A l’interior de l’església de Sant Feliu de Beuda hi ha una pica baptismal de dimensions considerables (132 cm. de diàmetre per 110 d’alt). De forma ovoïdal, la superficie externa es divideix en dos registres horitzontals, separats per una banda llisa, com l’orla de la vora superior, molt gruixuda. La seva decoració, que ocupa només part dels dos registres esmentats, la converteix, malgrat que hom no pot assegurar que es donés per acabada, en l’exemplar conservat amb aquesta funció més destacat de l’àrea de la Garrotxa, superant en qualitat les piques, també complexes iconogràficament, de Sant Joan les Fonts i els Arcs de Santa Pau, avui desapareguda.

En la pica de l’església de Sant Feliu es combina la figuració de la part superior amb els elements vegetals del nivell inferior. Aquests formen quatre palmetes en ventall, de cinc folíols allargats i lanceolats cadascuna, unides mútuament per una motllura llisa a la base. Al damunt, s’organitzen una sèrie de figures humanes en un total de quatre arcs, units per columnes que es corresponen exactament amb el centre de les palmetes inferiors. Aquesta organització, perfectament estudiada, juntament amb el confús acabament dels costats, fa pensar que sigui una peça inacabada.

D’esquerra a dreta apareixen les següents figures: en primer lloc, una de masculina, barbada, vestida amb túnica i capa, i que sosté un llibre; a continuació, apareix una figura femenina, nua. amb els cabells llargs, atacada per una serp que li mosega el pit i a la qual intenta frenar amb la mà esquerra, mentre que amb l’altra s’estira els cabells; seguidament, es repeteix el mateix tipus de figura, bé que ara té las mans unides i una altra serp li mossega clarament una orella; finalment, en el darrer arc, i borrosament, hi ha dues figures, una de masculina i una altra de femenina, presentades de costat i molt juntes, aparentment nues.

L’anàlisi del conjunt és problemàtica sobretot tenint en compte un possible inacabament de la decoració. Hom hi ha volgut veure una relació amb l’escena de la temptació d’Eva i, així, l’actitud de la serp en el tercer arc ha estat interpretada com el moment en què li parla a cau d’orella. De tota manera, si acceptéssim aquesta idea estranyaria l’absència de la figura d’Adam, d’acord amb un dels esquemes iconogràfics més representats en l’art romànic, és a dir, situat al costat de l’arbre simètricament respecte a la figura d’Eva; de la mateixa manera, és dubtosa la identificació de la figura de l’esquerra amb Déu, tant pel fet de no dur el nimbe crucífer com per no apuntar cap gest significatiu, cosa també habitual en escenes dels cicles de la caiguda de l’home. Finalment, i en aquest mateix sentit, romandria de difícil explicació la presència de la parella a l’extrem dret.

Hom no pot dubtar, però, del fet que el conjunt fa al·lusió al món del pecat. En aquest cas, el sentit de pecat es concentra especialment en les dues figures femenines atacades per sengles serps, símbols òbviament demoníacs i al·lusius al món del pecat i, més concretament, als càstigs que en segueixen. En aquest sentit, ens trobaríem davant un grup similar al d’un capitell de Sant Privat d’en Bas, a la Garrotxa, conservat actualment al Museu d’Art de Girona; d’aquesta manera, hom pot interpretar que té un sentit similar la figura masculina barbada, que es presenta, doncs, com un clergue a qui va dirigida l’advertència. Tot plegat, amb un caràcter sintètic ja observat en l’altre exemplar garrotxí. Al relleu de Sant Feliu de Beuda, però, s’afegeix un nou element, una parella humana, que podem interpretar com una escena relativa al pecat de la luxúria. En un capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, al Bages, apareix un grup similar a aquest inclòs també dins un arc.

En aquestes condicions, i sense poder fer-ne una lectura precisa, avancem aspectes del possible sentit figuratiu, en consonància amb la funció desenvolupada de la peça en qüestió, doncs, de l’acció redemptora del pecat per les aigües baptismals.

L’aspecte estilístic és l’altre punt d’interès del conjunt. Les formes arrodonides i feixugues, els trets facials lleugerament brutals, caracteritzats per l’angle obtús determinat pels ulls, inclinats i amb els extrems afinats, i les galtes exageradament inflades, ofereixen una personalitat que, si bé pot recordar obres de conjunts vinculats al Rosselló, cal considerar com a excepcional. En aquest sentit, podem definir la traça d’un artífex que treballà peces de diferent funció, puix que aquest estil peculiar apareix també en les mènsules del conjunt garrotxí de Sant Vicenç de Maià de Montcal, com també en el sarcòfag empordanès de Carbonils i en dos capitells del Museu de Peralada. Val a dir que el tipus de palmeta coincideix també amb alguna d’aquestes peces, fins i tot en la seva disposició sota el registre amb figuració.

Així, doncs, per les seves característiques, i el parentiu amb obres empordaneses i vinculades probablement a Sant Pere de Rodes, podem datar la pica de Beuda cap al final del segle XII¹.

¹ Catalunya Romànica Vol. IV, per Jordi Camps i Sòria

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)