Serf, del llatí servus, és una persona que serveix a un noble. El noble tenia la potestat de decidir sobre la persona i els seus béns, i els drets de servitud es podien traspassar entre nobles. La diferència amb un esclau és que el serf és una persona lliure i no pot ser venut separadament de la terra. No s’ha de confondre amb el terme “vassall”.
Serf de la Gleva, era el pagès sotmès a una servitud real, és a dir que pel fet de viure i treballar en un mas era considerat no lliure. L'idea d'identificar com a serfs una part dels pagesos es devia en part a l'acció dels juristes, que els intentaven assimilar als esclaus de l'antiguitat. A partir del segle XI l'extensió dels poders senyorials sobre els homes havia permès de qualificar-los en algun cas d'homes propis (homines propii). Des de mitjan segle XII aquesta servitud era transmissible hereditàriament, però el pagament d'un rescat permetia en general deslliurar-se'n. La difusió de la servitud s'havia fet sobretot individualment o per la inclusió entre les condicions de contractes d'establiment de masos. Al segle XIII eren ja una part important de la població rural a la Catalunya Vella. Els serfs eren sovint membres destacats de les comunitats rurals i convenia controlar-los: batlles, moliners, ferrers o habitants de masos; per tant podien ser els homes més rics dels dominis senyorials. Després de les guerres de la baixa edat mitjana, l'any 1486 es va abolir aquesta servitud real tot i que residualment es mantingué enllà durant l'edat moderna1.
1 Diccionari d'Història de Catalunya. Ed. 62. Text de Lluís To i Figueras
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)