A la façana de ponent de l’església de Sant Feliu de Beuda hi ha oberta la porta d’entrada al temple. És un element molt senzill, però ben reeixit i equilibrat, que segueix l’esquema característic de moltes esglésies situades als dos vessants orientals dels Pirineus i, doncs, també de la Garrotxa, bé que aquí aquella austeritat ha estat “alterada” amb l’additament d’algun element complementari.

Així, doncs, la porta ha estat oberta al gruix del mur, on han estat fets tres plecs, que fan la gradació cadascun dels quals és cobert amb una arquivolta. La porta no té ni llinda ni timpà, de manera que l’ingrés es fa directament a l’arcada interior.

Al plec del mig l’arcada se sosté damunt una columna completa, bé que un xic malmesa.

Sobre el fust de cada banda hi ha un capitell, damunt el qual hi ha una imposta, utilitzada a manera d’àbac. Aquestes impostes són de secció quadrada i iguals a cada costat pel que fa al motiu amb què han estat decorades les seves cares, és a dir, una seqüència d’arcades cegues sostingudes per unes columnes amb els àbacs corresponents. Aquesta decoració ocupa la meitat superior de la imposta; la meitat inferior és llisa i excurvada, delimitada a la base, si més no al costat dret, puix que a l’esquerre la pedra és totalment malmesa per culpa d’una corda¹.

Al capitell inferior de la banda esquerra, segons l’espectador, és representat un animal, boví o cabrum, amb una cornamenta de gran desenvolupament i unes orelles petites. Ocupa el vèrtex superior i una mica menys de la meitat. A la part del cimaci hi ha unes cintes fent un encordat, el mateix motiu que apareix a les cares del capitell sota el cap de l’animal. Hom pensa que la representació més probable és la del bou, a causa del seu ric significat; és un símbol de bondat, força, potència, treball i sacrifici. Té un caràcter sagrat i apareix com a víctima o com a sacrificador essent símbol de sacerdot. Segons el Pseudo-Dionís, la figura del bou marca la força i la paciència i el poder d’obrir forats intel·lectuals per tal de poder rebre les pluges del cel. En els escrits dels primers pares de l’Església el bou fou manllevat com a símbol de Crist. Segons Debidour, el bou és símbol de la paciència.

La columna, reaprofitada, és formada per dos fragments, un d’ells, el superior, més estret, potser per tal d’aconseguir un millor acoblament. La base, un poliedre quadrat molt malmès, té, en un costat, la representació d’una mena de roseta o un carro del sol. És molt deteriorada.

El capitell de la banda dreta és un capitell compost, amb la part inferior llisa i la superior, molt ressaltada, que té una mena de roseta al centre de la cara que mira a l’interior. La cara externa és molt desfeta. A l’altra cara hi ha restes d’un animal que ha estat identificat per J.M. Corominas amb un ocell. No podem negar aquesta possibilitat, tot i que, pel seu estat de conservació, se’n fa difícil la identificació. El cimaci ha estat decorat amb un escacat.

El fust és format també per dos fragments; no és rebaixat a l’alçada del capitell, i la base tampoc no és marcada (de fet és força malmès).

Sembla que la datació més probable per a aquests capitells, és la segona meitat del segle XII².

¹ Catalunya Romànica Vol. IV, per Jordi Vigué i Viñas
² Catalunya Romànica Vol. IV, per Mercè Pin i Planells

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)