Panoràmica, de Canelles estant

 Curiosament l'any 1992, quan va finalitzar la restauració de l'ermita de Canelles, en molt pocs anys següents, va completar-se el darrer èxode dels antics pobladors d'aquest llogaret privilegiat.

Per a celebrar-ho, aquell dia d'estiu de 1992, es va fer un dinar popular a la placeta que hi ha a l'entrada del veïnat. Ara completament remodelada i condicionada.
Alguns dels assistents ho van fer per darrera vegada en la seva vida.

La restauració i el reinici de les activitats a l'ermita, van anar seguides de la defunció dels darrers pagesos, i l'èxode definitiu de famílies primigènies.

Gent arrelada a aquest vilatge. Persones que, alternant moments d’alegria i una certa folgança, havien passat per vicissituds de fam, fred, calamitats naturals, aiguats, sequeres... Pagant amb l'austeritat la seva perseverança i resiliència per viure i sobreviure del que la natura els donava.

Era gent feliç malgrat tot, tenien i tenen un somriure com a posat natural.

A finals del segle XX, hi havia missa cada mes. La gent de tots els masos de la zona hi venien. Perquè també en acabar l’acte religiós, des d’antuvi, es formaven al replà de l’entrada cercles de conversa, a on es comentaven les darreres novetats a les famílies , i els successos de la comarca. I fins hi tot es feia a vegades algun tracte de serveis o intercanvis, a on la paraula donada tenia valor notarial.

L’església lluïa ara una cara nova, resplendent i neta; rejovenida. Els feligresos però, al meus voltants de veïnatge, anaven any rere any, desapareixent. No recordo a quants funerals vaig assistir. Ara me’n penedeixo de no haver fet fotografies d’aquella bona gent, i d’aquelles rotllanes conversacionals, sovint rialleres i alegres.

Però com que la vida segueix, a principis del segle XXI el vilatge del poblet s’anava refent. I també de mica en mica es va anar omplint de nova gent. Fins al punt que a hores d’ara, no hi cap cap casa deshabitada. I encara se n’han construït de noves.

Nous pobladors sense cap vincle, ni tan sols familiar, amb el passat. Amb projectes i costums i formes de viure, que ja no tenen res a veure amb l’antic tarannà del llogarret. La terra i els seus fruits, el bestiar, la cacera, la pesca... Ja no són el seu modus vivendi. Aquest nous residents desconeixen què va esdevenir de bell antuvi en aquest lloc, i com s’havia viscut aquí “antes”.

No hi ha, que jo sàpiga, cap compilació històrica dedicada només a Canelles. Per això faig aquest escrit, resum de la vida i el passat històric de Canelles. Per què tard o d’hora, no quedarà cap dels antics vilatans a qui pogué preguntar, i escoltar vells relats locals; per tant la tradició oral sobre la quotidianitat i els vells coneixements per sobreviure en aquest racó de Catalunya, s’esvaniran enduts per una gèlida tramuntanada.

Em disculpareu si manquen dades o hi ha alguna imprecisió, no sóc pas historiador, ni sociòleg, ni periodista, ni un científic estudiós del poblament rural. Només algú que se sent agraït per l’acolliment rebut, i que estima aquest llogarró, senzill , pacífic i privilegiat.

Algunes imatges incorporades no corresponen a Canelles, els dibuixos son de Joan Junceda, i altres dibuixants de principis del segle XX. (vegeu : Museu Rural De Catalunya i museu Victor Balaguer)

Si creieu que hi ha alguna errada, o be voleu aportar alguna informació a aquest opuscle, m’ho podeu fer saber enviant-me un correu a: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Ep!

El recull que segueix surt d'una llarga entrevista realitzada a la Carme Brugués i en Mariano, publicada ja a la revista La Nava, de Navata. La vàrem fer conjuntament amb la Núria Feixas. Aquest Matrimoni ha viscut sempre a Can Quelic, i ha estat el darrer a marxar del Veïnat de Canelles . Com altres "residents de tota la vida", encara venen sovint per aquest seu lloc d'origen, mantenen viu un hort. (2019)

La Carme i família, varen estar-se sempre fins a l'any 1991, en què decidiren anar a viure a Pontós. Els seus pares i avis també havien estat sempre a Canelles.

