Petita Història de Canelles - Els Orígens. Per Rafael Ortiz (II)

Rafael Ortiz

Vist: 2941

ELS ORÍGENS

El Poblat Ibèric del Mas Castellar.

Mas Castellar de Pontós Que aquest territori ha estat habitat des de fa molts i molts segles ho testimonia El Poblat Ibèric del Mas Castellar. També dit : El Graner de l’Empordà.

D’ençà que es van iniciar les excavacions al Mas Castellar, pertanyent al municipi de Pontós, programades l’any 1991 s’han posat al descobert 5 fases d’ocupació corresponent a 5 poblacions diferents. Totes elles dins l’Època Ibèrica completa, iniciada a finals del s.VII ac, fins a principis del s. II ac. Les últimes campanyes d’excavació han posat al descobert una d’aquestes ocupacions, la qual correspon a un moment molt important de les bones relacions comercials dels indígenes amb la colònia grega d’Empúries (segle V aC), i això va repercutir en la vida urbana i camperola de l’Empordà, amb l’organització del territori i l’acumulació d’excedents agrícoles sense precedents.

Vida quotidiana al Mas Castellar de Pontós

La prova és que s’està posant al descobert un edifici singular d’uns 140 m2, amb un patró completament diferent i de forta influència mediterrània. La magnitud de l’edifici compensa també la troballa de materials de diferents procedències: grega, cartaginesa, púnica, així com del Sud de França, Itàlia i de la Península Ibèrica. Aquest edifici fou derruït per un incendi, en un moment de conflictes interns, i a sobre d’ell es va implantar un poblat fortificat, molt comú als poblats que coneixem en el territori. Aquest poblat fortificat va tenir una durada molt curta (principis del s.IV), i les bones relacions comercials es van tornar a implantar en el territori empordanès fins al seu abandonament a principis del s.II aC.

Lloc Canelles i L’ermita De Sant Esteve

El poble de Canelles, és a l’extrem meridional del terme de Navata, a la vora del Fluvià, format per un escampall de masos entre aquest riu i la riera d’Àlguema, i un reduït grup de masies prop de l’església parroquial, en un replà enlairat sobre el Fluvià, què al seu pas per aquesta zona forma amplis meandres.

És ja Esmentada al 855 com a possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa, a la Catalunya Nord.

El Nom

La interpretació més acceptada es que deriva del llatí "Canna" {canyetes} . I derivar en Cannellas . Hi ha historiadors que diuen que també podria ser "Canyer", és a dir lloc ple de canyes.

Per altra banda tenim *Cafio* : raig, broc, canó, o canella. La necessitat de distingir els múltiples derivats de *canna* explica la l'absència, de la *ny*.

El doll, o dolls, de la font que omple encara el vell safareig, sota de Can Casses, devia tenir un *cafio*, potser fet amb una grossa *canna* , per on rajava l'aigua. O potser hi havia més d'una deu.

Sigui l'origen per les canyes o les deus d'aigua, el resultat en el vocabulari popular és el mateix.

El que si se sap és que en aquest indret, durant els temps que durà l’ocupació Sarraïna, van propagar-se tantes canyes que arribaren a ser un bosc, i d'aquí segurament sorgeix el nom col·loquial.

La presència de tantes canyes fa sospitar que el lloc era molt humit. La canya necessita que la terra sigui prou molla per créixer. Per tant cal suposar que hi havia força recs procedents de diversos punts d’afluència d’aigua.

La gran quantitat de canyes que hi creixien eren molt útils per als diversos treballs dels "pagesos", que s'anaven instal·lant durant la Baixa Edat mitjana. També les fonts i la proximitat amb el riu, feien de l'indret un bon lloc per a viure.

Segons documents antics, que parlen de les propietats i dels homenatges que devien els Barons de Navata als Comtes de Besalú i Girona, els assentaments humans de Canelles va precedir als Navatencs.

Aquestes terres van ser repoblades després de l'ocupació Sarraïna. Tan bon punt els àrabs van ser foragitats de la comarca, les terres van quedar en poder del rei de França, que llavors era Carlemany. Aquest va repartir les terres entre la gent que volia conrear-les. Generalment per “aprisió”, és a dir que qui treballava la terra durant 30 anys restava propietari.

