Capbreu és l'escriptura de confessió en que consta el reconeixement de drets que feien un conjunt de vassalls i/o emfiteutes al seu senyor. Era una renovació del domini i pretenia la conservació de la senyoria i rendes sobre jurisdiccions i/o dominis útils. El senyor directe i/o domini eminent podia instar la repetició de la confessió tantes vegades com li semblés, si bé n'havia de pagar les despeses d'acompliment.
Al territori de Barcelona hort i vinyet on es permetien quatre senyors, un directe i tres de mitjans, els senyors mitjans també podien capbrevar. Se'n distingien dues classes: els capbreus de senyoria, encapçalats per una sèrie de drets senyorials i d'obligacions comuns a tots els vassalls i/o emfiteutes, capbreus que solen englobar tot un poble, i els capbreus de rendes, els més nombrosos, demostratius de les rendes d'un senyor de particular a particular.
El capbreus generals contenen una exposició de la causa, una relació de les persones i els béns afectats i els drets dominicals reconeguts. Els capbreus solen conservar-se en arxius notarials i patrimonials i constitueixen una font important per a l'estudi de la demografia, les relacions socials i econòmiques, i la toponímia i onomàstica de la societat de l'antic règim.
La capbrevació era el reconeixement del domini i la confessió de les prestacions que els vassalls i/o emfiteutes havien de fer al senyor directe sempre que aquest ho exigia per mitjà del despatx d'un cartell de mandat per ordre d'un jutge o una crida pública amb constància notarial a la comunitat pagesa. El requeriment del domini directe responia a la doble necessitat de garantir els seus drets anuals dominicals i de verificar les transmissions fetes pels emfiteutes que havien de pagar lluïsme. Era una operació jurídica de caràcter privat a la qual la sentència arbitral de Guadalupe, de 1486, atorgà autoritat pública en disposar la renovació general de les relacions senyorials i socials en el camp català mitjançant el capbreu. La importància d'aquesta operació per a la conservació de senyories i rendes impulsà una literatura jurídica sobre aquesta qüestió, de la qual destaca Stylus capibrevandi, de Francesc Solsona (1547), i Tratado de la capbrevación, de Jaume Tos (1783).
El dret de capbrevació era la facultat del senyor directe -i al territori de Barcelona, hort i vinyet també dels senyors mitjans- d'exigir, i per la via judicial, si calia, el reconeixement del domini i dels drets jurisdiccionals i dominicals, als vassalls i/o emfiteutes.
La causa de capbrevació era el procés judicial iniciat pel senyor directe contra els seus vassalls i/o emfiteutes quan aquests es resistien a reconèixer el domini i els drets dominicals. El senyor tenia la facultat de nomenar un jutge emfideuticari i un escrivà de la causa per a la tramitació del procés i d'erigir tribunal contra els vassalls i/o emfiteutes renitents. El senyor no podia exigir la jurisdicció -llevat que en fos titular- sense llicència de l'ordinari del lloc en què havia d'evocar la causa de capbrevació i es procedia havent despatxat prèviament un cartell citatori en virtut del territori concedit. El senyor podia evocar la causa de capbrevació en primera instància a la Reial Audiència. Les causes de capbrevació de béns del patrimoni reial eren instades per l'advocat fiscal a la cort del batlle general1.
1 Diccionari d'Història de Catalunya. Ed.62. Text d'Eva Serra i Puig
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)