La referència documental més antiga del mas Heras, és una notícia indirecta a aquest mas en un establiment, que es troba consignat en el llibre mestre, fet el 30 de desembre de 1274 per Casendo de Frigola, la seva muller Maria i el seu fill Antoni, de Santa Maria de Camós, a favor de Grudencio de Soler, la seva muller Llorença, el seu fill Pere i la dona d'aquest, Dulcía, d'Adri, d'una feixa de terra dita Arola al terme de Santa Maria de Camós. Aquesta peça afronta "a ponent en honor del mas heras d'Adri". Malauradament el document no diu el nom del possessor del mas en aquells moments1.
L'any 1363, Guillem Heras capbreva el mas Heras, que anteriorment rebia el nom de Casalins, davant el Paborde del monestir de Sant Pere de Galligans, segurament llavors tenia poques vessanes. Deu anys abans havia comprat el mas Ohidà i el 1371 el seu fill Pere pagà al senyor directe la intèstia i l'eixòrquia de dos germans seus, això significa que els Heras eren remences, perquè paguen mals usos, i devien estar relativament ben col·locats a la parròquia d'Adri. Són uns més dels pagesos de mas que consoliden les seves propietats i que, després de l'abolició dels mals usos, esdevindran pagesos acomodats capaços d'engrandir el seu patrimoni amb l'annexió dels masos que havien quedat buits per la Pesta Negra. Aquest devia ésser el cas dels masos Ohidà i Font, de 129,5 vessanes i segurament veïns, que foren establerts el 1504 tot i que hi havia un establiment o precari més antic1.
Els hereus Heras van engrandir progressivament el seu patrimoni, especialment el mas original, que el 1882 va arribar a 1680 vessanes. El mètode més utilitzat fou la compra a carta de gràcia, que reflectia un procés d'endeutament per part del venedor i que representava una compra en dos temps. L'expansió del patrimoni es produí d'una forma acompasada des de la segona meitat del segle XVI, en que es compraren algunes terres aprofitant períodes de crisi generalitzada, com la cojuntura de 1640-1660/70, marcada per la Guerra dels Segadors, i de manera força important des de finals del segle XVII i durant la primera meitat del XVIII, aprofitant també les dificultats d'altres pagesos durant la Guerra de Successió. El segle XIX les compres tornaren a ser molt importants: els masos Castell, Nerós i Duran, feta per Narcís Heras de Puig, gràcies als estalvis fets al marge del patrimoni i les possibilitats ofertes pel nou règim liberal. Una altra via per incrementar el patrimoni i millorar la posició social de la família era la que es derivava dels casaments hereu-pubilla. Així és com Miquel Heras veient com la seva filla Maria Miquela havia de ser la primera pubilla de ca n'Heras, busca casar-la amb Narcís Noguer Garrofa, fill de Josep Noguer, pagès propietari d'Adri. Però a causa de la mort del matrimoni sense descendència i la dels germans Noguer, passà tot al patrimoni Heras i aquest a mans de Narcís Heras de Puig, germà d'en Miquel. També es produí increments pel fet que els hereus Heras es casaven amb pubilles que aportessin patrimoni. Com és el cas del casament a començament del segle XVI amb Llorença Aulet, el 1776 fou Caterina Camps que es casà amb Miquel Heras, aportant el patrimoni Camps de Santa Llogaia d'Àlguema i Maria Narcisa Viladevall, hereva del patrimoni Viladevall-Ribas i Carreras de Sant Jordi Desvalls, que es casà amb Narcís Heras de Puig, si bé aquest últim no tingué efecte perquè les seves filles van morir sense descendència i el patrimoni tornà a la nissaga original1.
L'edifici del mas ha sofert grans transformacions al llarg del temps. La major part de la construcció tal i com ara es contempla correspon al segle XIX. L'oratori és del segle XVIII i fou construït per Miquel Heras i Fages. En fa referència una cita documental: "trobantse cerca de mitja hora distant de la citada Iglesia parroquial, se solicitá y obtingué del Ilustrisim Senyor Bisbe de Gerona, la llicència pública als 26 juliol 1771, y poder celebrar missa en ella ...". El permís obtingut per l'autoritat eclesiàstica determinava que el compliment del precepte dominical només podia ésser extensiu als familiars i servidors i, en últim cas, als forasters que hi sojornessin o fessin algun àpat quan l'estada escaigués en dia festiu. A l'arxiu familiar tenen l'autorització papal per l'erecció de la capella privada i celebració del culte. Aquesta capella posseïa un altar d'estil barroc dedicat a Sant Llorenç, que fou cremat pels revolucionaris l'any 1936 al mig de l'era. La capella es va restaurar i per taula d'altar es varen col·locar dos finestres gòtiques que fan de suport a la mesa. Cal destacar un rentamans romànic amb un angelot gravat a la pedra que roman en el fons de l'oratori i que servei d'amagatall de les Sagrades Formes en temps de guerra per evitar que fossin profanades. L'estança que precedeix a l'oratori, de murs impressionants, havia estat en l'antigor la sala d'armes2.
Can Heras és un edifici de dimensions extraordinàries. L'entrada principal s'obre a migdia, pero avui dóna al jardí, ja que desaparegué el camí que hi menava d'ençá de la construcció de la carretera de Girona a Banyoles, uns set quilómetres mes a l'est, grácice a les gestions de Narcís Heras de Puig durant l'época que fou diputat a Corts. La carretera vella passava per davant de can Heras i seguia el trajecte per Palol de Revardit, la Mota, Adri, Cartellá, Montcal, Sant Gregori, fins a arribar a Girona. D'aquella queden alguns trams impracticables per als vehicles. L'accés actual és per la banda de ponent, el sector que abans era ocupat pels masovers, en el qual hi ha la cuina típica, tal com era antigament, autentica mostra d'aquells temps que la pagesia s'aplegava al seu entorn explicant històries i resant el rosari. Detalls tradicionals reviuen en aquest casal i surten a cada pas. Per exemple, en una de les llindes de les portes interiors s'observa una concavitat que, segons explica la senyora de la casa, a causa de la cerimònia del salpàs que en el transcurs deis segles es practicava any rere any, es va produir per l'efecte corrosiu de la sal2.
La torre difería molt de l'aspecte actual. Havia estat inicialment una torrassa de defensa i en alguns dels murs interiors s'observen les espitlleres de l'antiga mansió fortificada, pero el gust imperant de la centuria dinovena motivà la reforma. Cal pujar al capdamunt de la torre per albirar l'extensa i magnífica panoràmica que es divisa. En dies clars, la vista abarca des de la badia de Roses a l'aeroport Girona-Costa Brava. I vers el nord, el resguard de la muntanya de Rocacorba2.
Temps passats, la zona residencial de la casa era moblada amb gran distinció. De tot aquell mobiliari res no queda. Els estralls causats en la revolta del 1936 i els robatoris que s'hi han perpetrat han acabat amb tot alló de valor que contenia2.
Veure també: Genealogia de la família Heras d'Adri
1 Estudi introductori fet per Mònica Bosch i Llorenç Ferrer, a la reedició en fasímil de llibre publicat a Girona el 1857: "Biografia ó explicació del Arbre Geneològich de la descendencia de Casa Heras de Adri (1350-1850)", de Miquel Heras de Puig.
2 Revista de Girona, núm. 191, "La casa Heras d'Adri", de Maruja Arnau i Guerola
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)