La infància

La Carme em comenta que tenen uns records “Estupends” de la seva vida de petita, i es lamenten que ara no hi ha l'harmonia que hi havia abans.

Cap als anys 40, del segle XX, eren unes 15-16 mainades, la majoria anava a estudi a Pontós, els de mas Juncarol i els masos més avall anaven a Navata. Anàvem a peu a l'escola. Per anar a Navata hi havia una passera a la Riera Alguema, amb una corda. No va ser fins l'any 1961 en què es va arreglar el pas. La Diputació va donar 50.000 pts pels paletes, en Pineda i en Poch. Altres veïns , homes de Canelles, també van treballar-hi. Al costat hi havia unes passeres de pòrtland, però l'aigua o algun tronc, se les va emportar, era l'època d'en Jaume Planes.

Si anàvem a Navata , hi anàvem a peu, i si era l'estiu preníem una Fanta per veure, que cal imaginar com haguera de ser de calenta! De vegades es paràvem a la font de l'arbre. Prop de Can Miró.

A Navata recordo que hi anàvem a buscar botifarres. Que bones que eren. Abans de carn en menjàvem poca, els dies de festa, quan venia algun parent, els altres dies re de re, bròquil amb patates i encara.

Allà al pati ballàvem, un agafava una paella i qui sabia cantar cantava i nosaltres ballàvem. Fèiem excursions, cap a St. Nicolau i quan s'acabava el berenar agafàvem el camí cap a Canelles

Ens inventàvem carrasques, amb una roda feta d'un soc tallat ben prima hi posàvem un broc a dins i amb una canya el fèiem córrer. Ens les feia el meu pare. També en feia nines amb els xalots (frens) d'un carro, quan eren vells els treballaven bé i era una nina. Les nines de debò no les coneixíem.

Quan tenia deu anys em vàrem tancar a les escolàpies a Figueres, interna. Clar, com que no hi havia cotxe, no hi havia res per anar des de Canelles.

Si viatjàvem, quan arribàvem a Navata amb la TEISA, amb una maleta de roba i una altra amb els llibres, i cap a Canelles. No hi havia ni una ànima que ens vingués a buscar. Veníem cada tres mesos. Tot Sants, Nadal i setmana santa.

Jo mirava per la finestra que donava cap a Cabanes hi pensava, que estan bé aquella gent, amb aquells sembrats que tenen amb aquella olor, i tu aquí dins clavada entre aquestes parets. Ho vaig passar negre. Llavors em pensi que els meus pares pagaven 500 pts pel col·legi. Era una barbaritat. Corríem amb una il·lusió per poder agafar la TEISA que llavores era al cap de munt de la rambla. Un dia corrent vam passar per allà davant de les tripaires, tot era ple de budells i tot això. Vam caure amb la Maria de Can Terrades i amb les mitges plenes de budells i de tot i la maleta al coll cap a la TEISA qualsevol es quedava per allà a Figueres. Com devíem deixar els seients! Ara veus tot de cotxes davant de l'escola...

Quan veníem a estudi, aquí a Pontós, fèiem un teatre per fer algun cèntim per anar d'excursió. Sabeu on anàvem? Cap a Jafre, a Banyoles, a Cornellà de Terri, Unes grans excursions!. Un noi d'aquí Can Fares quan van anar a excursió a Roses, quan va ser a Roses va preguntar a la seva mare "Mare quan farem l'excursió" . Vés a saber que es pensava.

Estrenàvem un vestit per any, normalment pel ram (el dia de rams), però havia de servir per a tot l'estiu i si estrenaves una brusa també. I si tenies la desgràcia d'agafar-te l'abric amb un ferro d'aquell de punxes i et feies un set au!, tot l'hivern amb un sorgit. Mare de Déu!.

