L'església de Vilabertran existia ja el 975, data en que rebé una donació de Guidenella i el seu fill Gaufred (Veure document). Que aquesta donació inclogués no sols un alou, sinó també delmes i primícies, que són béns eclesiàstics, deixa entreveure que la institució havia estat expoliada, però no pas per part dels donants, que havien adquirit l'alou vuit anys abans (veure document). La família continuà reconeixent, com ho feu el 1013, que Santa Maria de Vilabertran era titular dels delmes i primícies dels termes de Vilabertran i Vilatenim. Reconeixement insuficient; si Gaufred Bastó cedí aquestes prestacions el 1069 és que entretant ell o un seu predecessor les havia pres de nou¹.

En aquell moment, el temple, dit primitivament basilica, és anomenat ecclesiola, cosa que suggereix una condició inferior al d'església parroquial. La parroquialitat, en el sentit d'església amb un terme precís assignat, no s'obtingué immediatament després de la fundació canonical, per això en una afrontació de Cabanes de l'any 1091 no dóna la parròquia de Vilabertran, tot i trobar-s'hi les veïnes. Fins a la consagració del nou temple fou coneguda sovint com a ecclesia prantensis, que equival a ermita o temple rural¹.

Sobre d’aquesta església de patronatge laic, al servei d’un clergue, segurament, s’hi devia establir el futur monestir a la segona meitat del segle XI. Fou precisament un clergue, Pere Rigald, al servei de l’esglesiola, qui reuní al seu entorn la comunitat i fou el fundador del cenobi².

L’any 1066 els germans Guillem i Ponç Pere vengueren a l’església una feixa de terra de Sant Pere Pescador (Veure document). Una altra donació de masos és de l’any 1068 (Veure document) i l’any 1069 tenen lloc múltiples donacions d'alous, masos i altres drets a favor de la canónica (Donació que fa Ramon, prevere, d'unes terres a Llers; Donació que fan Guifred i la seva esposa Adalgarda d'una casa a Cabanes; Donació de Sunifred Gondemar d'un alou a Cabanes). També l’any 1069 mateix, davant la fama de santedat aconseguida per Pere Rigald i els seus seguidors, tres matrimonis varen fer solemne donació de la propietat que incloïa l’església de Santa Maria amb tots els delmes, primícies i oblacions dels fidels, amb 60 passos de terra a l’entorn per a sagrera i la font que hi havia en aquest lloc, amb totes les seves pertinences. Els donants expressen la voluntat que Pere Rigald sigui el cap de la comunitat de clergues, que seran els que escolliran el successor a la seva mort, i que la casa estigui sota l’obediència de la seu de Girona. Altres personatges cedeixen en aquesta ocasió diversos béns. L’acta de dotació és signada per Dalmau, arquebisbe de Narbona, els bisbes Bernat de Barcelona, Berenguer de Carcassona, Berenguer de Girona i Ponç, comte d’Empúries. També la signaren Bernat, arquebisbe de l’església de Toledo; Ponç, bisbe de Roda i Amat, bisbe d’Éllora, llegats pontificis (Veure document acta fundacional)².

Segons sembla desprendre’s d’un document de l’any 1031 pel qual Sperandéu i Trasegòncia vengueren unes possessions a Pere Rigald (potser el pare del clergue), el fundador de la comunitat de Vilabertran provenia d’un llinatge de terratinents mitjans o petits de Rabós d’Empordà. Aquest patrimoni passà al monestir de Vilabertran l’any 1069 per donació de Pere Rigald i la seva mare Adalgarda (Veure document de donació de l'alou de Rabós; Veure document de donació per garantir la manutenció de la seva mare)².

Entre els matrimonis que feren donacion al monestir i col·laboraren en l’obra de Rigald ha estat identificat Gausfred Bastons, senyor de Cervià de Ter i important senyor feudal de l’època, amb la seva esposa Adalgarda².

L’acta de dotació no esmenta la regla de sant Agustí, que no és anomenada fins el 1100 en l’acta de consagració de la nova església monàstica. Com la regla augustiniana s’esmenta l’any 1089 en relació amb el priorat de Lledó, fundat per la comunitat de Vilabertran, Antoni Pladevall ha assenyalat, amb bon criteri, que fou al període 1080-89 que la regla fou plenament introduïda a Vilabertran². És esmentada l'existència d'un altar dedicat a Sant Agustí, diferent a l'altar major, en la causa de Pere, prelat de Santa Maria de Vilabertran, contra Guillem Guillem de Vilatenim, en el document signat el 13 d'abril de 1090, conservat a la Biblioteca de Catalunya (Veure Document)¹.

