Mas Torrada de Brunyola

Abans anomenat mas Palau de Brugueres

Estat actual(any 1998)

Can Torrada se situa al peu, i a menys d'1 quilòmetre, del camí que puja a Brunyola des de la carretera de Santa Coloma de Farners a Anglès. D'aquest mateix punt en davalla una pista que arriba fins a Vilobí d'Onyar. Al costat de la cruïlla s'alça un enorme roure.

És una casa reconstruïda gairebé en la seva totalitat en el segle XIX; feta a base d'obra de rajoleria, excepte el porxo i algunes dependències que encara conserven les parets de rierencs i esquistos. La construcció és del tipus clàssic, amb els dos aiguavessos orientats a les façanes laterals Està encarada a migdia. Té planta baixa i dos pisos. A l'esquerra hi ha el porxo adossat. L'extensió de la finca és considerable: 42 hectàrees entre bosc, la major part, avellanedes i terreny de cultiu de secà. La seva propietària, Pietat Garriga i Enric, d'Arbúcies, en fa ús, conjuntament amb la seva família, com a segona residència els caps de setmana i per vacances. L'edifici es conserva bé. Davant del mas, i al bell centre del que havia estat l'era, un esponerós til•ler fa una bona ombra quan la calor es fa sentir

Les cases més properes són: Can Marquès, a menys d'un quilòmetre a ponent; can Formiga, ja força més allunyada, a sol ixen; la casa Nova de l'Esquerrà cap al nord-oest i Can Tarinet a migdia. Per la banda nord només hi ha el pendent de la muntanya de la Costa, tot cobert de bosc. Seguint la carretera que puja a Brunyola, a un quilòmetre amunt, hi ha una creu de pedra clavada al costat; és el lloc on va ser assassinat un capellà que vivia al mas Albó de Castanyet, l'any 1931. Com a última dada cal dir que baixant pel camí (l'antic camí de Vic) cap a Vilobí, hom travessa el conducte subterrani d'aigües del Pasteral a Barcelona, construït a principis dels anys 60. A prop hi ha un pou de ventilació.

Dades històriques

Un mas antic i important sota el domini directe de dos senyors

El mas Palau de Brugueres és un dels més ben documentats de la parròquia de Brunyola al segle XIV i també un dels més antics car el seu origen pot molt bé remuntar-se als temps més reculats de l'Edat Mitjana, a la mateixa època de la construcció del castell de Brunyola, al segle XI. També val a dir que devia ser mot important en aquella època ja que donà el nom de Batlliu de Palau a un petit territori que l'envoltava. Per altra banda, els pabordes de l'Almoina, com a senyors de la baronia de Brunyola, anomenaren batlles de sac i de jurisdicció del castell de Brunyola a propietaris útils d'aquest mas. Al llarg de la major part del segle XVI, els propietaris del Mas Palau, i que també ho eren del Mas Font, tornen a ser batlles. Tot això forma part de la història que aniré desgranant a continuació.

El document més antic on s'esmenta, és un capbreu de l'any 1227. El mas Palau figura com un dels seixanta nou masos de les parròquies de Sant Fruitós de Brunyola i de Sant Dalmai que fa confessió i jura homenatge a Pelegrina Balanyà i al seu fill Bernat.

L'any 1282 apareix en un altre capbreu del castell de Brunyola; aquesta vegada figura com no propi del castell i el posseïdor del mas fa cens i tasca, per unes terres, a Guillem Gaufred, senyor de la baronia de Brunyola.

Cinc anys més tard, el 1290, Simó de Trilla, cavaller, confessa tenir la meitat del mas Palau en feu d'aquell i li promet fidelitat. L'altra meitat, en indivís, la té Ros de Pineda.

El 1292 Ros de Pineda i els arrendataris de Simó Trilla absolen perpètuament a Maria, filla de Pere Palau, amb la facultat de poder elegir com a son senyor a qui vulgui. A canvi, aquesta els lliura 2 sous barcelonesos.

