El Surós de Castanyet, un mas amb nou segles d'existència

Ricard Teixidor i Palau Investigador

El meu primer record que tinc de les Guilleries es remunta a la dècada dels cinquanta del segle passat quan vivia en un mas no gaire allunyat dels contraforts orientals d'aquest massís. La muntanya de Santa Bàrbara, com així l'anomenava la gent de la contrada, se'm mostrava com una immensa muralla amb colors canviants al llarg de les estacions de l'any. Recordo quan, a la nit de sant Joan, veia tot de llumets escampats pel vessant de la muntanya; eren les fogueres que encenien els habitants de les masies, signes evidents de que estaven habitades. Amb el pas dels anys, el nombre de fogueres anà minvant; els pagesos ja no les encenien perquè havien marxat de llurs cases que, de mica en mica s'anaven enrunant. De llavors ençà, l'única vida que hi ha perdurat és la dels animals del bosc que hi han cercat aixopluc, s'hi han amagat o hi han fet nius i caus. La vida d'aquests masos, molts d'ells amb segles d'existència, ja s'havia acabat abans d'arribar a la fi del segle XX. Alguns, però, han tingut la sort de no desaparèixer, les cases han estat restaurades i actualment segueixen estan habitades, encara que no s'hi faci vida de pagès. Aquest és el cas del Surós de Castanyet.

 

Situat a la capçalera d'una vall poblada des de fa més de mil anys

Les aigües plujanes que discorren avall pel vessant oriental del turó de Llumeneres formen la capçalera del Canadell, un riu que des de sempre ha fet de partió de parròquies, jurisdiccions i, modernament, municipis. Actualment fa de límit de les parròquies de Castanyet i Santa Coloma de Farners de la de Brunyola i antigament també separava jurisdiccions; Castanyet formava part dels dominis integrats de la batllia de Riudarenes i la jurisdicció senyorial dels Cabrera, i Santa Coloma de Farners i Brunyola eren baronies amb jurisdicció pròpia. Sabem que les Guilleries abans eren molt més poblades que no pas ara; ja en temps reculats de l'alta edat mitjana hi ha dades documentals sobre l'existència humana en aquesta contrada fronterera situada als contraforts orientals d'aquest massís. L'any 951 es té constància documental de l'existència del vilar de Muxago. En aquesta època, encara no existia Catalunya tal i com és ara; a la segona meitat del segle X hi havia uns comtats que formaven la que anomenem Catalunya Vella i que depenien dels monarques carolingis. Aquest indret pertanyia al comtat de Girona, al límit amb el d'Osona. I què era un vilar? Doncs, era una petita comunitat integrada en una de major, anomenada vil·la. Amb el pas del temps s'hi podia construir una església que esdevenia en parròquia i ja tenim un poble, però això no es va donar aquí, pot ser perquè mai no hi va haver prou població.

Un mas de remença

Han de passar gairebé 300 anys per tenir notícies de l'existència de masos en aquesta vall. És l'any 1227, un abans que el rei Jaume I conquerís l'illa de Mallorca. Un llevador de censos a favor de Bernat de Citjar, ciutadà de Girona, data d'aquest any. La consulta l'he feta en una còpia del segle XVIII transcrita al català. S'anota que aquest patrici gironí rep censos i tasques de sis masos de Brunyola i Castanyet "quals masos són en una vall tots junts, esto és, que en la dita vall no hi ha altres hòmens, masos ni terras que los que se tenen totas per dit Citjar". Els masos que s'anomenen són aquests: Moixach. Surell, Taverner, Surós, Palomera, i des Vall (Masdevall). Llevat de mas Surell (agregat a mas Palomera el segle XVI), la resta ha arribat fins als nostres dies. Can Moixach i el Masdevall pertanyen a la parròquia de Brunyola i els altres, a la de Castanyet. Quan es va fer el llevador de censos, els masos ja hi eren, per tant, podem assegurar que la seva existència té, com a mínim, nou segles. Si en les parets de cada una de les cases escrivíssim un llistat de tots llurs habitants al llarg d'aquestes centúries, pot ser ens mancaria espai per fer-los caber tots. Quan hom les contempla, encara dempeus (això sí, amb totes les reedificacions i reformes que el pas del temps ha obligat a fer-hi), cal dir que fan sentir admiració i respecte.

