No sabem si cal atribuir a aquest lloc l’existència d’un vilar lligat a les esglésies o les cel·les de Sant Pere (de Rodes) i Sant Fruitós (la Vall de Santa Creu), segons una cita del final del segle IX. Es tracta del precepte del rei Odó de l’any 889 que confirmava les quatre cel·les del comtat de Peralada sobre les quals litigaven els monestirs de Banyoles i Sant Policarp de Ras És a aquest darrer. Hom hi pot llegir: “Et in Petralatensi ecclesias Sancti Petri et Sancti Fructuosi constructas, una cum villare eis pertinente situm in Armorotas supra taxatum Magregerum…”.
L’església de Santa Creu és un edifici pre-romànic d’una gran notabilitat. Cal remarcar la planta de creu, amb una torre dreçada sobre la intersecció de la nau amb el transsepte, probablement damunt una primitiva estructura cupular; destaca, a més, la distribució i la factura singulars de les obertures d’aquesta torre i els elements ornamentals, com els arcs cecs i l’aparell reticulat de clara filiació clàssica i orientalitzant. Aquest temple alt-medieval tan singular, que pot datar del segle IX, havia d’estar en relació amb un poblament d’una certa importància, disseminat per la rodalia —del qual han estat identificats vestigis—, però segurament també ja inicialment agrupat al seu entorn.
La primera notícia concreta sobre el temple apareix en la butlla del papa Benet VI de l’any 974, que confirma les possessions de Sant Pere de Rodes, entre les quals hi ha l’església “Sanctae Crucis cum decimis et primitiis”. També és confirmat aquest domini de la gran abadia propera sobre l’església de Santa Creu, en el precepte del rei Lotari del 982 i en la butlla del papa Joan XV del 990.
El primer dia de juliol de l’any 1097 l’abat Ramon Juiçard signà un acord amb el comte d’Empúries, Hug II, que posava fi a unes llargues disputes sobre la jurisdicció de Santa Creu de Rodes. El comte reconegué que tots els drets pertanyien al monestir i lliurà a l’abat, com a prova de bona voluntat, una mula que valia sis lliures de plata i una altra que en valia dues.
Un document que veié Jeroni Pujades fou interpretat com l’acta de consagració d’aquesta església, de l’any 1113. En realitat, sembla que la seva data s’hauria de situar, més probablement, entre el 1116 i el 1118. L’acta significà, segurament, no pas cap nova construcció sinó la conversió en parroquial de la vella església, que es documenta com a pertanyent a Sant Pere de Rodes des del segle X. La nova parròquia restà sota el poder del monestir; el sacerdot que n’havia de tenir cura havia d’ésser presentat per l’abat de Sant Pere, segons quedà establert.
Al novembre de l’any 1336 l’abat Ramon establí Bartomeu Perich com a notari de la muntanya de Sant Pere, amb l’obligació de residir “in loco Sancte Crucis”. La notícia indica que aleshores potser no s’havia iniciat encara la decadència del poblat.
No és clar el motiu, que potser no és únic, de la davallada del nucli habitat i del despoblament progressiu del lloc. Hi ha diferents opinions, cap de les quals no és documentada. Alguns autors creuen que fou a causa de l’epidèmia de la pesta negra de l’any 1345, la qual sabem que afectà fortament la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes, ja que hi moriren 24 monjos en un espai de 15 mesos.
Hom ha dit també que la població ja havia minvat molt al segle XIII a causa dels atacs dels pirates i també pel fet que una gran part dels habitants del lloc participessin en la conquesta i el repoblament de Mallorca. És tradició arrelada que la gent procedent de Santa Creu de Rodes fundà el barri de Santa Creu a Ciutat de Mallorca, on hi ha precisament, una parròquia dedicada a santa Helena. Aquesta versió figura en el memorial que l’any 1780 els veïns del Port de la Selva dirigiren al rei demanant el títol de Vila Reial per a la seva població. En canvi, el viatger Francisco de Zamora, l’any 1787, atribueix al segle XV aquest trasllat a Mallorca: “los vecinos de este pueblo (Santa Creu), que era del monasterio, cabrevaron en 1460, pero perseguidos de los moros y asegurados de mayores ventajas, marcharon en un día a Mallorca, poblando la calle de Santa Cruz de Palma.”
Finalment hi ha la versió de Jeroni Pujades que en la seva Crònica explica que a la seva època al començament del segle XVII— el poble ja era abandonat i en runes. Pujades fa arrencar l’abandonament també al segle XIII, però com a conseqüència de la guerra contra Felip l’Ardit i dels “malos tratamientos que hizo a los moradores de dicho pueblo el conde de Empurias…”.
Com a fet històric constrastat cal dir que l’any 1455 consta que l’església de Santa Creu encara era servida per tres sacerdots i que hi vivien diversos personatges de la comarca que s’havien donat al monestir i devien formar-hi una petita comunitat.
L’any 1527 l’església perdé la seva categoria parroquial. Fou agregada a la parròquia de Sant Esteve de Mata o de la Selva de Mar. Aquest és un fet significatiu que demostra que el lloc ja devia ser deshabitat o molt abandonat.
L’abat Pere-Joan Desgüell intentà fer reviure la població, l’any 1623. Així sembla que cal interpretar la seva decisió d’obligar els habitants de la Selva de Mar i la Vall de Santa Creu a oir missa, rebre els sagraments i ésser enterrats a l’església de Santa Creu de Rodes.
Amb el temps l’antic temple restà com un santuari dedicat a santa Helena, culte lligat, com és sabut, a la invenció de la Creu i, doncs, a la primitiva advocació. En tenia cura un ermità que vivia a la casa adossada.
Encara l’any 1820 fou enterrat a l’església l’abat Josep de Viladecans, quan la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes ja havia abandonat l’antic monestir i era establerta a Figueres. Aquest mateix any l’ermita fou saquejada per bandolers, que foragitaren l’ermità i s’emportaren fins i tot la campana. L’any 1826 l’ajuntament del Port de la Selva presentà al bisbe, arran de la visita pastoral, una súplica de restabliment del santuari de Santa Helena, molt popular entre els habitants de la contrada.
El darrer aplec popular sembla que fou celebrat el dia 3 de maig de l’any 1880; després l’església restà totalment abandonada, a mercè de tota mena d’espoliacions i en un procés de degradació al qual encara no s’ha posat cap remei1.
La parròquia de Santa Creu de Rodes depenia de l'antic Ardiaconat d'Empúries2.
1 Catalunya Romànica, per Joan Badia i Homs
2 El Llibre Verd del Bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, d'Elvis Mallorquí Garcia
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)