Article publicat per Ricard Teixidor al llibre de la Festa Major de Vilobí d'Onyar l'any 2011.

Situació

La casa número 4 del carrer de Sant Llop de Sant Dalmai, és en l’actualitat, una vivenda de planta baixa i pis en la qual hi fa residència el matrimoni Miquel Bagué i Esperança Fancisco. Des de sempre, ha estat coneguda com l’Hostal Vell (cf. figura1). El nom indica, doncs, que en un temps passat aquí hi havia hagut un hostal, tot i que ningú no recorda l’edifici com a tal. L’edifici que ocupa el restaurant de la Crosa abans era conegut com a can Cot; doncs bé, fins a la Guerra Civil, aquí hi havia un altre hostal que segurament es va posar en funcionament quan l’altre va deixar de fer-ho i va passar a anomenar-se l’Hostal Nou. Amb la construcció de la nova carretera de Santa Coloma, va aparèixer una altre hostal que ha perviscut fins ara, can Gros. Una cosa en comú a aquest tres establiments és el lloc de la seva situació; al costat de vies de comunicació importants.

Figura 2. Al poble de Sant Dalmai es creuava el camí de Cassà a Vic amb el camí de Girona a Santa Coloma.

El possible origen de l’Hostal Vell

Ni en les parets ni a les llindes de les portes i finestres de tota la casa no hi ha cap data gravada. No podem, doncs, saber quan es va construir ni quan s’hi varen fer reformes amb el pas dels anys, sobretot quan l’edifici va deixar de ser hostal. L’atzar, però, m’ha portat a localitzar un document notarial a l’Arxiu Històric de Girona, que m’ha permès de saber la data exacta de l’establiment d’una taverna, que a més havia de ser fleca i gavella. És l’any 1756 i estic convençut que és l’origen de l’Hostal Vell. En aquesta centúria es construeixen noves cases en tot el terme de Sant Dalmai i, en conseqüència, creix la població. A l’entorn de l’església parroquial, fins ara aïllada, també. Dues dades demogràfiques ho indiquen clarament: segons el fogatge de l’any 1553, hi ha vint-i-set focs i dos eclesiàstics (focs són cases habitades) que es pot estimar en una població d’entre 110 i 120 habitants; segons el cens de Floridablanca de 1787 hi viuen 154 persones. Davant d’això, i tenint en compte que el poble se situa en una cruïlla de camins importants i, per tant, lloc de pas, es fa necessari l’existència d’un d’hostal on, a més, s’hi pugui vendre una mica de tot. Seria el que ara anomenem una botiga de queviures. És l’obreria de la parròquia qui sol·licita l’establiment de la taverna, fleca i gavella a Gaspar Bastero i Lledó, paborde de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i baró i senyor jurisdiccional del castell de Brunyola. En aquesta època, un particular no pot obrir cap establiment on s’hi practiqui el comerç sense permís del senyor jurisdiccional del lloc; com que el terme de Sant Dalmai està sota la jurisdicció del castell de Brunyola, havia ser el senyor d’aquest qui havia de fer la concessió en forma d’establiment. Un establiment era la concessió d'un immoble en emfiteusi en la qual el senyor o estabilient es desprèn del domini útil, que cedeix a l'emfiteuta, i es reserva el domini directe. El significat de gavella ens pot ser desconegut; era un lloc en el qual es venia principalment sal, un producte de primera necessitat per poder conservar els aliments. També s’hi podien vendre altres productes com l’oli.

