Les villas no constituïen en general grans explotacions ni tan sols dominis territorials compactes en mans d'un sol amo, eren més aviat un conglomerat heterogeni d'alous en mans de gent de nivells socials diversos, inclosa la pagesia. Col·lectius pagesos com els de Vilamacolum, Palau o Bàscara que s'enfrontaven a la pressió externa dels poders comtal i episcopal davant els tribunals amb un èxit relatiu podien estar formats per petits aloers. En el cas de Vilamacolum els qui es resisteixen a oferir tributs i serveis al comte es defineixen com a tenentes et possidentes de les seves cases, patis, horts, terres, vinyes, prats, pastures, estanys, peixateries i garrigues. A Palau això explicaria que s'eximeixi el col·lectiu de tasques i altres parts de collites que són característiques d'una senyoria territorial alhora que se sotmeten a una altra sèrie de drets que ha qualificat de públics i que s'emparenten amb els que es discuteixen a Vilamacolum o Sant Joan de les Abadesses. Aquesta pot ser la raó del seu elevat grau d'autonomia i capacitat de maniobra. És a dir, la força política de les comunitats rurals es correspon amb el seu control de la terra, la seva condició d'aloers o propietaris d'una bona part del sòl de les seves villas¹.

La fragmentació de la possessió del sòl entre un gran nombre d'aloers o propietaris es pot documentar amb més precisió en alguns casos com els de les villas de Vila-seca, Malloles, Sant Genís de Tanyeres i Vilanova de Raó, totes elles al comtat de Rosselló. Aquests exemples serveixen per a observar de prop la presència de petits aloers al costat de grans propietaris, amb combinacions diverses segons l'indret. En els comtats de Besalú, Empúries-Peralada i Girona, com en el comtat de Rosselló, la micropropietat es pot documentar en diverses villas com Salt, Llambilles, Marenyà, Celrà, Cervià de Ter, al comtat de Girona; Olives, al de Peralada, i Parets d'Empordà al de Besalú, més enllà dels casos millor coneguts de villas integrades en grans dominis eclesiàstics o comtals¹.

Si les terres de conreu, l'espai agrícola de la villa, eren repartides entre nombrosos possessors, l'erm, és a dir els boscos, prats i pastures, era probablement d'ús comú de tots els habitants i possessors de la villa. Encara que aquests espais fossin de titularitat comtal o eclesiàstica, sovint la comunitat pagesa en tenia un dret d'ús que defensava en els tribunals quan els poders locals els el disputaven. Les vinyes o terres de conreu rarament eren comunals, tot i que se'n puguin rastrejar alguns exemples com la vinya comunal de Montoriol al Vallespir. En tot cas determinar la importància respectiva de l'erm i l'espai agrícola en els territoris de les villas és extremadament difícil, perquè les fonts escrites només s'ocupen rarament dels prats i pastures comuns que no podien ser objecte de transaccions com ho eren els camps de cereal o les vinyes¹.

Tal com s'ha vist en el cas de Vilamacolum i Palau, les comunitats d'habitants i de possessors es confonen en la defensa dels seus interessos enfront del poder comtal o episcopal. Un segle més tard en la reclamació d'uns prats a Age, a la Cerdanya, en el mateix text es parla alhora dels qui viuen en dos villares i els que hi posseeixen quelcom: 29 signataris d'un acord amb el monestir de Ripoll. L'any 980, els habitants de la villa Palau eren els mateixos que pretenien quedar-se l'alou de Palau que la seu episcopal els reclamava¹.

En altres casos, però, els conflictes afecten un grup de persones i no la comunitat sencera d'habitants d'una villa. Aquest és el cas per exemple de Bàscara, on l'any 921 un grup d'uns 21 d'homes havia construït cases, patis i horts, i plantat vinyes que se situen probablement als confins de Bàscara amb Vilademuls. Però davant la reclamació del bisbe de Girona, titular dels drets sobre la villa de Bàscara, aquest grup hagué d'acceptar que els seus béns se situaven encara dins els límits de la dita villa. un cas molt semblant és el que protagonitzen 4 homes i una dona en representació d'un grup més nombrós habitant en un racó de la vall d'Amer i que l'any 951 són acusats perquè les seves cases, horts, terres i ús del boscos es feia dins els termes de l'abadia d'Amer. Com en el cas de Bàscara, la institució eclesiàstica sembla intervenir quan els pagesos ja han ocupat el territori, s'hi han instal·lat i l'han explotat de manera permanent. Un darrer exemple és el de l'alou que ocupen 23 persones a l'indret de Juïgues, prop de Vilamarí, al comtat de Besalú, i que l'abat de Ripoll obté en un judici després de demostrar que hi tenien dret no sense haver-lo delimitat de nou. El col·lectiu aquí tampoc es defineix com a villa¹.

