La historiadora de l'art apunta que no hauria estat a la planta subterrània, sinó adjacent a la torre de defensa.
El monestir de Sant Pere de Rodes encara amaga molts secrets. Un dels que va despertar la curiositat de la historiadora de l'art Clara Poch és on s'haurien ubicat els cellers, on es feia la vinificació i s'emmagatzemava l'excedent. L'estudi de Poch, publicat als darrers Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, descarten que fos a la planta subterrània, com se sol creure, sinó en uns edificis adjacents a la torre de defensa, amplis i diàfans, per poder treballar. Això posa de manifest, segons Poch, «l'existència d'uns cellers baixmedievals» datats dels segles XIV-XV. De retruc, això vol dir que part d'aquest sector es trobava actiu en època gòtica i en expansió, cosa que qüestiona la suposada decadència del monestir a partir del segle XIII.
Clara Poch és la coordinadora d'activitats a Sant Pere de Rodes. Fa cinc anys van iniciar visites al monument que incloïen tasts de vins i allò la va animar a investigar quina havia estat la relació de Sant Pere amb el món del vi. «A mesura que hi aprofundia, m'adonava que en sabíem molt poc i que sovint repetíem tòpics». Tot i que Sant Pere no preserva la infraestructura vinícola, que sí que té el monestir de Poblet o l'antic celler de Sant Benet de Bages, Poch estava convençuda que hi havia camp per explorar. El primer que va determinar, quasi per deducció, és que el celler de vinificació del raïm no podia haver-se ubicat a la zona subterrània, tal com es diu, per la dificultat que tenia fer vi allà baix. Poch coneix profundament l'extensa bibliografia sobre el monestir. Entre aquesta destaca un document de l'any 1400 on el notari Pere Pellicer descriu el ritual que fa el monjo Pere de Resa en rebre l'ofici de l'almoineria. L'itinerari que fan per les estances «deixa molt clar on haurien estat els cellers», a l'actual zona dels serveis i la sala de les dues arcades. «En aquells temps, els cellers de vinificació més senzills podien ser llotges i quasi només necessitaven un sostre, sense ni parets». Poch puntualitza que els cellers tant poden ser espais a on es vinificava com llocs on s'emmagatzemava vi i menjar. L'últim document on s'esmenta el celler, del 1796, dos anys abans de l'abandonament del monestir i tres després que fos saquejat per tropes franceses, també corrobora la teoria de l'emplaçament.
La historiadora diu que el monestir produïa vi des d'èpoques remotes i, evidentment, necessitava un espai on vinificar segurament més important que on guardaven el vi, ja que els monjos no el conservaven més enllà d'un any «excepte que fessin rancis o dolços». A Poch, que evoca la importància, de més a menys, que viu la figura del cellerer –se n'han documentat 48–, li agradaria entendre com era el vi que feien, sobretot al segle XVIII, els seus gustos i també què en feien amb tot l'estoc, ja que era prou important. La historiadora comenta que Sant Pere es nodria de nombroses vinyes, abans de la pandèmia de pesta negra en tenien per tots els dominis. Després, els conreus es van diversificar concentrant-se al cap de Creus i, sent pràctics, fent cellers quasi a peu de vinya.
Publicada al diari "Empordà", 1 de març de 2021 - Cristina Vilà Bartis
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)