Un monjo del monestir de La Grassa, que es deia Ademund, va adquirir les terres per aprisió i va fer edificar l’església dedicada a Sant Esteve i Sant Pelegrí.

Les terres ermes de Canelles atrauen pagesos, que comencen ocupar-les i a conrear-les gràcies a aquesta colonització inicial.

Després van seguir els camps del vilar anomenat Àlguem, fins a les terres de la vila que en diuen Castelet, i fins a la font i el torrent dels termes de Romanyà.

Temps era temps, Canelles era un poble important, més que Navata; ajudava que hi passava (i encara passa) el Camí Ral . Que comunicava l'Empordà i les seves principals viles, i els seus ports i mercats, amb la Garrotxa i el Gironès.

Un vestigi d’aquells temps del transit de comunicació entre comarques és “l’Hostal del Ous”, masia situada a 800m. del nucli principal. A on els traginers hi feien parada de camí cap a les terres interiors o cap a mar.

El cognom derivat de traginer: “trayter”, es comú en algunes famílies d’aquí.

L'Ermita de Sant Esteve

Sant Esteve, Màrtir
Stephanos, kelil ,va ser un protomàrtir. És un sant del cristianisme. No se sap segur quin era el seu nom però sí que significava corona, d'aquesta manera, com que es considerava un jueu hel·lenitzat, se li atribuí el nom grec Stephanos, en arameu, kelil, i en català, Esteve.

Va predicar l'evangeli a la comunitat dels hebreus procedents de colònies hel·lenitzades a la sinagoga de Jerusalem. El missatge d'Esteve va ser entomat com una agressió a la Llei i se l'acusava de dir paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu.

Una població agitada com la del Jerusalem d'aquell temps, provocà que els més excitats el portessin davant el Sanedrí i allà va fer un discurs carregat de fogositat i imprudent, considerat inadmissible per una assemblea encarregada de vetllar per la tradició i la Llei, per la qual cosa l'acabarien matant.

Segons està escrit en el llibre dels fets dels Apòstols, “En sentir-lo, els membres del Sanedrí estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve i es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell”.

Un grup d'exaltats el portaren als afores de Jerusalem i l'apedregaren.

La “invenció” del cos de sant Esteve
Algunes parròquies que tenen el protomàrtir sant Esteve com a titular, celebren la seva Festa Major el 3 d’agost i no l’endemà de Nadal com semblaria escaure’s millor. Aquest fet es deu a la circumstància, poc habitual en el santoral, que sant Esteve té dues dates per festejar- lo. En el cas que tractem és la commemoració de la invenció, és a dir la descoberta miraculosa del seu cos.

Iacopo da Varazze explicava a “La Llegenda Àuria” que un personatge anomenat Gamaliel que havia recollit el cos de sant Esteve, del lloc on havia estat lapidat i l’havia enterrat al seu propi sepulcre. Gamaliel, segles després, es va aparèixer durant tres nits seguides a un sacerdot de Jerusalem, de nom Llucià. En aquestes li va indicar el lloc on estava enterrat Esteve. Aquests fets van tenir lloc entre el 3 i el 20 de desembre del 415.

El dia desprès de Nadal, també se celebra la festa de Sant Esteve a Catalunya, és tradicional que la família es reuneixi a menjar amb l'altra meitat que no havia pogut el dia anterior. Al Principat és tradicional menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de segon. De postres sempre cauen neules i torrons.

Hi ha una tradició prou estesa que fa que els més menuts de la casa hagin d'enfilar-se damunt d'una cadira per dir un vers en veu alta. Si a la gent gran els agrada, el nen s'endurà uns quants diners de premi.

Un punt estratègic

En general moltes ermites romàniques tenen la particularitat de connectar-se visualment entre elles. St. Esteve te una esplèndida panoràmica, des de es pot atalaiar altres ermites en quasi totes direccions.

De Construcció Romànica. L'església de Sant Esteve és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El parament de la façana principal es trobava amagat per una capa de calç, que es va treure en la restauració que es va fer de l'església el 1992.

La porta d'accés està situada al centre; és d'arc de mig punt amb motllura guardapols superior. Al damunt de la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt, amb motllura guardapols i ampit sobresortint.

