El vianant que passa pel davant d’aquesta casa per primera vegada queda agradablement sorprès per la magnífica estampa que ofereix. Sembla que hagi estat posada expressament dalt del turó arran del camí i encarada a migdia perquè se’n pugui fer una fotografia de postal.
Hi ha uns trets de la construcció que criden l’atenció i que la diferencien clarament de les altres masies de l’entorn. En primer lloc, cal fer notar la forma d’accedir a l’interior, a través de la porta principal; s’han de pujar uns esgraons i travessar un enorme portal adovellat. Quant a l’edifici, consta de dos cossos perfectament diferenciats; el de darrere és més alt, cavalca sobre el primer i té l’aparença d’una torre escapçada. A més, a la façana de llevant en sobresurt un absis d’una petita església romànica del segle XI integrada a l’interior de la casa; per tot plegat i pel fet de ser força gran, no és d’estranyar que els habitants de la contrada coneguessin aquesta casa de pagès també pel nom del “convent”. Can Forroll encara presenta una altra singularitat. Dins del terme d’Aiguaviva, se situa al límit amb el terme de Salitja; la línia divisòria passa justament per l’era de tal manera que té terres als dos costats.
Can Forroll s’alça sobre un turó, justament al costat de la línia divisòria dels termes d'Aiguaviva i Salitja.
Bressol del llinatge dels Vilademany
En realitat, mai no va ser la residència d’una comunitat religiosa però, certament, la construcció original és molt antiga, té més de mil anys. Havia estat un castell, el castell dels Vilademany. I, quins van ser aquests personatges? No en farem una biografia exhaustiva, ja que això donaria per fer-ne un llibre ben gruixut, només unes pinzellades per donar idea de la rellevància que va assolir una nissaga de cavallers que va tenir els seus orígens en aquesta contrada.
Ens hem de remuntar a l’any 948 per tenir la primera notícia del nom de Vilademany. Surt documentat en una permuta de terres situades a l’extrem de la parròquia de Sant Joan d’Aiguaviva, comtat de Girona, i dins el terme de Vilademany (“Villa Magni”). És aquí, doncs, on aquest nobles van edificar el castell, a l’entorn del qual tenien el domini de terres a ambdós costats de la línia divisòria de les parròquies d’Aiguaviva i Salitja. Aviat, però, els trobem al capdavant de diverses possessions a indrets propers com Sant Dalmai, Riudellots de la Selva, Campllong, Riudarenes i altres llocs. El primer personatge rellevant de la nissaga és Pere Ramon (I) de Vilademany i ja gaudeix d’un elevat grau de la confiança del comte de Barcelona Ramon Berenguer III; ho demostra el fet de ser un dels signants, com a testimoni, del document de donació dels castells de Torcafelló, Barrés i Brunyola que l’esmentat comte català fa a favor de Gerald Ponç (II) de Cabrera. Però, atreu especialment l’atenció la circumstància que ell sigui, arran de la derrota soferta el 1128 pel comte Ponç Hug d’Empúries, el dipositari de l’espasa del vençut. L’any 1136, conjuntament amb els seus nebots, promogué la fundació del monestir de Sant Pere Cercada.
Amb el pas del temps els seus dominis s’anaren estenent i a finals del segle XIII, els Vilademany ja ostentaven diverses senyories i castlanies feudals a la Selva i Osona. En direm algunes: castlans dels castell de Brunyola i d’Argimon, senyors dels castells de Farners i Solterra (Sant Hilari Sacalm), i barons de Santa Coloma de Farners. A través de successius enllaços matrimonials d'hereus i pubilles, entroncaren amb altres nissagues i les seves possessions assoliren tal magnitud, que després dels vescomtes de Cabrera podien ser considerats com els més poderosos de la nostra comarca. A finals del segle XIV, el primitiu senyoriu a l’entorn del castell del seu nom és una de tantes possessions i de poca importància. Pere (II) de Vilademany va passar a ser, per enllaç matrimonial l’any 1165, baró de Taradell (Osona); Agnès (I) de Vilademany es va casar amb Ramon de Blanes l’any 1419, per la qual cosa els dos llinatges quedaren units; el 1624, els títols i les senyories dels Vilademany passaren, per enllaços matrimonials, als Perapertusa; més tard als Bournonville (1676), als comtes d’Aranda (1751) i, finalment als ducs d’Híxar (1798), fins a l’extinció de les jurisdiccions senyorials el segle XIX.