L’escriptura de l’establiment per part del procurador del paborde de l’Almoina a favor del obrers de la parròquia de Sant Dalmai està autoritzada pel notari públic de Girona, Alexandre Andreu i Vilana. Fins la dècada de 1990, es guardava una còpia de l’escriptura entre els llibres de l’Arxiu Parroquial. La conservació d’aquest document notarial era important per a la parròquia, ja que li permetia fer valdre els seus drets sobre l’hostal sempre que li calgués. Actualment estan custodiats a l’Arxiu Diocesà de Girona. D’un total de set folis, en fem la transcripció literal dels tres primers i una part del quart “Sépase por esta escritura pública como yo, el Dr. Gerónimo Sitjar y Boix, presbítero beneficiado de San Feliu de Gerona como a procurador del ilustre y muy reverendo don Gaspar Bastero y Lledó, canónigo de la Seo de Barcelona, obteniendo la pabordía de la Limosna del Pan de la Seo de Gerona, por estas y otras cosas por el en dicho nombre constituido ante Francisco Font por autoridad Apostólica Real Notario Público collegiado de Número de Barcelona a los tres de junio del próximo pasado año; sabiendo y atendiendo que por parte de los infraescritos obreros de la Iglesia Parroquial de San Dalmay, Baronía del Castillo de Bruñola, Obispado de Gerona, de cuya Baronía por razón de dicha pabordía el susodicho es mi Principal i Barón, se me ha expuesto lo siguiente, que en respeto de no hallarse en dicho lugar de San Dalmay Taverna, ni fleca ni gavella para dar mantenimiento a los pasageros que por allí pasan para hir a Vique [Vic], Olot y en otras partes, fuesse servir auto de establecimiento de las susodichas Taverna, Fleca y Gavella a dicha obra de San Dalmay, exponiéndome que aquella se hallaba con muy poca conveniencia por cuyo motivo seria hazer grande caridad a dicha obra otorgarle la susodicha concesión sabiendo y atendiendo asimismo la dicha petición ser justa y congruhente por las causas y motivos arriba explicados. Por tanto, en dicho nombre de mi grado y cierta ciencia durante el beneplácito del relatado mi Principal como a Paborde predicho y de los suyos en ellos sucesores, establesco y por título de concesión sub emphiteótica concedo y por mejor decir subemfiteotico al Rdo Dr. Jayme Mitjans Presbítero, rector de dicha Parroquial Iglesia de San Dalmay y en dicho nombre, Obrero mayor de la Obra de la citada Parroquial Iglesia, a Juan Palahí labrador y a Dalmacio Turon, carpintero, ambos el presente y corriente año también obreros de la susodicha Obra, presente i baxo acetantes, y a los suyos en ella sucesores, perpetuamente la dicha Taverna, Fleca i Gavella de dicho lugar y término de San Dalmay; así que de oy en adelante, en virtud del presente, puedan los susodichos obreros alquilar en pública al moneda o sin ella y a la persona o personas que bien les pareciere y con el precio o precios que con ella o ellas acordar pudieran las dichas taverna, fleca y gavella, y del precio o precios, que de las relatadas cosas resultaran sea todo a utilidad de dicha obra convertido queriendo en dicho nombre que sea de la obligación de tal o tales personas cuyas tendrán las susodichas cosas alquiladas de tener pan, vino y demás se ofreciere de buena calidad vendiendo tales cosas en los precios proporcionados al tiempo y según se vendiera al trigo y vino entonces en las otras partes asseñalando con la tabla por los obreros de dicha obra dichos precios y según los tales la cantidad de pan y vino se tendrá de dar como y también en la gavella las cosas estarán obligados los arrendatarios de ésta tener y en caso de hazer al contrario incidan el la pena de tres libras barcelonesas por cada vez que se hallara haverse echo, prohibiendo también bajo la misma pena, que ninguno pueda vender pan, vino ni demás ni tampoco tener gavella sí solamente la dicha obra, y por mejor decir los que tubieren arriendo de ella en la conformidad se dispondrà con la tabla dando facultat a los mismos obreros de poner en dicha tabla”.

