Marc històric

L'inici de segle ve marcat per les disputes engendrades, a la mort sense successió de Martí l'humà, entre el Compte d'Urgell i Don Ferran d'Antequera, Infant de Castella, resoltes finalment pel "Compromís de Casp" a l'any 1412, que va portar, com a conseqüència, la instal·lació a Catalunya de la dinastia castellana dels Trastàmara, ja que la por a que esclatés una nova guerra, va fer que els catalans acceptessin aquesta situació, en lloc de proclamar rei al Compte d'Urgell i donar-li suport.

En aquesta època, la corona catalano-aragonesa, posseïa a més a més els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya.

La dinastia dels Trastàmara introduí a la Cort la literatura castellana, abans pràcticament desconeguda a Catalunya.

Ferran d'Antequera només va regnar durant quatre anys. Al morir el va succeir Alfons el Magnànim (IV de Catalunya, V d'Aragó), que es rodejà de cortesans castellans. En el seu regnat, l'economia de Catalunya patí una situació d'afebliment, com a conseqüència de les lluites mediterrànies.

Joan II substituí a Alfons IV i acumulà nous elements de discrepància entre la Generalitat i la reialesa. Conspirà, juntament amb la seva ambiciosa esposa Joana Enríquez, perquè fos Ferran I (el catòlic) el que continués la dinastia, en lloc del Príncep Carles de Viana, hereu legítim. Això suposà un enfrontament dels catalans amb el Rei. Amb el triomf del catalans i la concòrdia de Vilafranca (21 de juny del 1461), el rei va tenir que acceptar com a primogènit el Príncep Carles i en cas que ell morís, el seu germanastre Ferran. Al mateix temps es prohibia al Rei d'entrar al Principat, sense consentiment dels naturals. Però per dissort, el 23 de setembre del 1461, moria a Barcelona el príncep Carles (El poble acusà a la madrastra d'emmetzinament).

A partir d'aquí, esclatà una lluita entre la Generalitat i el Rei, si be Aragó es posà al costat d'aquest últim. Aquesta lluita es convertí en un enfrontament entre pagesos i nobles, que dividí als catalans enfrontant-los entre ells. El procediment emprat per Joan II, fou el de fer creure a la pagesia de remença que ell propugnava la seva causa i, per tant, això atià la lluita social d'aquesta pagesia contra els seus senyors, que defensaven la causa nacional. Es va intentar una concòrdia a l'any 1462, però el Rei i la Reina conspiraren perquè no es pogués dur a terme, ja que temien que els pagesos, una vegada alliberats, es posessin a favor de la causa nacional.

Com que el Rei, només amb l'exercit d'Aragó, no podia sotmetre els catalans, va aliar-se amb Lluís XI, rei de França. - això va suposar el primer pas per la separació del Principat que es produiria el segle següent, com a conseqüència de les ajudes -. Aquesta aliança franco-aragonesa, abocà als catalans a aliar-se amb una altre potència, i oferiren el tron a Enric IV de Castella, considerat fins llavors com un enemic dels catalans, però durà poc perquè les tropes, en lloc de guerrejar, es dedicaren a passejar pel principat fent propaganda derrotista.

Així el catalans es trobaren que ni tant sols podien escollir un monarca per a Rei, perquè tots els que en dret per la línia dels Trastàmara ho podien fer, eren enemics del principat.

Finalment totes les places catalanes anaren caient a mans de les tropes reials, excepte Barcelona que es disposà a resistir. El cansament de Joan II però, va fer que finalment s'acceptés una concòrdia i que el Rei jurés de nou les Constitucions de Catalunya el 17 d'octubre de l'any 1472.

Aquesta guerra comportà un empobriment del territori i, de fet, no s'acabà fins vint anys més tard, ja que calgué reconquerir la Catalunya Nord, ocupada per Lluís XI.

El 1479 va morir Joan II i el substituí Ferran el catòlic, el qual s'havia casat a l'any 1469 amb la infanta Isabel de Castella, hereva del tron. Això va suposar la castellanització definitiva de la Monarquia, ja que en les capitulacions matrimonials, la supeditació de Ferran quedava ben establerta.

El 22 de setembre de l'any 1484 es produeix el segon alçament remença, com a conseqüència de la manca de solució de Ferran II en aquest tema, tot i l'ajuda d'aquests al seu pare Joan II. Les lluites no acabaren fins el 22 d'abril del 1486 en que Ferran II promulgà la "Sentència Arbitral de Guadalupe", acceptada per pagesos i senyors, la qual suposà la fi del domini feudal de la terra, en extingir-se els anomenats "mals usos" a canvi d'un pagament als senyors, que obligà a tota la pagesia, fos o no remença,.

