A partir de l'any 1000, la parròquia va anar desplaçant les villas i villares com a forma marc de referència preponderant en l'organització del territori, malgrat la relativa coexistència dels dos nivells. La xarxa de parròquies tenia, però, uns precedents més antics i podem datar-ne la formació i primer desenvolupament en el segles IX i X. En el comtat d'Osona l'organització parroquial sembla poder-se remuntar a la fi del segle IX. A les diòcesis de Girona i Elna, la construcció d'esglésies i la creació de parròquies semblen també un fenomen força precoç com a resultat de les iniciatives de bisbes, clergues, comtes, aristòcrates, monestirs i col·lectius de laics. No obstant, l'existència d'esglésies no suposa la consolidació d'autèntiques parròquies amb totes les seves funcions: administració de sagraments com el baptisme, enterraments i en general la cura d'ànimes damunt un territori ben delimitat^(a).¹

Les parròquies del segle X solien cobrir el territori de més d'una villa: la de Santa Maria d'Amer n'englobava quatre i la de Santa Maria de la Bisbal cobria tres villas i tres villares. En canvi, altres esglésies parroquials tenien un territori assignat probablement similar al d'una sola villa, com és el cas segurament de Sant Julià de Ribelles. Les esglésies construïdes en algunes villas prenien els noms d'aquestes com a referència. Aquest és el cas de l'ecclesia de villa que nominant Colle Aliarii o S. Iohannis et Sce. Marie de villa Bruliano entre d'altres. Però a la inversa, algunes villas ja duien, des del principi del segle X, el nom d'un sant o santa que reproduïa l'advocació del temple del lloc. Per exemple la villa Fontanet també era anomenada de Santa Maria, o la villa dita de Santa Eulàlia, al riu Fluvià, del comtat d'Empúries¹.

En les parròquies rurals la cura d'ànimes era encomanada als clergues rurals, que es poden distingir del nombrós clergat que vivia al voltant de la seu episcopal. En algunes parròquies el clergat es dividia en capellans i sagristans, a mitjan del segle X; en general és fàcil remarcar més d'un clergue per parròquia. Aquest clergat procedia sovint de les famílies o grups que més havien participat en l'edificació de l'església local. Alguna família fins i tot va aconseguir perpetuar-se en la provisió del clergat parroquial. Però també podia esdevenir-se que la comunitat de feligresos en conjunt hagués obtingut el dret a escollir el seu clergat¹.

Indubtablement els clergues locals accedien a una posició de privilegi dins la comunitat vilatana si no provenien ja d'una família que gaudia d'aquesta situació. L'ascendent religiós sobre els fidels, el control dels recursos materials de la parròquia i d'altres mecanismes els mantenien al capdamunt de la jerarquia social. A Vila-seca, en el comtat del Rosselló, per exemple, els clergues eren importants aloers i a Vilamacolum, al comtat d'Empúries, uns capellans encapçalaven la llista d'habitants confrontats al poder comtal¹.

La institució parroquial, per al manteniment de les seves funcions, disposava d'uns recursos propis que consistien d'una part en un alou o petit domini i de l'altra en unes rendes específiques lliurades pels fidels, sobretot delmes i primícies. Per la seva banda la parròquia havia de contribuir al sosteniment de la seu episcopal amb un cens anual i altres obligacions diverses que en part remarcaven el control del bisbe sobre les esglésies i clergat secular de la diòcesi¹.

Una de les primeres mencions d'una parròquia amb les seves rendes eclesiàstiques és la de Santa Maria de l'Estany, a Banyoles, i Sant Martí de la Vall de Millars, l'any 889, quan es resolgué un conflicte entre la seu episcopal i el monestir de Banyoles pel seu control^(b). Durant el segle X es multipliquen les mencions de parròquies com les de Montagut, al comtat de Besalú, i Brullà, al comtat de Rosselló. Vers l'any 1000 tota la diòcesi comença a quedar coberta per la xarxa de parròquies, i així en les actes de consagració de les esglésies de Riuferrer i Montoriol, al Vallespir, i Fornells, prop de Girona, ja es delimiten els seus territoris en relació a les parròquies veïnes i no a altres elements geogràfics. En aquest context, la creació de noves parròquies implicava amputar les preexistents, però vers l'any 1000 la xarxa parroquial ja havia assolit una implantació general¹.

