El castell de Sant Feliu de la Garriga, d'origen medieval, és un gran edifici situat al costat de l'església. Fou totalment reconstruït al segle XVII i només conserva escasses restes poc significatives d'èpoques anteriors1.
El segles XIII i XVI n'eren senyors els Santfeliu, llinatge que prengué el nom del lloc1 .L'any 1208 hi ha constància d'un personatge anomenat Guillem de Sant Feliu, i el 1316, Pere de Sant Feliu n'era el propietari, mentre que el 1347 consta com a possessor Pere Arnau de Sant Feliu2. Al final del segle XIV havia passat a poder dels Vilarig i a mitjan segle XV era dels Gallart (L'any 1442, el castell pertanyia a Gueraula, casada amb Bernat Guillem de Jofre, que el va donar a la seva filla Bartomeua, futura esposa de Dalmau Gallart)2. A mitjan segle XVI esdevingué possessió dels Margarit, senyors de Castell d'Empordà, que eren, precisament, descendents dels antics Santfeliu pel casament de Bernat de Margarit amb Francesca de Santfeliu l'any 14211. Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret i de castell d'Empordà, es casà amb Bernat de Margarit "el Vell", passant a mans de la família Margarit. L'any 1640, tant l'església com el castell van patir un incendi, probablement relacionat amb la guerra dels Segadors, ja que el propietari de la construcció era Joan de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de Catalunya. La família, però no va perdre la propietat del castell i les seves terres ja que l'any 1701, Rafaela de Margarit i de Biure n'era la senyora2.
Els marquesos d'Aguilar -títol concedit a Josep de Margarit i de Biure, l'any 1653, per Lluís XIV-, vengueren el castell l'any 1870 a Gaietà Cruxent1. L'any 1865, d'acord amb les lleis de desamortització de l'església parroquial de Sant Feliu va ser venuda i, posteriorment incorporada a la mateixa propietat que el castell, ja convertit en masoveria2.
L'edifici del castell de grans dimensions i planta rectangular, està format per quatre grans cossos adossats al voltant d'un pati central. Presenta les cobertes d'una i dues vessants de teula i està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d'accés reformat d'arc rebaixat bastit amb maons, amb els brancals fets de carreus de pedra desbastats. La resta d'obertures, rectangulars, també estan emmarcades en pedra, amb les llindes planes i, en el cas de les finestres del primer pis, els ampits motllurats. La resta de paraments també tenen obertures rectangulars emmarcades en pedra i d'altres bastides amb maons. L'edifici presenta un coronament emmerletat a totes les façanes, exceptuant la principal. Els merlets són rectangulars i de mida mitjana, amb petites espitlleres construïdes en maons. A la zona del pati hi ha dues terrasses a diferent nivell. La de tramuntana, amb sortida des del primer pis de l'edifici, presenta una part coberta amb teulada d'un sol vessant sostinguda per una galeria d'arcs de mig punt bastits amb maons, oberta al pati. A la planta baixa, la terrassa està sostinguda per quatre voltes d'arc de mig punt i rebaixades, bastides amb maons disposats a pla i amb els murs de pedra. La terrassa adossada al mur de llevant és completament descoberta i presenta accés des de la segona planta de l'edifici. A l'interior de la construcció hi ha diverses estances cobertes amb voltes grasses, a la planta baixa. Al pis hi ha sostres coberts amb voltes catalanes, però també amb embigats de fusta. Hi ha diverses obertures emmarcades amb carreus de pedra i les llindes planes, tant a l'interior de l'edifici com a l'exterior, encarades al pati. Fora del recinte hi ha un cos reformat adossat a l'extrem nord-est de la façana principal, amb la coberta d'un sol vessant i d'una sola planta. Presenta un portal d'accés rectangular, amb la llinda sostinguda amb permòdols, tot i que reformat. La construcció és bastida amb còdols i pedres sense treballar. A les cantonades hi ha carreus escairats2.
Pel costat del castell hi passa l'antic camí d'Albons a Palauborrell i Ventalló, el qual s'encreua amb el vell camí ramader que hi arriba des de Viladamat1.
Les restes arqueològiques trobades al seu contorn, demostren que el lloc ja era ocupat en època romana.
1 Catalunya Romànica. Vol IX, Joan Badia i Homs
2 Generalitat de Catalunya. Web del patrimoni
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)