És remarcable la utilització decorativa del maó a la façana (motllures i coronament esglaonat).

A l parament de la banda de migdia hi ha afegits la sagristia i el campanar, de construcció molt posterior a la de la resta de l'església.

L'absis té una petita obertura d'arc de mig punt. A l'interior, la nau té volta de canó al tram més pròxim als peus i apuntada a la banda de llevant propera al presbiteri.
Església Sant Esteve L’actual edifici és romànic, d’una nau amb absis semicircular, però ha sofert nombroses reformes (la façana i el campanar són del segle XVIII). L’obra romànica s’evidencia més a l’interior, en dues etapes constructives diferenciades (una, a ponent, tram cobert amb volta de canó i un parell d’arcades cegues a cada costat, sobre pilars i impostes de bisell, del segle XI; l’altra, de volta apuntada, a l’extrem oriental de la nau, amb l’absis de carreuada amb coberta de quart d’esfera, de la reconstrucció parcial del segle XII).

Les parets laterals estan buidades per dos arcs a cada una, com si hi hagués intenció de construir-hi una altra nau a cada banda.

Segons escrits de l’època, sembla ser que l’ermita fou perjudicada pels terratrèmols del segle XV. I això podria explicar els contraforts laterals, que són poc habituals en les ermites romàniques.

L'edifici actual és, en les seves estructures originals, un temple romànic dels segles XII- XIII, encara que molt modificat en èpoques posteriors. La façana i el campanar daten del segle XVIII, època en què segurament també va ser bastida la sagristia (a la llinda d'una finestra apareix la data de 1774).

NAVATA

El document més antic cita el nom de Navata de manera indirecta, com a límit d’una possessió dita: Vil·la o Feu de “Llebrers”. Es tracta de la donació feta pel bisbe Gotmar de Girona, a la seu gironina, el 10 de maig de l’any 948, de la vil·la anomenada Leporarios que tenia un terme situat a l’extrem de migdia de l’actual municipi de Navata, ja que hi consta que limitava amb els rius Fluvià i Algama, amb els termes de l’actual veïnat de la Palma (Batipalmas), Orfes i Espinavessa (a més d’altres noms d’afrontaments més difícils d’identificar), i pel nord amb el torrent que dividia Leporarios de les terres d’Oliveda i Navata (sembla força clar que el lloc d’Oliveda, després mas Oliveda, documentat als segles XI i XII, era el veïnat de masies disperses de l’entorn de l’actual mas Camps, abans mas Ferrer).

Navata Navata té un referent poblacional en el seu Castell. Les ruïnes del castell de Navata es troben a uns dos quilòmetres al sud-oest de la vila. Està documentat que entre 1072 i 1093 Bernat Adalbert prestà homenatge al bisbe Berenguer pel castell i l'església de Navata.

El 1968 Navata era cap d'una batllia que incloïa els llocs d'Ordis, Espinavessa i la Palma (a l’altre costat del riu , enfront de Canelles) i continuava en possessió dels Rocabertí.

L’any 1019 la parròquia de Sant Pere de Navata va ser lliurada a la canònica de la Seu de Girona, i el 1089 el senyoriu de Navata deixà constància de la restauració de la vida monàstica a la zona de Santa Maria de Lledó. El topònim definitiu sembla que no consta com a tal fins a documents de l’any 1090. L’origen de la vila s’ha de buscar en l’any 1283, quan s’hi funda un orde hospitaler per atendre els pobres, al voltant del qual s’anà teixint un conglomerat de cases i petites indústries artesanals.

La llegenda “Del Cor Menjat”.

Na Saurimonda, (Filla dels Barons "Bernat" Adalbert de Navata i María de Peralada. Nascuda als voltants de 1178, va morir després de 1221). Va ser protagonista involuntària de la llegenda que diu així:

“Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei.

I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell-Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món.

I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa.

I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella.

I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.

Pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament, i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona.

Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó.

Després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys.

Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei”.

Text recollit d’un document de l’època per Martí de Riquer.

