Montiró és documentat l’any 959 entre els llocs on tenia possessions Riculf, que li foren donades pel rei Lluís el d’Ultramar, i que el comte Gausfred li confirmà aquest any (“in Montiron”). El dit comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el testament de l’any 989 deixà a les seves filles els alous que tenia a “villa Muntiru” i als seus termes.
L’any 1234 Ramon de Palau deixà, per pagar uns deutes, els seus drets sobre Montiró, Fonolleres i Llaneres.
Les notícies que es tenen sobre aquest lloc són molt tardanes, del final del segle XIII, en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, on s’esmenta l’ecclesia de Montirono. El 1316 fou redimit el bovatge al comte d’Empúries del loco et parrochis de Mutirono. L’església parroquial de Sant Sadurní de Montiró és inclosa en els dos nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV.
El lloc de Montiró pertanyia als senyors del castell de Sant Feliu de la Garriga. Amb l’enllaç de Pere Margarit, senyor del Castell d’Empordà, documentat entre el 1560 i el 1590, amb Jerònima de Gallard, hereva de la senyoria de Montiró, aquesta passà a engrandir el patrimoni dels Margarit.
L’església i el palau de Montiró foren incendiats i devastats durant la guerra dels Segadors en represàlia contra Josep Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes, únic personatge exclòs de l’indult concedit per Felip IV l’any 1652 i que morí exiliat al Rosselló el 1685.
Actualment, l’església de Sant Sadurní de Montiró té per sufragània l’antiga parròquia, avui santuari, de Santa Maria de l’Om de Pelacalç1.
La parròquia de Santa Sadurní de Montiró depenia de l'antic Ardiaconat d'Empúries2.
1 Catalunya Romànica, per Joan Badia i Homs
2 El Llibre Verd del Bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, d'Elvis Mallorquí Garcia
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)