Segles XV i XVI, un llarg període de temps amb l’estancament de la població

La crisi del final de la baixa edat mitjana, derivada de l’epidèmia de la pesta negra i la guerra civil catalana, va causar la desaparició d’una bona part de la població d’arreu. A Sant Dalmai¹, segons el fogatge de 1515, només queden 23 masos habitats dels 45 documentats que hi havia cap a la meitat del segle XIV. N’hi podem sumar 3 més que, en el moment del recompte, els fogatjadors els van passar per alt perquè podien estar deshabitats, les cases s’estaven reedificant o per un altre motiu que desconeixem; el cas és que en el mateix segle trobem documentació sobre la seva existència. Hi podem afegir algunes poques cases situades al que ara és el nucli urbà. Tretze masos sobrevivents van augmentar les explotacions agrícoles amb la agregació de terres i masos rònecs sencers. Però només van dedicar al cultiu les terrens més bones; les magres van tornar a ser boscos, especialment a la banda dreta de l’Onyar.

La inexistència d’una cellera, almenys documentada, ha estat la causa de que no es formés l’embrió del poble a l’entorn de l’església. El que ara és el nucli urbà de Sant Dalmai, a la edat mitjana era terra de cultiu repartida entre els masos Ferrer (actualment can Coll), Capella, Sagrera, Roig de Santa Maria (desaparegut després de la epidèmia de la pesta negra) i terres de la rectoria. En els segle XVI hi trobem documentades unes poques cases. Una era carnisseria que va ser establerta pel paborde de l’Almoina a Francesc Cortina l’any 1502. Segons els fogatge de 1553 la propietària és Brígida Cortina i el 1596 és capbrevada per Elionor Cortina, vídua i usufructuària de Baldiri Cortina². A partir d’aquesta data no hi més notícies de la seva existència. Se situava en l’actual plaça de la Crosa, cruïlla de camins³. En el mateix fogatge apareix Jaume Sagrera, teixidor de lli, la casa del qual estava situada al costat del camí de l’esglesier (ara carrer de l’Església), justament on fins fa uns anys hi havia cal Ferrer Nou. La casa que ara és cal Frare, situada en front, a l’altre costat del carrer, va ser construïda l’any 1578 segons la inscripció en la llinda d’una finestra. També hi havia la casa rectoral i, potser, la casa del beneficiat de l’altar de Santa Rufina. És possible que hi hagués algunes cases més que no hem trobat documentades. Creiem, doncs que cap a la meitat del segle XVI, a Sant Dalmai hi podía haver al voltant de 30 focs. El poble no es va començar a formar fins ben entrada la segona meitat del segle XX. En un mapa de l’any 1928 es veuen les cases que existien en el que ara és el nucli urbà (cf. figura 1)

Figura 1. Fragment d’un mapa de 1928 que mostra les poques cases que hi havia al nucli urbà del poble (Instituto Cartográfico y Estadístico)

Demanda de terres

En el segle XVIII, al camp s’inicia un canvi a la inversa del de després de la crisi del final de l’edat mitjana; hi ha un creixement demogràfic que comporta una gran demanda de terres. Aquesta fam de terra, expressió que fan servir els estudiosos d’aquesta centúria per referir-se a l’augment del cultiu de la terra, ve provocada per la pressió demogràfica, ja que no existeix cap alternativa de treball per als joves⁴. Els pagesos grassos d’arreu, propietaris de grans explotacions, les fragmenten, moltes de les quals són marginals (boscos i erms) i les estableixen en emfiteusi o venen a joves treballadors que les artigaran i s’hi construiran les seves cases. Cal dir, però, que els establiments i compravendes de terres ja havia començat a la segona meitat del segle anterior, però la guerra de successió ho va estroncar.

Els capbreus, fonts d’informació

Qui són els establiments i venedors de terra a Sant Dalmai? La resposta la trobem en els dos capbreus de la Pia Almoina de Girona, senyor directe de la majoria dels masos. El primer comprèn els anys 1666, 1667 i 1668⁵ i el segon els anys que van de 1756 a 1773⁶. Hi ha un tercer capbreu de l’any 1666⁷, el de la Sagristia segona de la catedral, senyor directe del mas Turon.

Els propietaris dels masos Pujol, Morell, Ferrer [can Coll], Turon, Taltevull [can Daltabuit], Rossinyol i Planes, són els qui venen i estableixen terres; la Pia Almoina també n’estableix algunes. El que destaca per damunt de tots és el mas Pujol. L’any 1666, Joan Pujol estableix un tros de bosc a Jaume Trias del Bruch i a partir de 1720, el seu fill Salvador i el seu net Narcís segreguen petites parcel·les boscoses i ermes que havien format part del mas Gasuac, rònec i agregat al mas Pujol i les estableixen a treballadors i menestrals. En total arribaran a ser vuit, en sis de les quals aquests s’hi construiran la casa. Cal dir, també, que dins del terme de Brunyola hi ha més terres que formen part del mas en les quals Narcís Pujol hi segrega parcel·les i les estableix a treballadors.

En els establiments emfitèutics, els propietaris de grans masos cedeixen als treballadors i als seus descendents el domini útil, o dret d’us, d’unes terres a perpetuïtat a canvi del pagament d’una entrada i una pensió anual anomenada cens. Ara bé, com que aquestes terres ja els varen ser establertes fa segles pel senyor directe (la Pia Almoina), cal dir que, en realitat, són sots-establiments. Així doncs, els que les han adquirides hauran de pagar a l’establidor els censos pactats en el contracte d’establiment; a més, hauran de contribuir en el pagament dels "censos generals” (així es diu en les capbrevacions) que paga el propietari del mas del qual s’han segregat les terres. Totes les parcel·les establertes en la banda dreta de l’Onyar són boscoses i hermes i el comprador les haurà d’artigar, convertir en cultives i després construir-hi la casa. Això li suposa unes despeses considerables ja que el preu d’entrada pot ser molt elevat, tant com si comprés el terreny. En no disposar de prou diners ha de recórrer al crèdit en forma de censal. D’aquesta manera, la petita explotació agrària ja neix endeutada i poden passar molts anys abans de que el censal no sigui lluït; mentrestant haurà de pagar les pensions. D’aquí ve l’expressió “car com un censal”. També poden passar anys abans de que la casa estigui construïda i sigui habitable i el nou propietari haurà de treballar de valent, no solament cultivant les seves poques terres, sinó que, per sortir-ne de la subsistència precària, haurà d’anar a treballar a un altre lloc, on es guanyarà millor la vida, i deixar la propietat arrendada. Els capbreus mostren, també, que en algunes de les noves cases llurs habitants no viuen de la terra (que no pot passar d’un simple hort) sinó que practiquen oficis com teixidor de lli, paraire, esclopater, fuster, ferrer, rajoler, sastre i sabater. A diferència de les grans masies post-remences dels segles XVII i XVIII, amb parets de pedra i façanes embellides i amb moltes terres, aquestes cases són petites, com ho són les explotacions, i construïdes amb materials precaris (tàpia i rajol). Més que cases, són casalots i moltes tindran una existència efímera de la qual no en queden parets ni cap record oral. La gran necessitat de trobar un habitatge arriba a l’extrem que una casa es parteixi en dos habitatges perquè hi puguin viure dues famílies. N’he trobat quatre casos.