Anar de Cara al Sol com els de Navata

La llegenda, segons Joan Amades diu:

Els de Navata estaven farts d'anar sempre de cara al sol. Tant quan anaven a mercat al matí, com quan tornaven cap a casa a la tarda. Sempre els venia el Sol de cara.

Un dia van decidir d'enviar uns representants a parlar amb el Sol per mirar de fer-hi alguna cosa.

El Sol s'hi va avenir, però els hi va demanar que canviessin de manera de fer. Que anessin a la tarda i que tronessin al matí.

Els de Navata així ho van fer, i des de les hores mai més els ha molestat el Sol de cares.

PONTÓS

El poble ja és documentat el 979, amb el nom de: PONTONOS. El topònim, que prové de Pontons, te l’origen en l’existència de ponts, etimologia que s’avé amb les característiques del lloc, situat entre dos rius.

En una donació al bisbe de Girona d’un alou situat a Pontonos, del comtat de Besalú. Segons una butlla del papa Benet VIII, del 1017, el monestir de Sant Pere de Camprodon també tenia un alou a Pontós. Els comtes de Besalú també hi posseïen béns. El castell de Pontós tingué una gran importància estratègica perquè es trobava, com el veí de Creixell, en la frontera oriental del comtat de Besalú, davant del d’Empúries. El 1374 la jurisdicció del castell de Pontós i del seu terme fou venuda per Joan I a Francesc Sagarriga, que també adquirí la baronia de Creixell, a la qual pertanyia Pontós, castell que esdevingué centre de la baronia.

L’antic castell de Pontós (124 m d’altitud), a migdia del poble, ha estat l’origen del barri del Castell. Encara resten prou vestigis d’aquesta edificació per a endevinar-ne la planta, rectangular, molt allargada, seguint la forma del planell superior del turó on és emplaçat. Els murs de llevant i de ponent, que es conserven en un bon tros, són atalussats i tenen sageteres a la part superior. S’hi diferencien paraments de dues etapes constructives, una que podria ser dels segles XII-XIII i una altra de més tardana. No hi ha record del lloc concret on s’aixecava la seva capella de Santa Maria.

Les cases del barri del Castell són dels segles XVIII i XIX, i es construïren aprofitant els murs que restaven de la fortificació.

La Batalla de Pontós

La batalla de Pontós va ser lluitada el 22 de setembre de 1795, i va donar la victòria al general espanyol José de Urrutia, contra l'exèrcit francès del general Barthélemy Louis Joseph Schérer.

El general José de Urrutia va cridar a la resistència, la resposta es gran i així es veu reforçat amb el poble. Les autoritats catalanes van armar nombrosos voluntaris, i amb els cossos de Miquelets i Sometent, es va fer una incursió estratègica en terreny enemic.

Van capturar el castell de Pontós l'11 de juny de 1795. Quan els francesos ataquen pel flanc esquerre, aquest coratjosament resisteix i aguanta l'atac, a continuació les forces Catalanes reforcen pel centre, i finalment aconsegueixen la victòria.

ROMANYÀ

El nom del lloc sembla clar que deriva del nom de persona Romanianus, derivat de Romanus.

El poble de Romanyà de Besalú, també dit Romanyà d’Empordà és a la vora esquerra del Fluvià, al sector SW del terme. Els seus masos s’esglaonen pels marges i replans de la terrassa del riu, en molts trams encinglerada.

El lloc, que pertanyia al comtat de Besalú, i la seva església són esmentats el 899 (“Sancti Amaterii ... in villa quae dicitur Romagnano”) en un precepte atorgat per Carles el Simple al seu vassall Esteve. El 1017 el papa Benet VIII confirmà l’alou i l’església de Romanyà com a possessió del monestir de Sant Pere de Camprodon.

L’església parroquial de Sant Medir i Sant Celdoni de Romanyà és romànica, del segle XII, d’una nau amb absis semicircular, que ha sofert algunes reformes tardanes (segle XVIII) i ha estat restaurada. Pocs metres al N de l’església parroquial, prop d’una font, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Lorda (1890).