El dia a dia “d'aquells temps”

Fèiem la farina, el papa (el pare de la Carme) la portava de Calabuig, fins i tot un dia i va portar una gallina, es veu que devia estar dintre de les bosses del carro. Després la portàvem al flequer i teníem uns mesos de pa gratis. Abans tothom es feia el seu pa, a Canelles . Portàvem unes estepes, uns romanins i es sentia una olor a tot el poble... Però es clar aquell pa era molt amassat, una crosta gruixuda, durava molt. Tothom se l'havia de campar com podia, perquè en un poble com Navata de seguida hi havia un flequer, però aquí a Canelles se l'havien de fer.

Canelles era un poble en què, si un plorava, plorava tothom. S'ajudaven , si passaven la grip tots anaven a ajudar, i a Navata també devia ser igual. La mama anava a buscar bolets a Pols, a Costa Rasa i amb l'àvia de la Rosa de Mas Camps anaven a vendre'ls a Figueres a peu . Fèiem intercanvis, el que tenia oli se'l venia i l'altre li donava unes espardenyes, mongetes. El que tenia. Ens fèiem el sabó. De les desperdícies de l'oli del porc, fèiem un perol de sabó.

Hi havia moltes oliveres, de vinya només pel consum. Veies uns olivars nets... Després va venir aquell fred tan terrible del 1956. Va matar moltes oliveres. Jo en aquells moments estava interna en les escolàpies de Figueres i com que no hi havia calefacció no ens deixaven sortir del llit del fred que feia. Anàvem a collir olives petits i grans. Tothom plorava amb la mort de les oliveres, però fins llavors va ser una riquesa. Veníem de collir olives i estàvem rebentats però encara ens paràvem sota alguna alzina per recollir aglans pels porcs, perquè llavors no es donava pinso als porcs. Aquell porc era molt bo i tres mesos abans de morir li donàvem blat de moro. Eren tan bons, matàvem els porcs quan feien 120kg i allò era Ole! Allò era com un pata negra!.

Per fer les feines del camp teníem mules, cavalls. Segàvem amb "l'aparato" aquell i anàvem fent gavelles. A dins de cada camp hi havia una planta, una figuera o alguna cosa per l'ombra i per anar a fer les nou hores. Això era després de l'esmorzar i abans del dinar, per deixar reposar al bestiar i per menjar una mica nosaltres, un tall de llonganissa, un borrego. Era intel·ligent la gent. Ara amb els tractors els han tret tots. Anaves a segar amb l’euga o amb un cavall, o amb una mula coixa, i anaves fent garbes o gabelles i després els garballons. Batre amb un roc (el roc de vares) que portava dents i una mula que tirava i ho aixafàvem tot. Llavors no hi havia màquines de batre.

Però era molt maco abans en els camps hi feies blat de moro, mongetes, de tot. Hi havia síndries, melons. Quan anàvem a Navata si tenies set agafaves un meló i anava perfecte. 

Teníem un hort molt gran, era lluny i hi estàvem quasi tres quart d'hora per anar-hi. A sota a Can Cases era ple d'horts i de vivers. Nosaltres el teníem cap al costat de Pontós. Hi teníem tres pous. I quan la mama tenia un viver ple d'aigua anava al del mig i feia venir aquella aigua d'aquell viver i llavors ella amb una altra galleda anava tirant aigua (palanca) i ajuntava les aigües i corrien més.

Fèiem moltes mongetes pels camps que ara no es pot fer. Allà fèiem uns berenars... amb verdolagues, tomata. El pare un dia va dir: “el dia que tinguem un motor ja veuràs, farem una taula d'aquestes tan grosses que menjarem a base de bé, llavors sí que ens ho passarem bé”. Vam comprar el motor, i amb 5 minuts l'hort tot regat i nosaltres sense berenar. Mai més berenar, ni es va fer la taula, i encara havíem d'estirar el motor. Llavors com que no hi havia llum ens la fèiem, amb unes bateries i una dinamo i el motor que pujàvem cada cop de regar. Quan arribàvem érem morts, perquè hi havia pendent. Era un motor Fita que pesava una bestiesa. L'havíem de posar en marxa perquè hi hagués un bon llum, teníem llum d'oli, de carbur. Ens hi vèiem més que ara, ara marxa el llum i amb les espelmes no ens hi veiem.