De la documentació existent es desprèn que la comunitat, sota el guiatge de Pere Rigald, devia estar ja formada uns anys abans del 1069, per un grup de clergues (entre vuit i deu) que vivien en un edifici al costat de l'esglesiola². El cert és que ja des de l'any 1069 mateix hi ha un gran nombre de donacions, de terres, molins, etc., i també de drets sobre diferents esglésies parroquials². Així, entre d'altres, hi ha la donació feta pel prevere Ramon el mateix any 1069 d'unes peces de terra als termes de Vilabertran i Llers(Veure Document)³. L'any 1070 el prevere Pere Sunifred cedí el seu alou de Vilademires (Veure document). L'any 1071 Arnau Pere, que marxa al servei del Sant Sepulcre¹, llegà la seva part de l'església parroquial del mateix lloc, Sant Mateu de Vilademires(veure document)².

És important la donació feta per Guadall l’any 1074 d’alous a Serinyà, Vilatenim, Navata, Fontfreda i al llunyà terme de Santa Maria de Lillet. L’any 1076 Artall deixà al monestir dos esclaus sarraïns.

L’any 1075 Ramon Adalbert, en el seu testament, llegà al monestir un bon nombre d’alous situats a diferents termes del comtat de Besalú, a la franja limítrof amb el comtat de Peralada i, a més, confirmà els drets sobre l’església de Sant Pere dels Vilars. Trobem ací un testimoni de la relació de la família dels Adalbert, senyors de Navata, que dotaren la canònica de Lledó, la comunitat de la qual eixí de Santa Maria de Vilabertran. Fou l’any 1089 que el clergue Joan, de la comunitat de Vilabertran, es convertí en el primer prior de Santa Maria de Lledó, canònica fundada segons la regla augustiniana.

Hom ha afirmat que fou a partir de l’any 1080 que l’abat Rigald amb els seus clergues començà la construcció de la nova basílica, la qual fou consagrada vint anys més tard. Molt aviat, però, trobem donacions que són fetes expressament per a l’obra de l’església. Per exemple, l’any 1070 Oliba Gotafred donà un clos i l’any 1071 Filmera donà una terra i una vinya. També és destinada a l’obra del nou monestir la donació de Ramon Adalbert del 1075 de la cinquena part dels alous dels seus avantpassats.

L’any 1093 el bisbe Berenguer de Girona donà tres esglésies al monestir, Sant Cebrià de Mollet, Sant Martí de Masarac i Santa Maria de l’Om, també a Masarac. En aquesta darrera es fundà un priorat dependent de Vilabertran.

La nova basílica de Santa Maria de Vilabertran fou consagrada l’onze de novembre de l’any 1100 per Bernat, bisbe de Girona, amb l’assistència de Berenguer bisbe de Barcelona i Pere, bisbe de Carcassona. En l’acta es diu que l’església havia estat aixecada per l’abat Rigald des dels fonaments. El bisbe confirmà els delmes, les primícies i els altres considerables drets que poseïa el monestir, disposà que s’hi fes un baptisteri i concedí el dret de sepultura. Hom disposà que els clergues havien de viure canònicament sota la regla de sant Agustí i que havien d’elegir el superior entre la mateixa comunitat. Hom declarà la inviolabilitat de la terra sagrada, que fou delimitada amb creus a l’entorn del monestir; Pere Rigald fou confirmat en la seva dignitat abacial.

Les darreres notícies sobre Pere Rigald són de l’any 1104. Molt aviat el fundador fou considerat sant i venerat. La seva fama perdurà i anà en augment fins que a la segona meitat del segle XVI els canonges demanaren al bisbe permís per a traslladar la seva tomba, que era al claustre, a l’interior de l’església. L’any 1572 s’obrí el sarcòfag i les despulles de l’abat s’exposaren durant vuit dies. Després foren col·locades en el magnífic sepulcre que es trobava a l’arcosoli que hi ha al fons del braç de migdia del creuer, que al segle XIX ja era trossejat. La veneració a Pere Rigald fou objecte de grans controvèrsies, perquè no havia estat autoritzada per Roma i hom arribà a ordenar que fos tapiada la seva tomba.

La caixa del sarcòfag, sense l’ornamentació, va ésser retrobada encara aparedada per l’investigador empordanès Josep Donat, l’any 1933. Avui és col·locada a l’interior del temple, dins una fornícula. A la seva cara frontal hi ha aquesta inscripció:

DISCAT QVI NESCIT PETRVS ABBAS HIC REQVIESCIT: / NEC TIMEAS FALLI PETRVS FVIT ISTE RIGVALLI.

A la coberta, de doble vessant, hi ha un epitafi més llarg:

NOSTRI PASTORIS VAS SERVAT HOC OSSA PRIORIS / CVIVS CVRA LOCVM PRIMO COMPOSVIT ISTVM TESVRA / PIE (H)IC CVPIENTES VIVERE INSTITVIT HERES / DOMINI PARTEM MIGRAVIT AD ASTRA CELI / PRIDIE QVIPPE NONIS DECEMBRIS / CARITATE IN SVPERIS VIVIT².

¹ Escriptures de Santa Maria de Vilabertran (968-1300), de Josep M. Marquès.
² Catalunya Romànica, Vol. IX. Joan Badia i Homs
³ Arxiu Diocesà de Girona, Vilabertran, pergamí número 7.

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)