Amb el vitrall, obra de Sean Scully, es completa la restauració d'aquesta façana.
Quatre-cents anys després, la catedral de Girona ja té tots els vitralls que havia de tenir, després que ahir es va inaugurar l'últim que quedava per instal·lar, el de la façana nord, en una obertura que ha estat cega des que es va construir l'edifici. Aquesta façana ha estat la més castigada per les inclemències del temps i pels efectes de les conteses amb els francesos. Ahir a migdia era festa grossa, de manera que hi era tothom: el bisbe, Frederic Pardo; el subdelegat del govern, Francesc Francisco; el delegat del govern, Eudald Casadesús; Xavier Soy en representació de la Diputació; Jordi Fàbregas, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona; la cap de l'oposició, Pia Bosch, i l'arquitecte Joan Maria Viader, del despatx responsable del projecte, i hi havien de ser des del principi, però no hi eren, la directora general de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, María Ángeles Albert, i el director general de Patrimoni Cultural, Joan Pluma. Pel que sembla, ara, de la imprevisió se'n diu “problemes amb els avions i els mitjans de comunicació” [sic], però com a mínim la directora general es va disculpar. Francesc Francisco va prendre la paraula per remarcar les bondats inversores de l'Estat en el patrimoni gironí dels darrers temps: catedral, Sant Domènec i casa Masó, abans de cedir la tarima al bisbe Pardo, que va presidir una breu cerimònia de benedicció del vitrall. Posteriorment, l'arquitecte Joan Maria Viader, per fer temps, mentre arribava la comitiva de Madrid –Ryanair, com és sabut, ja no té vols directes de Madrid a Girona–, va explicar les dificultats tècniques de dur a terme la restauració de la façana i la construcció del vitrall inacabat.
Mostrar alegria
Una vegada tots a lloc, va parlar l'artista irlandès Sean Scully, que, com a creient que és, no va voler cobrar pel seu treball, i va explicar que havia estat complicat dissenyar el vitrall, abstracte, exempt d'un discurs litúrgic –un bon observador ocasional va fer notar que semblava que els sants havien marxat de les fornícules, deixant-les desertes–, però que volia “mostrar alegria i no només tragèdia”. L'artista va afirmar que per ell va ser molt difícil trobar el desllorigador de tot plegat, perquè era un “encàrrec molt important per a un esperit lliure”, i no trobava res que representés la seva ambició. Scully va explicar que la solució la va trobar en una pintura que havia fet 40 anys enrere a Newcastle. Va ser llavors que va trobar una obra “que no explicava cap història i que permet renovar l'església introduint un element contemporani però profundament espiritual que, al mateix temps, reflecteix el ritme del món actual, té quelcom de musical i crec que transmet llum”. En acabat, la directora general va fer un parlament de circumstàncies i el bisbe Pardo va decidir, amb aquella cortesia mal entesa que esdevé servilisme i esquizofrènia idiomàtica, fer tot el seu parlament en castellà. Va repartir agraïments i una mica de poesia per referir-se a la “simfonia de colors” que predomina des d'ahir a l'interior del temple. Interrogat sobre si l'orgue, al bell mig de la nau, no interferia en aquesta simfonia de llum i colors, el bisbe va enfilar les respostes habituals de l'ocasió: “La solució és complexa”, ”l'orgue té un valor”, “costa trobar el lloc adequat” i “estem en crisi”.
Publicada al diari "El PuntAvui", 22 de juliol de 2011 - Dani Chicano - Girona
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)