Anàvem a mercat tots en carros, tartanes i carretes i de dalt del trencant de Garrigàs fins a Figueres aquella corrua de carros i carros, l'un abrigat amb una saca , l'altre amb una manta... Nosaltres a Figueres no hi anàvem caminant, primer amb carro, després amb bicicleta, amb moto.. Un dia que teníem patates per vendre anàvem a mercat amb la moto vam posar un sac de patates al davant a darrere una cistella de conills. Ella portava un cistell d'ous al braç i al mig portàvem un sac de pebrots, i a la pujadeta de mas Castellà en una pedreta: Plash! ; tot per terra! Ous trencats, pebrots aixafats... hauries d'haver vist els pobres conills! I au, a tornar cap a casa amb els genolls esparracats. Ja havíem fet el mercat amb poca estona.

Si vèiem passar el Sr. Carbonell (el metge) amb bicicleta ja dèiem, valguem Déu, deu haver-hi algú molt malalt, en passa alguna de grossa. Ara tots fem cua allà a l'ambulatori, allà amb el metge, valguem Déu....

Nosaltres vivíem del porc i de quatre pollastres que matàvem. Una vegada que nevava volíem matar pardals. Com que teníem tanta gana de menjar carn. Ara ni pardals, mataria jo. Vaig posar una fusta amb un pal al darrere, tu estiraves i mataves tants pardals com volguessis. I vaig matar una gallina. Oh! quina pena!. La mare ens volia matar a tots.

Venia el peixater, que venia de Roses amb bicicleta i el portava dins de fulles de col, imagineu-vos si el peix havia de ser fresc!. Si hagués portat el peix d'ara només quedarien espines.

Quan eren joves, jo recordo que sentia que a cada casa, quan s'aixecaven els grans, es posaven a cantar i a xiular amb una alegria... i ara en sentir un que canta ja dius: pobret aquest ja ha begut oli! Jo trobo que abans hi havia més companyonia. És una pena. Ara amb els cotxes la gent quasi no es coneix, només corren i corren... i res.

Abans quan s'acabava de treballar un camp s'agafava un càvec i es treballaven les vores i s'hi podia passar com en un corriol. Ara amb els tractors treballen igual els camps però els marges no. Els boscos eren nets, tot servia, la branca petita cap a la bòbila i també es feia carbó. A Canelles n'hi havia de fitxes, a tocar el transformador, anant cap a can Borràs encara hi ha un forat que és on n'hi havia una.

El peix el portàvem amb bicicleta i també venia una dona de Pontós a peu, amb una "desca" carregada de sardines i fulls de col, les balances. Imagineu-vos quin sacrifici travessar el riu. Venia de Can Siu. També venia un marxant a portar roba, crec que encara passa el seu fill per Navata. Venia de Castellfollit de la Roca. Primer venia amb el cotxe de línia amb uns “fardos” que jo no els hauria pogut portar, i aquell home si, tot i així va morir a 90 anys. Anava a peu d'aquí cap allà, a Ordis... Portava com un llençol ple de roba a l'esquena i una maleta plena de sabons i colònies. Com que la gent no sortia a enlloc... Feia igual que el capella quan anava a fer el salpàs, seguia totes les cases del poble fins a Can Parés. L'avi de Can Matell, que estaven a Can Miró a vegades venia a ajudar-lo a portar les maletes. Però era curiós, perquè si en una casa volien només un mocador, ell ho desfeia tot i els ho ensenyava i ho tornava a arreplegar.

També venia en Miquel de Can Xec, a refer-nos els matalassos amb un feix de bastons a l'esquena i cap a Canelles a peu. Tot es feia a peu. En Tomàs Pansa venia a ferrar-nos el bestiar, venia amb un cabàs amb les eines i la bicicleta. Les trementinaires també passaven amb maletes plenes de flascons. També un senyor a buscar pells. Abans els carnissers mataven i tallaven el xai per la pell, ara no, s'ha perdut.