L'any 1304 l'esmentat cavaller, successor de Simó Aguilar, reconeix, a la Pia Almoina, com a Sra. del Castell de Brunyola, tenir el domini directe d'1 tercera part del mas Palau i li promet lleialtat.

L'any 1321 el fill d'aquell, anomenat també Simó Trilla, ven a l'il·lustre paborde de l'Almoina 2 terceres parts del domini directe sobre el mas que posseeix Berenguer Palau, amb tots els honors possessions, drets d'homenatge, redempcions, intesties, eixorquies cugucies i amb tots els censos, agressos, tasques i lluïsmes. El preu de la compra és de 800 sous barcelonesos.

El mas Palau passa a domini directe de l'Almoina

El dia 8 d'abril del 1336 Bernat de Pineda ven a l'Almoina la 3ª part restant del domini directe sobre el Mas Palau i altres possessions, pel preu total de 50 sous barcelonesos. El mateix dia els germans Pere, propietari útil, i el seu germà Guillem, fills de Berenguer, confessem ser homes propis de l'Almoina en quant a la 3ª part del domini directe.

A 3 de les idus de juny (11 de juny del mateix any), Pere Palau de Brugueres fa capbrevació a Pere Casadevall, prepòsit de l'Almoina, per la qual confessa tenir a domini directe d'aquesta vàries peces de terra de conreu, boscos, terres ermes, dues vinyes, una avellaneda i arbres de ribera. Se situen en uns indrets, els topònims dels quals són avui oblidats com: Muntanya de Palau, L'arceda, Ça Cerneles, i El Turó. En les afrontacions també s'anomenen masos, alguns d'ells encara existents i altres desapareguts. Entre els primers hi ha el mas Marquès, el mas Pla, el mas Estrany de Planes (l'actual ca l'Esquerrà), el mas Horta del Puig i el mas Bagastrà (l'actual can Formiga). Altres masos, actualment desapareguts, citats són: el mas Fuster o Ros, que se situava a prop de Can Formiga; el mas Oller de Brugueres i el mas Alexandrí, situats entre el mas Palau i el mas Marquès; el mas Janer o Gener, situat entre l'actual can Castellà i Ca l'Esquerrà. De tots els esplets fa cada any a l'Almoina: una tasca, i un cens de 2 diners, 1 pollastre de trescol, 1 lliure de cera; per Pasqua 4 ous; a més un any per l'altre farà 1 quartera de glans. Al senyor de Vilademany, com a castlà del castell de Brunyola, li prestarà cada any 1 quartera de civada mesura del castell de Brunyola, 1 quartera de vi, 1 parell de gallines, 1 rasa de cols i 1 feix de palla. I encara haurà de prestar a Bernat Sampsó, ciutadà de Girona, com a posseïdor de la fàbrega o ferreria de Brunyola, 1 quartera de blat de femada, 1 quartera de civada a mesura d'Anyells(1) i 4 diners per vi. Al ferrer de la fàbrega també li haurà de prestar mitja quartera d'ordi 1 quartera de civada a mesura d'Anyells, 1 quartera del millor vi en temps de trescolar i 1 cofí de carbó. També fa confessió de rebre 4 diners cada any per una porció de terra de vinya situada en l'indret Coll o Creu de Brugueras i que havia estat de la seva propietat i ara té establerta a Bernat Ros, domer(2) de l'església de Sant Fruitós de Brunyola.

A dos dies més tard està datada una altre capbreu del mateix Pere; ara fa confessió de tenir a domini directe de l'Almoina lo dit mas Palau ab ses casas, hera, hort, farrajanal, quintà, clos, pessas i pocecions de terra així de vinya, bosch, aulet, com de cultiu i herm, ab lo Batlliu natural del dit mas i d'altres senyorias y demés cosas que la present té y posseheix i antes tingueren y foren dels dits cavallers Simon de Trilla i Barnat de Pineda.

