Els reis de Catalunya i Aragó continuen amb la mateixa política expansionista iniciada el segle anterior per Jaume I el conqueridor i Pere el gran.

En època de Jaume II, els Almogàvers comandats per Roger de Flor ajuden als grecs a combatre la invasió turca, si be l'assassinat en mans gregues de l'almirall català, capgira la situació i al crit de "Desperta ferro", els catalans devasten aquest país en la cèlebre "Venjança Catalana".

Mort Jaume II, el succeeix Alfons III el benigne, que governa 9 anys influenciat en gran mesura per la seva esposa Leonor de Castella.

Pere III el cerimoniós continua la integració catalana i desposseeix de Mallorca a Jaume III, s'annexiona la illa de Sicília, domina Sardenya i accepta el Ducat d'Atenes, si be els lligams eren febles, doncs en el regnat del seu successor Joan I, es perd el ducat d'Atenes i s'està a punt de perdre Sardenya. El segle acaba amb el regnat de Martí el jove.

Les proeses dels governants, contrasten amb les penúries de la població durant aquest segle, que es veu mermada en ocasions molt significativament, com a conseqüència dels efectes de la "Pesta Negra" i a la que se sotmet a una dura pressió per l'esgotament que suposen les guerres de Pere el Cerimoniós contra Castella o Gènova.

La Societat

La societat era essencialment artesana, pel que fa als habitants de la ciutat de Girona i la gent que vivia al pla es dedicava a l'agricultura. El treball artesanal tenia una autèntica organització gremial, formada per mestres, oficial i aprenents. Sobresurt l'activitat tèxtil basada en la manufactura de la llana, i en destaquen també el treball del cuir (al 1388 hi han 70 sabaters), els picapedrers que obraren en diferents claustres i altres construccions tant d'aquí com a poblacions com València, Montserrat o Ripoll.

Segons la posició social i la fortuna posseïda, els habitants de Girona es dividien en tres grups o classes: els de la mà major, els de la mà mitjana i els de la mà menor.

Els primers constituïen l'aristocràcia de la que en sortia l'oligarquia dirigent i formava una classe culta: Els Santceloni, de la Via, Sampsó, Citjar, Sariera, Terrades, Beuda, Margarit, Santdionís...

La mà mitjana era composta bàsicament per mercaders, i també s'hi incloïen notaris, metges, artesans adinerats, etc.

La mà menor era la més nombrosa (un 90% aprox.) i integrava la gent dels oficis: paraires, teixidors, sabaters, blanquers, ferrers, hostalers, etc..

La població eclesiàstica era nombrosa, com a conseqüència del gran nombre d'esglésies i convents. La seva influència era poderosa com ho demostren les condemnes a mort de l'any 1320 i la humiliació per la que varen tenir que passar el veguer i el sosveguer de Girona, que varen ser passejats, descalços en hàbit de condemnats i assotats simbòlicament, després d'haver pujat agenollats l'escala de la seu, ja que s'havien atrevit a detenir l'abat de Sant Feliu i el seu cambrer arran d'un plet amb el municipi.

També hi havia un sector de població marginada constituïda pels pobres bàsicament captaires o vergonyants; els esclaus constituïts per tàrtars, sarraïns, russos, xarquesos, etc.; les dones públiques o errades que eren obligades a residir al bordell; i els jueus que vivien al call dedicats al préstec usurari i altres activitats com la de relligar llibres, que malgrat la protecció reial estaven confinats al barri de la Força i obligats a diferenciar-se en el vestir. Hom els equiparava a les dones públiques i s'els prohibia que toquessin els productes alimentaris a les botigues. L'antisemitisme donà lloc a violències i saqueigs, el més fort dels quals es va donar a l'any 1391, que va suposar la quasi desaparició de l'aljama.

Apart dels representants de l'autoritat reial com el veguer i al batlle, les autoritats més caracteritzades de Girona eren els que conformaven el municipi: Els magistrats o jurats, designats per a les funcions executives per a un període temporal i una assemblea o consell assessor, format a partir del 1345 per 26 veïns de la mà major (ciutadans), 27 de la mà mitjana (mercaders) i 27 de la mà menor (menestrals), elegits anualment.