Les Festes i el lleure

Venia la festa major a l’agost. Matàvem pollastres, i normalment es posaven a baix el pou, però com que a casa no n'hi havia, els posàvem a l'estenedor. Feia un altre temps, teníem un clima més normal.

Venien els músics a casa els dos dies a dormir i a esmorzar, per dinar anaven per les cases uns a Can Cases, altres a Can Àlguem. A vegades n'hi havia que estaven a més d’un km un de l'altra. A fer fonda venien els de Can Tronco, d'Ordis, els de Can Aulet, i uns de Borrassa. Venien tots els de Navata, a peu, tots els d'Espinavessa, els de Borrassà, els de Bàscara, els de Parets d'Empordà, i tots a peu. Veies totes les carreteres plenes de gent, tots a peu. Venia en Batlló, dos o tres dies abans, a portar les begudes.

Els hostalers venien a vendre veure, rostit, bocadillos, ànecs. Posàvem taules i bancs de fusta, feien foc i portaven unes sacades de pa... La festa es feia a la plaça, allà a l'entrada a sota les alzines que era molt net. Hi havia unes alzines molt grosses. Tota la gent es posava a sota les alzines. Hi ha una alzina petita que no deu poder créixer que hi penjàvem un llum d'oli. L'era era plena d'argila i la ruixàvem una mica, no massa perquè l'aigua no sobrava. Quan sortíem de ballar semblava que veníem de batre, tots plens de pols, però era molt divertit.

La festa era el 3 y 4 d'agost i jo plorava quan marxava l'orquestra, perquè s'havia acabat la jarana. A la festa de Canelles fins i tot venien joves des de Puigcerdà. Era la manera de trobar parella d’aquells temps; desplaçar-se als llogarrets on hi feien festa patronal anual. Senties l'orquestra refilant dins l'església i veies tota la gent pujant i baixant del riu. El jovent al matí s’anava a banyar al riu, i al migdia cap a la una, pujàvem per les sardanes o per menjar. Aquells hostalers tenien ànecs, tenien de tot i fèiem uns bons tiberis, i després de les sardanes de la tarda es quedaven per a la nit al ball. La festa era de dos dies. La gent anava a dormir a casa seva, però per anar cap a Navata a vegades devien estar 2 hores perquè, quan et quedaves a recollir, els senties amb unes rialles... Hi havia aquell noi de Can Geli que sabia música i es posava a fer giragonses al davant de l'orquestra, i en Musa amb allò d'embolicar les ampolles de xampany sobre el cap, i vinga a ballar. La festa es pagava amb la rifa d'un parell d'ànecs.

A la d'estiu a més fèiem un partit de futbol en un camp d'userda, amb unes punxes!... i a més feia pujada. 

Una vegada van venir l’orquestra “Llorens i sus munchachos” de Sta, Coloma de Farners . Després venia també la de Tortellà, la de “la cansalada”. Sembla que una vegada els van fer anar a dormir en un lloc que hi havia un rebost, i es van emportar una cansalada, i per això els deien els de la cansalada de Tortellà. Ells ho sabien i no els sabia pas greu. La gana fa fer moltes coses. 

(Una anècdota d’aquells temps -en què les festes i l’hora del ball, servien perquè noies i nois fessin amistat i es fessin noves parelles de “nòvios”- és que va haver-hi un moment que només hi havia pubilles, no hi havia hereus en tot Canelles!)

La festa petita era per Sant Esteve. Fèiem un tiberi, venien els parents. Hi havia missa, però no hi havia ball. A Can Vidalic hi havia ball, hi anaven uns homes amb un Manubri, i un portava un got a cada butxaca, una ampolla d'anís i una ampolla de garnatxa, passava pel mig de les parelles, els preguntava si volien veure, si li deies que si et preguntava que si bevíem tots dels mateixos gots. Feia quartos.