Guillem Palau, un batlle de sac

Un germà de l'hereu, i cap de casa, va ser Guillem Palau, al qual el mes d'octubre del mateix any, l'il·lustre paborde abans esmentat el posa i el constitueix com a batlle, saig i corredor de tot el terme de Brunyola, honor compartit amb Bernat Bagastrà un veí seu, amb el deure tots dos, de cobrar censos, tasques, agressos, lluïsmes i altres drets a tots els homes i persones que hi habiten. Per aquest treball percebran el redelme, amb l'obligació d'haver de prestar anyalment un parell de capons i de treballar en la coromina de la Crosa que l'Almoina posseeix a Estanyol.

A 11 de les calendes de desembre del 1338 Guillem és novament establert com batlle, ara únic, i corredor i saig de tot el terme de Brunyola, amb l'obligació de prestar anualment com a cens un parell de capons per Nadal. Segons consta en el document d'establiment, el càrrec durarà de per vida i serà transmès a l'hereu o successor.

Al llarg de 30 anys que representa l'autoritat de l'Almoina a Brunyola, és citat altres vegades en documents. En efecte, el 1341 confessa tenir a domini directe de l'Almoina una feixa de terra boscosa en el veïnat d'Ermadans (3), en el lloc anomenat Coma de Llach; quatre anys més tard l'Almoina li estableix juntament amb Ramon Barbavella del Puig de l'Església de Brunyola, una peça de terra en el lloc anomenat Poonton.

El 1368, ja vell i sense fills, renuncia la batllia a l'Almoina. Els procuradors d'aquesta, vist el seu estat de salut, pobre i sense recursos, per l'amor de Déu i moguts per la pietat, li assignen la quantitat de 13 sous cada any durant la resta de sa vida. També l'absolen de totes les demandes que l'Almoina havia emprès contra ell per suposades irregularitats en el cobrament dels emoluments i per negligència en les funcions del seu càrrec.

Un aventurer del mas Palau.

A l'Edat Mitjana el significat d'aventurer no era el que té ara. Era un traginer. També podia ser un venedor ambulant, principalment en viles i ciutats.

Segons diu el document n0 703, Ramon, fill de Pere Palau, se'n va anar a Girona a fer d'aquest ofici, essent aleshores son pare home propi i habitant en un mas propi. Segons els costums d'aleshores tot fill d'un mas propi era propi a menys que es redimís. Resulta, segons es desprèn pel document, que el seu pare es va redimir quan en Ramon ja era fora; per tant aquest seguia propi, juntament amb els seus bens i prole, de l'Almoina. Aquesta el requereix perquè d'immediat ho reconegui i faci promesa de fidelitat, la qual cosa fa el mes de juliol de l'any 1359. Com a signe de domini d'aquella, promet un cens anual de mitja lliura de cera bona i neta.

La nissaga dels Palau s'acaba el segle XV

El 1370, Guillem Palau, fill i hereu universal del finit Berenguer Palau, i segurament nét de Pere Palau, es declara propietari del mas Palau i confessa a l'Almoina ser home propi per raó del seu mas, atès que son pare també era home propi. I en senyal de domini presta homenatge. El 1421 el mateix Guillem, o son fill, són membres de la Universitat de Brunyola que s'ha congregat a la plaça del castell de Brunyola per comprar uns censals. Els Palau ja no són batlles. L'any 1404 i, almenys fins a l'any 1421 ho és Joan Esteve, segurament habitant del mas Esteve (actualment també conegut com can Saragata). Entre els pagesos congregats a la plaça del castell de Brunyola l'any 1448 amb motiu de la qüestió remença, s'hi troba Antoni Palau. A partir d'ara no he trobat més documentació sobre els Palau. En el fogatge del 1492 no surt aquest nom.