A migdia de l’església hi ha el Mas Roca, amb elements medievals. La masia anomenada el Castell, a ponent del terme, vora el rec del Castell, que fa de límit amb Navata, i prop del poblet de Canelles, d’aquest darrer municipi, conserva alguns elements de fortificació; és un edifici del segle XVII, amb un fragment d’aparell, inserit en el mur de llevant del mas, que podria ser medieval. En aquest lloc hi devia haver una petita fortalesa, precedent de la masia fortificada, a la primeria del segle X, ja que un document del 914 precisa que el vilar de Canelles limitava amb el terme de la “villa que dicunt Castelet ” fins a la font i el torrent i el terme de Romanyà. Sembla que cal identificar aquest lloc de Castelet amb el mas del Castell. El torrent esmentat, que neix d’una font, ha de ser el rec del Castell, el qual fa de límit termenal.

Sotracs Històrics

La pandèmia de pesta bubònica

La de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va constituir, per la magnitud de les seves seqüeles, una catàstrofe excepcional a escala del Vell Continent.

Es va caracteritzar per la universalitat del seu contagi, ja que va trencar les fronteres geogràfiques i socials, i va provocar una forta contracció demogràfica tant a la ciutat com al camp.

Després d’aquest sotrac biològic, el bacil, que havia esdevingut endèmic, va rebrotar amb regularitat dramàtica i va provocar pèrdues poblacionals selectives: les pestes de 1362 i de 1371, per exemple, serien recordades respectivament com la “mortaldat dels infants” i la “mortaldat dels mitjans”, termes que evoquen el segment d’edat que cascuna va segar.

Les epidèmies, en el segle XV, van experimentar importants canvis d’agent i de vector: la pesta bubònica va cedir protagonisme a altres malalties infeccioses com la verola, el tifus, la tuberculosi i el xarampió. Les batzegades biològiques provocades per aquestes noves patologies, encara que inferiors al de la Pesta Negra, van ser forts. Les guerres, un clima generalitzat de violència i les fams van contribuir també a ajornar el redreç demogràfic. Arran d’aquesta combinació d’adversitats, Catalunya, segons el càlculs més fiables, hauria perdut, en cent cinquanta anys, la meitat de la seva població: els focs fiscals hi van passar, entre 1347 i1497, de 119 205 a 56 089.

El capgirell poblacional va ser més intens al camp que a la ciutat, ja que les petites comunitats rurals estaven força menys organitzades davant les guerres, els saqueig si, fins i tot, i les fams. La crisi va provocar a la ruralia importants canvis demogràfics, econòmics, socials i polítics. Les calamitats van accelerar la mobilitat, van agilitar els corrents migratoris cap a les ciutats i les contrades més fèrtils.

El fogatjament de 1378, demostra que, trenta anys després de la Pesta Negra, les contrades menys poblades eren, en aquest ordre, la Ribagorça, el Solsonès, la Ribera d’Ebre, el Capcir, el Pallars, el Berguedà, les Garrigues, la Terra Alta, Osona, el Conflent, el Ripollès i la Noguera, amb menys d’1,25 focs fiscals per quilòmetre quadrat. Les densitats més altes, superior als 3 foscs fiscals per quilòmetre quadrat, corresponien, en canvi, al Rosselló, el Tarragonès, l’Empordà, el Gironès, la Conca de Barberà i el Maresme. La cota màxima, 54,6 focs fiscals per quilòmetre quadrat, l’ostentava el Barcelonès.

La gent fluïa, doncs, des de les contrades d’alta i mitjana muntanya cap a les terres baixes litorals i les planes fluvials, més adients per a la cerealicultura i el regadiu, i vers els grans nuclis urbans.

Els terratrèmols

Tenim notícies dels d’Olot del 1410 fins a 1430.

Els de l'any 1427 i 1428 es van anar succeint en un espai de temps molt proper. Van ser molt nombrosos també al Nord de la província de Girona. Alguns de caràcter molt destructor.

Aquestes circumstàncies van produir un gran impacte psicològic i una acumulació d'informació, que va afavorir que s'esmentessin només els fets més significatius en els indrets i paratges principals, i no hi hagués en les descripcions el detall de cada sotragada, especificant tots els llocs de categories inferiors a on hi va haver ruïna.
Sabem que l'ermita de Canelles es va veure afectada, és lògic inferir que els habitatges d'aquest indret també ho varen patir.