El capbreu de l’Almoina que va del 1756 al 1773 conté 24 capbrevacions. Cinc són de propietaris de masos històrics: Ferrer, Capella, Planes (amb l’agregat Savaric), Rovira i Pujol i les restants són dels nous emfiteutes. L’Almoina només considera com a masos aquests cinc esmentats; cada una de les restants explotacions capbrevades és, una possessió de terra amb una casa. Poso un exemple de cada. L’any 1772, Domènec Planas confessa que té sota el domini directe de l’Almoina “tot el mas Planas ab totas sas terras, honors y possecions y assenyaladament las casas de aquell ab porxo, hera, clos, hort, ferraginal, quintà y possecions tant cultivas, hermas boscosas de aulet com pradosas que ab ell se tenen”. L’any 1776, Narcís Torrent, sastre, confessa que té sota el domini directe de l’Almoina “una pocessió de terra cultiva junt ab la casa que de esta part de molts anys se encontra en ella construhida situada en dita parròquia de Sant Dalmai de tinença tres vessanes i un saió” No s’especifica la data de la construcció de la casa perquè això a la l’Almoina no l’interessa; ha de ser amb posterioritat a l’any 1671 quan la peça de terra li va ser venuda pel propietari dels masos Ferrer i Capella. Tampoc s’especifica quan es van construir les cases en les altres explotacions. Només ho sabem, en algunes, per les dates inscrites en les llindes de les portes, finestres, bigues o en altres llocs de l’edifici. Poso l’exemple de can Teixidor; l’any 1733 Dalmau Turon, fuster, compra un tros de terra de cinc vessanes a Dalmau Pla i Ferrer, propietari del mas Ferrer, i la casa (el nom actual és modern) no estarà construïda fins al cap d’onze anys, segons mostra la inscripció en una pica de pedra situada al costat de la façana principal: DELMAV TURON FVSTER ME FECIT 1744.

Dades documentals de les cases que es van construir en els segles XVII i XVIII

Classifico en cinc grups les vint-i-nou cases que es van construir en aquest període i que he trobat documentades. Faig un estudi històric de cada una, d’algunes només en puc escriure els inicis, però d’altres n’he pogut fer un seguiment fins a l’actualitat

1r grup. Cases actualment existents i habitades

Can Castanyer. No he trobat documentació específica sobre la casa; tan sols apareix en una capbrevació de l’any 1764 atorgada per Dalmau Sagrera a l’Almoina, de la seva casa (can Xela) i un terreny que afronta al nord amb “lo camí esglayer per lo qual se va de la casa d·en Castanyer a la iglésia parroquial de Sant Dalmay”. La casa, però, ja podia existir molt abans ja que Jaume Bruguera i Pla, propietari del mas Pla (can Xifra) capbreva a l’Almoina una roureda que afronta amb una propietat de Pere Castanyer que antigament havia format part de la borda Roqueta desapareguda després de la pesta negra. Actualment és una casa reconstruïda on s’hi fa residència permanent.

Can Cornalera. És un establiment emfitèutic fet per l’Almoina. L’any 1763, el procurador del paborde estableix a Agustí Serra, menestral de Sant Dalmai, una part del que havia estat el mas Morell amb casa inclosa (la resta n’és propietari de Maria Rovira, vídua de Dalmau Rovira) i que ha tingut arrendada des de 1710. L’establiment el fa perquè, segons es pot llegir en el contracte, “són molts pochs los profits que dita Almoyna que anualment logra de dita casa y terras per ser estas de molt ínfima qualitat, molts gastos que pateix la conservació de la casa y los pochs que trau de son arrendatari”. Queda pactat que Agustí Serra podrà fer ús del pou que és mitger amb la restant casa del mas Morell. La casa posteriorment passarà a anomenar-se can Cornalera.

Can Dellunder. L’any 1666, Esteve Dellunder⁸, carreter de Vilobí, capbreva un terreny cultiu a l’Almoina. Té quatre vessanes, està a tocar la riera Grevalosa i pel costat hi passa el camí ral de Santa Coloma. Declara que havia format part del mas Moragues i el va comprar a Jaume Ballestar tres anys abans. Encara no hi ha casa, però la devia construir, al costat del camí ral, més tard on és ara, en una peça de terra contigua. Actualment és una casa rural.

Can Devesa. Tot i ser del terme de Sant Dalmai, pertany a la parròquia de Salitja. L’origen de la casa l’he trobat en un conjunt de documents que formen un expedient que l’any 1779 el Real Hospici de Girona va obrir arran de la pretensió d’uns habitants d’unes cases de la parròquia de Salitja, però del terme de Santa Dalmai, d’ocupar càrrecs municipals a Salitja, lloc reial⁹. L’Hospici va aconseguir tota mena de documentació autenticada notarialment, que demostrava la pertinença d’aquestes cases a Sant Dalmai, jurisdicció del castell de Brunyola i que de cap de les maneres llurs habitants podien ocupar càrrecs municipals en un altre lloc. En el cas d’aquesta casa he seleccionat un dels tres documents: “En poder de Nicolás Roig, notario de Gerona, a los veinte y quatro de Abril de mil seis cientos setanta y cuatro, los executores del último testamento de Leonor Crosas, quondam [difunta], viuda de Antonio Crosas, sastre de la parròquia de Salitja, del término del castillo de Brunyola, vendieron a Juan Clanach toda aquella casa que fue de dicha difunta Eleonor Crosas y antes de Antonio Crosas con el huerto a ella contigua”. Així, doncs, la primera notícia de la casa, que ja estava construïda, és de l’any 1674.

El nom de la casa, abans anomenada la Casa Peita d’en Crosas, va canviar per Devesa degut, al meu entendre, al segon cognom del masover Salvador Vilar i Devesa que, segons l’expedient, va exercir de regidor al comú de Sant Dalmai entre els anys 1771 i 1779.

Cal Frare. Tal com he dit anteriorment, la inscripció de la data de 1578 indica quan es va construir.

 Figura 2. Bonic rellotge de sol de cal Frare fet de pedra gravada. Està situat a la cantonada de la façana principal amb el mur lateral dret. 

