L'onze de setembre de l'any 822, l'emperador Lluís dóna un precepte, a precs del compte Rampó [de Girona-Besalú], pel qual posa l'abat Mercoral i els monjos del monestir de Sant Esteve de Banyoles, junt amb llurs béns, sota el seu mundeburdi. Alhora els concedeix la immunitat i la lliure elecció d'abat.1.
In nomine domini Dei et salvatoris nostri Jesu Christi. Ludovicus divina ordinante providentia imperator augustus. Si erga loca divinis cultibus mancipata propter amorem Dei ejusque mercedem locis sibi famulantibus beneficia opportuna largimur, praemium nobis apud Dominum aeternae remunerationis rependi non diffidimus. Idcirco notum esse volumus omnium fidelium nostrorum praesentium scilicet et futurorum magnitudini qualiter vir illustris Rampo comes nostram adiit serenitatem, suggerens mansuetudini nostrae eo quod quidam vir religiosus nomine Bonitus quemdam locum eremum quod dicitur Baniolas, quod est situm in pago Bisuldunensi ubi antiquitus ecclesia fundata fuerat, per licentiam Odilonis quondam comitis accepisset et ibidem proprio sudore laborasset, ubi ecclesiam in honore sancti Stephani prothomartiris construxit et habitationes monachorum et receptacula pauperum ibi degerent constituit. Sed cum idem abbas divina jussione a saeculo migravit, eligentibus ipsis monachis et consentiente venerabili viro Nibridio archiepiscopo, Mercoralem. virum venerabilem, in eodem monasterio abbatem constituerunt; quem in nostra praesentia adducens in manibus nostris eum commcndavit, postulans idem Rampo comes clementiam nostram ut eum cum prędicto monasterio et monachis ibi degentibus, una cum rebus quae tam ipsi ex eremo traxerunt vel ex adprissionem acceperunt quam et de donatione comitis vel de quolibet legali adtractu praesenti tempore juste et rationabiliter possidere videntur, sub mundoburdo et defensiones atque immunitatis tuitione constitueremus. Cujus prçcibus libenter adquievimus et ita in omnibus concessimus atque super hoc praeceptum nostrum constituimus. Quapropter praecipientes jubemus ut memoratus Mercoralis abbas cum monachis sibi ad regendum comissis, sive cum rebus ad ditum monasterium legaliter aspicientibus, sub nostro constituere mundoburdo et immunitatis defensione, ut nullus quilibet ex judiciaria potestate in ecclesias aut loca vel agros seu reliquas possessiones memorati monasterii, quas moderno tempore infra ditionem imperii nostri juste et legaliter possidet et quae deinceps in jure ipsius sancti loci voluerit divina pietas augere, ad causas audiendas vel freda exigenda aut mansiones vel paratas faciendas aut fidejussores tollendos aut homines ipsius monasterii distrigendos nec ullas redibitiones aut illicitas occasiones requirendas, nostris et futuris temporibus ingredi audeat vel ea quae supra memorata sunt penitus exigere praesumat. Sed liceat memorato abbati suisque successoribus res praedicti monasterii sub immunitatis nostrae defensione quieto ordine possidere. Et quandoquidem divina vocatione supradictus abbas vel successores ejus de hac luce migraverint, quamdiu inter se tales invenire potuerint qui ipsam congregationem secundum regulam sancti Benedictí regere valeant, licentiam habeant eligendi abbates; qualiter monachos ibi degentes pro nobis, conjuge proleque nostra, vel pro stabilitate totius imperii nostri, jugiter Domini misericordiam exorare delectet. Et ut haec auctoritas nostris futurisque temporibus Domino protegente valeat inconvulsa manere, de annulo nostro subter jussimus sigillari.
[Signum (Monograma) Hludowici serenissimi augusti.] / Durandus diaconus ad vicem Fredugisi abbatis recognovi. / Data tertio idus septembris, anno Christo propitio nono imperii domni Ludovici piissimi augusti, indictione prima. Actum Attiniaco palatio regio, in Dei nomine feliciter. Amen2.
L'original és perdut i la còpia que Abadal dóna per existent, i ho era efectivament l'any 1926, desaparegué el 19361.