Això potser podria explicar que en algunes parcel·les trobem alguns desnivells i esborrancs sobtats, i la presència d'espadats, i fondalades en terrenys del flanc que fiten al Fluvià i a la riera Algama.

A causa del terratrèmol de 1428, i per tenir una idea de les magnituds de la tragèdia, el Monestir de Sous, a la muntanya d’El Mont es va ensorrar, i també el monestir de Sant Martí del Canigó s'ensorrà totalment.

En un full de pergamí del manuscrit 988 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat, escrit amb lletra del segle XV, hi ha escrita la següent nota:

“Fou feta en Cathalunya gran terratremol en l’any M CCCC XVII, e comensa lo vespre del diumenge deks falles lo disapte anit, e dura dos anys continus, e sovint feyt grans terratremols specialment lo die de nostra dona de febrer de mati ales VIII hores, e caygueren molts hedificis specialment vna vidriera (*) ho / o/ de sancta maria dela mar en que moriren XXXXII persones”

^{*Es refereix al rosetó, element ornamental de vidre, de la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.}

El fort terratrèmol del segle XV que es podria repetir

Mapa terratrèmols En l’històric de l’ICGC no consten danys greus causats per terratrèmols recentment i la manca de falles importants que creuin Catalunya allunyen aquest perill. No obstant, si mirem segles enrere trobarem alguns precedents importants que fan pensar que, més tard o més d’hora, tornarem a tenir un fort terratrèmol a casa nostra.

El precedent més important el trobem als anys 1427 i 1428, quan una sèrie d’importants terratrèmols amb epicentre entre Camprodon i Puigcerdà van causar destrosses a tot Catalunya i sud de França amb més de 1.000 morts. El més mortífer va ser el del 2 de febrer de 1428 amb epicentre a prop de Camprodon, que va causar moltes víctimes al mateix municipi, a Puigcerdà, a Queralbs i a Barcelona, on va caure la rosassa de la catedral de Santa Maria del Mar.

Les tremolors han deixat tan sols algunes destrosses al Pirineu sense causar víctimes al llarg de les últimes dècades, amb alguns sismes més importants als anys 20 del segle passat a la Vall d’Aran i a la zona del Montseny. La història ens diu, però, que un dia o altre podrem patir un fort terratrèmol a Catalunya, ja sigui aquest segle o més endavant.

La contaminació de les aigües

Poc abans dels anys 90 i fins avui, les aigües subterrànies i per tant els pous de les masies, també són afectats per contaminació amb els irònicament anomenats “Purins”. Procedents de les defecacions en les granges de porcs. L’abusiu escampall abocat en camps de cultiu i llocs erms sense cultivar ha creat un problema d’abastament d’aigua en totes les poblacions Empordaneses.

Com que les plantes no han assimilat tota aquesta merda que se'ls hi aboca per fer-les créixer amb escreix, els detritus s'han anat esmicolant i filtrant per totes les venes internes de la terra, a molts nivells de profunditat dels corrents d'aigua en l'estratificat.

Això ha passat perquè els pagesos majoritàriament, no van fer cas del Codi De Bones Pràctiques Agrícoles En Relació Amb El Nitrogen, que en el seu dia els hi va fer arribar la Generalitat.

-Rafel Ortiz-
Can Quelic /Canelles
Estiu de 2019

Cronologia Documentada

L’església de Sant Esteve de Canelles ja és esmentada en un diploma de Carles el Calb del
855, com a possessió del monestir occità de la Grassa (“Sancti Stephani juxta alveo Fluviano”).

El 914 “Sancti Stephani de villare que vocant Cannellas” fou restituïda a l’abat Vítiza de la Grassa, que la reclamà al bisbe de Girona, el qual l’havia convertida en parròquia, amb els delmes i les primícies del vilar de Canelles i del *villare Algama* (probablement l’actual mas d’Àlguema, al N de Canelles, prop d’Ordis i la riera d’Àlguema).

Encara el 1119 L’església fou novament confirmada a la Grassa, en una butlla del papa Agapit II (on es precisa que és dedicada a Sant Esteve i a Sant Pelegrí ) . El domini d’aquest cenobi perdurà fins al segle XIV.

