Les primeres notícies del castell de Beuda són de cap a l’any 1000. En una butlla del papa Silvestre II, de l’any 1002, adreçada a la seu de Girona, s’esmenta el castell de Beuda per situar la cel·la monàstica de Sant Llorenç del Mont (“cellam Sancti Laurenti quod est supra castrum Bobeta”).
Aquest mateix any 1002, el bisbe de Girona Ot reclamà al comte de Besalú Bernat Tallaferro la possessió de les esglésies de Sant Feliu de Beuda i Sant Pere de Montagut.
En el testament sagramental del comte Bernat Tallaferro, de l’any 1021, apareix novament esmentat el monestir de Sant Llorenç, també en relació amb el castell de Beuda, ara ja “castro Beuda”.
En un jurament de fidelitat prestat per diversos nobles del comtat de Besalú al comte Borrell II, al final del segle XI, apareix esmentat el castell de Beuda juntament amb molts d’altres.
Sembla que Arnau Arnau de Llers, tot i que no sigui pas segur, es comprometé a no perdre o a impedir la possessió del castell de Beuda al comte (“ne no us tolrei, ne no us decebrei, ne vos vedarai, ne devedar no fos farei ipsum castrum Beuda cum sua castellania”).
El que ha estat considerat per S. Sobresqués el primer vescomte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, i fill de Bernat Isarn, senyor del castell de Milany, es casà amb Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut. A causa d’aquest matrimoni restaren units en una sola família els senyors de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros, Milany, etc. que foren el patrimoni nuclear dels futurs vescomtes de Bas.
En el testament de la vescomtessa Ermessenda, redactat l’any 1119, hom deixa els castells de Beuda (“castrum de Beuda”) i de Montagut al seu nét Udalard. Udalard II, vescomte de Besalú morí, però, l’any 1123.
L’any 1126 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, concedí la propietat del vescomtat de Bas al senescal Ramon de Montcada com a tutor de l’infant vescomte de Bas, Pere Udalard. Aquest fou el primer a canviar el nom de Besalú pel de Bas.
L’infant Pere Udalard morí l’any 1127 i aleshores la possessió passà a la seva tia-àvia Beatriu, casada amb Ponç de Cervera i filla d’Udalard Bernat.
L’hereva d’aquest castell, Sibil·la de Palau i Cabrera, casada amb el comte Ponç Hug III d’Empúries, el vengué al rei Pere II el Gran l’any 1281. Aquest, més tard, el donà a Ponç Hug IV d’Empúries com a premi pels serveis prestats davant la invasió franca de Felip l’Ardit.
L’any 1291 Ponç Hug donà al seu germà Huguet el vescomtat de Bas. Com diu Ramon Grabolosa, “va cedir el feu de Castellfollit de la Roca i d’en Bas al seu germà Huguet d’Empúries. Era com un suplement de legítima paterna, però amb la condició que, si moria sense fills, els territoris havien de tornar a Empúries”. Aquests territoris tornaren una altra vegada a Ponç Hug, ja que Huguet els ho vengué abans de marxar a Sicília.
L’any 1285, segons F. Monsalvatje, Ponç Hug havia concedit a Berenguer de Queixàs la terra de Parets, de la parròquia de Beuda, i també una part dels delmes de Palau. A partir d’aquest moment, aquesta família es trobà cada vegada més involucrada en els afers de Beuda. De fet, però, foren els Queixàs els qui ja al final de l’edat mitjana feren construir el castell gòtic de Beuda, situat ja al pla, prop de l’església. Aquesta fortalesa tardana, a la façana de la qual hi ha l’escut d’aquesta família, és anomenada encara avui, precisament, mas Queixàs. Cal suposar, doncs, que a l’època medieval tardana ja fou abandonat el castell roquer de Beuda, construït vers l’any 1000 i actualment anomenat el Castellot1.
1 Catalunya Romànica Vol. IV, per Maria Lourdes Martí i Solé
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)