El fet de ser senyors de vassalls i, alhora, vassalls d’un gran vassall, els distingia com a varvassors, un rang nobiliari superior al de cavallers. Personatges influents, gaudiren del favor de la cort reial, ocuparen llocs d’honor en el Principat i participaren en les empreses militars a les odres dels monarques catalans. Dintre de l’església, ocuparen llocs rellevants. Pere Ramon (I) de Vilademany va fundar, el 1136, la comunitat religiosa de Sant Pere Cercada; un altre membre d’aquesta nissaga, Ramon de Vilademany, és esmentat com a canonge de la Seu de Girona l’any 1319; l’any 1361 Fra Ramon de Vilademany és comendador de l’ordre del Temple, de les Cases de Barcelona, Sant Celoni i Aiguaviva. Hi ha un personatge d’aquesta nissaga que sobresurt en la nostra contrada pel record nefast que va deixar. Es tracta de Bernat (IV) de Vilademany (1361-1414). Resulta que la seva mare, pels deutes contrets, es va veure obligada a vendre la castlania de Brunyola i altres drets que tenia en aquest castell, a la Pia Almoina. El fill, ja major d’edat, va voler recuperar-ho, al·legant que la venda era il·legal i va pledejar contra la Pia Almoina. En no donar-li la raó la justícia li va declarar la guerra bruta. El seus sicaris amenaçaven els pagesos de Brunyola i Sant Dalmai que no paguessin els tributs al batlle de sac, al qual fins i tot va fer detenir i empresonar a Santa Coloma de Farners. El mateix paborde de l’Almoina, i senyor del castell de Brunyola, va haver de pujar-hi des de Girona, acompanyat de gent armada, per recaptar els tributs del pagesos; així ho deixa anotat al llibre de comptes corresponent a l’any 1406:...“los Protectors de la Almoina manaren a·mi e·singularment ma encarregaren que jo hagués et estigués et anàs ben acompanyat de bons macips [= joves solters, fadrins] armats a despeses de la dita Almoina, per defenció de ma persona”. Després de la seva mort, encara va haver-hi batusses fins que, a l’any 1419, la seva filla Agnès de Vilademany va fer les paus amb l’Almoina; això sí, va haver de renunciar a tots els drets sobre el castell i el seu terme.
Mur de pedra enterrat. Sens dubte, correspon a l'antic castell.
El castell
Les notícies són tan minses com escadusseres. La primera vegada que apareix el nom és l’any 1252. Cal esperar fins el segle XIV per saber-ne més; en una relació d’esglésies de la comarca, s’anomena “la capella sancti Iacobi de Vilademagno infra castrum eiusdem loci in parrochia de Aquaviva (= la capella de Sant Jaume de Vilademany sota del castell del mateix lloc a la parròquia d’Aiguaviva)”. L’any 1489 encara trobem l’existència del castell quan el seu senyor l’estableix en emfiteusi com a mas a un pagès de la mateixa parròquia.
 |
| Una bonica finestreta amb arc rodó que comunica una estança de la masia amb la capella. El vitrall és un afegit modern. |
Els Vilademany residiren, sens dubte, al seu castell, però tampoc no hi ha gaire documentació al respecte; hi ha indicis que hi vivien el 1305 i en el fogatjament de 1359 figuren 2 cavallers (Vilademany) a Aiguaviva. De fet, dintre de les seves possessions, podien escollir qualsevol lloc per establir-hi la seva residència. L’any 1340 Bernat (III) de Vilademany està domiciliat a Caldes Montbui i posteriorment els seus descendents passaren a viure a Vic i després a Barcelona. Es probable que la fortalesa, en absència dels seus senyors, fos subinfeudada. Encara hi ha menys informació sobre l’abast del domini del castell. D’entrada, cal precisar que en realitat mai no va ser un castell de "veritat" en el sentit que exercís una jurisdicció en un territori, com per exemple ho feien el de Vilobí i Brunyola. Salitja i Aiguaviva eren llocs reials, per tant, la jurisdicció era exercida pel propi rei. Més aviat cal considerar-lo com una casa forta que podia tenir tots els elements de fortificació propis d'una fortalesa medieval, muralles, torres i, fins i tot un fossar En aquesta fortalesa hi residien els senyors directes: els Vilademany. A l’entorn existia un territori, el “termino de Villa Magni” que apareix documentat al Cartoral de Carlemany l’any 948. Ara per ara, es fa impossible conèixer l’abast del terme i els masos que incloïa. Evidentment, si apareguessin els capbreus se sabria, però deuen restar en algun arxiu particular o en el fons sense catalogar i oblidat d'algun arxiu públic. L’únic mas que sabem segur que era de domini directe de la casa forta era el mas Riera. L’any 1412, està documentat que Berenguer Riera, fill de Pere Riera de Salitja, redimit pel Sr de Vilademany, cavaller, confessa ésser home propi de l’Almoina, junt amb la seva prole d’ell naixedora i els seus béns, atès que per raó del seu matrimoni, va entrar al mas Devesa de la parròquia de Brunyola , sobre el qual l’Almoina té el domini directe.