En primer lloc, i des del moment de la seva consagració per part del bisbe, les esglésies rebien una dotació territorial, un alou, per a mantenir el temple i el clergat que realitzava les funcions parroquials. Aquesta dotació podia constituir-se amb les diverses donacions ofertes pels feligresos del lloc o altres i per aquest motiu en alguns casos l'alou ultrapassava els límits parroquials. Així, per exemple, entre les donacions a l'església de la Bisbal, l'any 904, consten terres a Canapost i Vulpellac fora del marc de la parròquia. L'alou inclou lògicament les terres on s'aixeca l'església i el seu voltant on es forma el cementiri o el que els textos del segle XI anomenen la sagrera (sacraria), o sia, el territori sagrat on eren prohibits els actes de violència contra les coses i les persones que s'hi instal·laven¹.

En segon lloc les esglésies parroquials podien disposar de les rendes específicament eclesiàstiques, és a dir els delmes, les primícies i altres donatius no regulars anomenats oblacions dels fidels. Les rendes parroquials són esmentades per primer cop en relació a l'església de Sant Pere i Sant Joan de Paçà, al Rosselló, l'any 951, i durant la segona meitat del segle X les mencions es fan generals. En les actes de consagració, delmes i primícies se citen com un element més dels recursos atorgats pel bisbe, per exemple en els de Sant Pere de Serra (Trinitat de Bellpuig), Sant Esteve de Riuferrer, al Vallespir, i Albanyà, al comtat de Besalú¹.

En algunes actes de consagració hi consten també els compromisos formals per part d'alguns parroquians de lliurar les dites rendes, cosa que fa pensar en una imposició encara irregular de delmes i primícies abans de l'any mil^(c). En tot cas el consens dels feligresos sembla necessari per a la seva percepció; altrament, les parròquies disposaven d'un alou important que els permetia subvenir a una bona part de les seves necessitats sense haver de recórrer a les rendes eclesiàstiques¹.

Una part dels ingressos parroquials havien de ser lliurats a la seu episcopal^(d). En general, però, el bisbe renunciava explícitament a la seva part per un cens fix anual que es podia pagar amb motiu del sínode diocesà. Aquesta fórmula permetia l'engrandiment del patrimoni territorial de la seu però suposava alienar en part la capacitat de control episcopal sobre les rendes parroquials en benefici dels clergues o laics que adquiriren les concessions. Evidentment aquests podien exercir una mena de patronatge sobre la parròquia i quan es tractava de magnats locals, reforçar el seu ascendent sobre la comunitat. Alhora, però, es consolidaven les rendes parroquials com uns ingressos apreciables que despertaven cobejances i aviat en trobem en mans de laics, comtes, magnats locals que en disposen lliurement^(e).¹

Des de l'impuls en la construcció de les esglésies fins a la dotació de la nova parròquia en la dotalia o acta de consagració, es manifesten les iniciatives de diversos sectors socials. En tot cas no són només els bisbes els responsables de l'expansió de la xarxa parroquial pels comtats del nord-est. Les butlles papals reconeixen, des del segle IX, l'autoritat de la seu episcopal d'Elna sobre totes les esglésies dels comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir, des del terme de Narbona fins al de Besalú. La Mitra de Girona havia tingut més problemes polítics per afirmar la seva jurisdicció exclusiva a causa de les pretensions dels comtes de Besalú i Empúries de bastir bisbats independents als seus respectius comtats. Però fins en el cas d'Elna, ja hem vist com algun bisbe havia procedit a alienacions de drets parroquials en benefici de monestirs o laics. És significatiu que les butlles papals proclamin l'especial vinculació d'algunes esglésies concretes a la seu, com l'església de Sant Nazari per a la Seu d'Elna o les de Sant Pere, Sant Joan i Sant Fruitós, al comtat de Perelada, per a la seu de Girona. En tots els altres casos és possible que les parròquies només mantinguessin els vincles que es relacionaven amb l'autoritat canònica.¹

La construcció d'esglésies i dotació de parròquies es devia en part a l'acció de les nombroses comunitats benedictines del país. A més de l'església abacial, que podia complir funcions parroquials, els monjos bastien cellae i altres dependències menors^(f). A la fi del segle X, un gran monestir com Sant Pere de Roda posseïa no menys de 26 esglésies repartides en diversos comtats, des de la Fenolleda fins al Pallars. En aquests casos les rendes parroquials devien revertir íntegrament en els monestirs i fins la designació del clergat podia formar part de les seves prerrogatives. Els conflictes entre bisbes i monestirs per aquest motiu es remunten com a mínim al segle IX, quan el bisbe de Girona i els monjos de Sant Esteve de Banyoles es disputaven l'església de Santa Maria prop de l'Estany. Les esglésies o parròquies dels monestirs eren en alguns casos el resultat de la iniciativa dels monjos, que potser comptaven amb la col·laboració de pobladors locals o les havien rebudes dels comtes i fins i tot dels mateixos bisbes(g).¹