El dia 1 de març. De L’any 913. En un judici celebrat a l’església de Santa Maria de Girona, en presència dels bisbes Guigó de Girona i Toderic de Barcelona, del comte i marquès de Sunyer II d’Empúries i d’un gran nombre de clergues i nobles, Guitizà, abat de la Grassa, reclama la possessió de l’església de Sant Esteve de Canelles, terme de Navata.

Anys desprès el 932. El Dia 27 d’abril. Sesgut dóna al monestir de la Grassa o al de Riudaura unes terres que té a Canelles.

Any 932. 22 de novembre. Elpric dóna a les esglésies de Santa Maria de l’Orbieu (monestir de la Grassa) i Sant Esteve de Canelles una vinya i una peça de terra, que té per compra en el comtat de Besalú, dins el terme de Canelles. Fa la donació per a remei de la seva ànima.

Juliol.de 944. El rei Lluís IV de França, per mitjà d’un precepte, confirma al bisbe Gotmar de Girona les seves possessions, entre les quals la vil·la dita Llebrers (terme de Navata), en el comtat de Besalú.

10 de maig de 948.. Gotmar, bisbe de Girona, dóna a l’església de Santa Maria de la seu de Girona la vil·la dita Llebrers, situada en el comtat de Besalú, que posseeix per herència dels seus pares, per compra i per precepte del rei Lluís.

El 963. 11 de setembre. Sunifred, comte de Besalú, dóna al seu fidel Fredeló i a l’esposa d’aquest, Gerberga, l’alou que té per precepte reial i per successió del seu germà Guifré en el comtat de Besalú, en els termes de Navata i “Cacavaz”.

966. 26 de juny. Miró, comte de Besalú, dóna a l’església de Sant Esteve de Canelles (terme de Navata) una vinya que té en el comtat de Besalú, en el terme de “Ballsellas”.

1019. El bisbe Pere de Carcassona donà la parròquia de Sancti Petri de Navata amb totes les seves pertinences a la canònica de la seu de Girona. (ACG, Cartoral de Carlemany, núm. 79.)

El 1031. Adalbert Gausbert comprà un alou situat al nord de Navata al comte Guillem I de Besalú.

El 1070. 23 de desembre. Donació que fa Guillem Pere a Santa Maria de Vilabertran d'unes cases enrunades i una de construïda que constitueixen tota la possessió que l'atorgant té a la parròquia de Sant Pere de Navata, indret de Villar Oliveta, del comtat de Besalú

L'església de Sant Esteve de Canelles apareix documentada des del segle IX, com a possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa. Sembla que aquest domini va durar fins al segle XIV.

A la segona meitat del mateix segle Sant Esteve de Canelles consta ja com a església parroquial. Així fou una parròquia fins a mitjans del segle XVI. Posteriorment fou sufragània de Romanyà d’Empordà (Pontós), i ja no figura en els nomenclàtors del segle XVII.

El 16 de setembre de 1432. Sant Llorenç del Mont (o de Sous, Alt Empordà). La Visita Pastoral efectuada a l’església del monestir de Sant Llorenç del Mont, de l’orde de Sant Benet, revela que el monestir i l’església són totalment destruïts a causa del terratrèmol i del descuit envers l’edifici de l’abat anterior a l’actual.
-ADG, Visites Pastorals, 1432, fol. 38r.-

Algunes Referències bibliogràfiques:

Autor	Any	Títol
Badia i Homs, Joan	1985	L'Arquitectura Medieval de l'Empordà. Alt Empordà
Vigué, Joan	1990	Catalunya Romànica. L'Empordà II
Font i Verdaguer, Pere	2004	Pontós: Passat i Present
Marquès i Casanovas, Jaume Constans i Serrat, Lluís	1985	Navata
Carme Olivera i Lloret, Antoni M. Roca Rosell	1996	Investigació de terratrèmols històrics a Catalunya. Efectes sobre el patrimoni arquitectònic
Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona.	1998	El Graner de l’Empordà Mas Castellar de Pontós a l’edat del Ferro
Alexandre Olivar	1989	Sobre els terratrèmols de 1427 i 1428 a Catalunya
Martí de Riquer	1975	Los trovadores. Vol. II. Barcelona. Planeta