En aquest temps s'inicia la recompilació dels privilegis atorgats a la Ciutat en el "Llibre Vermell", al que segueixen "El llibre verd" i "El llibre groc"

Art i Cultura

L'art gòtic es manifesta en totes les obres, el 1312 es comença la catedral gòtica, obra encarregada a Enric de Narbona, continuada a la mort d'aquest per Jaume Faveran que també era escultor i successivament pel mestre Bartomeu, Guillem de Cors, Frederic sa Plana i Pere Sacoma fins que es pararen les obres, segurament per discutir la unió entre la part nova i la part vella. Les obres les continuà Guillem de Morey i a final de segle s'estaven construint els fonaments de la nova catedral dintre la seu romànica.

També a l'any 1313 es comença a construir l'església de Sant Feliu o potser més ben dit, una ampliació de la que hi havia en aquest mateix lloc. La obra fou encarregada a Arnau Estany.

D'aquesta època són també el baldaquí de l'altar major de la catedral, ofert per Arnald Soler; la cadira episcopal del cor i el crist jaient de Sant Feliu, realitzats per Aloi de Montbrai; les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda, obra del mallorquí Guillem Morell.

En pintura, dominada primerament per les influències italianes, cal destacar la figura de Guillem Borrassà, que fou un l'iniciador d'una nissaga de pintors: el propi Guillem, els seus fills Lluís i Francesc, els seus néts Francesc, Jaume Honorat i Pere i dos Borrassà més dels que desconeixem el parentiu: En Guillem Borrassà (1393) i l'Albert Borrassà(1465), encara que les úniques obres conegudes actualment corresponen a Lluís Borrassà

En orfebreria cal destacar l'obra de Pere Berneç en el bancal del retaule d'argent de la catedral, i les obres de Francesc Artau al que se li atribueix l'arqueta reliquiari de Sant Martirià i la custòdia del corpus de la catedral.

I també cal destacar les figures del franciscà Francesc Eiximenis, que va escriure una extensa obra de caràcter religiós i mora; Bernard d'Ollers, traductor de les cartes de Sant Gregori, Nicolau Eymerich, filòsof i capellà; Guillem Colteller i Berenguer de Sarriera, metges reials; els jueus Bonjuà i Samuel Cabrit, metges i Abraham Hararí, escriptor.

Al 1359, hi havien 839 focs a l'interior de la ciutat i 113 a extramurs, podem deduir per tant que Girona tenia uns 5000 habitants.

Urbanisme

La construcció de les muralles progressa àmpliament: es fan arribar fins a el carrer del Carme, defensant la part d'Onyar; es protegeix el burg de Sant Pere, s'edifica l'actual Torre Cornèlia que recobria la torre romana; i la Torre de Sant Domènec o dels Predicadors i la muralla propera.

El barri del Mercadal es va poblant i pel costat de la Rambla, les cases arriben a la plaça del Vi, en quin lloc, els Xammar, senyors de Medinyà, compren tres cases i en el seu lloc hi edifiquen una casa senyorial, que amb el temps seria Casa Carles.

S'anaren construint les típiques voltes de Girona, per a donar un ambient urbà acollidor en tota època de l'any, a la Rambla, la plaça del Vi, les voltes d'En Rosés i les que s'edificaren a les cases properes al portal d'en Vila.

El carrer Abeuradors es deia carrer d'en Sunyer o carrer d'en Llançada que eren els propietaris dels immobles.

S'inicià la construcció del pont de Sant Francesc que era on ara hi ha el Pont de Pedra. També al riu Ter, Pere Sacoma va construir un pont d'una sola arcada sobre terraplens, però va tenir poca utilitat perquè no va resistir les riuades.

Per a estudiar aquest segle, cal remarcar l'obra en dos volums escrita per Chistian Guilleré "GIRONA AL SEGLE XIV", editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, dintre la col·lecció de la "Biblioteca Abat Oliba".