L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià, en un replà del vessant del puig de Segalà.
L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis".
En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris. Pujades afirma que la làpida, de marbre, era l'epitafi de Duran ("Durando"), personatge que reconstruí dues vegades l'església. Segons aquest cronista, s'hi llegia que, tronat-se l'església en ruïnes, Duran la reedificà amb el seu esforç, però amb tanta mala sort que al cap de poc temps els pagans la tornaren a enderrocar. Estigué uns anys en ruïnes fins que novament Duran, mogut per la seva devoció, la tornà a aixecar l'any 943.
L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva.
L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre campanar.
La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. Es transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes bisellades i de pla.
L'absis tés decoració llombarda, tant al parament extern com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera.
La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt.
Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt.
A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfeg antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament rpocedeix de la necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església.
Informació extreta de "Catalunya romànica, Vol.IX"
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)