Fèiem foc a Canelles, quan feia tramuntana l'havíem d'apagar, perquè feia massa fum. 

Per la festa major venia una dona a casa a mirar si li deixàvem plomar els pollastres, i les oques per tenir les plomes, per fer coixins o aquestes coses.

Els dies festius.

Veníem a cine a Navata, agafàvem el nostre entrepà i cap allà a peu. Deixàvem el nostre equipatge a Cal Ferrer.

Hi havia en Xico de Can Cases, , que agafava el camí i anava a ballar Figueres a peu, i és clar, com que no havia caminat gaire... amb els seus amics rambla amunt i rambla avall, i llavors anava al Casino a ballar. Finalment, ben cansat, tornava a agafar el camí i cap a Vilafant, Ordis, Sant Nicolau i cap a casa.

L’Església de Sant Esteve ( i Sant Pelegrí)

Al principi el capella, Mn. Llorens Castanyer, que era de Banyoles, feia missa tres cops a l'any .Per St. Antoni venia a beneir el bestiar, i desprès venia per l'Agost a la festa del Veïnat . Finalment per St. Esteve, al Nadal.

Mn. Pere Font va dir que no podia ser, i volia fer missa cada 3r. Diumenge. Al començament venia una gran gentada, no s'hi cabia. En aquells temps a can Geli era ple de gent, a Mas Juncarol també, els masos eren plens de gent, hi vivien famílies senceres, venien també els de can Llambert (cap a Espinavessa).

La reconstrucció de l'església va ser gràcies a Mn. Pere Font, va començar quan als revolts de l'església saltava l'arrebossat, i dèiem : mira quines arcades tan maques! Primer, per reforçar-la en Pineda van posar uns tirants, però més tard es va posar unes malles a dalt del taulat i va quedar molt lligat. Estava remolinada, no hi havia pintures. El meu pare deia que hi havia un altar de marbre amb uns angelets que tocaven. Deia que era una preciositat i amb la guerra va quedar tot esmicolat. Hi havia també la Mare de Déu dels Dolors, que era una talla a que la gent hi posava vestits. Després per la guerra va servir de magatzem de gra, i com que per anar-hi només hi havia un corriol van obrir un camí per anar-hi. Nosaltres el vam acabar d'obrir del cementiri a Can Cases. Llavors vam tancar el cementiri. De la capella, de fer els salvaconductes; de tot ens havíem ocupat a casa. El salvaconductes era com el DNI d'ara, l'havies de portar sempre a sobre.

El meu pare quan tocava les campanes les feia cantar. Pel mal temps pujaven al campanar a tocar. Llavores es tocava “migdia” cada dia, i ho feia una setmana cada família. Clar no hi havia rellotges, l'horari anava pel sol. Nosaltres el primer rellotge que ens vam comprar, que encara guardo, el varen comprar amb el que van cobrar de dues gallines.

Es tocava “per foc”, quan es “trillava”, per la Festa major, a bateig... Cada cosa tenia un toc diferent. El meu pare en sabia molt les feia parlar aquelles campanes. Les tocaven des de dalt amb una corda a una mà i el badall a l'altra. Són molt maques les campanes de Canelles . Hi ha els noms escrits. Una es diu Engràcia y l'altra Esteve. Ara tenim llum al campanar, és molt bonic. De l'església se n'encarregava una mica tothom, però les claus sempre les teníem a casa.

En un despatx compartit amb la sagristia, durant molts anys, un cop per setmana, hi venia la metgessa de Navata a passar visita a la gent del veïnat que ho necessitava. La Senyora Milagros Cuesta, és encara molt apreciada per la gent. Tothom li deia Mila afectuosament. Era una veritable metgessa de capçalera, puig coneixia d'anys i panys a tots els veïns. A mesura que la gent anava marxant del poble, i per necessitats d'atendre molta més població, la metgessa va deixar de venir ja en els últims anys del segle XX.