Sabem algunes coses dels Citjar (també escrit Sitjar). Eren importants a la ciutat de Girona; formaven part dels grans llinatges del patriciat d'aquesta ciutat igual que els Santceloni, els Vingut, els Bell-lloc els Sampsó i altres. Tenien un gran pes en el poder polític i econòmic i gaudien del privilegi de ser ciutadans honrats. Bona part de les seves rendes provenia del domini directe de moltes propietats rurals situades a la rodalia de Girona (per exemple, mas Sitjar, situat al pla de Salt) i altres situades més lluny, com aquestes, a les Guilleries. El domini directe de les propietats era un dret senyorial. A través d'un contracte (establiment), el senyor donava a l'emfiteuta el domini útil d'una cosa immoble (com ara una mas) perpètuament. A canvi, rebia una pensió o cens anual fix i altres prestacions. A més, en aquesta època, els habitants d'aquests sis masos estaven sotmesos a la servitud de la gleva, eren pagesos de remença i propis de llurs senyors. Això volia dir que no se'n podien anar sense haver-se redimit als Citjar mitjançant un pagament.

El primer nom d'un habitant de mas Surós l'he trobat a l'any 1289 a causa d'un acte delictiu. Salvador Surós acompanyava Bernat Molina, de Sant Martí Sapresa, quan aquest, en una baralla, malfereix Miquel Mont de la parròquia de Sant Amanç, terme del castell d'Anglès. Els dos són declarats culpables i això és un delicte molt greu que s'ha de pagar amb una pena severa, fins i tot amb la mort, però el senyor dels castells de Brunyola i d'Anglès, Guillem Gaufred, absolt Salvador Surós. Això sí, per una quantitat de diners que en el document no especifica quant, però que no deu ser poca. En aquesta època, amb diners tot era possible, fins i tot comprar i vendre jurisdiccions i commutar la pena de mort per una pena pecuniària. Al segle XIV, he trobat més noms. L'any 1342, Pere i Guillem, fills de Guillem Surós, confessen ser homes propis de Ramon Citjar i com a reconeixement d'homenatge li fan un parell de gallines cada any per Nadal. Un any més tard, Berenguer Surós es casa amb Blanca la qual, pel fet de fer residència en un mas propi, passa a ser una dona pròpia, igual que ho seran el seus fills.

La situació econòmica a la segona meitat del segle XIV no és favorable a aquests ciutadans de Girona; la pesta negra fa estralls al camp i les rendes minven; cal vendre propietats per seguir obtenint ingressos. L'any 1385, Bernat Citjar i el seu fill, que també és diu Bernat, fan venda perpètua (sense el dret de recompra), no solament de tots els masos de la vall del Canadell, sinó d'altres a Sant Martí Sapresa, Estanyol i Aiguaviva; tot plegat per dotze mil sous barcelonesos que no són pocs diners. El comprador és un pagès ric de Vilablareix, propietari de mas Tarragona de Madrenchs. En el document no es diu el seu nom i tampoc no sabem si és de remença (poc probable) o té el mas en franc alou (mas aloer o lliure). Coneixem la situació d'aquest mas, perquè encara existeix; al segle XVI passa a anomenar-se mas Civila i actualment és can Peremàrtir. Els Surós ja tenen un altre senyor del qual són propis i li han de prestar homenatge.