Un mas veí agregat

Les males collites i les epidèmies del segon terç del segle XIV suposaren la desaparició d'un bon nombre de masos de la baronia de Brunyola. En el veïnat de Brugueres i sectors adjacents desaparegueren els següents: mas Ferrer, mas Fuster o Ros, mas Alexandrí, mas Costa, mas Pujades i mas Oller. Quan el propietari útil abandona un mas, les cases o edificacions d'aquest resten deshabitades, queden en estat ruïnós i acaben desapareixent. Però això no significa que les terres deixin de ser conreades. Les àrides, que havien estat cobertes de vinya, tornen a ser boscos, però les més fèrtils són establertes a altres propietaris més o menys allunyats o simplement són agregades o arrendades en la seva totalitat a un mas veí. Tal és el cas del mas Oller de Brugueres, situat entre el mas Palau i el mas Marquès.

L'any 1336 Ramon Oller de Brugueres fa dues capbrevacions, una del capmàs i l'altra, d'algunes peces de terra. En un document de l'any 1364 Caterina, hereva i casada amb Guillem Oller, consta com a propietària útil. Amb tota probabilitat aquests en foren els últims habitants donat que el 1404 el mas ja figura com agregat al mas Palau, tal i com està anotat en el Manual de comptes dels anys 1404-1405: Mas Palau i Mas Oller, qui són units, fan quiscun any de cens en la festa de sant Feliu XVI sous. Item paga VIII sous.

Els Font, propietaris del mas Palau des del segle XVI fins a l'últim terç del segle XVIII

El 1538 el paborde Baldiri Batlle, estableix la batllia de sac a Joan Font, propietari del mas Palau, per tota la seva vida natural

"Lo il·lustre paborde de la Almoina, y en eix nom senyor del Castell de Brunyola y sos tèrmens, ab tota jurisdicció civil y criminal ab mer y mixte Imperi, estableix a Joan Font, pagès senyor del mas Palau y sas terras de Brunyola, de sa vida natural, y de son hereu o successor, aprés de son subseguit y al hereu y successor de dit son hereu, la Batllia, així de jurisdicció com de sach del dit castell y sos tèrmens..."

A l'establiment també s'especifica que per aquest càrrec percebrà els salaris que li pertoquin i també tindrà l'obligació de fer un cens anual d'un parell de capons. Els Font, doncs, seran els nous batlles de sac i de jurisdicció durant molts anys. Francesc Antoni Font és citat com a tal el 1557 en la detenció d'un pagès de Salitja; Montserrat Font també ho és el 1597 segons consta en una capbrevació, i ho segueix estant l'any 1601 quan es citat a declarar en la mort del rector de Sant Martí Sapresa a mans d'un pagès d'aquesta mateixa parròquia.

Els successius hereus van augmentant les propietats, amb la compra de terres de petits masos derruïts que havien estat situats a voltant del Puig del Castell i que van ser agregats a un mas situat al mateix puig, anomenat antigament Pere Dedéu (o de Déu), i que a l'any 1668 ja apareix documentat com el mas Font. En efecte, en aquest any, el reverend Pere Font, prevere i rector, de les parròquies de Sant Iscle i Santa Victòria de Colltort i Sant Miquel de Pineda declara ser propietari útil del mas Font del terme i castell de Brunyola, i confessa i reconeix tenir per l'Almoina la dita casa amb corral, era, quintà i altres terres tant de cultiu com boscoses. Entre les altres múltiples possessions declara ser propietari útil del mas Palau i de les terres del mas Oller de Brugueres, agregades a aquell. Successor seu deu ser Joan Font qui va reformar el mas del seu nom entre els anys 1710 i 1715, a jutjar per les inscripcions a les llindes de dues de les tres finestres superiors de la façana, Salvador Font continua les reformes i el seu nom també està gravat en a tercera finestra amb data de 1735. No he trobat constància escrita que fos batlle del castell, però sí ho seria, l'any 1801, un seu nebot, Isidre Font, propietari del mas Esquerrà.

El mas Palau passa a ser propietat dels Horta.

