L’església de Santa Margarida, actualment molt enrunada, és un edifici d’una sola nau rectangular, capçada a llevant per un absis de ferradura, de planta en semicircle marcadament passat de radi.

L’observació dels diferents sectors de la construcció sembla indicar que l’absis és una pervivència d’un temple pre-romànic, mentre que els murs de la nau corresponen a una reforma molt tardana, almenys en bona part. Tanmateix els treballs parcials d’excavació que s’hi realitzaren al començament de la dècada de 1960, demostren que concretament la nau es dreça al mateix punt que un edifici primitiu, que probablement tingué la funció de baptisteri.

El mur de l’absis es conserva, bé que en alçada irregular. Era cobert amb una volta de quart d’esfera ultrapassada, com correspon a la planta, de la qual han restat fragments a ambdós costats, al punt de comunicació amb la nau. Se’n conserva només l’arrencada al costat de tramuntana i un fragment força més gran a migdia. Aquesta volta era feta amb pedres escairades, tallades en pedra tova o calcària de travertí. Hi podem veure restes de l’encofratge de llates de fusta a les arrencades i empremtes d’encanyissat més amunt.

Aquest santuari comunicava amb la nau per mitjà d’un arc triomfal, ben destacat, del qual resten vestigis molt minsos, just per comprovar que es dreçava sobre uns pilars adossats i era ultrapassat, i segurament s’iniciava en unes marcades banquetes.

Després dels treballs d’excavació esmentats, hom apuntalà la part més important de la resta de volta absidal “a migdia” amb un pilar d’obra. Anys més tard fou sobrepujat el mur perimetral de l’absis, al sector més enrunat, a llevant i al sud-est, refent un tros important de parament. Aquesta discreta intervenció, feta pels serveis del Museu d’Empúries, ha contribuït a preservar i consolidar les ruïnes i a deturar-ne el procés d’enrunament. Tanmateix, abans de la darrera intervenció, era molt més fàcil observar, al fons del mur de l’absis, la part inferior d’una finestra d’un sol biaix. A l’interior de l’absis i al costat de migdia, hi ha una gran fornícula d’arc de mig punt, fet amb petites dovelles de pedra tova, el qual ha estat, en gran part, reconstruït.

L’absis presenta un tipus d’aparell a base de petits blocs de pedra calcària, trencats bastament, però en general de mides força homogènies, amb tendència a la forma quadrangular, que es disposaren en sedimentació horitzontal sense una clara ordenació en filades uniformes. El ferm morter que els lliga resta visible a les juntures. Al sector meridional resta un curt tram de cornisa, de secció bisellada, feta amb pedra tova.

La nau ha conservat els murs perimetrals fins a alçades considerables. La seva estructura probablement respon a un origen molt vell. No sembla que hagi tingut coberta de volta. A la seva meitat hi ha restes dels pilars d’un arc diafragmàtic. Això no obstant, el seu aparell és d’un tipus molt menys antic que el de l’absis: el formen pedres de totes mides, sense treballar i amb molt morter, i una gran quantitat de rebles de terrissa “en part d’època romana” o de llosetes. Al centre del frontis hi ha l’espai de la porta, també tardana. Cal recordar que l’església tingué culte, almenys, fins al segle XVII. Els murs de la nau són, almenys una part majoritària, d’època postmedieval. Malgrat tot, en alguns punts del basament hi ha rastres d’un parament semblant al de l’absis.

L’interior de l’església actualment és molt ple de bardisses. Es fa difícil distingir-hi els elements que foren descoberts durant els treballs d’excavació, ben visibles anys enrere.

Al centre de l’espai de la nau foren exhumades les restes d’una petita piscina, segurament baptismal; a l’exterior quadrangular, i a l’interior, de forma hexagonal i recoberta amb peces de marbre. Hom afirma que havia estat reformada dues vegades, en una de les quals hom construí un canaló de desguàs. Aquest canaló és un element estrany en una piscina baptismal i fa dubtar de si aquesta era la funció del receptacle; de tota manera hauria estat fet quan ja aquesta funció era obsoleta. Hom ha assenyalat que si, com sembla el més probable, es tracta del vestigi d’un baptisteri, aquest seria d’una tipologia que té els seus orígens al segle VI i que s’estengué poc més tard en terres nord-itàliques i provençals, sobretot.

Un altre element que cal destacar és el basament d’un gros mur transversal vers l’extrem de llevant de la nau, divisori del sector presbiteral respecte a la resta del temple. Aparegueren també els dos graons d’accés al santuari, fets amb grans blocs escairats, de pedra sorrenca.

A l’extrem oriental de la nau, entre el mur transversal i els graons esmentats, hi ha vestigis de paviment en opus signinum.

L’espai presbiteral no ha estat excavat; hi ha restes d’un enrajolat, a un nivell molt enlairat, que cal considerar d’època relativament moderna, i s’hi aprecia el basament d’un tenant d’altar.

La piscina baptismal descoberta a l’excavació sembla indicar que el temple té els precedents en un petit edifici baptismal que podria datar dels segles VI o VII, probablement. El fet que no hagin continuat els treballs arqueològics a la part no explorada de l’interior de l’església i també als encontorns, a l’exterior, motiva que aquesta apreciació s’hagi de deixar com a molt possible, però no plenament provada.

L’absis de ferradura és l’element més antic de l’actual església ruïnosa, que, per les seves característiques formals, ha d’ésser considerada una construcció pre-romànica, molt probablement del segle X. No és arriscat de suposar-li una datació reculada en aquesta centúria, dins el grup de temples de l’Empordà i el Rosselló, en els quals les capçaleres ultrasemicirculars en substitució dels santuaris carrats.

Els murs actuals de la nau pertanyen a alguna reconstrucció important de l’església d’època postmedieval, seguint segurament, en molts aspectes, l’estructura anterior¹.

¹ Catalunya Romànica, Joan Badia i Homs

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)