En el segle XVII va ser reformada per obra de Miquel Fontlledosa¹⁰, segons tres inscripcions més: la primera en la llinda d’una finestra, MIQVEL FETA PER ANY 1636; la segona en una altra llinda de finestra, MIQVEL FON[T]LLEDOSA 1663: la tercera mostra el mateix nom, però ara escrit MIQVEL FO[N]TLLEDOSA 1665, en un rellotge de sol de pedra gravada situat a l’angle esquerra de la façana principal (cf. figura 2). Encara hi ha una quarta data, 1784, inscrita en la llinda d’una tercera finestra. No hi ha el nom, però podria ser obra de Narcís Buadella i Fontlladosa, o d’un seu descendent, que he trobat documentat en una capbrevació de l’any 1764: “treballador de Sant Dalmai, que a temps passats fou de Miquel Fontlladosa, quondam [difunt]”.

Can Guilla. És un nom (motiu) modern. Abans era la casa d’en Trias menestral i després can Costa (cf. figura 3).

Figura 3. Can Guilla. Abans era can Costa i més antigament, can Tries del Bruc

Realment, ha tingut una història singular. La primera notícia la tenim l’any 1666 quan Joan Pujol, propietari del mas homònim, estableix un tros de bosc de tres vessanes i mitja a Jaume Trias del Bruc, treballador de Sant Dalmai amb una entrada d’un parell de pollastres i un cens anual de tres lliures i de sous¹¹. El 1770, un altre Jaume Trias del Bruc (el seu nét?), bracer i propietari de la casa i béns d’en Trias menestral, ven a carta de gràcia, l’heretat a Narcís Pujol, nét de Joan Pujol, pel preu de dues-centes vint-i-cinc lliures. El mes de setembre de 1862 els germans Pere i Ramon Trias del Bruc, residents a Anglès i fent ús del dret de recompra, compren la casa i terres a Joaquim Negre-Pujol¹² i Triola i els les venen l’octubre del mateix any per quatre-centes trenta-quatre lliures que són quatre mil sis-cents quaranta rals. Resulta, però, que aquest, segons les cèdules de veïnatge, l’any 1861 té 44 anys, és solter, viu a can Trias del Bruc i deu ser el masover, mentre que a can Pujol, que el deu tenir arrendat, el cap de casa és Esteve Banús¹³. I encara més, el 10 de febrer de l’any 1866, el tal Joaquim ven can Pujol i una bona part de les terres del mas a un veí de Brunyola i el maig de 1866 del mateix any es casa amb Caterina Costa de Sant Llorenç de les Arenes, vint anys més jove que ell. El matrimoni podria viure a can Trias del Bruc, que canviarà el nom per can Costa, o a can Pujol, la casa pairal. En aquest cas serien masovers d’un mas que durant moltes centúries havia estat propietat dels seus avantpassats. L’any 1911, Joan Negre i Costa, fill del matrimoni, compra can Pujol. I, per acabar, fa poc que can Guilla ha estat venuda pels Negre als actuals propietaris que hi fan residència i conreen la terra).

L’Hostal Vell. La casa número 4 del carrer de Sant Llop de Sant Dalmai, és en l’actualitat, un habitatge de planta baixa i pis (cf. figura 4). Des de sempre, l’edifici ha estat conegut com l’Hostal Vell. El nom indica, doncs, que en un temps passat aquí hi havia hagut un hostal, tot i que ningú no recorda l’edifici com a tal. L’origen de l’Hostal Vell es remunta a l’any 1756, quan els obrers de la parròquia sol·liciten l’establiment de taverna, fleca i gavella al paborde de l’Almoina i aquest els el concedeix¹⁴: “Sabiendo y atendiendo que por parte de los infraescritos obreros de la Iglesia Parroquial de San Dalmay, Baronía del Castillo de Bruñola, Obispado de Gerona, de cuya Baronía por razón de dicha pabordía el susodicho es mi Principal i Barón, se me ha expuesto lo siguiente, que en respeto de no hallarse en dicho lugar de San Dalmay Taverna, ni fleca ni gavella para dar mantenimiento a los pasageros que por allí pasan para hir a Vique [Vic], Olot y en otras partes, fuesse servir auto de establecimiento de las susodichas Taverna, Fleca y Gavella a dicha obra de San Dalmay, exponiéndome que aquella se hallaba con muy poca conveniencia por cuyo motivo seria hazer grande caridad a dicha obra otorgarle la susodicha concesión sabiendo y atendiendo asimismo la dicha petición ser justa y congruhente por las causas y motivos arriba explicados. Por tanto, en dicho nombre de mi grado y cierta ciencia durante el beneplácito del relatado mi Principal como a Paborde predicho y de los suyos en ellos sucesores, establesco y por título de concesión sub emphiteótica concedo y por mejor decir subemfiteotico al Rdo Dr. Jayme Mitjans Presbítero, rector de dicha Parroquial Iglesia de San Dalmay y en dicho nombre, Obrero mayor de la Obra de la citada Parroquial Iglesia, a Juan Palahí labrador y a Dalmacio Turon, carpintero, ambos el presente y corriente año también obreros de la susodicha Obra, presente i baxo aceptantes, y a los suyos en ella sucesores, perpetuamente la dicha Taverna, Fleca i Gavella de dicho lugar y término de San Dalmay; así que de oy en adelante, en virtud del presente, puedan los susodichos obreros alquilar en pública al moneda o sin ella y a la persona o personas que bien les pareciere y con el precio o precios que con ella o ellas acordar pudieran las dichas taverna, fleca y gavella, y del precio o precios, que de las relatadas cosas resultaran sea todo a utilidad de dicha obra convertido queriendo en dicho nombre que sea de la obligación de tal o tales personas cuyas tendrán las susodichas cosas alquiladas de tener pan, vino y demás se ofreciere de buena calidad vendiendo tales cosas en los precios proporcionados al tiempo y según se vendiera al trigo y vino entonces en las otras partes asseñalando con la tabla por los obreros de dicha obra dichos precios y según los tales la cantidad de pan y vino se tendrá de dar como y también en la gavella las cosas estarán obligados los arrendatarios de ésta tener”.

Figura 4. La casa coneguda com l’Hostal Vell en una fotografia de l’any 1963. Autor: Miquel Bagué

Can Patllari
L’any 1708, Dalmau Valls, propietari del mas Valls de Salitja, ven a Jaume Vinyas, negociant de Vilobí, un terreny de nou vessanes i mitja de terra que comprèn part roureda, part terra de cultiu i part devesa, i pel qual passa el camí ral de Girona a Santa Coloma. Una part és de Sant Dalmai i l’altra de Vilobí. El preu de la compra és de sis-centes quaranta-una lliures i tretze sous¹⁵. L’any 1666, Jaume, pare de Dalmau Valls havia comprat el terreny a Jaume Ballestar¹⁶, propietari del mas homònim. En el segle XIV, aquest terreny formava part del mas Juliol que, en desaparèixer després de la pesta negra, va ser agregat al mas Ballestar. El 1710, Jaume Vinyas ja té la casa construïda segons la inscripció a la porta d’entrada, “ANY 1710 JAUME VINYAS ME FEU" L’any 1761, Dalmau Bells capbreva el seu mas homònim a l’Hospital Nou de Girona i declara que “a sol ixent afronta en honor de Joan Vinyas, pagès propietari del mas Vinyas”¹⁷. Donada la situació a tocar el camí, a la casa s’hi va fer d’hostal (cf. figura 5).