La sentència de Guadalupe suposa l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja en el segle XV, una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa, en molts casos no aconseguirien fins al segle XVIII i XIX.

Un altre fet que marca la fi del segle és la imposició del Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició. Per primera vegada a Catalunya imperava una institució no catalana única per a tot Espanya. Aquesta institució obligà a abandonar el territori a jueus i moros, encara que els jueus no foren expulsats fins a l'any 1492, després de la conquesta de Granada, ja que aquests col·laboraren amb grans sumes de diners per dur a terme la campanya.

La Societat

Per a Girona, aquest segle fou una època de regressió demogràfica, inestabilitat política, tensions socials i decadència econòmica, per tant hi hagué un estancament ciutadà.

A l'any 1462 a Girona hi havien 983 focs, o sia uns 5000 habitants, que es distribuïen en tres grans grups: uns 4500 cristians laics, 250 eclesiàstics i uns 150 jueus.

Dintre la ciutat la seva ubicació era la següent:

El principal sector econòmic de Girona era el tèxtil, que suposava una cinquena part dels treballadors de la ciutat, als que hauríem d'afegir els mercaders, traginers, etc., que vivien del comerç i de l'administració del sector, després venia en importància el sector del cuir, que cobria tot el procés de producció, des de l'adobament fins a la manufactura, després venien el sector metal·lúrgic, el dels picapedrers i el comercial amb importants mercaders.

>Unes poques famílies dirigien la ciutat: Els Bell-lloc, Sarriera, Sant Celoni, de la Via, etc. La mà mitjana no eren més de cent famílies i la major part de la població era mà menor, modesta i en la que molts eren pobres. Aquesta situació propicià les moltes tensions socials que hi hagueren en aquest període, sobretot bandositats o enfrontaments entre bàndols , que responien a la pròpia dinàmica interna de la societat feudal, i que en la major part provenien de conflictes feudals nascuts a les zones rurals.

El govern s'organitzava en 6 jurats, 2 per cada mà, i un consell de 80 membres, distribuïts de la següent manera:

La desproporció era evident a favor de les classes dominants.

>Es visqué una davallada demogràfica important, com a conseqüència de les epidèmies, crisis de subsistència i guerres civils. A l'any 1388 la ciutat tenia 1346 focs, el 1462 n'hi havien 873 i el 1473 s'havien reduït a 563. No fou fins el 1497, amb 997 focs que la ciutat tornà a recuperar una part de la població, sobretot formada per immigrants de diòcesis veïnes.

Art i Cultura

La orfebreria artística va destacar en aquest segle. L'aportació de grans talents com la família Artau, Bartomeu Arloví, Mestre Cristòfor, Ramon Davesa, Bartomeu Vinyes, Antoni Padrosa, Antoni Coll, Joan Grau Coromina i Pere Àngel.

En pintura, Girona va esdevenir un centre avançat on treballaven gran quantitat d'artistes estrangers, que permeteren a la ciutat esdevenir pionera del canvi artístic que va conduir l'Art Gòtic cap el Renaixement. Cal destacar les obres de Joan Antigó, Ramon Solà i Honorat Borrassà, quina nissaga familiar és la més representativa de la pintura del segle XV a Girona.

El Cardenal Margarit, bisbe de Girona, historiador i orador, formà part d'un cercle distingit d'humanistes infosos de la perfecció clàssica..

Tomàs Mieres va recopilar i ordenar els costums jurídics de la ciutat.

Francesc de la Via va escriure la "Història de Fra Bernat", una descripció atrevida de la vida relaxada dels convents gironins.

La impremta també va arribar a Girona a finals d'aquest segle XV.

Urbanisme

Al comença el segle XV continuaven les obres de fortificació iniciades la centúria anterior, marcades per l'esfondrament de la Torre Gironella l'any 1411, la qual es reconstruí en gran rapidesa. La reina Joana va fer construir una porta de comunicació entre el Pati dels Alemanys i la Torre Gironella. També es va començar a aixecar la muralla que havia d'envoltar el barri del Mercadal.

Es comença a edificar la Casa de la Ciutat i l'any1484 ja se n'havia construït la Sala Menor del Consell i el 1498 el Saló Major.

Es construeix un pont que creuava el riu Ter a l'alçada de l'església de Sant Jaume dels Sants a Pedret, que substituïa a un altre de més antic que havia quedat derruït per les riuades.