L'abast de l'heretat a través d'una capbrevació de l'any 1389

Una capbrevació és el reconeixement del domini directe que el vassall/emfiteute feia al senyor directe a fi de que aquest podés acreditar els seus drets. Ens proporciona una valuosa informació de la propietat, ja que ens indica totes les peces de terra que la componen amb els topònims, extensions i afrontacions de cada una d'elles. L'any 1389, Pere Surós, fill de Berenguer, fa capbrevació del mas al nou senyor. Declara tenir per a Tarragó de Madrenchs son capmàs amb clos, casa, era, hort quintà, ferragenal i terres contigües de dos jornals de bous d'extensió. També confessa tenir el domini útil de sis peces més que són de cultiu, vinyes, boscoses i castanyedes (aquestes les més extenses) i que totes juntes, més un bosc que posseeix lliure de prestacions senyorials, sumen 576 jornals de bous, és a dir 1152 vessanes que són 252 hectàrees. És una extensió enorme en aquesta època, molt superior a la dels altres masos de la vall. No hi ha detall que s'escapi en la descripció de cada una de les peces; a més de l'extensió, s'hi diu el nom –topònim- i les afrontacions. Els noms de les peces de terra són aquests (només una no en té): Caraboteres, ça Plana, Romagós, Surell i Çalou. Per tot plegat fa una tasca (l'ozena part de les collites) i un cens de 8 sous i 10 diners per Nadal i 1 sou i 10 diners per sant Pere.

Les "visites" del bandoler Serrallonga

L'any 1631, Jaume Melanta, àlias el Fadrí de Sau, formava part de la quadrilla del bandoler Serrallonga quan va ser capturat a França. Dut i empresonat a Barcelona, confessa tots els delictes que ha comès al llarg de la seva curta vida (només té vint-i-quatre anys), així com els noms dels seus fautors. Entre aquests, hi ha molts habitants dels masos de les Guilleries i entorn. Mas Taverner i mas Surós són dos d'aquests. Del segon, confessa que "Més, dich, senyor, en casa de T. Surós, pagès de Castanyet havem menjat y begut moltes vegades dins casa que·[e]ns donave de amistat y ab molta folgantsa a mi, al Serrallonga y demés lladres de la quadrilla. Per veurer la amistat que·[e]ns feya, hi anàvem sempre que·[e]ns aparexie y ell nos dave a menjar de bona gana com tinch dit" El nom complert de T. Surós podria ser, segons una capbrevació de l'any 1620, Joan Fàbrega casat amb la pubilla Magdalena Surós. Jaume Melanta confessa que a mas Taverner encara hi té més protecció. L'hereu i propietari, que és el batlle de Castanyet, no solament li dóna de menjar i el convida a passar les nits a casa seva, sinó que l'amaga a una serra quan el sometent l'encalça. Com podem entendre que els habitants d'aquestes cases i moltes altres encobrissin una quadrilla de malfactors? El Fadrí de Salt confessa que ho feien de bon grat, tanmateix podem pensar que, davant de la ineficàcia dels soldats del virrei per defensar-los, no tenien cap altra sortida que sotmetre's, millor a les bones, a la voluntat de Joan Sala, àlias Serrallonga, l'amo i senyor de les Guilleries; i més quan el batlle, qui havia de fer prevaler l'ordre i la justícia, resulta que era un gran fautor.

En possessió de la Pia Almoina

Els hereus de mas Tarragó de Madrenchs posseeixen les propietats de la vall del Canadell, comprades a Bernat Citjar, al llarg de mig segle després de la pau remença, concretament fins a l'any 1535. En aquesta data venen el domini directe dels sis masos (cal comptar-hi com a tal, encara que amb el casal derruït, mas Surell) a La Pia Almoina del Pa de la Seu de Girona. Ho fan a carta de gràcia, és a dir amb dret a recompra, però ja no seran seus mai més. Sabem el nom dels venedors, Francesca Tarragona de Madrenchs i el seu espòs Roc. S'especifica que cada any, per Nadal, els hereus de mas Surós estan obligats a pagar al nou senyor, tal i com ja abans venien fent, tres sous pels mals usos, fins que siguin lluïts els seixanta, tal i com es contempla a la Reial Sentència de Guadalupe, dictada l'any 1486 pel rei Ferran II d'Aragó. Què vol dir això? Doncs, que a partir d'aquesta data varen quedar abolits els sis mals usos que afectaven els pagesos de remença. Però això no seria a canvi de res. La seva lluïció no serà efectiva fins que el capmàs pagui 60 sous; mentrestant haurà de satisfer un cens fix de 3 sous a perpetuïtat. Els hereus de mas Surós, com la immensa majoria dels masos, mai no pagaran els 60 sous.