Figura 5. Can Patllari està situada al costat del camí ral de Girona a Santa Coloma; abans era can Vinyes

Can Pons.
Surt documentat per primera vegada l’any 1764 en una afrontació de can Xela. Hi viu Miquel Pons, fuster. L’any 1812 hi ha dos habitatges segons es desprèn de la venda a carta de gràcia del seu fill Josep a Jaume Gener, pagès d’Estanyol: “tota aquella casa anomenada la casa petita junt ab un hort a la mateixa casa contigu y al frente de ella que se troba al costat prenent de la part de ponent de altra casa que a mi me queda”¹⁸.

Cal Sastre. Era una casa que es va partir en dos habitatges i és un exemple de com el mercat de la terra en va propiciar l’especulació al llarg de vàries compravendes. La primera notícia la tenim l’any 1684 quan Baldiri Ribot, ferrer de Sant Dalmai, compra una peça de terra anomenada Bosc del Molí a Josep Planas, propietari del mas homònim, i hi construeix la casa l’any 1708, segons una inscripció a la llinda d’una finestra. Podria practicar-hi el seu ofici. El 1721, el seu fill Dalmau, també ferrer, compra una altra peça de terra, aquesta a Dalmau Pla i Ferrer, propietari del mas Capella. El 1751, el nét Jeroni Ribot, també del mateix ofici, ven les dues peces de terra i la casa a Francesc Parés pel preu de cinc-centes lliures i quatre anys més tard aquest en fa venda a Joan Pujol, treballador de Sant Dalmai, pel preu de sis-centes vint-i-sis lliures. Francesc Parés, sisè dels set germans fills de Joan Parés i Maria Bonmatí del mas homònim de Sant Martí Sapresa, s’havia casat, el 1750, amb Teresa Torramilans pubilla i propietària del mas homònim de Brunyola, econòmicament potent. No va comprar la casa per anar-hi a viure sinó per fer-hi una inversió i el negoci li surt bé, hi guanya cent vint-i-sis lliures.
Joan Pujol capbreva les terres per i la casa, amb el nom de mas Ribot o Pujol, a favor de l’Almoina el 1776. Les compravendes no acaben aquí; l’any 1769, el tal Pujol ven, pel preu de tres-centes noranta-vuit lliures, una part de la casa i un hortet a Tomàs Pons, sastre de Sant Dalmai. El pou haurà de ser compartit. Practicarà el seu ofici a la casa que ha comprat igual que el fill, un altre Tomàs Pons i Ribot, també d’ofici sastre, que actua com a marmessor en el testament de Joan Negra i Pujol l’any 1826¹⁹. Els dos habitatges tornaren a unir-se en un de sol i la casa, atès l’ofici que si practicava, passarà a anomenar-se cal Satre. Després d’uns quants anys d’estar deshabitada, ha estat totalment reformada i actualment s’hi fa residència permanent.

Can Solà. El 8 de setembre de 1769, Narcís Pujol, propietari del mas homònim, estableix un tros de bosc, d’entre set i vuit vessanes, que havia pertangut al mas Gasuac, agregat al mas Pujol, a Francesc Solà, treballador de Sant Dalmai. Anteriorment ja ho havia fet de paraula. El mateix emfiteuta en fa capbrevació a l’Almoina i declara que li presta una tasca i contribueix, amb un cens obligat de cinc lliures i una gallina, als censos generals que el mas Gasuac presta a l’Almoina. Actualment can Solà és una casa de colònies.

Can Teixidor. L’any 1731 Dalmau Turon, fuster de Sant Dalmai, cmpra un camp de cinc vessanes a Dalmau Pla i Ferrer, propietari del mas Ferrer. Al nord afronta amb el camí públic que va d’Estanyol a Santa Coloma²⁰. El 1748 ja s’hi ha fet la casa i el 1776 capbreva la propietat a l’Almoina; declara que per la peça de terra i la casa està obligat a la prestació dels censos generals del mas Ferrer, amb tres sous i quatre diners. Actualment la casa és de segona residència (cf. figura 6).

Figura 6. Can Teixidor, abans casa d’en Dalmau Turon, fuster, està situada al costat de l’antic camí ral de Bescanó a Santa Coloma de Farners.

Can Toni. L’any 1666, Jaume Turon, nascut al mas Turon de Sant Dalmai, capbreva a l’Almoina un camp anomenat la Mala Garba de vuit vessanes i que havia pertangut al mas Bohigas, desaparegut arran de la pesta negra. El va comprar a Pere Gibert, de Fornells de la Selva, en una data que no diu. No declara prestar cens, ni tasca. Cent anys més tard, el seu nét Josep Turon i la néta d’aquest, Teresa Esteva-Parés i Turon²¹, fan una nova capbrevació del camp junt (escric textualment el text original de la capbrevació) “ab la casa de esta part de molts anys se troba construhida, qual pocessió de terra, al present, se anomena casa d·en Turon menestral y en temps passat se anomenava camp de la Malagarba y més antes camp de las Vinyas de pertinèncias [havia pertangut] del mas Bohigas”. També confessen tenir per a l’Almoina vuit vessanes d’aulets que l’avi Salvi Turon va comprar a un mas veí l’any 1733 i una peça de terra de sis vessanes situada a la Crosa de la qual no tenen títol de propietat però que els pertany des de temps immemorial. En total, l’explotació agrícola abasta vint vessanes i és un mas consolidat. La propietat ha passat de pares a hereus i pubilles per línia directa fins a l’actualitat i el cognom Turon del primer propietari ha passat a ser Esteva i ara Goy degut a les pubilles. El nom actual can Toni ve d’un propietari que es deia Toni Esteva.
La casa se situa al costat de l’antic camí que anava de Sant Dalmai a Salitja, ara via verda (cf. figura 7). La façana principal mostra la porta i les finestres emmarcades amb pedra. El fet de que una de les finestres sigui amb arc conopial pot fer pensar que l’edifici data del segle XVI, però en la capbrevació de 1666, Jaume Turon no declara que hi hagi una casa i la de 1776, el seu net, fent referència a la del seu avi, diu que “no se encontrava en ella casa construhida” però la podria haver edificat entre el 1666 i el 1686 (quan va fer testament)²². De tota manera, hauria estat refeta pel seu fill Salvi en el segle XVIII; el seu nom està gravat en una llinda d’una porta interior i una biga hi ha escrita la data de 1723.