Els conflictes per la possessió de terres també poden afectar individus o famílies aïllades, però no deixa de ser remarcable la importància dels col·lectius d'habitants en la lluita pel control de les terres. Especialment després d'un període, segona meitat del segle IX i inicis del X, que es caracteritza per la intensitat dels desboscaments i ampliació dels conreus. La hipòtesi és doncs que els col·lectius pagesos haurien ocupat terres ermes que en principi es consideraven d'ús comú i de titularitat publicocomtal, però que algunes institucions religioses s'afanyen a reclamar adduint privilegis un cop el treball pagès començava a donar fruits¹.

Algunes comunitats o grups pagesos poden actuar en els conflictes amb representants, com és l cas de l'assertor vel mandatarius Wistrimir, que en nom del col·lectiu que ocupa l'alou de Juïgues s'enfronta davant del tribunal comtal al mandatari de l'abat de Ripoll, l'any 982. Tot i que això no estalvia la presència de 23 membres del grup en el procés. En el cas de la vall d'Amer els quatre homes i una dona citats en el plet són una representació dels homes i dones que viuen en el dit lloc. Però les llargues llistes d'individus presents en aquests plets que afecten una comunitat o un grup pagès suggereixen que la representació es fa a l'interior de cada grup familiar. És a dir, que cada persona citada en el text representa una família. Altrament seria difícil explicar llistes d'individus tan llargues en pobles que tenen territoris força limitats. I fins i tot en alguns casos la representació familiar es fa a través de parelles, de marits i mullers¹.

Així doncs, no sembla haver-hi un nivell de representació política estable per damunt de les diferents famílies, al si de cada comunitat. Això òbviament no significa que les comunitats vilatanes siguin igualitàries i homogènies. Ben al contrari, hem vist com en alguns casos es constaten desigualtats importants en el control de la terra de les villas del segle X. Tampoc és impensable que en les mateixes villas hi hagués pagesos sense terra o esclaus, exclosos de les actuacions conjuntes de la comunitat i que, per tant, no apareixen en els textos. Ara bé, ls desigualtats internes no anul·len la vitalitat de les col·lectivitats rurals. En altres contextos s'ha pogut observar que la comunitat era un instrument que podia servir els interessos d'una elit rural. I en altres, que la comunitat imposava límits al poder dels més rics i generava una vertadera solidaritat interna enfront dels poders senyorials externs¹.

El sistema judicial revela l'actuació d'uns grups anomenats d'homes bons (boni homines o similars). La seva funció consisteix sobretot a fer de testimonis privilegiats en els judicis, i les sentències solen pronunciar-se en la seva presència. Però poden tenir un paper més actiu i emetre peritatges o oferir consells decisius per als tribunals. Per exemple són consultats en les nombroses disputes referents a límits territorial, com succeeix a Bàscara l'any 921. Se'ls requereix per recórrer el territori de la villa tot fixant-ne els confins. El judici sobre l'alou de Torderes, al Vallespir, és excepcional perquè s'explica com per tal de fixar els límits es requerí els homes més vells del lloc però com que aquests no aparegueren es va fer reunir tots els veïns de les dues villas veïnes, Forques i Tàpies, davant l'església de Sant Martí de Torderes i aquest van escollir els tres testimonis, que finalment van ser els encarregats de recórrer els límits de l'alou que reclamava el monestir de Santa Maria d'Arles¹.

El cas és significatiu perquè demostra que entre els vilatans existeix l'ús de la deliberació i responsabilitat col·lectives. Però alhora demostra que els homes bons no són sempre caps polítics estables de les comunitats pageses, ni els seus representants formals, i que en els enfrontaments més seriosos hi havia sempre una representació més massiva dels veïns. La presència dels homes bons responia més aviat a un tipus de justícia popular utilitzada sobretot per a resoldre conflictes interns que es fonamentava més en el consens i la intermediació que no pas en les sentències. En el nostre context una altra forma de procediment judicial que s'entrecreuava amb la justícia normativa del Liber i els jutges professionals¹.

¹ Família i Hereu a la Catalunta nord-oriental (segles X-XII), de Lluís To Figueras, any 1997. 

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)