Anàlisi de l‘escriptura

Un dels motius pel qual els obrers sol·liciten l’establiment de la taverna, fleca i gavella ve donat pel fet de que no n’hi ha cap i, en ser un lloc de pas d’una important via que va a Vic i Olot, els transeünts es veuen amb la necessitat de fer-hi parada i repòs. Ens podem preguntar quin era aquest camí, d’on provenia i per on passava. Dons bé, diverses fonts consultades, m’han permès refer tot el seu recorregut. Era el camí de Vic, més ben dit, era uns dels camins de Vic que comunicaven molts pobles de la Selva amb la capitat de l’actual comarca d’Osona. Partia de Cassà i passava per Campllong i Riudellots. Com que desconec tot aquest tram, no en faig una descripció. En canvi, sí que he pogut estudiar tot el traçat des de Riudellots fins a Sant Dalmai, existent i del tot transitable fins no fa més de cinquanta anys. Des de Riudellots pujava cap a ca n’Abras i a can Calau. Sempre en direcció a ponent deixava el terme de Riudellots i entrava al d’Aiguaviva per can General. L’autopista el va tallar i l’aeroport el va fer desaparèixer. A Salitja reapareix i va a Sant Dalmai, no per la carretera actual, sinó pel camí vell, que passa per can Tries, puja cap a la Casa Petita d’en Tries, baixa al carrer de l’Església, tomba per la carretera de Salitja i desemboca a la Plaça de la Crosa. I ara us preguntareu cap on tirava per anar a Vic i a Olot. Doncs, pel camí actual que puja a Brunyola i després continua fins a Sant Martí Sapresa, Aquí s’unia amb dos camins rals importants, el que anava de Girona a Vic i el que anava de Santa Coloma a Anglès, Amer Olot. A més, cal dir que per Sant Dalmai hi passava el camí ral que anava de Girona a Santa Coloma, actualment conegut com la carretera vella de Santa Coloma. Els amants de fer caminades sabreu que el tram que passa pel terme de Sant Dalmai encara és transitable en gairebé la seva totalitat. Baixava del volcà de la Crosa cap al poble i seguia pel carrer de Sant Llop i travessava la Plaça de la Crosa; després seguia avall per darrere de ca l’Estevenet passava pel costat de can Toni fins a arribar a prop de can Valls. Aquest tram era el mateix de l’antic camí que unia Sant Dalmai amb Vilobí i que actualment s’ha recuperat com a via verda. Des de can Valls baixava a l’Onyar i després pujava a les Quatre Carreteres on deixava el terme. La primera notícia sobre la seva existència és antiga; ja el trobo documentat l’any 1336 amb el nom de camí públic i camí moner; el segle XVII és el camí que va de Sant Dalmai a Vilobí i a Santa Coloma i el segle XVIII té la categoria de camí ral que uneix Girona amb Santa Coloma.
L’altre motiu per sol·licitar l’establiment de l’hostal ve donat per la necessitat d’obtenir diners per part de l’obreria. Per a quina finalitat? L’escriptura diu: “...exponiéndome que aquella [l’obreria] se hallaba con muy poca conveniencia por cuyo motivo seria hazer grande caridad a dicha obra otorgarle la susodicha concesión sabiendo y atendiendo asimismo la dicha petición ser justa y congruhente por las causas y motivos arriba explicados”. Joaquim Maria Puigvert, en la seva tesi doctoral La parròquia rural a Catalunya (segles XVIII-XIX, Bisbat de Girona), exposa el cas d’aquest establiment i apunta que, amb l’arrendament, l’obreria pot obtenir diners que li fan falta per fer front a les despeses de l’ampliació i renovació de l’església; a la façana hi ha la inscripció de la data de 1762.
Més endavant, l’escriptura diu que els obrers han de pagar un parell de capons com a entrada i un cens anual de vuit sous. És una quantitat força raonable ja que l’establiment els permet de fer l’arrendament a la persona o persones qui vulguin, decidir quins productes cal incloure en la gavella, i també posar els preus “ según se vendiera en otras partes” i els garanteix que “ninguno pueda vender pan, vino, ni demás ni tampoc tener gavella, sí solamente dicha obra”. En tenen l’exclusiva, per tant, no tenen competència i és una font d’ingressos segura.