Figura 7. Can Toni, antigament casa d’en Turon menestral, està situada al costat de l’antic camí de Sant Dalmai a Vilobí, ara via verda.

Can Turon Petit. Tot i els meus dubtes, crec era la casa d’en Salvatella en els segles XVII i XVIII. Surt en la nota annexa a la capbrevació de Miquel Turon, a l’any 1666, del seu mas Turon a la Sagristia Mitjana de la catedral: “Salvi Salvatella també té altre establiment de casa d·en Turon”.

Can Valent. Al llarg de la seva història, hi hagut un entrellat de propietaris, noms de la casa i compravendes que no me ha estat fàcil desxifrar i que encara no acabo de tenir del tot clar. La primera notícia apareix en una nota annexa a la capbrevació de Miquel Turon a l’any 1666 del seu mas Turon a la Sagristia Mitjana de la catedral, segons la qual l’any 1662, ell mateix ven un bosc de sis vessanes, situat a l’indret de les Estrades, a Miquel Casals, treballador de Sant Dalmai²³. A migdia afronta amb un camp, amb casa construïda (la casa d’en Casals), de Jeroni Casals, el seu pare, al qual li fou establert en una data anterior. Tot plegat formarà un sola possessió de deu vessanes. El 1748, un descendent, també de nom Jeroni, ven la propietat a Abdó Nadal, sastre de Sant Dalmai i propietari de la casa d’en Nadal (ara can Ballana). El 1757, Maria, germana d’aquest, casada amb Joan Bernada, bracer en la vila d’Anglès, ha heretat casa i terres i ho ven a Joan Hereu, bracer natural del mas Hereu de Vilobí, pel preu de cinc-centes cinquanta lliures²⁴. L’heretat passarà a anomenar-se mas Hereu. Des de final del segle XVIII, o principi del XIX, fins a l’any 1974 la nissaga Masachs serà la propietària del mas. En aquesta data, Lluís Masachs i Sureda el ven i la família passa a viure a Santa Coloma. La casa ha estat reformada i és de segona residència. All llarg d’aquest període de temps el mas ha tingut diversos noms, mas Hereu, mas Vivern, mas Masachs, i, per últim, can Valent. Això queda reflectit en aquests dos fragments extrets del testament de Maria Masachs i Hereu a l’any 1848²⁵: “Jo, Maria Masachs y Hereu, senyora del mas Hereu de Sant Dalmai, filla llegítima de Francisco Vivern y Paula Vivern, naturals de Ayguaviva /.../ fou fet dit testament per boca de dita testadora en lo lloch de St. Dalmai en la casa dita mas Masachs (alias Valent)²⁶”.

Can Vendrell. L’any 1776, Narcís Torrent, d’ofici sastre, capbreva a l’Almoina un tros de terra de tres vessanes que havia format part del quintà del mas Capella. Declara que ha de contribuir als censos generals que el posseïdor del mas Capella fa a l’Almoina, amb una gallina en el dia de Sant Joan. La propietat li pertany com a nét i successor de Narcís Torrent, paraire de Sant Dalmai, qui, l’any 1671, va comprar el terreny als cònjuges Lluis Martorell i Ferrer i Maria Ferrer, aleshores propietaris del mas Ferrer i l’agregat mas Capella. La casa actual es va refer al voltant de 1960 i encara conserva parets antigues. És coneguda com a can Vendrell on s’hi fa residència. Abans era can Calic i can Torrent. En un mapa de l’any 1928 (cf. figura 2) apareix com a can Terelló.

Can Xela. La casa original era de les més antigues i s’hi practicava l’ofici de sabater. La primera notícia data de l’any 1605 quan Jaume Ferrer, propietari dels masos Ferrer i Capella, va establir una peça de terra de dues vessanes a Joan Horta i Bassó. Per herència va passar al fill i al nét, els quals l’any 1658, la van vendre a Pere Sagrera²⁷, sabater, qui s’hi construí la casa. El 1764, el seu descendent Dalmau Sagrera capbreva a l’Almoina “tota aquella pessa de terra, junt ab la casa en ella construhida, anomenada casa an Xelach scita en la parròquia de Sant Dalmay, terme y jurisdicció del castell de Brunyola, de tinensa de dos vessanas, poc més o menos”. Contribueix a la prestació dels censos generals del mas Capella a l’Almoina amb dos sous anuals. Diu que és pagès de Caldes de Malavella, per la qual cosa no viu a la casa que deu tenir arrendada.,

2n. Grup. Cases existents però deshabitades

Can Ballana. L’origen de la casa²⁸ i terres es remunta a l’any 1641 quan Esteve Turon, senyor útil i propietari del mas Turon de Sant Dalmai, estableix 5 vessanes de terra, part cultiva i part boscosa a Sampsó Nadal, treballador de la mateixa parròquia. Estan situades en un indret anomenant les Lletoses. Queda pactat que l’emfiteuta haurà de contribuir a la prestació dels censos generals del mas Turon a la Sagristia Mitjana de la catedral, senyor directe del mas, amb “una gallina bona y rebedora”. Anteriorment hem vist que, a l’any 1757, la propietària és Maria Nadal, casada amb Josep Bernada, bracer d’Anglès. Això em fa suposar que el matrimoni viu en aquesta vila i té el mas arrendat. Algun descendent o un familiar hi torna a habitar ja que, segons les cèdules de veïnatge de Brunyola, l’any 1861 Salvador Bernada és cap de casa de can Ballana. Va néixer el 1793 i és fill de Raimon Bernada i Teresa Salvatella, els dos de Sant Dalmai. Per herència, el mas passa al seu fill Pere i d’aquest al seu hereu Francesc que, en morir a la guerra de Cuba, passa a l’altre fill, Joan. L’any 1911, Joan Bernada ven la propietat a Joan Vendrell Domingo, propietari de can Simon, i s’hi queda de masover. El 1926, can Ballana és novament venuda a Joan Masmiquel, veï de Brunyola²⁹. El seu nét es va construir una casa dintre de la propietat l’any 1980 on hi fa residència (can Ballana Nou). La casa antiga, feta de tàpia, encara hi és i està deshabitada des de la dècada de 1960, en marxar l’últim masover. (cf. figura 8).

Figura 8. Can Ballana, antiganent casa d’en Nadal, conserva l’aspecte primitiu, amb murs de tàpia, de quan fou construïda, cap a la meitat del segle XVII.