Per altra banda, els comtes i l'aristocràcia local també podien intervenir directament en la construcció d'esglésies i constitució de parròquies, la qual cosa els permetia conservar un control de les seves rendes i del clergat. Es tractava d'un patronatge laic pel qual comtes i magnats disposaven lliurement d'esglésies, delmes i primícies. Les esglésies poden ser considerades un element més dels grans dominis o villas senyorials. Les famílies de magnats impulsaven la construcció de l'edifici i dotaven amb béns territorials la institució parroquial. El bisbe, per la seva banda, delimitava el terme de la nova parròquia i renunciava als delmes i primícies a canvi d'un cens anual, tal com succeí a Sant Andreu del Coll, l'any 996. Però des dels inicis del segle XI, els bisbes de Girona reclamaven a potentats laics, davant les instàncies judicials, les rendes parroquials de Montagut, Beuda, Tortellà, Argelaguer i Sadernes, al comtat de Besalú¹.

No totes les parròquies constituïdes sota l'impuls dels laics ho eren per obra d'una família aristocràtica sinó que en alguns casos es devien a un col·lectiu més o menys gran de vilatans. Algunes parròquies eren el resultat d'una iniciativa popular de la comunitat pagesa¹.

En 22 actes de consagració d'esglésies conservades per a les diòcesis de Girona i Elna, entre els anys 904 i 1020, unes 12 compten amb la participació d'un grup de laics com a participants en la construcció de l'església; sol·licitants de la presència del bisbe o dotadors de la futura parròquia fins i tot a través del compromís de pagar delmes i primícies per determinades terres. D'aquestes 12 actes de consagració, en dos casos es tractava d'una sola família, en quatre d'un petit grup, inferior als 10 individus, i en les altres sis, d'un grup més gran, a partir de 10 individus fins als 46 que participen en l'acta de consagració de l'església de Sant Joan les Fonts. En l'acta de Sant Pere de Serra, al Vallespir, la presència de la comunitat local es reafirma amb la dels homes bons. En els casos de Riuferrer i Santa Coloma de Fitor, és plausible que la presència laica representi tota la comunitat vilatana, com en els actes judicials descrits més amunt. Només en el cas de Sant Esteve de Banyoles el col·lectiu laic pot tenir un marc territorial més ampli. Potser es tracta de magnats de la regió i no només de la parròquia, cosa que es pot relacionar amb el fet que Sant Esteve és l'església d'un important monestir de forta projecció a la diòcesi i no una petita parròquia rural¹.

Quadre: Participació laica en actes de consagració d'esglésies¹

En els col·lectius més grans no tots els presents actuen en el mateix nivell i és fàcil detectar el protagonisme d'uns personatges, laics o clergues, en relació a la resta. Aquest és el cas d'un tal Gotmar que apareix en la consagració de l'església del castell de Finestres i els altres 10 laics que l'acompanyen en un segon pla. Com en altres casos els individus esmentats en les llistes representen grups familiars, i així en la dotació de Sant Martí de Vallmala, al comtat de Perelada, els presents són homes casats i amb fills, però un d'ells representa a més els seus germans i les esposes i fills d'aquests¹.

Per tant la parròquia, en alguns casos, era el resultat d'una comunitat pagesa amb iniciatives pròpies. En molts casos l'església era el lloc de reunió dels vilatans, l'escenari de judicis o l'indret on es pronunciaven els juraments més solemnes, com per exemple a Sant Cebrià d'Esponellà, on es dirimeixen els litigis sobre Bàscara l'any 921, o Santa Maria de Vilamacolum, arran del conflicte que enfronta els seus habitants amb el comte, l'any 916. En molts sentits la parròquia esdevenia una institució paral·lela al grup d'habitants de la villa que en reforçava la solidaritat, és a dir era alhora causa i efecte del sentiment comunitari local¹.

No sempre el col·lectiu que encapçalava l'acta de consagració de l'església coincideix amb els habitants d'una villa. En alguns termes parroquials hi havia possessors de terres no esmentats en l'acta, com és manifest en la de les esglésies de Sant Joan les Fonts i la Bisbal. Aquesta situació explica que calgui demanar als feligresos compromisos formals de pagar delmes i primícies. Quan la parròquia era el resultat dels esforços d'un petit grup o d'una família de magnats, podia servir per a desenvolupar o consolidar la seva preeminència social sobre la resta de veïns que semblen quedar al marge de tot el procés. El control del clergat i les rendes eclesiàstiques, entre altres mitjans que oferia la parròquia, servia els interessos d'aquesta petita aristocràcia local¹.