L'hereu, l'esmentat Salvador Font, arriba acumular tants de deutes que es veu obligat a vendre les seves propietats per poder pagar els creditors. L'any 1771 ven, a carta de gràcia, el mas Palau al seu germà Isidre pel preu de 400 lliures. La seva muller, ja vídua, i llur fill es veuen obligats a vendre el propi mas a un botiguer de Santa Coloma per execució de la Cúria de Brunyola, cinc anys més tard. I aquest mateix any 1776, Isidre Font és veu obligat, també per execució de la Cúria, a vendre el mas Palau pel preu de 252 lliures. El comprador és Miquel Horta del Molí, habitant de San Martí Sapresa i familiar, sens dubte, de Narcís Horta del Molí, propietari, en aquesta data, del mas Horta del Molí de la parròquia de Brunyola.

Del mas Palau al mas Torrada

Segons consta en Escriptura de cancel•lació de debitori, autoritzada per Benet Bellver, notari públic de la vila de Santa Coloma de Farners, el 24 d'agost del 1868, Francesc Coll i Vall-llosera, veí de Caldes de Malavella, signa carta de pagament a Jaume Horta i Solà, veí de Brunyola. Aquest, per mà del seu fill i hereu universal, Pere Horta Godomà, li lliure en el mateix acte la quantitat de 424 lliures de moneda catalana, amb monedes d'or i plata corrents en el Regne. En aquest document notarial s'especifica que queda cancel•lada la hipoteca d'una peça de terra, feta l'any 1865:

"...de extensión ciento noventa y cinco vesanas, ochocientas noventa y una canas cuadradas /.../ en cuya pieza de tierra se haya construido el manso Palau, o sea la casa del mismo nombre conocido también por Torrada, señalado con el no 14"

Després de centúries, el nom original es va perdent fins a quedar oblidat, i en l'actualitat ja només se'l coneix pel mas Torrada o can Torrada.

Els Horta varen passar a viure al mas de la seva propietat i el seu nom i la unitat de les terres no s'havien de perdre; per això calia perpetuar el llinatge a través d'hereus.

L'esmentat Pere Horta, casat amb Maria Serramitjà, no va tenir descendència, almenys masculina, i per disposició testamentària va deixar els seus béns al seu oncle, Esteve Horta i Serinyà. La vídua, es comprometé a deixar can Torrada a canvi de percebre 2100 lliures, cinc vegades el preu pel que son sogre havia pagat per cancel•lar el debitori.

L'Esteve es casà amb Dolors Panella, de Sant Martí, el 1878. El matrimoni va tenir quatre fills i una filla: Joan, Jaume, Josep, Joaquim i Àngela Els consorts varen morir joves, quan aquells encara eren menors d'edat. El 1901 el seu oncle, Miquel Horta i Serinyà, va ser anomenat el seu tutor pel Consell de Família. El quart dels germans, en Joaquim, va ingressar al seminari de Girona però va morir encara jove. En fer-se grans, només van quedar-se a la casa en Joan, l'hereu, i en Jaume. El primer es va casar i no va tenir fills, i el segon va quedar solter. Als anys cinquanta, ja vells, no podien portar el mas, aleshores una seva neboda, Júlia Masferrer, i el seu marit, Joan Cabrera, hi varen entrar per tenir cura d'ells i ocupar-se de la masoveria. En Joan era sastre i practicava l'ofici a la mateixa casa; els nens dels masos de la rodalia i més allunyats, anàvem a fer-nos el vestit de la comunió a Can Torrada, estalviant-nos així d'haver d'anar a Santa Coloma. Els que vivíem a Brunyola als anys cinquanta i seixanta també recordem els vellets de can Torrada que pujaven a missa a Brunyola cada diumenge i de vegades alguns vailets els feien enfadar.

En morir l'hereu, la casa i tota la finca va passar, per disposició testamentària, al fill d'en Josep, son nebot, Joaquim Horta i Ferrer, nascut i resident a Arbúcies. Igual que ho havia fet un seu avantpassat, ara també calia preservar el nom Horta.