Can Pagot. Apareix documentada per primera vegada a l’any 1772 en la capbrevació que Domènec Planas, senyor útil i propietari del mas del mateix nom de Santa Dalmai, fa a l’Almoina com a casa d’en Casals. A més de declarar els masos Planes i Savaric (ara és can Simon) també confessa tenir el domini útil “tota aquella pocessió de terra, en major part cultiva y en lo restant boschosa o de roures plantada, de tinensa de deu vessanas de terra, poc més o menos, que possehec en la dita parròquia de Sant Dalmai junt ab la casa ab ella construhida, vulgarment anomenada casa an Casals. Aquesta pocessió de terra fou, a temps passats, del mas Fontlladosa, olim [abans] anomenat mas Esteve i mas Aulina de la mateixa parròquia, units”. El confessant diu que la va comprar l’any 1768 a Josep Casals i el seu fill Jaume, pagesos de Riudellots, pel preu de set-centes quinze lliures, amb el pacte d’haver de prestar un cens anual de tres lliures al propietari del mas Devesa de Brunyola. L’any 1885, la casa ja s’anomena can Pagot, segons consta en una afrontació de can Simon³⁰. Després de molts anys d’estar deshabitada, actualment està en obres de reforma.

3r. Grup. Casa en ruïnes.

Ca n’Homs. L’any 1772, Miquel Homs, treballador de Sant Dalmai, i Margarida Pujol, la seva esposa, capbreven un terreny, part cultiu i part bruguera, a l’Almoina i que havia format part del mas Pujol. No es diu l’extensió. Declaren que han de prestar una tasca a l’Almoina, com a senyor directe, i també han de contribuir a la prestació dels censos generals del mas Pujol. Margarida Pujol també declara que li pertany pel dret de legitima que ha rebut del seu germà Narcís, hereu i propietari del mas Pujol. La casa se situava molt a prop i a l’oest de can Solà.

4t. Grup. Cases desaparegudes, però localitzades

Can Balló. Si no hagués estat pel testimoni oral de la família Vendrell de can Simon i el seu arxiu patrimonial, no hauria tingut coneixença de l’existència d’aquesta casa, ja desapareguda abans d’acabar el segle XIX. Se situava a l’oest de can Simon. La finca, amb una extensió onze vessanes, on més tard hi hauria una casa, va ser segregada del mas Savaric (ara ca Simon) a final del segle XVIII pel seu propietari Adjutori Planas i establerta a Pere Vilallonga, treballador de Sant Dalmai, amb una entrada de nou sous i un cens anual de vint lliures. L’hererat mai va prosperar i a l’any 1888 Josep Vendrell, propietari aleshores de can Savaric, o Simon, va comprar can Balló que ja estava en ruïnes³¹.

Can Naitre. No n’he estic segur, però podria ser la casa d’en Vaguer (o Baguer) del segle XVIII. No n’he trobat documentació específica; tan sols que surt documentada en dues afrontacions de masos veïns. La primera és del mas Juny de Brunyola (desapareguda) quan, l’any 1727, Andreu Juny, ferrer, confessa a l’Hospital Nou de Girona, senyor directe, que les seves terres afronten, a sol ixent, “en honor d·en Baguer y part en honor d·en Turon”³². La segona afrontació l’he trobada en la capbrevació de l’abans esmentat Domènec Planas que declara que les terres de la casa d’en Casals (ara can Pagot) afronten a ponent amb “honor de Dalmau Vaguer y Vidal, treballador de Sant Dalmay”. La casa se situava en front de can Turon Petit, a l’altra banda de la carretera de Brunyola i just a tocar la línia divisòria dels termes de Vilobí i Brunyola.

Cal Ferrer Nou i can Barretàs. Eren dues cases juntes situades al davant de cal Frare, a l’altre costat del carrer de l’església. La primera estava encarada a migdia i l’altra a l’església. Ja fa temps que van anar a terra i ara hi ha un solar; encara en queda el pou i al costat hi ha l’hort. El seu origen és molt antic. Anteriorment hem esmentat Jaume Sagrera en el fogatge de l’any 1553 que practicava l’ofici de teixidor de lli i que, certament, ho devia fer en una d’aquestes dues cases. En el segle XVIII n’hi hauria una altra adossada. L’any 1596 Narcís Janer, àlies Sagrera, compra un camp de dues vessanes, contigu a l’hort on hi ha casa seva, a Jaume Ferrer, propietari del mas homònim, i tres anys més tard el capbreva a l’Almoina. L’any 1668 hi ha una nova capbrevació atorgada per Maria Sagrera i el seu marit Antoni Giberta. L’última notícia la tenim, també en l’última capbrevació datada a l’any 1764 quan Josep Roure i Sagrera, treballador de Sant Dalmai, confessa el camp de l’Església, la casa amb l’hort i altres possessions de terra a l’Almoina.

Figura 9. Cal Ferrer Nou (desapareguda) en una fotografia de 1970. A la part posterior sobresurt can Barretàs, adossada i amb la façana principal encarada a l’església. Autor: Joaquim Puigvert.

Tot i que no diu que practiqui l’ofici de teixidor, sobre la casa diu que s’anomena “casa d·en Sagrera, teixidor, o del Reval que al present se encontra dividida en dos casas junt ab lo hort a ella contigu que considero tenir baix domini directe de la rectoria de dit lloch [Sant Dalmai]”. Amb posterioritat en una de les cases s’hi practicarà l’ofici de ferrer i passarà anomenar-se cal Ferrer Nou (cf. figura 9), i l’altra s’anomenarà can Barretàs.

5è grup. Cases desaparegudes fa molt de temps, documentades però no localitzades

Anteriorment hem estudiat l’origen de can Guilla, can Solà i ca n’Homs, situades en el que havia estat el mas Gasuac, agregat al mas Pujol, i com van aparèixer arran de dos establiments i una donació per dret de legítima, respectivament. Doncs bé, els Pujol van establir moltes més peces de bosc a set treballadors que s’hi van construir la casa. Aquests són els emfiteutes que, entre els anys 1756 i 1773 les van capbrevar: Andreu Bonet, esclopater; Geroni Oliveras, també esclopater; Pere Taltavull, d’Andreu Bonet, esclopater d’Anglès, Domènec Carles, carreter de Riudarenes, Cecília i Miquel Soler, rajoler de la Bisbal. Una altra emfiteuta, Cecília Serra, vídua de Dalmau Rovira, treballador, capbreva unes terres amb, casa inclosa anomenada casa d’en Dalmau Badó, que havien pertangut al mas Morell i van ser establertes pel paborde de l’Almoina l’any 1721 a un avantpassat del seu marit. D’aquestes cases no en queda rastre i no les he pogut localitzar.
Finalment, hi ha dues cases que només apareixen en afrontacions. Una és la casa del l’Isern, situada entre can Cornalera, can Pagot i can Gratx (o Graig)³³ que apareix en una afrontació de la capbrevació de Domènec Planas del mas Savaric, datada l’any 1772. L’altra és la casa d·en Palahí del Raval que surt en una afrontació de la propietat de Josep Roura i Sagrera (abans de desaparèixer eren can Barretàs i cal Ferrer Nou): “a tremuntana en lo hort de la casa dita d·en Palahí del Raval que avui posseheix Ignès Fontbernat”. La casa podria ser can Mangol (cf. figura 10), o hauria desaparegut.

