Aquest indret el trobem documentat per primera vegada l'any 992, en diverses referències al lloc de "Sessa Sancti Martini" al comtat de Besalú. L'any 1031 el lloc i l'església de "Sancti Martini que dictum ad ipsa serra" eren al terme de Lledó, "in termini Latonense". La senyoria feudal de la parròquia fou cedida al priorat de Lledó l'any 1204, per Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera1.
L'església de Sant Martí Sesserres és un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó seguit, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb volta ametllada, que s'obre a la nau per un simple plec, d'arc apuntat, que fa la gradació1.
Les voltes arrenquen d'una senzilla motllura aixamfranada, que també ressegueix a l'extradós les finestres de la nau. Exteriorment l'absis és ornamental amb un potent ràfec, sostingut per un fris de mènsules, amb boles, en una de les qual hi ha esculpit un cap humà1.
Als batents de fusta hi ha uns pocs elements de la ferramenta romànica o dins d'aquesta tradició: sis jocs de tires amb volutes als extrems i el forrellat en forma de T, amb un cos corbat i acabat en forma de cap d'animal1.
Al mur de migjorn s'obren tres finestres de doble esqueixada, esveltes; una és més al fons de l'absis, i al mur de ponent damunt la porta se n'obre una altra, més ample, convertida posteriorment en un ull de bou, irregular i matusser. Sobre la façana de ponent, a la cantonada amb el mur de tramuntana fou bastit, també posteriorment, un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal; i al cantó de l'absis fou afegida la sagristia1.
Sobre la testera oriental de la nau hi havia una creu de pedra, de la qual resta només un fragment, poc menys de la meitat1.
L'aparell amb què fou construït l'edifici és molt uniforme i construït amb carreus en algunes zones molt desfigurats per l'erosió, ben tallats i polits, disposats en filades regulars. El temple és pot datar perfectament dins la segona meitat del segle XII, i mostra plenament les característiques de l'arquitectura del seu moment a la Garrotxa, assimilable amb els edificis de Sant Miquel de Bassegoda o Santa Cecília de Sadernes1.
A la façana de ponent, i seguint la mateixa estructura de l'aparell del mur, hi ha oberta la porta d'entrada a l'església. Tot i que té alguns elements alterats, com la llinda i el timpà, conserva perfectament l'estructura primitiva. Aquesta respon a un esquema senzill, bastant freqüent a l'Empordà, el qual, amb algunes variants, no gaire importants, apareix també a la Garrotxa, al Vallespir i el Rosselló, sobretot en edificis de la segona meitat del segle XII i del començament del XIII2.
Per l'obertura de la porta hom ha fet quatre plecs, partint de la superfície del mur. Els mutants d'aquests plecs són llisos i sense cap ornamentació. Damunt la porta hi ha una llinda monolítica, també llisa, amb una cornisa petita que divideix horitzontalment la porta i marca el punt d'arrencada dels arcs amb que es cobreix cada plec. Aquests arcs són de mig punt, fets amb dovelles, ben aparellades. Una filada de pedres baixes a manera de lloses, ben tallades i polides, cobreix exteriorment l'arc més extern, a manera d'arquivolta, el perfil de la qual, però, com en d'altres exemplars, no emergeix de la superfície del mur2.
Els arcs serveixen de marc a un timpà que mai no fou esculpit. No cal pas dir que tant les tres creus del timpà com les de la llinda, pintades de color vermell, no tenen res a veure amb l'obra primitiva2.
Ens trobem davant d'una obra simple però atractiva, en la que s'ha prescindit totalment de l'ornamentació escultòrica, segurament per les dificultats econòmiques de l'època2.
1 Catalunya Romànica Vol. IX, Joan Badia i Homs i Maria Lluïsa Casas i Loscos
2 Catalunya Romànica Vol. IX, Jordi Vigué i Viñas
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)