De castell a mas
Primer dels tretze folis del contracte d'establiment del Castell de Vilademany com a mas. Any 1489. (Universitat Autònoma de Barcelona).
La revolta remença va significar un abans i un després del destí dels castells i cases fortes. Arran de la Sentència Arbitral de Guadalupe, l’any 1486, la majoria d’aquestes edificacions, símbols de l’opressió feudal, que estaven situades al cim de les muntanyes o en llocs abruptes, varen ser desocupades pels seus habitants i van entrar en un procés d’estat ruïnós irreversible. Les situades a la plana van tenir una sort diferent i es van transformar en masos. Era l’única manera que tenien els senyors per treure’n un profit econòmic. El castell de Vilademany va córrer la sort d’aquestes últimes. Fins ara, no se sabia la data de quan va passar de castell a masia. Se suposava que va ser a la segona meitat del segle XV o inicis del segle XVI. Però, a vegades la fortuna somriu als que cerquem fragments del nostre passat. Fa poc, navegant per Internet, he descobert uns documents d’allò més interessants sobre l’origen del mas. Estan guardats a Universitat Autònoma de Barcelona i, després de ser digitalitzats, han estat penjats a la xarxa. El primer d’ells ens permet de conèixer la data exacta de l’establiment fet a un pagès que transformarà el castell en mas. Està escrit en llatí, el seu estat és molt bo i la lletra és perfectament llegible. És llarg (ocupa 13 folis) i només en faré un breu resum. El dia 6 d’octubre de l’any 1474, Pere Joan (I) de Vilademany estableix el castell i les seves terres a Pere Terrades, habitant de la parròquia d’Aiguaviva. Entre altres pactes, l’emfiteuta es compromet, en el termini de quatre anys a partir de la signatura del contracte d’establiment, a condicionar i fer habitable el castell amb unes despeses per obres que no ultrapassin la quantitat de vuitanta lliures. El senyor directe ha de requerir-lo vàries vegades perquè compleixi el pacte ja que l’edifici amenaça ruïna total, sobretot després de caure una cantonada. Al final, Pere Terrades fa les obres. L’any 1489 ja ha mort i ha deixat vídua, Marturiana, i una filla, Margarida, que en aquesta data té deu anys. El senyor torna a fer establiment del castell, ja transformat en casa de pagès, ara a Marturiana Terrades. Queda pactat que cada any haurà de pagar el delme, i de cens donar dotze mitgeres de forment bo i net. A partir d’ara, ja no serà el castell de Vilademany sinó el mas Terrades. Segurament que s’hi seguiran fent reformes fins a tenir l’estructura actual. La capella no es va tocar, però una dependència que s’hi va construir al damunt la va integrar totalment a la masia. S’hi va continuar mantenint el culte a càrrec de clergues beneficiats fins a l’any 1936. Un d’aquests va fer reformes a la façana. La inscripció a la llinda de la porta, diu la data: “SANCTE JACOBE ORA PRO NOBIS 1565”. També hi ha un escut esculpit amb aquestes paraules: M. CALDEDUC BENEFITIAT. És bastant probable que aquest clergue fos oriünd del mas Caldeduc d’Aiguaviva.
Detall de la llinda de la porta d'entrada a la capella.
L’altre document data de l’any 1613 i ens diu que la propietària del mansum Terrades, olim castri de Vilademany” [=mas Terrades, abans castell de Vilademany] és Francesca Terrades, casada amb Joan Joga, pagès de Lloret de Mar. Pel tercer document, sabem que els anys 1623, 1633 i 1635, el mateix Joan Joja, senyor útil del mas Terrades, ven tres camps a pagesos veïns. En aquestes dates, els Vilademany ja s’han venut el domini directe del mas a Pere Espígol de Verntallat, clergue de Girona i notari a la vila de Santa Coloma de Farners. Segurament que mai més no el recuperaran.
