Les ruïnes de l’església de Sant Martí de Vallmala, o de Fontanet, topònims que avui no es conserven, són al cantó sud-occidental del puig dels Esquers, en un paratge avui deshabitat1.
Sant Martí de Vallmala surt esmentat en un diploma de Lluís el Balb de l’any 877, en el qual la “cella sancti Martini in comitatu Petralatensi” figura com a possessiódel monestir de Sant Esteve de Banyoles. Com a tal és esmentada novament en una butlla del papa Benet VIII, de l’any 1017, a favor del mateix monestir: “in Fontanedo quem dicunt Vallemalla ecclesiam sancti Martini cum ipsa rocha”.
L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1019 per Berenguer, bisbe d’Elna: “ad consecrandam ecclesiam in honore sancti Martini confessoris, qui est sita in comitatu Petralatense, in suburbio Tolono castro, in locum que dicunt Vallemala, vel Fontaneto”.
Per les ruïnes que ens han arribat, sembla que aquesta consagració respon, no pas a una nova construcció, sinó a una reedificació d’edifici anterior.
Dels anys 1097 i 1175 són dues butlles del papes Urbà II i Alexandre III, respectivament, que confirmen la possessió d’aquesta església al monestir de Banyoles.
En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 hi ha esmentada l’“ecclesia de Vallemala” i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV figura com a parròquia.
La desaparició de l’indret com a parròquia es devia produir en una data indeterminada, entre el final del segle XIV i començament del XVII, puix que la parròquia de Vallmala ja no apareix relacionada en la llista de convents i esglésies que l’any 1606 fou publicada per manament del bisbe Arévalo de Çuaço. Tampoc no apareix en la relació de parròquies del bisbat que s’inclou en les constitucions sinodals publicades per Francesc Romaguera l’any 1691.
Les ruïnes de l’església eren totalment desconegudes fins que es feren conèixer a través d’una publicació l’any 1975.
Del temple de l'església de Sant Martí de Vallmala es conserven actualment l’absis i els murs de tramuntana i frontal de la nau. El mur de migdia és enderrocat. De la porta ubicada al costat de migjorn només se'n conserven algunes filades. Els elements recuperats, ja caiguts, d’aquesta porta, que era d’un sol arc, de dovelles i carreus ben escairats, demostren que havia estat renovada en època tardana. Ha estat posat al descobert el parament original i un banc seguit al llarg dels murs de la nau, que a l’angle nord-oest delimiten la base, feta amb picadís, i amb el desguàs de la pica baptismal. L’absis és de planta rectangular, deformada, i s’obre a la nau per un simple plec. La volta, que conserva els senyals de l’encofrat, és ultrapassada i arrenca d’unes banquetes ben acusades. L’edifici conserva dues finestres, d’una sola esqueixada, l’una a la capçalera i l’altra al mur meridional. De l’arc triomfal resten els muntants i alguns fragments de l’arrencada. El parament ha estat fet amb pedres de llicorella, sense treballar i travades amb argamassa. El mur frontal de la nau presenta un aparell una mica diferent, amb pedres més grosses que la resta de l’edifici. A l'interior, a la volta de l’absis i a l’intradós de l’arc hi ha rastres de pintura mural, simples taques de color. Al centre del santuari hi ha restes del tenant d’altar.
Vora l’església hi ha restes d’una construcció, amb murs sobresortints, que insinuen una planta de diverses peces rectangulars, les quals podrien correspondre a vestigis d’un edifici cenobític. Sense una exploració a fons no és possible de determinar ni l’origen ni l’època d’aquestes restes.
En l’estat actual, sembla clar que l’absis i la nau responen a dos processos constructius diferents. L’absis pot correspondre a un edifici primitiu, del qual fou suprimida la nau —i, possiblement, l’arc que devia obrir l’absis—, que fou substituïda per la nau actual i l’arc en gradació que obre l’absis. Aquest arc no s’integra bé als murs absidals i és perfectament visible el punt de fractura de les dues estructures.
L’absis pot correspondre a una etapa primerenca de l’església, possiblement coetània dels primers esments de la “cella sancti Martini”, que ja existia el darrer quart del segle IX. Aquesta datació s’avé amb la seva tipologia, similar a altres esglésies empordaneses com Sant Julià de Boada o Sant Romà de Sidillà.
La reforma i la construcció de la nova nau, concebuda dins el nou esperit litúrgic d’obrir l’absis, però encara amb tecnologia molt arcaica, es pot correspondre amb la consagració de l’any 1019, en un moment en què l’arquitectura del país era hereva de la tradició anterior, sense els nous formalismes que els constructors llombards acabaren imposant.
Bibliografia sobre l’església1:
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 222-223. vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., pàg. 564.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, II, “Revista de Girona”, núm. 72, Girona 1975, pàgs. 37-39.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 211.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 203-204.
- J. Badia, B. Bofarull, E. Carreras, M. D. Pinero i J. Tarrús: Llançà i rodalia. Ruta megalítica i pre-romànica, Ajuntament de Llançà - Diputació de Girona, s. d. (1988).
- Joan Badia i Homs: La llàntia romànica de Sant Martí de Vallmala, Llançà, Festa Major de Sant Vicenç, Llançà 1989.
1 Catalunya Romànica Vol. IX. Joan Badia i Homs i Jordi Vigué i Viñas