Abans de l'any 1000, a la Catalunya nord-oriental, només hi havien quatre ciutats o nuclis als quals s'aplicava el qualificatiu de vicus o civitates: Girona, Empúries, Elna i Ceret. La resta de nuclis de poblament eren villas o villares, sens dubte el tipus d'unitat territorial més esmentada en el segle X. Sense que es pugui disposar d'una llista exhaustiva, podem suposar que als quatre comtats de Girona, Besalú, Empúries i Perelada el nombre de villas i villares era, en aquest segle X, molt important. La proliferació de villas durant els segles IX i X es pot relacionar amb els progressos demogràfics. És significatiu, per exemple, que si en el segle IX encara es poden delimitar villas amb elements geogràfics, com en el cas d'Ullà i Bàscara, en la segona meitat del segle següent, les villas es troben rodejades per altres villas, tal com es demostra en el cas de Parets al comtat de Besalú, o Tonyà al comtat d'Empúries. A poc a poc el país esdevenia un mosaic de villas sense intersticis buits en les àrees més poblades1.
La villa es definia com un territori habitat amb uns límits clarament definits: «un territori que es presenta en bloc i sembla formar una unitat immutable (segons P. Bonnassie)». Les discussions sobre límits de villas generaven judicis solemnes en presència de testimonis imparcials i reputats, tal com ja s'esdevingué l'any 817 en el litigi sobre els límits de la villa de Bàscara, o anys després en el conflicte sobre els confins entre les villas d'Ullà i Bellcaire. Els villares, igual com les villas, semblen unitats territorials reconegudes, per bé que el seu nombre és significativament menor. En general podem considerar els villares com unitats secundàries sorgides en el si de les villas, igual com els villarunculi i altres diminutius derivats de villa que apareixen en proporcions menors en els textos. Algunes villas tenien els seus villares, com era el cas a Fontanet i Bàscara, al comtat de Girona, o Trullars, al comtat del Rosselló, que en comprenia quatre. Però no sempre era així, i fins ens podem trobar en casos d'ambigüitat en què un territori fluctuava entre la condició de villa i la de villare. Els villares potser duen més sovint que les villas un nom de persona, tals com villare Richusim, villare Kastellani que vocant Donati o villare Bellon. Però el més significatiu és que aquest nom és sovint el d'un personatge històric més o menys recent; potser amo o fundador del villare? Ho prova el fet que sovint es digui que el villare fou d'un individu difunt: villare qui fuit Cadabogii, villare qui fuit condam Oderici, villare quod fuit de Gondeiogo, o villare Albaroni condam. Però també podem esmentar casos en els quals el nom del villare canvià o senzillament en què reben noms amb valor toponímic i no antroponímic. És possible que els villares siguin en general de formació més recent que les villas. Nascudes a l'interior dels límits d'una villa preexistent poden haver-se perpetuat com una entitat de rang secundari i vinculada a aquesta o potser esdevindrien villas completament independents. Només a tall d'hipòtesi és possible explicar aquestes subordinacions per la dificultat d'alterar el mapa administratiu malgrat l'aparició de nous nuclis de poblament. En efecte, la villa no és només un territori amb un nom i uns límits reconeguts, sinó sobretot un espai habitat. La població de les villas no és fàcil de determinar, però tenim llistes d'habitants que donen una petita aproximació de la seva magnitud1.
En general les dades sobre grups familiars de villas i villares fan pensar en una xarxa de petits nuclis de poblament o poblets. Aquest predomini de de les comunitats petites es correspon també amb el model d'esglésies típiques del segle X que poden acollir només un reduït nombre de fidels. I concorda amb els espais útils per a la producció agrícola o ramadera que ocupen, forçosament reduïts tal com demostra l'alta densitat de villas i villares a la vall de Sant Joan. Aquesta é a més l'estructura de poblament comuna, en aquesta època, a una àmplia regió que inclou bona part del nord de la península ibèrica i el migdia de França. Ara bé, els textos són menys explícits sobre com s'organitza el poblament a l'interior de cada villa i villare. A l'espera de les dades que pugui aportar l'arqueologia, es pot pensar en una població dispersa en una munió de masos com en el cas de Montagut, al comtat de Besalú a finals del segle X. Però també és plausible que la població s'organitzi en nuclis de cases agrupades encara que no sigui de manera compacta i amb carrers1.
Villas i villares servien com a unitats per a l'exercici de l'autoritat comtal, i en particular eren la base de les exigències fiscals del poder. Els pagaments i serveis es reclamaven a les comunitats d'habitants de les villas. Aquestes comunitats de villas i villares tenien prou iniciativa per a discutir els requeriments dels comtes. A Vilamacolum, prop de la capital del comtat d'Empúries, els seus habitants s'oposaren a fer uns serveis públics que l'any 916 consideraven obsolets per prescripció trentenària. També els habitants de Palau, l'any 980, procuraven obtenir una exempció total de qualsevol pagament amb l'ajuda d'un privilegi que un tribunal judicial considerà fals. la sentència els eximí dels pagaments dominicals, però no de les obligacions fiscals públiques que tenien envers la seu de Girona. En ambdós casos la comunitat d'habitants de la villa actuava com un cos solidari sense protagonistes ni delegats. Els perceptors de les imposicions i serveis públics eren el comtes i les institucions eclesiàstiques que en tenien delegació. Però a la fi del segle X, els comtes varen vendre els seus drets sobre algunes villas concretes, com és el cas de Cervià de Ter al comtat de Girona, l'any 992. Els compradors eren magnats locals especialment rics que en el futur podien actuar en el terme de la villa com a delegats del poder públic. Però és sorprenent que algun d'ells hagués arribat a aquesta posició per obra de la mateixa comunitat pagesa. En efecte, en el cas de Vilamacolum, els seus habitants varen alienar la meitat de la seva pròpia villa a un tal Guifré pel preu de 300 sous. La venda era possiblement el resultat de la recent pressió comtal per recobrar els pagaments i serveis fiscals de la villa i la necessitat de dotar-se d'un intermediari qualificat. El domini públic i la pressió exterior devien reforçar la solidaritat interna de les comunitats d'habitants de les villas i villares. Les diferències entre els dominis de comtes, seus episcopals, monestirs i magnats laics, o fins i tot per la capacitat de les comunitats de negociar en cada cas situacions de privilegi, justifiquen també l'interès per delimitar amb precisió els límits de cada villa1.
No és fàcil precisar fins a quin punt la xarxa de villas i villares era preexistent a la imposició dels drets públics i les seves demarcacions. Malgrat l'absència de pressió exterior, en altres indrets d'Occident, la pagesia medieval va formar comunitats locals semblants a les villas i villares. I moltes comunitats de la nostra regió, com en el cas de Vilamacolum, no semblen sotmeses a una pressió fiscal externa de gaire magnitud1.
1 Família i Hereu a la Catalunta nord-oriental (segles X-XII), de Lluís To Figueras, any 1997.
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)