L'Almoina és una institució de beneficència que posseeix un patrimoni molt extens i dispers a la regió de Girona; arriba a abastar una setantena de parròquies, la majoria de les quals es concentren a les parròquies de les comarques actuals del Gironès i el Pla de l'Estany. A la parròquia veïna de Sant Martí, només té el domini directe d'uns quants masos, en canvi, a les de Brunyola i Sant Dalmai en són la majoria, per no dir gairebé tos. També és senyor jurisdiccional del castell de Brunyola. La seva funció és la de fer caritat als pobres i desvalguts, però això no vol dir que sigui benèvola amb els emfiteutes de la seva senyoria. Aquests estan obligats a fer les prestacions convingudes en els establiments i perpetuades a través dels capbreus. Per Nadal i per sant Pere, el batlle de sac, l'hereu de mas Moixach, passava per tots els masos de la vall a fi de recollir el que pertocava al senyor feudal.

La primera capbrevació per a l'Almoina data de l'any 1666. Jaume Massaneda ha entrat al mas per matrimoni amb la pubilla i propietària útil, Margarida, filla de Mateu Surós. Pel cognom, podria ser que procedís de mas Massaneda, de Santa Coloma de Farners. Els cònjuges declaren tenir per a l'Almoina son capmàs. L'any 1765, Salvador Surós ven, a carta de gràcia, el domini útil del mas a Salvador Crehuet, botiguer de Santa Coloma, pel preu de dos mil dues-centes dinou lliures, nou sous i sis diners. Ell mateix, fent ús del dret de recompra, recupera el mas l'any 1791. Cal anotar que el comprador deu disposar d'una gran suma de diners, donat que a l'any 1771 compra mas Font, un dels més grans de Brunyola, pel preu de tres mil vuitanta-sis lliures en or i plata. La segona capbrevació és de l'any 1768 i és molt extensa i detallada; per la qual cosa ens proporciona noves dades sobre l'heretat. Ha augmentat en extensió, que arriba a les 306 hectàrees. No s'hi indica, però, si els Surós encara hi fan residència o ja el tenen arrendat.

Un habitant del mas va de pelegrí a Sant Jaume de Compostela

L'any 1610, Joan Surós té 50 anys i, malgrat que ja no és jove, vol fer un viatge molt llarg; decideix anar com a pelegrí a Sant Jaume de Compostela. La mateixa decisió l'han presa dos homes més que tampoc no són jovenets: Joan Metge, ermità de Santa Bàrbara, que té 60 anys i Joan Vidal, bracer de Santa Coloma, que també en té 60. Però, per dur a terme el seu desig, necessiten un certificat que ara diríem de "bona conducta moral". Una autoritat l'eclesiàstica, evidentment, ha de testimoniar que són aptes per fer la peregrinació. Després de presentar les proves i testimonis, aconsegueixen que Baltasar Riusech, doctor en dret canònic i vicari general del bisbe de Girona, faci testimonial a favor seu. Ha comprovat que són "cristians catòlics de bona vida, de bona fama i de bona conversa" (traduït literalment del document escrit en llatí).

El camí de Vic

Segons els capbreus de 1389 i 1768, les possessions del mas afronten, per la banda de tramuntana, amb mas Roscall, de la parròquia de Santa Creu d'Horta i batllia d'Osor, mitjançant el camí ral de Vic, també anomenat camí ral vigatà. Actualment encara existeix, si bé el nom ha anat caient en l'oblit. Remunta les Guilleries a partir de l'Hostal de Baix de Sant Martí Sapresa, puja cap als Allaurons, passa pel coll de Roscall, per l'ermita de Nª Sª del Pedró i va a sortir a Sant Hilari Sacalm. Des d'aquí anava fins a Vic. Tenir a prop aquesta gran via de comunicació mil·lenària, precedent de la carretera coneguda actualment amb el nom d'Eix Transversal, era un privilegi ja que permetia, no solament a mas Surós, sinó a tots els altres de la vall, anar a Girona, a Sant Hilari i a Vic per una ruta molt transitada. Però no tot eren avantatges. A l'entorn del coll de Roscall s'hi amagaven els lladres de la quadrilla d'en Serrallonga per robar els qui hi passaven. Els mesos de maig i juny de 1809, milers de soldats francesos, a les ordres del general Saint-Cry, varen passar per aquest indret, després de sortir de Vic a fi de dirigir-se a la ciutat de Girona per assetjar-la. Ben espantats devien estar els habitants de mas Surós, temorosos de les tropes que ho arrasaven tot al seu pas i encara més quan el 24 de maig varen sentir molts de trets que ressonaven per les muntanyes. Provenien d'una topada de cent cinquanta homes a les ordres del batlle de Santa Coloma amb bels gavatxos a la plana de Nostra Senyora del Pedró.

