Una de les primeres notícies documentals del lloc de Palera apareix l’any 979 en el testament del comte bisbe Miró Bonfill on, entre les deixes que fa a diversos monestirs, llegà “…ad cenobium Sancti Petri et Sancti Primi justa castro bisuld. ecclesias qui sunt infra fines Palera…”; posteriorment, el topònim, escrit aquest cop amb la grafia “Paleriam”, és consignat com a afrontació territorial de la parròquia de Sant Vicenç de Besalú, en una butlla del papa Benet VIII datada l’any 1017 i expedida a favor de la canònica de Santa Maria de Besalú.

Tanmateix, és en una carta de donacions atorgada pel comte Bernat II de Besalú l’any 1075 a favor del monestir de Santa Maria de Besalú, on apareix per primera vegada esmentat, com a límit d’un alou cedit a aquest cenobi, l’església del “Sancti Sepulcri”. Cal dir, això no obstant, que aquest testimoni sobre la seva existència, com sol ésser freqüent en la documentació medieval, no exclou en absolut la possibilitat que el temple estigués en construcció, ja que una altra notícia històrica menciona que, el 1075, Arnau Gonfred, senyor de Palera, i la seva muller Bruneguilda, feren edificar l’actual església del Sant Sepulcre. Cal tenir en compte també la possibilitat que aquesta primera menció al Sant Sepulcre fes referència a un temple anterior i que hagués estat refet o bastit de bell nou pels susdits senyors de Palera.

L’església del Sant Sepulcre fou consagrada l’any 1085 pel bisbe de Girona Berenguer Guifré; segons indica l’acta de consagració, assistiren a la cerimònia els bisbes de Carcassona, Magalona, Barcelona, Elna i Albi, l’arquebisbe de Narbona i l’abat de Santa Maria de la Grassa; també hi eren presents Arnau Gonfred i Bruneguilda, la signatura dels quals figura entre les dels prelats. Es concedí a la basílica el privilegi d’immunitat dins l’espai comprès en trenta passos al seu entorn, i, a més, s’atorgà als visitants les mateixes gràcies i privilegis que als qui visitaven el Sant Sepulcre de Jerusalem. Pocs anys després, el 1107, Arnau Gonfred confià l’administració d’aquesta església a l’abat de la Grassa, que hi fundà un petit priorat benedictí i fixà en dotze el nombre de monjos, amb la condició que els priors havien d’ésser nomenats des d’aleshores pels successius abats del monestir de Santa Maria de la Grassa; la possessió del priorat del Sant Sepulcre per part del susdit cenobi occità fou confirmada l’any 1119 en una butlla del papa Gelasi II.

El comte de Barcelona Ramon Berenguer III tingué present el priorat del Sant Sepulcre en el testament atorgat l’any 1131, ja que segons el text, llegà, “ad Sanctum Sepulchrum domini unum de melioribus mansis in Lagostera”; d’altra banda, consta que també posseïa rendes a les parròquies de Palera, Lligordà, Beuda, Besalú, Llerona, Dosquers, Maià de Montcal, Sant Martí de Ca pellada, Pedrinyà, Segueró, Vilert, Orfes, Serinyà, Tortellà, Tapioles, Toralles, Bolòs, Vall del Bac, Cot, La Vall de Bianya, Terradelles, Sant Llorenç de la Muga, Sadernes, Montellà, Sales, Sant Miquel de la Torre (antigament Sant Miquel de Vellanacorba o Sacorba a la Vall de Bianya), i Carbonils.

El priorat de Palera, que segons s’havia atorgat en l’acta de consagració gaudia d’indulgències similars a les obtingudes a Terra Santa, esdevingué ben aviat un centre viu de devoció i pelegrinatge.

