Tot i que el lloc de Beuda apareix esmentat ja l’any 922 com a “Bebita”, i en nombrosos documents posteriors amb diferents grafies, no és fins l’any 1004 que surt esmentada per primera vegada la seva església, amb motiu d’un judici celebrat al castell de Besalú, en el qual el bisbe Ot de Girona reclamà al comte de Besalú, Bernat Tallaferro, la possessió de la “parrochia Sancti Felicis cujus domus est fundata in villa Beutte”; el comte, després d’haver examinat detingudament els drets de possessió i reconeixement que retenia contra justícia la dita església, la cedí al bisbe i als clergues allí presents.

Tanmateix, no fou aquesta l’única vegada que el bisbat gironí tingué conflictes relacionats amb la propietat de la parròquia de Sant Feliu de Beuda. En aquest sentit, en una escriptura sense data —però que ha d’ésser d’entre els anys 1051 i 1058— es llegeix que la comtessa Ermessenda, vídua del comte de Barcelona, Ramon Borrell, féu restitució al bisbe de Girona, Berenguer Guifré, de totes les jurisdiccions, feus i esglésies pertanyents al bisbat gironí que havia retingut injustament, i ho féu, segons el text, per a remei de la seva ànima i de la dels seus parents; en l’escriptura figura entre les esglésies la de “Sti Felicis de Beuda”.

Al llarg de la centúria següent, el terme de Beuda és esmentat sovint en les donacions fetes pels comtes i senyors del castell de Beuda al monestir de Sant Pere i a la canònica de Santa Maria de Besalú.

L’any 1157, per un instrument de commutació de terres realitzada entre Arnal de Palera, la seva muller Procaria i llurs fills, d’una banda, i Bernat, prior de Santa Maria de Besalú, de l’altra, sabem que aquest prior rebé d’Arnal de Palera una vinya situada a la parròquia de Sant Feliu de Beuda, la qual, segons es desprèn del text, llindava amb les terres pertanyents a la jurisdicció de l’abadia de Sant Llorenç del Mont.

Amb posterioritat, dins les relacions d’esglésies amb rendes pròpies que eren obligades a contribuir amb el delme al sosteniment de les croades, figura els anys 1279 i 12801’“ecclesia de Beuda” i “Bauda”, respectivament. Pocs anys després, per un document datat l’any 1285, hi ha notícia que Ponç-Hug, comte d’Empúries i vescomte de Bas, féu donació a Berenguer de Queixàs d’una peça de terra, dita de “Parets”, que era situada dins la parròquia de Beuda. Cal suposar que les possessions que els vescomtes de Bas tingueren dins el terme de Beuda provenien del casament d’Udalard Bernat de Milany amb Ermessenda, senyora dels castells de Beuda i Montagut, la qual en el seu testament, atorgat l’any 1119, s’autoanomena ja amb el títol de vescomtessa.

Al començament del segle XIV, concretament l’any 1308, Jaume de Besora, senyor del castell de Rocabruna, reconegué a favor del bisbe de Girona, Bernat de Vilamarí, els delmes que tenia a la parròquia de Beuda. “Et simili modo recognovit pro domino Episcopo tenere totas illas partes decime parrochie ecclesie Sancti Felicis de Beuda…”; així mateix, l’any 1362, l’església de “Sancti Felicis de Belda” apareix esmentada en el Llibre verd del capítol de Girona; finalment, en els nomenclàtors de la diòcesi del final d’aquesta centúria és designada com a “Ecclesia parrochialis sancti Felicis de Beuda”.

Gairebé dos segles més tard, per un document datat l’agost de l’any 1568, hom sap que Miquel Ferrer, veí de Beuda, féu confessió a favor de l’abat de Sant Llorenç del Mont, Ferrer, que tenia per a ell i el seu monestir una peça de terra situada a la parròquia de Beuda, sota “Roca pastora”.

Ja a mitjan segle passat, en les visites pastorals fetes pel bisbe de Girona, Florencio Lorente i Montón, consta que el temple de Sant Feliu de Beuda es trobava en bones condicions, i el seu interior convenientment ornamentat.

L’església actual conserva una campana datada l’any 1754¹.

¹ Catalunya Romànica Vol.IV, per Maria Lluïsa Ramos i Martínez

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)