A inicis del segle XVIII apareixen els Forroll com a propietaris útils del mas. Poden haver-lo adquirit per casament amb una pubilla Terrades, o bé per compra. La primera data que hem trobat és el 9 de novembre de 1716 en un document de compravenda: Francesc Vinyoles, propietari del mas Carreter Vinyoles, compra a Narcís Forroll del Mas Forroll, sis vessanes de terra de Brugaria, situades en el lloc anomenat d'Escarich, pel preu de 84 lliures barcelonines. El mas Terrades passa a ser el mas Forroll, nom que s’ha mantingut fins ara. A la llinda d’una finestra de la façana posterior hi ha gravats el nom de Narcís Fvroll [Forroll] i una data mig esborrada, senyal que a la primera meitat del segle XVIII s’hi varen fer reformes. El 1759, la pubilla Gertrudis Forroll es va casar amb Pere Massot i els seus descendents han mantingut la propietat del mas fins ara. En una data indeterminada, el propietari deixa el mas i l’arrenda com a masoveria. En Martí Masó, un dels fills de l’últim masover i ara resident a Vilobí, m’ha passat informació. Abans de can Forroll, el seu pare era masover de can Buixó de Salitja que va haver d’anar a terra a inicis de la dècada de 1960 per la construcció de l’aeroport. Això va ser un trasbals per a la família. Em diu: “Per sort, la família Taberner es va portar molt bé amb nosaltres. També era propietària de can Forroll i ens va dir que hi podíem anar ja que havia marxat l’últim masover. Era a prop i això va fer més fàcil el trasllat; a més, vam poder sembrar i collir dues anyades: la del mas sortint i la del mas entrant”. També em comenta algunes vivències curioses, pel fet que la casa se situa a l’extrem del municipi d’Aiguaviva: ”Jo vaig anar a estudi i a doctrina a Salitja, ja que s’escau només a vint minuts a peu, mentre que per anar a Aiguaviva s’hi tarda una hora; fins i tot vaig fer d’escolà del rector de Salitja, mossèn Isidre. En canvi, vaig haver de fer la comunió solemne a Aiguaviva i el rector d’aquest poble passava a fer el salpàs a can Forroll.” La família va marxar del mas a finals de la dècada de 1970 i la casa va restar algun temps deshabitada.
De mas a casa de segona residència
L’any 1982, la propietària Maria Roser Taberner i Massot va llogar la casa a Joan Colomer, casat amb Fina Hernández, de Santa Eugènia de Ter. La mestressa va permetre que els llogaters hi fessin totes les reformes que volguessin a fi de convertir la casa de pagès en una confortable segona residència. Joan Colomer en va tenir cura des del començament, com si en fos el propietari, i va transformar les dependències de tal manera que sembla que la casa sigui una altra. Tot gratant parets, va descobrir elements que possiblement eren de l’antic castell, com carteles i finestres i portes cegades. També va reformar totalment la capella que havia estat una pallissa. La que havia estat la quadra de vaques, la va transformar en un ampli menjador, on ell i la seva esposa hi han gaudit d’agradables companyies d’amics, passant-hi llargues vetllades. La primera vegada que vaig estar en aquesta casa va ser el mes març de l’any 1991. Un dissabte, em passejava per aquest veral tot buscant espàrrecs. Jo ja en tenia coneixença de la seva existència, amb motiu de la investigació que, aleshores, feia del castell de Brunyola. La seva presència, al mig del clos enjardinat, em va atreure de seguida i vaig fer la primera fotografia. En Joan, que era al jardí i conversava amb una amic, em va veure i em va preguntar pel meu interès per la casa. De seguida vam entrar en conversa i vam “connectar” com es diu ara. Em va convidar a passar a l’interior de la casa i em va presentar la seva muller. Persones d’un tracte exquisit, me la van ensenyar de dalt a baix i em van explicar tot el llarg procés de reformes que hi havien fet. Van estar especialment interessats en mostrar-me dues “joies”, com deien ells: un arc de punt rodó del menjador –abans quadra de bestiar- fet de pedra de Girona i dues finestretes també de punt rodó i emmarcades amb la mateixa pedra, que comunicaven una estança amb la capella; sens dubte eren elements de l’antic castell. Posteriorment vingueren més visites a can Forroll i més fotografies, i vaig descobrir restes enrunades i enterrades de la fortificació en diversos punts de l’entorn de la casa. En Joan, que estava molt interessat en el passat del mas, em va estar agraït per uns documents dels Vilademany que li vaig lliurar. Segurament aquest treball li hagués entusiasmat, però això ja no podrà ser perquè, després d’una llarga malaltia, va morir el mes d’agost de l’any passat. La Fina, la seva esposa, encara va continuar venint algunes vegades a la masia però ja no era igual que abans i el mes de febrer d’enguany va deixar la casa.
