Delme, és un impost anual d'origen eclesiàstic que requeia, malgrat ser teòricament universal, sobre el cultivador de la terra; consistia en la dècima part dels productes de la terra i els ramats, generalment sense descomptar les llavors necessàries per garantir la reproducció del cicle productiu. En el llibres bíblics del Deuteronomi (26:1-15), Levític (27:30-34) i Nombres (18:25-32), s'especificava l'obligació dels israelites a pagar-lo als sacerdots i levites, que l'havien de destinar al manteniment del temple i al seu propi sosteniment. En el primers temps del cristianisme, es rebutjà perquè es considerava un costum jueu, però l'Església necessità algun mecanisme per finançar i mantenir uns temples i un clergat cada cop més nombrosos, i el va recuperar com a font d'ingrés fiscal. En el IV concili de Toledo (633), es va legislar que de les rendes parroquials s'havia de fer tres parts: una destinada al clergat parroquial, un altre terç, a la fàbrica o reparació del temple i el tercer terç, a la seu episcopal. Pipí I el Breu imposà el delme de caràcter obligatori, confirmat pels capitulars de Carlemany (779 i 794). En els comtats catalans aviat es va introduir aquest delme obligatori de l'Imperi carolingi. El fet que, generalment, fos la renda més eficaç i pesada de totes les deduccions sobre el producte brut de les economies pageses, provocà que fos cobejat per la noblesa i les altes jerarquies eclesiàstiques (bisbes, abats i capítols catedralicis), de manera paral·lela al procés de feudalització de la societat catalana, obert d'ençà del segle XI.
D'aquest procés, en resultaren la secularització i infeudació -precisament en el moment en què des de Roma s'activaven els projectes gregorians de reforma destinats principalment a restituir a l'Església els béns usurpats pels laics-, ja fos per la via de compra, establiment emfitèutic, cessió per part de l'Església o simple apropiació per part dels patrons de les esglésies parroquials, i va donar lloc a una de les rendes feudals més oneroses dins la formació social catalana en època medieval i moderna. D'aquest procés derivà, així mateix, un empobriment de les parròquies, la qual cosa provocà que s'hagessin de cercar altres camins per dotar el temple (obreries) i el clergat parroquial. La monarquia, altrament, cobejà el delme com a font d'ingressos, i maldà en la seva participació: el papa Alexandre II concedí a Sanç Ramires d'Aragó el delme i les primícies de les esglésies dels llocs conquerits als musulmans; Jaume I de Catalunya-Aragó, també, en concedí a l'Església valenciana (1239) dues terceres parts, i va reservar per al patrimoni reial el terç restant. Felip II obtingué de Roma (1567) la concessió de l'excusat, el delme de la major casa delmera de cada parròquia; la Diputació del General, al·legant el domini temporal dels delmes a Catalunya i negant al papa que en pogués disposar, es resistí a pagar-lo d'ençà de 1570; no fou fins després de la introducció del règim borbònic (1714) que es començà a pagar. El 1796 el papa va concedir que els delmes exempts (que gravaven els productes que tradicionalment no s'havien pagat) fossin utilitzats per amortitzar el deute creixent de l'Estat; el 1800 Pius VII atorgà a la corona espanyola el novè, exempció extraordinària sobre tots els delmes.
El fet que fos un dels mecanismes més operatius d'extracció de l'excedent agrari explica que a l'entorn seu i, de manera secular, hi haguessin no pas pocs conflictes de tota mena: resistències pageses a pagar-lo ( amb el consegüent afinament dels mètodes per evitar-ho, ja fossin per part de l'Església -mitjançant les constitucions provincials i sinodals periòdicament renovades i les visites pastorals- o de les institucions civils -Constitucions de Catalunya fins al 1714 i Novísima Recopilación a partir d'aquell any fins al 1837), enfrontaments i plets entre els distints codelmadors i arrendataris, plets entre el poder nobiliari laic i l'Església entorn de la qüestió dels novals, els delmes de les terres artigades de nou (d'importància cabdal per poder gaudir de l'augment de la producció fruit de l'extensió dels conreus, particularment important en el set-cents).
La cristal·lització històrica del delme com a renda feudal demostra, doncs, el fracàs secular dels corrents reformistes a l'interior de l'Església catòlica, que maldaven perquè el delme tornés a la funció primitiva, avalant-se en els textos de l'Antic Testament i en la tradició canònica; referents bíblics i canònics que foren utilitzats, també, per legitimar més d'una resistència a pagar-lo. Hereu d'aquesta tradició reformista va ser el projecte de la Comissió Eclesiàstica de les Corts de Cadis (1811) -corts que no en plantejaren l'abolició-, que proposava que el producte del delme i les primícies es distribuïssin segons les lleis canòniques dels primers temps de l'Església. Fou durant l'experiència constitucional del Trieni Liberal, quan per primer cop el liberalisme espanyol, com s'esdevingué a França el 1789 (considerant-lo un dels obstacles principals per al desenvolupament de l'agricultura i la fiscalitat estatal), en plantejà l'abolició amb el Decret del 29 de juny de 1821 es reduí a la meitat, i es va abolir les percepcions de l'Estat i dels partícips laics.
Amb la restauració absolutista es tornà a restablir fins al 29 de juliol de 1837, quan, al bell mig de la revolució liberal, fou suprimit, juntament amb les primícies, i declarat propietat de l'Estat (la meitat del seu producte es destinà a les finances públiques i l'altra meitat, al sosteniment de l'Església). L'entrada en vigor d'aquesta darrera llei, però, no tingué lloc fins al moment que es legislà sobre la nova contribució del culte i el clergat el 31 d'agost de 1841. El 1846 es decretà la llei definitiva que considerava la indemnització dels partícips laics per l'abolició del delme, mesura que va contribuir a incrementar l'acceptació de l'Estat, controlat pels moderats, per part de les classes privilegiades laiques de l'antic règim.1
1 Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, text de Joaquim Maria Puigvert i Solà.
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)