Traducció feta per Joan Bellès i Sallent:
"En nom del Senyor Déu i de Jesucrist el nostre Salvador. Lluís, emperador august per disposició de la providència divina. Si per l’amor de Déu i per la seva recompensa atorguem els oportuns beneficis als llocs destinats al culte diví i a les persones que hi presten els seus serveis, confiem d’atreure’ns davant de Déu el premi de la remuneració eterna. Per això, volem que sigui conegut de la multitud de tots els nostres fidels tant presents com futurs que l’il·lustre baró, el comte Rampó, acudí a la nostra serenitat i féu saber a la nostra mansuetud que un home mogut d’esperit religiós anomenat Bonet, per concessió del difunt comte Odiló, havia rebut un lloc erm anomenat Banyoles, que és situat al pagus de Besalú, on antigament havia estat fundada una església, i que allà havia estat treballant amb la seva pròpia suor i hi construí una església en honor de sant Esteve protomàrtir, hi edificà les habitacions dels monjos i l’asil dels pobres i hi establí uns monjos perquè hi visquessin per sempre sota la regla de la religió. Però quan, per disposició de Déu, aquest abat eixí d’aquest segle, per elecció dels mateixos monjos i amb el consentiment del venerable baró Nifrid, arquebisbe, fou constituït com a abat del mateix monestir el venerable baró Mercoral; portant-lo a la nostra presència, el mateix comte Rampó l’encomanà a les nostres mans i suplicà a la nostra clemència que el poséssim sota la nostra tutela i sota l’empara i protecció d’immunitat, juntament amb el monestir i els monjos que hi viuen, junt amb tots els béns, tant els que ells mateixos arrencaren de l’erm o reberen per aprisió com aquells que posseeixen en el moment present d’una manera justa i raonable per donació del comte o per qualsevol contracte legal. Nosaltres accedírem de bon grat als seus precs i així donàrem el nostre consentiment a totes aquestes coses i, a més, establirem aquest nostre precepte. Per això ordenem que l’esmentat abat Mercoral, junt amb els monjos que li han estat confiats perquè els governi i amb els béns que pertanyen legalment a l’esmentat monestir restin sota la nostra tutela i la nostra empara d’immunitat, de tal manera que ningú d’entre la potestat judicial, i en els nostres temps ni en els futurs no gosi entrar a les esglésies de l’esmentat monestir ni als seus llocs ni als seus camps ni a les seves altres possessions, tant les que té en el moment present de manera justa i legal dins la jurisdicció del nostre imperi com aquelles amb què la misericòrdia divina voldrà en el futur que es vegi augmentat el dret d’aquest lloc, ni per a oir-hi causes, ni per a exigir-hi esmenes o mansions, ni per a fer-hi parades, ni per a treure’n fidejussors, ni per a encausar les persones d’aquest monestir, ni per a requerir-los cap mena de rendes o excuses il·lícites, i que no pretengui en absolut exigir cap de les coses que acabem d’esmentar. Sinó que sigui lícit a l’esmentat abat i als seus successors posseir amb ordre impertorbable els béns de l’esmentat monestir sota l’empara de la nostra immunitat. I cada vegada que s’escaigui que, cridats per Déu, l’abat esmentat o els seus successors deixin aquest món, si els monjos poden trobar entre ells una persona apta per a regir la comunitat sota la regla de sant Benet, que tinguin llicència per a elegir els seus abats; de manera que els monjos que visquin en aquests llocs es complaguin a suplicar contínuament la misericòrdia divina per nosaltres, per la nostra esposa, pels nostres fills i per l’estabilitat de tot el nostre imperi. I per tal que aquest nostre document pugui restar inamovible, comptant amb la protecció del Senyor, tant en els nostres temps com en el futur, hem manat que fos segellat al capdavall amb el nostre anell.
Signatura de Lluís, sereníssim, august.
Durand. diaca, ho he reconegut en lloc de Fredegús, abat.
Donat el dia tercer dels idus de setembre de l’any novè del regnat del piadosíssim Lluís, august, per la gràcia de Crist, indicció primera. Fet al palau reial d’Attigny, en nom de Déu, feliçment. Amén."3
1 Catalunya Carolíngia, vol.V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Perelada, Santiago Sobrequés i Vidal, Sebastià Riera i Viader, Manuel Rovira i Solà.
2 Diplomatari de Banyoles, Lluís G. Constans i Serrat
3 Catalunya Romànica, Vol. V. Joan Bellès i Sallent
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)