>Es construeix la part posterior de l'edifici anomenat "Fontana d'Or".

S'il·lumina la ciutat amb la instal·lació de teieres, aguantades per uns suports clavades a la paret de les cases.

Es construeix la nau central de la catedral gòtica, que decideixen fer-la d'una sola volta per a no enderrocar prèviament el temple romànic. A aquest segle pertany també la construcció de la Porta dels Apòstols a la mateixa Catedral.

Girona s'engrandeix pel costat sud, quedant pre-definits els carrers Vern i d'en Banyoles.

El carrer Nou s'anà omplint d'edificis a l'igual que el carrer de la Neu i els de les Ferreries Velles. Es construïren més cases al carrer de les Cols (Rambla) i es varen anar completant les voltes. També s'acabà l'edificació de les cases que emmarcaven la plaça de l'Oli.

Els reis de Catalunya i Aragó continuen amb la mateixa política expansionista iniciada el segle anterior per Jaume I el conqueridor i Pere el gran.

En època de Jaume II, els Almogàvers comandats per Roger de Flor ajuden als grecs a combatre la invasió turca, si be l'assassinat en mans gregues de l'almirall català, capgira la situació i al crit de "Desperta ferro", els catalans devasten aquest país en la cèlebre "Venjança Catalana".

Mort Jaume II, el succeeix Alfons III el benigne, que governa 9 anys influenciat en gran mesura per la seva esposa Leonor de Castella.

Pere III el cerimoniós continua la integració catalana i desposseeix de Mallorca a Jaume III, s'annexiona la illa de Sicília, domina Sardenya i accepta el Ducat d'Atenes, si be els lligams eren febles, doncs en el regnat del seu successor Joan I, es perd el ducat d'Atenes i s'està a punt de perdre Sardenya. El segle acaba amb el regnat de Martí el jove.

Les proeses dels governants, contrasten amb les penúries de la població durant aquest segle, que es veu mermada en ocasions molt significativament, com a conseqüència dels efectes de la "Pesta Negra" i a la que se sotmet a una dura pressió per l'esgotament que suposen les guerres de Pere el Cerimoniós contra Castella o Gènova.

La Societat

La societat era essencialment artesana, pel que fa als habitants de la ciutat de Girona i la gent que vivia al pla es dedicava a l'agricultura. El treball artesanal tenia una autèntica organització gremial, formada per mestres, oficial i aprenents. Sobresurt l'activitat tèxtil basada en la manufactura de la llana, i en destaquen també el treball del cuir (al 1388 hi han 70 sabaters), els picapedrers que obraren en diferents claustres i altres construccions tant d'aquí com a poblacions com València, Montserrat o Ripoll.

Segons la posició social i la fortuna posseïda, els habitants de Girona es dividien en tres grups o classes: els de la mà major, els de la mà mitjana i els de la mà menor.

Els primers constituïen l'aristocràcia de la que en sortia l'oligarquia dirigent i formava una classe culta: Els Santceloni, de la Via, Sampsó, Citjar, Sariera, Terrades, Beuda, Margarit, Santdionís...

La mà mitjana era composta bàsicament per mercaders, i també s'hi incloïen notaris, metges, artesans adinerats, etc.

La mà menor era la més nombrosa (un 90% aprox.) i integrava la gent dels oficis: paraires, teixidors, sabaters, blanquers, ferrers, hostalers, etc..

La població eclesiàstica era nombrosa, com a conseqüència del gran nombre d'esglésies i convents. La seva influència era poderosa com ho demostren les condemnes a mort de l'any 1320 i la humiliació per la que varen tenir que passar el veguer i el sosveguer de Girona, que varen ser passejats, descalços en hàbit de condemnats i assotats simbòlicament, després d'haver pujat agenollats l'escala de la seu, ja que s'havien atrevit a detenir l'abat de Sant Feliu i el seu cambrer arran d'un plet amb el municipi.

També hi havia un sector de població marginada constituïda pels pobres bàsicament captaires o vergonyants; els esclaus constituïts per tàrtars, sarraïns, russos, xarquesos, etc.; les dones públiques o errades que eren obligades a residir al bordell; i els jueus que vivien al call dedicats al préstec usurari i altres activitats com la de relligar llibres, que malgrat la protecció reial estaven confinats al barri de la Força i obligats a diferenciar-se en el vestir. Hom els equiparava a les dones públiques i s'els prohibia que toquessin els productes alimentaris a les botigues. L'antisemitisme donà lloc a violències i saqueigs, el més fort dels quals es va donar a l'any 1391, que va suposar la quasi desaparició de l'aljama.