Figura 10. Can Mangol. Dibuix de l’artista Josep Sala fet a l’any 1968.

Conclusió

Aquestes són les 33 cases originàries dels segles XVII i XVIII que, a través de la informació obtinguda de documents antics localitzats en arxius, hem pogut conèixer els seus orígens. El cert, però, és que n’hi ha més perquè les vendes i els establiments van continuar fins ben entrat en el segle XIX. Algunes devien desaparèixer ja fa molt de temps, sense deixar-ne rastre físic ni en la memòria oral; altres també han desaparegut, però hi ha el testimoni oral de la seva existència i se’n coneix la seva situació; també hi ha aquelles que es troben en estat ruïnós; per últim, hi ha les habitades. La manca de documentació no ens permet saber si els seus orígens són del segle XVIII o del XIX. A pagès hi ha, o hi havia: can Sensalista, can Pardàs, can Barmitó (desapareguda), can Cinto (desapareguda), can Sarsaneda (desapareguda), can Peric de les Maleses (desapareguda), can Trico (desapareguda), ca l’Aleix (desapareguda), can Rauric (ruïnes), can Cagarell (ruïnes), can Batlló (deshabitada). Al poble i rodalia hi ha, o hi havia: can Tauler (adossada a can Capella), cal Fuster, ca la Filomena, cal Ferrer Vell (reconstruïda), can Manel (reconstruïda), can Cot (reconstruïda i ara restaurant la Crosa), can Segimon, cal Manco (desapareguda), cal Sabater, can Mangol (reconstruïda) i can Xargall. Encara hi ha dues cases antigues més, però crec que es van construir, a la primera o segona dècada del segle XX, al costat de la nova carretera de Santa Coloma. Són can Gros (restaurant) i ca l’Estevenet; una tercera, can Canard, fa poc ha anat a terra.

Si sumem les cases dels 25 masos que van sobreviure després de l’epidèmia de la pesta negra³⁴ amb les 33 que hem estudiat i n’hi afegim entre 5 i 10 d’aquestes últimes no documentades, que podrien ser del segle XVIII, resulta que al final d’aquesta centúria hi hauria entre 60 i 67 cases. És una xifra, certament superior a les 50 que hi devien haver abans de l’epidèmia de la pesta negra del segle XIV però per esperar aquest augment han hagut de passar quatre segles!

El creixement demogràfic és mot important. Per això, sorprèn la dada demogràfica que ens aporta el cens de Floridablanca de l’any 1787 (considerat bastant fiable), que ha estudiat Pierre Vilar³⁵ i que, segons el qual, a Sant Dalmai hi ha 154 habitants. Constato que el nombre real d’habitants és molt superior. D’entre les 60 i 67 cases habitades de l’últim terç de segle XVIII, en surt un cens d’entre 273 i 291 habitants, una població molt superior. Hi veig, per tant, una ocultació de la qual en desconec la causa³⁶.

Un reflex de l’augment del nombre d’habitants de la parròquia de Sant Dalmai és l’ampliació de l’església que es va fer necessària pel nombre de feligresos que assistien als actes religiosos. La nau es va allargar dues vegades. La primera va ser promoguda pel rector P. Alzedar, cap la meitat del segle XVII. La segona ampliació va ser un segle més tard i va ser promoguda pel rector Jaume Mitjans. La data de 1752 que mostra la façana indica quan es va acabar.
Amb l’aparició de noves cases i la transformació d’erms i boscos en terres de cultiu, amb tot de marges i motes, i travessades per nous camins, al final del segle XVIII apareix un nou paisatge rural totalment canviat, similar al d’ara. És el resultat de la fam de terra.

SIGLES I ABREVIATURES

ACG Arxiu Capitular de Girona
ADG Arxiu Diocesà de Girona
AGDG Arxiu General de la Diputació de Girona
AMB Arxiu Municipal de Brunyola
cf. confert (vegeu)
et al. et alii (i altres)
p. pàgina
v. volum

NOTA SOBRE LA TRANSCRIPCIÓ DE DOCUMENTS ANTICS

He conservat els textos originals, però amb algunes modificacions: he introduït signes de puntuació per a fer-los més entenedors, he separat les aglutinacions amb punt volat (·) i he accentuat segons la norma actual; entre claudàtors [ ], he intercalat la lletra o les lletres quan s’han omès en una paraula, he escrit la paraula quan s’ha obviat i he traduït un arcaisme o paraula llatina.

BIBLIOGRAFIA CITADA I COMPLEMENTÀRIA

CONGOST, Rosa (et al.), 2003: L’organització de l’espai rural a l’Europa mediterrània. Masos, possessions, poder. Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines/Universitat de Girona/ CCG edicions.
PUIGVERT, Joaquim Mª (et al.), 1988. El nostre poble de pagès. Maçanet de la Selva. Maçanet de la Selva: Taller d’Història de Maçanet de la Selva.
TEIXIDOR, Ricard, 2011: “L’hostal vell de Sant Dalmai”, Llibre de la Festa Major de Vilobí, Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 52-55.
TEIXIDOR, Ricard, 2021: “Camins antics de Sant Dalmai i Salitja (2)”, Llibre de la Festa Major de Vilobí, Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 74-82.
TOSQUIJA, revista municipal de Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai; Dossier Sant Dalmai, desembre de l’any 1994 (n.31).
TOSQUIJA, revista municipal de Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai; Masies desaparegudes, juliol de l’any 2000 (n.53).

CARTOGRAFIA

Provincia de Gerona, hoja n. 333. Términos municipales de Riudellots de la Selva Vilobí de Oñar y Aiguaviva. Instituto Geográfico y Estadístico, 1928. Cartoteca del Instituto Geográfico Nacional.

