtat de Besalú, o Tonyà al comtat d'Empúries. A poc a poc el país esdevenia un mosaic de villas sense intersticis buits en les àrees més poblades¹.

Les villas catalanes no s poden equiparar a les característiques del món carolingi clàssic ni tant sols es pot considerar que en tots els casos es tractés de dominis senyorials. Els comtes, alguns membres de l'aristocràcia laica, les seus episcopals de Girona i Elna, i els grans monestirs, tenien cadascun el control d'un gran nombre de villas. Però aquestes llargues llistes es troben en preceptes carolingis o butlles que no permeten determinar quina era la magnitud real del domini senyorial en aquestes villas. És possible que en els diplomes només es garantissin els drets públics sobre les villas, és a dir la immunitat. Aquests drets es podien contemplar amb la possessió alodial de tota o una part del territori de la villa. Però no sempre era així i els conreus de moltes villas estaven repartits entre un gran nombre d'aloers¹.

Les villas no constituïen en general grans explotacions ni tan sols dominis territorials compactes en mans d'un sol amo, eren més aviat un conglomerat heterogeni d'alous en mans de gent de nivells socials diversos, inclosa la pagesia. Col·lectius pagesos com els de Vilamacolum, Palau o Bàscara que s'enfrontaven a la pressió externa dels poders comtal i episcopal davant els tribunals amb un èxit relatiu podien estar formats per petits aloers. En el cas de Vilamacolum els qui es resisteixen a oferir tributs i serveis al comte es defineixen com a tenentes et possidentes de les seves cases, patis, horts, terres, vinyes, prats, pastures, estanys, peixateries i garrigues. A Palau això explicaria que s'eximeixi el col·lectiu de tasques i altres parts de collites que són característiques d'una senyoria territorial alhora que se sotmeten a una altra sèrie de drets que ha qualificat de públics i que s'emparenten amb els que es discuteixen a Vilamacolum o Sant Joan de les Abadesses. Aquesta pot ser la raó del seu elevat grau d'autonomia i capacitat de maniobra. És a dir, la força política de les comunitats rurals es correspon amb el seu control de la terra, la seva condició d'aloers o propietaris d'una bona part del sòl de les seves villas¹.

A partir de l'any 1000, la parròquia va anar desplaçant les villas i villares com a forma marc de referència preponderant en l'organització del territori, malgrat la relativa coexistència dels dos nivells. La xarxa de parròquies tenia, però, uns precedents més antics i podem datar-ne la formació i primer desenvolupament en el segles IX i X. En el comtat d'Osona l'organització parroquial sembla poder-se remuntar a la fi del segle IX. A les diòcesis de Girona i Elna, la construcció d'esglésies i la creació de parròquies semblen també un fenomen força precoç com a resultat de les iniciatives de bisbes, clergues, comtes, aristòcrates, monestirs i col·lectius de laics. No obstant, l'existència d'esglésies no suposa la consolidació d'autèntiques parròquies amb totes les seves funcions: administració de sagraments com el baptisme, enterraments i en general la cura d'ànimes damunt un territori ben delimitat^(a).¹