De masoveria a casa de segona residència

A partir de 1791 ja no he trobat més dades sobre els Surós. Per tant, no he pogut saber quan la propietat va ser venuda. Segons consta a l'amirallament de l'any 1950. Francesc Alier n'és el propietari i el mas el té arrendat com a masoveria. Miquel Julià, casat amb Montserrat Coll, ha estat l'últim masover. Va marxar del mas fa uns 30 anys. La intenció de seguir mantenint l'explotació per neorurals, no prospera, i la casa acaba estant deshabitada. Farà cosa de 10 anys, un grup de famílies format per Albets-Minguell, Ortiz-Solà, Solá-Colom, Campasol, Climent-Bayés, i Pujol-Jofré decideixen arrendar-la al propietari actual que és Lluís Alier, un industrial de Barcelona. De mica en mica, l'edifici s'ha anat arranjant per convertir-se en segona residència

La casa, actualment

La Carme, la meva dona, i jo hi vam pujar un càlid i assolellat dissabte de la tercera setmana del mes d'octubre de 2009. Ho van fer amb cotxe per un camí, en força bon estat i d'uns 4 quilòmetres de recorregut, que parteix de la carretera de Santa Coloma a Castanyet en un punt molt proper a aquest poble. Les pluges generoses dels dies anteriors han regat el bosc i això pot propiciar una bona temporada de bolets. Els primers colors tardorals ja despunten i donen unes boniques coloracions a aquesta contrada de les Guilleries. A la casa ens espera en Ricard Pujol qui gentilment ens ensenya l'edifici per fora i per dins. És una masia d'estructura basilical amb dues plantes i golfes, vessants laterals i cornisa catalana. Podria ser originària dels segle XVIII, amb reformes posteriors. Les finestres estan emmarcades per maons; el portal d'entrada, en canvi ha estat restaurat amb pedra granítica. De mica en mica, els nous habitants van restaurant la casa, fent-la mínimament confortable. Queda per condicionar, si bé està ben neta, la cort de les vaques, on encara hi ha la menjadora. S'ha conservat una gran bóta de vi. Aquí mai no va arribar l'electricitat, per la qual cosa disposen d'un grup electrogen. Pel subministrament d'aigua fan servir un enginyós sistema; es fa venir de tres punts diferents: un pou, una mina i una bassa. Actualment hi ha muntat un circuit que porta aigua de la bassa, que s'alimenta d'una deu que raja tot l'any. Al pou també hi ha aigua però so s'utilitza. El Surós se situa al peu mateix del Turó de Llumeneres (794 metres), a la banda del solell. Com a element paisatgístic situat dins de la propietat, cal destacar un castanyer de grans dimensions; al tronc, mig buidat, hi cap una persona adulta. Des de fa poc, però, una construcció trenca l'harmonia d'aquest bonic paisatge; és una gegantina torre de la MAT que s'interposa entre l'edifici i el cim i que s'ha convertit en un malson pels actuals habitants.