Els camps situats al davant de la masia són del terme de Salitja.
Primer un castell, després un mas i per últim una casa de segona residència; aquesta ha estat una petita història de can “Forroi” (com es diu en la parla d’aquí), una esplèndida i singular masia, les terres de la qual es reparteixen entre Aiguaviva i Salitja. Si en un futur apareixen nous documents antics i s’hi fan excavacions arqueològiques, en podrem saber molt més.
Glossari
Beneficiat. Clergue que es fa càrrec d’un benefici eclesiàstic, pel qual disposa d’unes rendes per mantenir l’església i el culte.
Capbrevació. Acció administrativa per la qual un pagès reconeix davant de notari els drets i censos que ha de pagar a un senyor feudal. Un capbreu està format per vàries capbrevacions.
Castlà. Era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d'una castlania que incloïa el castell i sovint, també, el territori o terme circumdant.
Delme. Era la desena part de la collita o d'altres productes de la terra, que es pagava com a tribut a l'Església o al rei i altres senyors.
Emfiteusi. És una forma concreta de tinença a cens, o sigui, la cessió del domini útil a canvi d’una entrada i d’un cens. El cens és la quantitat anualment percebuda pel senyor directe en concepte del domini útil cedit. L’acte de cessió del domini útil s’anomena establiment.
Mitgera. Mesura antiga de cereals equivalent a dues quarteres.
Sentència Arbitral de Guadalupe. Va ser una disposició adoptada pel monarca Ferran II al Monestir de Santa María de Guadalupe (província de Cáceres) el 21 d’abril de 1486 mitjançant la qual es posava fi a la lluita entre els senyors feudals i els pagesos, coneguda com la revolta remença. Els pagesos catalans aconsegueixen la llibertat i s’aboleix la remença personal i els altres mals usos. Un dels signants del document, per la banda dels senyors, és Pere Joan (I) de ViIademany, el que va establir el castell com a mas a Pere Terrades.
Bibliografia:
AADD: “Sant Jaume del castell de Vilademany” a Catalunya Romànica V [= El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany]. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991.
AADD: Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1967-1979, v. III [s.v. “Brunyola, castell de”].
BOTET I SISÓ, Joaquim: Geografia General de Catalunya v. 4 [=.provincia de Gerona] F. Carreras Candi, dir. Barcelona, 1911.
COLLELLDEMOT, Pep i Manel LLEDÓ: Les Masies d’Aiguaviva. Ajuntament d’Aiguaviva, 2007.
FIGUERAS, Narcís i Joan LLLINÀS: Homes i dones de la Selva. Diccionari Biogràfic. Consell Comarcal de la Selva, 2012.
GIRBAL, ENRIC Claudi: El castillo de Brunyola, memoria histórica. Impremta i Llibreria Paciano Torres. Girona, 1885.
PORTAL GIRONÍ D’HISTÒRIA I GENEALOGIA: Masos d’Aiguaviva, cal Carreter Vinyoles. [Data de consulta en línia: 09-07-2013].
TEIXIDOR, Ricard: “Els Vilademany i el castell de Brunyola”, Quaderns de la Selva, 16 (2004), p. 167-179.
UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (Dipòsit Digital de documents de la UAB): Documents dels Vilademany, Ms. 11. [Data de consulta en línia: 09-07-2013]. http://ddd.uab.es/record/91174?ln=ca
Fons Documentals:
Arxiu Històric de Girona (AHG):
Fons Hospici, signatura 45; signatura 333, doc. n. 209; signatura 333, doc. n. 145; signatura 361, doc. n. 731.
Arxiu Diocesà de Girona (ADG):
Fons Manuals de col·lacions beneficials, D-279-02050. Cartoral de Carlemany, Cart., pp. 72b-74b.
Situació de can Forroll
Autor: Ricard Teixidor i Palau
Document facilitat per Ricard Teixidor i Palau
© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)