Apart dels representants de l'autoritat reial com el veguer i al batlle, les autoritats més caracteritzades de Girona eren els que conformaven el municipi: Els magistrats o jurats, designats per a les funcions executives per a un període temporal i una assemblea o consell assessor, format a partir del 1345 per 26 veïns de la mà major (ciutadans), 27 de la mà mitjana (mercaders) i 27 de la mà menor (menestrals), elegits anualment.

En aquest temps s'inicia la recompilació dels privilegis atorgats a la Ciutat en el "Llibre Vermell", al que segueixen "El llibre verd" i "El llibre groc"

Art i Cultura

L'art gòtic es manifesta en totes les obres, el 1312 es comença la catedral gòtica, obra encarregada a Enric de Narbona, continuada a la mort d'aquest per Jaume Faveran que també era escultor i successivament pel mestre Bartomeu, Guillem de Cors, Frederic sa Plana i Pere Sacoma fins que es pararen les obres, segurament per discutir la unió entre la part nova i la part vella. Les obres les continuà Guillem de Morey i a final de segle s'estaven construint els fonaments de la nova catedral dintre la seu romànica.

També a l'any 1313 es comença a construir l'església de Sant Feliu o potser més ben dit, una ampliació de la que hi havia en aquest mateix lloc. La obra fou encarregada a Arnau Estany.

D'aquesta època són també el baldaquí de l'altar major de la catedral, ofert per Arnald Soler; la cadira episcopal del cor i el crist jaient de Sant Feliu, realitzats per Aloi de Montbrai; les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda, obra del mallorquí Guillem Morell.

En pintura, dominada primerament per les influències italianes, cal destacar la figura de Guillem Borrassà, que fou un l'iniciador d'una nissaga de pintors: el propi Guillem, els seus fills Lluís i Francesc, els seus néts Francesc, Jaume Honorat i Pere i dos Borrassà més dels que desconeixem el parentiu: En Guillem Borrassà (1393) i l'Albert Borrassà(1465), encara que les úniques obres conegudes actualment corresponen a Lluís Borrassà

En orfebreria cal destacar l'obra de Pere Berneç en el bancal del retaule d'argent de la catedral, i les obres de Francesc Artau al que se li atribueix l'arqueta reliquiari de Sant Martirià i la custòdia del corpus de la catedral.

I també cal destacar les figures del franciscà Francesc Eiximenis, que va escriure una extensa obra de caràcter religiós i mora; Bernard d'Ollers, traductor de les cartes de Sant Gregori, Nicolau Eymerich, filòsof i capellà; Guillem Colteller i Berenguer de Sarriera, metges reials; els jueus Bonjuà i Samuel Cabrit, metges i Abraham Hararí, escriptor.

Al 1359, hi havien 839 focs a l'interior de la ciutat i 113 a extramurs, podem deduir per tant que Girona tenia uns 5000 habitants.

Urbanisme

La construcció de les muralles progressa àmpliament: es fan arribar fins a el carrer del Carme, defensant la part d'Onyar; es protegeix el burg de Sant Pere, s'edifica l'actual Torre Cornèlia que recobria la torre romana; i la Torre de Sant Domènec o dels Predicadors i la muralla propera.

El barri del Mercadal es va poblant i pel costat de la Rambla, les cases arriben a la plaça del Vi, en quin lloc, els Xammar, senyors de Medinyà, compren tres cases i en el seu lloc hi edifiquen una casa senyorial, que amb el temps seria Casa Carles.

S'anaren construint les típiques voltes de Girona, per a donar un ambient urbà acollidor en tota època de l'any, a la Rambla, la plaça del Vi, les voltes d'En Rosés i les que s'edificaren a les cases properes al portal d'en Vila.

El carrer Abeuradors es deia carrer d'en Sunyer o carrer d'en Llançada que eren els propietaris dels immobles.

S'inicià la construcció del pont de Sant Francesc que era on ara hi ha el Pont de Pedra. També al riu Ter, Pere Sacoma va construir un pont d'una sola arcada sobre terraplens, però va tenir poca utilitat perquè no va resistir les riuades.

Per a estudiar aquest segle, cal remarcar l'obra en dos volums escrita per Chistian Guilleré "GIRONA AL SEGLE XIV", editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, dintre la col·lecció de la "Biblioteca Abat Oliba".