Guiats pel nostre amic, hem fet una breu passejada per l'entorn de la casa on tot és bosc de castanyers, suros i pins americans. Aquests han estat plantats a les feixes on abans s'hi conreaven cereals, hortalisses, farratges pel bestiar, oliveres i vinya. També hi havia molts de cirerers que produïen uns fruits d'allò més saborosos. Arribem fins a la vora de la profunda vall del riu Canadell que s'inicia aquí. Per tot arreu veiem castanyes que ara van caient de l'arbre; el pare d'en Ricard en porta una gran bossa plena i també ens diu que ha trobat els primers pinetells. En Ricard ens comenta que abans, els de can Surós, tenien molts de ruscos i baixaven a Santa Coloma amb samals per vendre les bresques mel. Aquí dalt, també hi pujaven els pipaires per arrencar les rabasses de bruc per fer pipes. Amb tot això i una mica de bestiar, els masovers en tenien prou per anar tirant. El Surós bé es mereix un visita per l'esplèndida vista sobre la plana de la Selva que, com des d'una balconada, la domina. Cap a llevant, l'horitzó queda tancat per les Gavarres, però aquest massís deixa veure una mica la Vall d'Aro i el mar a Sant Feliu de Guíxols.

Aquestes han estat les dades històriques del que he pogut aplegar sobre el Surós de Castanyet. De ben segur que n'hi ha d'altres; la qüestió és conèixer el camí on anar a cercar-les. Espero, però, que amb el que he escrit, hàgiu descobert el passat d'un tros de les Guilleries. No voldria acabar sense donar un toc d'atenció al futur del paisatge d'aquest bonic indret. De moment, una autopista elèctrica ja hi ha fet estralls. Quina serà la propera agressió? Ara em ve a la ment la tornada d'una cançó d'un grup de cantautors, "Els Esquirols", amb la qual, fa uns trenta anys, invocaven el retorn del bandoler Serrallonga a fi de salvar les Guilleries; havien de ser foradades per extreure-hi mineral d'urani. Sortosament, el projecte no va prosperar. Ara, l'agressió, ja consumada, ha estat per un altre motiu i, per això, el missatge de la cançó és més viu que mai: "Torna, torna, Serrallonga/, que l'alzina ens cremaran,/ que ens arrencaran les pedres,/que la terra ens robaran".

Nosaltres tan sols som usufructuaris del valor paisatgístic d'aquest territori. Hem de respectar-lo per tal que les futures generacions puguin gaudir-ne tal i com ho han fet els que ens han precedit a nosaltres.

Fons documentals

Arxiu Històric de Girona (AHG). Fons Hospici: signatures 333, 361 i 362. Fons Notaria: Girona 7, signatura 427. Fons Hisenda: amirallaments, 193.

Arxiu Diocesà de Girona (ADG). Pergamins de la Pia Almoina: P-002-00955. Lletres episcopals: U-316 f 88 v.

Fons Digital de Manuscrits de l'Ateneu Barcelonès. Transcripció del manuscrit relatiu al procés de Joan Sala i Serrallonga existent a la Biblioteca- Museu Balaguer de Vilanova i Geltrú. Foli 473. Consulta en línia: http://inf23.boumort.cesca.es/cdm4/document.php?CISOROOT=/manuscritAB&CISOPTR=28509&REC=8

Bibliografia

BOHIGAS, i J. MORALES F. X.: La Guerra del Francès a la Selva L'impacte de l'ocupació napoleònica al món rural. Santa Coloma de Farners: Centre d'Estudis Selvatans, 2005

BOLÓS, J. i HURTADO V.: Atles del comtat d'Osona (798-993). R. Dalmau, Barcelona, 2001.

GUILLERÉ, CH.: Girona al segle XIV (Volum I). Ajuntament de Girona, 1993

JUNQUERA, X.: Les Guilleries. L'esplendor d'una natura primitiva. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006.

MON, J.: La vida y muerte del bandolero Serrallonga. Revisión de un proceso judicial. Bayer Hermanos y Cuyás, Barcelona, 1972.

REGLÀ, J.: Joan Serrallonga, vida i mite del famós bandoler". Editorial Aedos, Barcelona, 1961.

Agraïment

Vull fer el meu agraïment a Ricard Pujol, per haver tingut la gentilesa d'ensenyar-me el mas i haver-me aportat informació sobre el mateix.

Article publicat en dues parts a la revista Ressó de Santa Coloma de Farners.

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí­ d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)