La consolidació progressiva de la xarxa de parròquies no va fer perdre protagonisme a les villas i villares, que es mantingueren com el marc bàsic de la societat rural catalana fins a inicis del segle XI. Vers l'any 1000, els termes de villas i villares servien per a situar geogràficament els indrets i eren la principal forma de delimitar els espais ocupats per l'home. A més, villas i villares van servir per a estructurar la població en grups humans malgrat les diferències socials. I en aquestes dues vessants les parròquies mai no assoliren, abans del segle XI, els nivells de funcionalitat acomplerts per les villas i villares¹.

En resum les comunitats d'habitants de villas i villares o els petits col·lectius pagesos demostren tenir uns lligams solidaris, especialment enfront de la pressió dels poders externs. A més, des del punt de vista econòmic, devien cooperar per l'explotació dels recursos comunitaris, com sembla plausible que fos el cas pels boscos i erms, o potser encara per a pràctiques agrícoles i ramaderes mal documentades. A poc a poc la parròquia sembla oferir una nova estructura capaç també de consolidar lligams entre els veïns d'un espai, encara que no sempre els col·lectius que protagonitzen la constitució de la parròquia coincideixen amb els dels membres de la comunitat pagesa de la villa¹.

Sens dubte bona part dels homes i dones d'una villa eren parents en grau més o menys proper. Però això no significa que tots els vilatans formessin una comunitat definida pel parentiu. No tenim cap prova que el parentiu sigui el principal element cohesionador de les comunitats, sinó més aviat el fet de viure i posseir drets en un espai determinat. En definitiva, doncs, les col·lectivitats descrites no formen agrupacions de tipus clànic o gentilici, com a mínim en el segle X. La millor prova del que es diu és que la comunitat no té mai un únic cap de clan o llinatge. En els conflictes que els enfronten amb l'exterior, en canvi, es presenta un grup d'homes i dones que al seu torn són representants d'unitats més petites; es tracta, aquest cop sí, de grups familiars, identificats per lligams de parentiu¹.

Des del punt de vista polític les comunitats de villa no utilitzen representants o delegats instituïts conjunts, sinó més aviat representacions col·lectives de les diverses agrupacions familiars. Des del punt de vista econòmic encara és més evident que les villas no constitueixen unitats productives com potser ho havien estat en temps pretèrits. Malgrat la persistència de pràctiques comunitàries diverses, el sòl es divideix en una munió de diferents possessors o aloers, i l'explotació de l'espai agrícola es reparteix en diverses unitats d'explotació pagesa¹.

Notes:
(a) A Sant Vicenç de Besalú, l'any 977, per exemple, el temple té dret a cobrar delmes i primícies a més dels cementiris parroquials (Marca, núm.121, 977). L'església abacial de Sant Pere de Besalú també tenia un dret d'enterrament (Marca, num 124, 977). L'enterrament associat a la pròpia parròquia és només el resultat d'una evolució potser no del tot acabada als comtats catalans del segle X (J. Becquet, «La paroisse...», p.214; K. Kenelly, «Sobre la Paz de Dios...», p.107-136, i M. Riu, «Alguns costums funeraris...», p. 29-58)¹.
(b) L'arranjament entre el monestir de Banyoles i la Seu de Girona sobre dues esglésies preveu que el cenobi podrà obtenir els delmes i primícies mentre que la Seu rebrà 2 modis entre vi i annona (Marca², num. 49, 889)¹.
(c) El compromís particular d'oferir delmes i primícies es troba en les dotalies d'Albanyà i de Sant Silvestre de Vallmala; i en la primera, a més, el bisbe es reserva els delmes que uns homes ja li oferien abans de la constitució de la nova parròquia (Marca², num 94, 957), i R. Ordeig, «Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes», p. 424-426)¹.
(d) Un terç de les rendes parroquials segons el cànon 34 del IV Concili de Toledo de l'any 633 (J.Vives, Concilios visifóticos, 1963, p.204).
(e) Miró, comte de Besalú, podia disposar de delmes a la villa d'Oix, comtat de Besalú (Marca, núm. 121, 977).
(f) Per exemple Sant Aniol d'Aguja tenia la cella de Talaixà (Marca, núm. 32, 872).
(g) L'església de Sant Martí de Vallmala, prop de Llançà, fou edificada pels monjos amb els habitants del veïnat (Villanueva, vol.14, núm.26, 1019).

¹ Família i Hereu a la Catalunta nord-oriental (segles X-XII), de Lluís To Figueras, any 1997
² Pierre de Marca; Marca Hispanica sive Limes hispanicus, Paris, 1688

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)