El 24 d’abril del 1622, l’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles, fra Antoni de Cartellà, va morir a conseqüència de les ferides provocades per l’explosió d’un barril de pólvora col·locat a sota del seu dormitori. Els autors materials de l’assassinat van ser executats 40 dies després a la plaça de les Cols de Girona.
Segons el testimoni del cronista Jeroni Pujades, el 24 d’abril del 1622, a un quart de quatre de la matinada, “succehí un cas orrendo” en el monestir de Sant Esteve de Banyoles. Es tractava d’una gran explosió; però, sorprenentment, “com los monjos no sentiren res, ningú se mogué”. La gent de la vila també va restar a les seves cases i només l’endemà, quan va començar a clarejar, alguns veïns es van desplaçar fins al monestir per tal d’esbrinar què havia passat. Aleshores van poder comprovar que la meitat del portal de la casa abacial estava enrunada, igualment com una quadra i la cambra en què dormia l’abat, fra Antoni de Cartellà. Després de desenrunar les restes del primer pis i del segon van poder localitzar el cos de l’abat i també “molta joya y plata que tenia en la cambra, y molta cosa de valua, perqué ell estaua molt rich”. L’historiador Pere Alsius, a partir de la memòria oral, assegura que van trobar-lo encara viu, però les fonts escrites desmenteixen aquesta dada.
Les autoritats es van mobilitzar de manera immediata per tal de resoldre aquell crim. Es tractava d’un sacrilegi, de la mort de la màxima autoritat de la vila, i s’hi van concentrar tots els recursos. Fins i tot es van oferir recompenses per a qui descobrís l’autor o els autors de l’atemptat. El rei Felip IV en persona va apressar el virrei, el duc d’Alcalà, per tal que el cas es resolgués de manera ràpida i els culpables fossin castigats “de manera ejemplar”. I el zelós virrei fins i tot es va desplaçar a Banyoles per tal de controlar directament les investigacions. Malgrat tot, la recerca no va resultar gens senzilla. Segons el mateix Pujades, es van plantejar diferents hipòtesis, entre les quals “si era estat terratrèmols o si força de pólvora”. El que sí que es va determinar d’una manera senzilla és que Antoni de Cartellà havia mort de resultes de l’explosió d’un barril de dinamita que havia estat col·locat a sota del seu llit, concretament a l’habitació inferior. El principal problema era que “lo dit abat era home molt violent, malvolgut dels súbdits i dels vassalls. Los monjos tenien a be que qui ab permutas qui ab embaraços, exir-se de son convent i anarse’n a altres. Perseguí a molts dels lletrats de la Religió de la qual era president, i tenia en ferros a alguns poderosos”. Dit en altres paraules: el difunt abat tenia tants enemics que es feia difícil saber per qui començar. En tot cas, es van poder seguir dues pistes. La primera era una nota anònima que es va trobar a la butxaca del difunt, en la qual se l’advertia que marxés de Banyoles perquè aquell dia s’havia de produir “un gran desastre al monestir”. La segona pista s’havia trobat a la porta principal del monestir, la cadena de la qual havia estat llimada o serrada. A través dels interrogatoris, es va poder determinar que l’anònim havia estat tramès per Carles Alemany i que l’advertiment d’aquest es referia a un monjo anomenat Serralta, qui temps enrere havia robat 500 lliures a l’abat i havia intentat comprar el silenci d’un altre monjo, fra Lluís des Call de Corantella, amb 100 lliures més. L’anònim, doncs, apuntava a dos sospitosos. El problema és que el primer es trobava arrestat en el moment del crim, per la qual cosa tenia una coartada perfecta. En tot cas, durant l’interrogatori a fra Lluís des Call, el misser Malçal de la Bisbal es va revelar com un fiscal extremament hàbil i va preparar un parany a l’interrogat, assegurant-li que fra Serralta havia confessat la seva part en l’assassinat. A partir d’aleshores, va reconèixer que la mort havia començat a ordir-la un any abans, quan ell i fra Serralta havien robat mitja bota de pólvora i l’havien amagat fins al dia del crim. També va confessar que fra Serralta s’havia fet empresonar expressament per disposar d’una coartada perfecta i que ell havia fugit amb el mateix objectiu. El seu germà Anton havia estat el responsable d’encendre la metxa.
Malgrat les dificultats i els problemes competencials que van sorgir entre les autoritats civil i eclesiàstica, la resolució del cas es va produir en un temps rècord. Entre l’explosió i la mort dels presumptes responsables només van transcórrer 40 dies. La sentència, que es va donar a conèixer el diu 28 de maig, despullava els dos monjos del seu hàbit monacal i els lliurava al braç secular. Tres dies més tard, “se les dio garrote, haviendo puesto sus cabezas en una torre del monasterio, y en una piedra grande escrito el caso y el castigo”, segons va explicar el duc d’Alcalà a Felip IV. La tradició popular manté que encara avui és possible distingir els caps dels malaurats monjos esculpits sota l’arc d’una de les voltes de la Rambla de Girona, com a recordatori perpetu de l’assassinat de l’abat
Publicada al diari "El PuntAvui", 11 de febrer de 2018 - Pere Bosch i Cuenca - Banyoles
Veure també: El monestir de Sant Esteve de Banyoles
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)