Figura 3. Full d’inici del primer dels set folis de l’escriptura de l’establiment. És un trasllat o còpia de l’any 1774.

L’estat actual de la casa

No he trobat documentació posterior sobre l’hostal. El fet de que el seu nom encara sigui recordat, fa suposar que a l’inici del segle XX encara funcionava.

L’any 1962, Miquel Bagué, que aleshores, vivia a can Borra de Brunyola, va comprar la casa a Maria Cot, resident a Cassà de la Selva. Des de que es van casar, en Miquel i l’Esperança hi han residit fins a l’actualitat. Llavors era una casa aïllada i més petita. L’escriptura de compravenda diu que la seva extensió era de només de “sesenta y dos palmos, igual a a doce metros, ochocientos sesenta y dos milímetros cuadrados.” La compra d’un terreny contigu va permetre ampliar-la i reformar-la. Les obres varen ser fetes pel paleta Alfons Restrudis. Els veïns del poble, segons ens comenta en Miquel, van veure funcionar pe primera vegada una formigonera, i afegeix: “amb la quantitat d’aigua que es necessitava per fer el morter, no es podia poar del pou amb una galleda, per això un mecànic del poble ens va muntar un motor i això també va ser una novetat pel poble”. Amb al pas del temps la casa s’ha anat adequant a les necessitats de la vida moderna.

Figura 4. Detall d’un llenç de paret de pedra tosca i d’una llinda de fusta.

Els propietaris han tingut la gentilesa d’ensenyar-me totes les estances de la vivenda, en una de les quals s’ha conservat, a obra vista, una llinda de fusta i uns trossos de paret de pedra tosca (cf. Figura 4), elements que poden ser originaris de l’edifici primitiu. També he vist el pou, molt antic, on abans, segons m’explica en Miquel, la gent del poble hi venia a poar aigua que anava molt bé per coure els cigrons.

Figura 5. Detall de la volta catalana de l’escala que comunica la planta baixa amb el pis.

És interessant la volta catalana d’una escala (cf. Figura . Al costat, hi havia un gran safareig, on el cisteller de can Cot hi posava els vímets en remull. Quan es varen fer obres, es va tirar a terra un gran forn de pa, de mides desproporcionades amb el que era la casa, i també es va descobrir un gran armari empotrat i tapiat on s’hi devien guardar ampolles, gots sitrells i altres atuells propis d’un hostal. Tot plegat és una prova de l’existència d’una fleca que també feia d’hostal.

Bé, aquesta ha estat la història del possible origen de la casa de Sant Dalmai coneguda amb el nom de l’Hostal Vell. La seva presència ens indica que, en aquell temps, no devia pas ser poc el trànsit per aquells camins de mal passar. Traginers amb rucs carregats de sàrries als lloms o estirant carros més pesats que el plom, pagesos i viatgers hi feien parada; era tot un descans, tant per a la gent com per a les bèsties. És el record d’una època, no massa llunyana, quan les distàncies no es comptaven per quilòmetres sinó per hores.

Fons documentals
Arxiu Històric de Girona; fons Hospici, signatura 235.
Bibliografia
IGLESIAS I FORT, Josep: El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1981. [Publ. Fundació Salvador Vives Casajuana].
PUIGVERT, Joaquim: La parròquia rural a Catalunya : segles XVIII-XIX : Bisbat de Girona. 3 v. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1994. [Col·lecció de tesis doctorals microfitxades ; 2083].
VILAR, Pierre: Catalunya dins l’Espanya moderna, III. Barcelona: edicions 62, 1966.
Consulta en línia:
http://www.tdx.cat/handle/10803/2005;jsessionid=95A53F3E138EE45D7EEBA7809CF60E0E.tdx1.
Agraïment
Vull fer palès el meu agraïment al matrimoni Miquel Bagué i Esperança Francisco per haver tingut la gentilesa d’ensenyar-me la casa i haver-me aportat informació sobre el mateixa.

© Ricard Teixidor i Palau

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)