Els masovers varen marxar a Vilobí a finals dels anys 70 i el propietari va morir el 1980. Ara el mas pertany a la seva vídua, Pietat Garriga i Enric.

Notes

(1) Quartera d'Anyells. Mesura de cereals equivalent a 14,20 litres. En aquella època era usada en tot el territori del bisbat de Girona. Anyells era un villar situat en un barri de l'actual Corçà (Baix Empordà), on s'hi celebrava un important mercat. Més tard aquest es traslladà a la població veïna de Monells.

(2) Bernat Ros va ser domer a la parròquia de Sant Fruitós de Brunyola, segons consta en un capbreu del 1336. Amb tota probabilitat era fill de mas Ros o Fuster de Brugueres, situat no gaire lluny del mas Palau. Va morir el 1370 i les seves restes reposen en un dels dos ossaris que hi ha la façana de l'església de Brunyola.

(3) Ermadans (també escrit Ermadans i Armedans) és un petit territori o veïnat citat molt sovint en documents, fins a finals del segle XVIII. Aquest topònim significa "indret d'ermitans". En un indret proper a Vallcanera (Selva) també està documentat aquest mateix nom, en època carolíngia. Actualment el seu nom s'ha perdut. Abastava els masos de la parròquia de Brunyola següents: el mas Selló, el mas Estradavella, el mas Vidal, el mas Domingo, el mas Anès (l'actual mas Torra), el mas Burguès, el mas Rossell i la borda Puig Pedrer, més tard mas Puig Rodonell. Tret dels dos últims, situats en un turó a tocar la riba dreta de l'Onyar, tots ells estan entre aquest riu i el terme parroquial d'Estanyol. De la parròquia d'Estanyol comprenia la borda Nadal, la borda Ferrer i el masos Niell, Pèlach, Pagès, Rofrens, Dalmau, Martí i Esteve Berenguer. Aquest últim consta com agregat al mas Anès o Torra al segle XVI; el mas Estradavella també va ser agregat al mas Selló en aquesta mateixa centúria. El mas Camps, construït el segle XVIII, també entrà a formar part del veïnat. Armadans va ser batlliu ( o senyoriu) i tenia batlle de sac propi dintre de la baronia de Brunyola, que era l'hereu del mas Vidal, a la casa del qual eren aportats tots els delmes, tasques, censos i altres tributs en espècie que l'esmentat batlle recollia. A tocar del mas Selló hi ha l'església, d'origen romànic, de Sant Romà que en alguna època devia haver estat parròquia. L'actual veïnat de Sant Romà abasta una bona part el territori que estava comprès dintre del veïnat o batlliu d'Ermedans

Relació de documents consultats:

Arxiu Històric de Girona. Fons Hospici

Volum 333. Llibre d'arxivació nº 1; nos 35, 61, 67, 68, 69, 72, 76, 80, 81.

Volum 361. Llibre d'arvivació no 2; nos 606, 617, 682, 703, 736 ,1118.

Volum 362. Llibre d'arxivació no 3; no 1472.

Volum 1111 Llibre de capbrevacions de Brunyola de l'any 1832.

Volum 1587 Documents dispersos de la segona meitat del segle XVIII.

Arxiu particular de la família Horta-Garriga

Escriptura de Cancel•lació de Debitori ( No 168) Notari Benito Bellver de Sta Coloma de Farners. Any 1868.

Escriptura de Capítols Matrimonials (No 801). Notari: José Escarrá de Santa Coloma de Farners. Any 1878

Escriptura de Carta de Pagament (No 59). Notari: Joaquín Barril de Santa Coloma de Farners. Any 1885

Nomenament de tutor de menors: "Don Joaquín Bosc Pbo, como presidente del Consejo de Familia..." Any 1901.

Treball facilitat per Ricard Teixidor

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)