Del segle XIII hi ha notícia per una butlla del papa Gregori IX, datada l’any 1234, que el prior del Sant Sepulcre, juntament amb el de Santa Maria de Besalú i l’abat de Sant Pere, foren designats mitjancers a fi de trobar una solució satisfactòria a les diferències que des de feia temps havien sorgit entre el monestir de Sant Pere de Camprodon i el cenobi llenguadocià de Moissac. Al final d’aquesta centúria, dins les relacions d’esglésies que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades, hi figura, l’any 1280, el “Prioratu de Palian”.

Al llarg dels segles XIV i XV es consignen a través de la documentació diversos establiments efectuats pels priors de Palera en masos i bordes situats en territoris sotmesos a la seva jurisdicció. Així mateix, el “Prioratus sancti Sepulcri de Palería” apareix citat en els nomenclàtors diocesans del final de la catorzena centúria. D’altra banda, gràcies a una confessió realitzada l’any 1394, hom sap que el priorat de Palera era obligat a prestar alberg a dos cavallers i dos mossos dins el període anual comprès entre Nadal i la Septuagésima.

Sembla que fou a mitjan segle XVI que el priorat del Sant Sepulcre trencà la subjecció al monestir de la Grassa, i des d’aleshores, els priors, prèvia aprovació de la Santa Seu, foren monjos d’importants cenobis del país, com Banyoles, Besalú i Ripoll. A partir d’aquest moment, la comunitat quedà reduïda a tres monjos, un d’ells sacerdot beneficiat. Tot i que desconeixem la data exacta de la seva independència respecte a la comunitat de la Grassa, sabem que ja l’any 1558 era prior de Palera un monjo de Sant Esteve de Banyoles anomenat Miquel Ballaró. La notícia prové del reconeixement que en aquesta data féu Miquel Mestre, veí de la parròquia de Maià, al susdit prior de Palera, que tenia per a ell i el seu priorat el mas i la borda de Mestre.

Al segle XVIII, sota el govern del prior Domènec de Sabater (1749-1772), hom dugué a terme importants reformes a l’església, ja que segons testimoni d’aquest prior, la trobà, “molt marxita, pobre, y que clamava compasion y major decencia”. És molt probable que una de les causes de la decadència del priorat del Sant Sepulcre, com de moltes altres comunitats religioses, fos deguda en gran part als sovintejats conflictes bèl·lics mantinguts entre França i la monarquia hispànica en el transcurs d’aquest segle; cal suposar, així doncs, que el priorat de Palera degué patir particularment les conseqüències devastadores de la Guerra Gran, puix que hi ha notícia que l’any 1795 es confeccionà una relació dels objectes robats de la seva església per les tropes de l’exèrcit francès.

Els tres darrers priors de Palera eren del monestir de Sant Pere de Besalú, al qual havia estat confiat el priorat a partir de l’any 1816. Consta que en aquesta data prengué possessió del càrrec de prior, per un termini de deu anys, Melcior de Rocabruna i de Taberner, abat de Sant Pere de Besalú, al qual fou imposada la condició que les rendes del priorat havien d’ésser invertides en la reparació dels desperfectes que presentaven el conjunt de les edificacions conventuals.

Les lleis d’exclaustració i desamortització del ministre Mendizábal posaren fi a la comunitat de Palera l’any 1835.

En l’actualitat, del priorat del Sant Sepulcre resta només l’església basilical; malauradament, unes desencertades obres de restauració portades a terme l’any 1962, destruïren una galilea romànica, posterior a la construcció del segle XI, que era emplaçada davant aquesta façana ponentina.

Al segle XVIII, i com a conseqüència d’un increment de la devoció a sant Domènec, al qual era dedicat un altar existent ja al segle XVI, se l’anomenà també Sant Domènec de Palera. La basílica fou declarada monument nacional l’any 1964 i modernament s’hi apleguen els cavallers de l’orde del Sant Sepulcre. El temple depèn en l’actualitat de la parròquia de Sant Pere de Lligordà¹.

¹ Catalunya Romànica Vol. IV, per Maria Lluïsa Ramos i Martínez

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)