AGRAÏMENTS

La informació per escriure l’article l’he obtinguda dels arxius abans esmentats, però també d’aquests testimonis orals que cito a continuació, propietaris i habitants de cases, alguns dels quals m’han permès consultar l’arxiu patrimonial. A tots ells els expresso el meu agraïment:
Joan Vendrell, de can Vendrell.
Josep Masmi quel, de can Ballana Nou.
Ramon Maynegra, de can Pardàs.
Jordi Ferrer i Rossanna Maynegra, de can Guilla.
Carme Goy, de can Toni.
Teresa Martorell, de can Coll.
Carme Brugulat, de Vilobí, conservadora de l’arxiu patrimonial de can Pujol.
Pere Masachs, de can Valent (resident a Santa Coloma).
Olga Vendrell, de can Simon (resident a Santa Coloma).
Família de cal Frare, de Sant Dalmai.
Miquel Bagué de Sant Dalmai, propietari i habitant de la casa on hi havia hagut l’Hostal Vell.
També vull expressar, de manera especial, el meu agraïment a Pitu Borrell per tota la informació que m’ha passat, així com la bona predisposició que ha tingut envers mi per posar-me en contacte amb els testimonis orals citats

Autor: © Ricard Teixidor i Palau

Publicat en el Llibre de la Festa Major de Vilobí corresponent a l'any 2023

Notes:

¹ El terme de Sant Dalmai comprèn la parròquia del mateix nom i una peitita franja de la de Salitja.
² AGDG, fons hospici, v.361.
³ La Plaça de la Crosa antigament era la plaça Balladora on s’hi creuava el camí de Cassà a Vic amb el de Bescanó i Santa Coloma; cf. TEIXIDOR, 2021: p. 74-82.
⁴ CONGOST-JOVER-BIAGIOLI, 2003.
⁵ AGDG, fons hospici, v. 362.
⁶ AGDG, fons hospici, v. 332.
⁷ ACG, Sagristia mitjana o segona de la seu de Girona, llibre d'arxivació, nº 10.
⁸ No obstant que en el mapa de l’ICGC, el nom de la casa apareix escrit com can Dellonder (amb o), l’escric Dellunder (amb u) atenent el nom del primer propietari.
⁹ AGDG, fons hospici, v. 2849.
¹⁰ És molt probable que, pel nom, els Fontlledosa (també escrit Fonlladosa) provinguin del mas Fontlledosa de la mateixa parròquia, ara conegut com can Gros de Pagès.
¹¹ Arxiu patrimonial del can Pujol.
¹² L’any 1768, Margarida, filla i pubilla de Narcís Pujol, es casa amb Francesc Negre, hereu de Pere Negre, propietari del mas Negre de Serrallonga de Brunyola. El matrimoni passa a residir al mas Pujol. S’uneixen dos grans patrimonis i els primers descendets portaran el primer cognom compost, Negre i Pujol. A final del segle XIX quedarà en Negre.
¹³ AMB, registre de cèdules de veïnatge, any 1861.
¹⁴ AGDG, fons hospici, v. 235; cf TEIXIDOR, 2011.
¹⁵ AHG, fons notarial, GI-724, notari Ramon Vila, 9 de gener de 1708.
¹⁶ El mas Ballestar (també escrit Ballastar i Bellestar i que es podría transcriure com Bell estar) és molt antic; ja surt en un capbreu de l’any 1227 i la nissaga dels Ballestar hi feu residencia continuada, segurament, fins a la segona meitat del s. XVII. A partir de 1663, els propietaris del mas comencen a vendre possessions, inclòs el mas Moragues que tenen agregat, a pagesos veïns. Finalment, l’any 1705. Teresa Ballestar, resident a Vallmanya (Maresme) i casada amb Pere Terradas, venen el que queda del mas a Narcís Boada i Bells, propietari del mas Bells. La casa quedarà deshabitada i acabarà desapareixent. Del topònim encara en queda la Pujada d’en Ballestar.
¹⁷ AGDG, fons hospital de Santa Caterina, vol. 760.
¹⁸ Arxiu Patrimonial de can Coll de Sant Dalmai.
¹⁹ Arxiu Patrimonial de can Pujol de Sant Dalmai.
²⁰ És un camí actualment oblidat i molta part del traçat està perdut. El tram de la afrontació, però, encara hi és; va del poble fins a la fàbrica de Sant Dalmai S. A. Per a conèixer tot el recorregut, vegeu el llibre de la festa major de Vilobi de 2021, p. 74-82.
²¹ El doble cognom Esteva-Parés ve donat perquè la seva mare Maria es va casar, primer amb Dalmau Parés, de Sant Martí Sapresa, i, en enviudar, es va tornar a casar amb Antoni Esteva de Brunyola.
²² L’any del testament de Josep Turon l’esmenta la seva besnéta Teresa Esteva-Parés i Turon quan fa testament el 25 de febrero de 1790 (AHG, fons notarial, notaria de Santa Coloma de Farners, notari Jaume Cervera).
²³ ACG, Sagristia mitjana o segona de la seu de Girona, llibre d'arxivació, nº 10. Nota annexa a la capbrevació de Miquel Turon, pàgines 108, 109 i 110.
²⁴ AHG, fons notarial, notaria Anglès-94 notari Francesc Pera, 21 de desembre de 1757.
²⁵ ACG, sacramentals, testaments de Sant Dalmai (1811-1848).
²⁶ Segons m’han explicat Pere Masachs i Josep Masmiquel, el motiu de la casa té el seu origen arran de la primera o segona carlinada, en el segle XIX. Resulta que un habitant de la casa coneguda, aleshores, com mas Hereu o Masachs, era perseguit per un grup d’homes enemics. Es va refugiar a casa seva, en el graner. El van trobar, però es va defensar a cops de falç i va aconseguir escapar-se. Això de seguida va ser conegut per la gent de la contrada que comentava “quin home més valent!”. I va quedar el motiu de can Valent.
²⁷ Pel cognom podria provenir del mas Sagrera de la mateixa parròquia, però no hi ha cap prova documental que ho demostri.
²⁸ En el mapa de Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el nom apareix escrit com ca n’Avellana. Desconec en que què s’ha basat per escriure’l d’aquesta manera perquè la gent de la contrada sempre ha dit Ballana i en totes les escriptures de compravenda i altres documents antics que he tingut l’ocasió de llegir sempre s’escriu Ballana.
²⁹ Arxiu Patrimonial de can Simon.
³⁰ Arxiu Patrimonial de can Simon.
³¹ Arxiu Patrimonial de can Simon.
³² AGDG, fons hospital de Santa Caterina, v. 760.
³³ Gratx és el nom de la casa de Brunyola que apareix en el mapa de l’ICGC. El nom original, però, l’he vist escrit Graig en la capbrevació d’Anna Maria Soler i Moner, com a propietària, a l’Almoina, datada en l’any 1764. La confusió en l’escriptura és deguda a que tenen la mateixa pronunciació.
³⁴ Aquests masos ja estan documentats al segle XIV i alguns al XIII. Són: Capella, Coll (abans Ferrer), Sagrera, Costa, Gros de Pagès (abans Fontlledosa), Formiga (abans Vidal i Carreres) Xifra (abans Pla), Planes, Simon (abans Savaric), Morell, Rovira, Alís, Pujol, Daltavuit (abans Taltevull), Rossinyol, Bells, Moragues, Turon, Puig (abans Tornavells), Bosc; de Salitja, però terme de Santa Dalmai: Tries, la Casa Petita d’en Tries (abans Noguer), Rata (abans Rovira), Tiranius (abans Quintana) i Boades.
³⁵ VILAR, 1966.
³⁶ A la vegueria de Girona, es considera que el coeficient a aplicar per a transformar les cases o els focs en xifres de població absoluta és 4,5

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)