L'Hostal dels Ous

Per allà hi passa el camí ral que va de Besalú a l'Escala. Baixaven els carros de Besalú i allà a l'Hostal dels Ous, es paraven per fer menjar i descansar les bèsties. I les persones també menjaven alguna cosa. Com que sempre aquella gent tenien només ous, truita, ous ferrats... L’hi va quedar com “l'Hostal dels Ous”. Tenien unes quadres per deixar reposar els animals i si se'ls feia de nit es quedaven allà.

Preguntats pel nom de la seva casa em diuen: - Això de Can Quelic ve perquè a la família els homes tots eren Miquels. Als Miquels la gent acostuma a dir-los "Quels", i la casa al final es va quedar amb Can Quelic ,encara que la família es digui Brugués. També tenim Can Borrasic, i d'altres Com Can Vidalic... (El sufix "ic" té el significat de “relatiu a” o "pertanyent a", és comunament emprat en aquest territori)

Els Llamps

Per aquesta zona quan hi ha tempesta hi acostumem a caure molts llamps. Com que no hi havia parallamps hi van morir dues persones de can Vilert, per un llamp. Era costum entre la pagesia a muntanya, que quan feia mal temps, es posaven les destrals enlaire per espantar-lo, i lliurar-se de llamps i tempestes.

El Riu

Hi anàvem a rentar els budells dels porcs, a buscar menjar pels conills. Quan passaves pel mig del riu aquelles pedres eren precioses, quan tenies set bevies d'aquella aigua que era igual que sortida de la font, i ara fins la l'olor puja a casa. Vivíem també de la pesca, pescàvem a l'encesa, a l'enfila no; hi havia gent que ho feia, però feia molt de mal això, sacades de peix i llavors es tirava. Nosaltres agafàvem l'ham, agafàvem tres o quatre peixos. Fèiem una pasta amb aigua ardent, llet, sucre, farina, ben feta i ben pastada i quan volies anar al riu preparaves la canya i l'ham, engrunaves la pasta, en posaves a l'ham, i el llançaves al riu; i tots els peixos venien. Després com que no hi havia llum no hi havia radio, ens posàvem tota la família a la vora del foc, en un escó d'aquells i allà jugàvem a cartes o esclovellàvem blat de moro.

L'Electrificació

El llum va arribar el 1963, llavors vam fer un pou per tenir aigua i vàrem poder començar a rentar-nos la cara (riu sorneguera.. ja ja ja..). El Sr. Noguera de Romanyà (l’avi) que també té dos masos a Canelles, va venir per parlar de la llum, vam parlar-ne. Costava 300.000 ptes donar l'alta i el transformador. Aquest Sr. que tenia línies de la Hidroelèctrica, que passen pels seus camps, i que no els hi havia cobrat res va intercedir a l'Hidro. 

Ens van posar la línia d'alta per 65.000 ptes, però ens vam haver de fer el transformador. Els fils ells els volien posar de coure, i després els van posar d'estendre roba. Per això era més barat. Nosaltres amb en Borrasic fèiem de manobres, amb en Quin Carreter i anàvem a buscar l'aigua al pou de St. Joan, amb uns bocois per fer el transformador de 10 Cv i fins al cap d'uns anys no es va fer el canvi. 

La primera llum ens va costar 5.000 ptes. i a Can Àlguem 19.000. Però nosaltres vam haver de pencar. El vàrem inaugurar amb el Sr. Noguera i la seva dona menjant un flam. 

D'aquell dia endavant vam començar amb els electrodomèstics.

El poble ha anat canviant...

Quan érem petits després de la guerra, havíem d'anar a buscar la ració a Navata. Una xocolata que semblava sorra, tabac, sucre vermell... 

Estàvem sense aigua, sense llenya, perquè la llenya de les oliveres també la veníem i no en quedava per fer foc. I no podies disposar de la llenya dels boscos dels altres sense permís. 

Abans els boscos eren nets, els de Can Alguem feia una tallada de boscos cada 5-7 anys. Cada any un tros, i quan tornava a començar ja feia 5-7 anys. Quedaven nets. 

El papa quan anava a esporgar feia feixos, i els portava a la bòbila i com a recompensa portava obra. 

Ara veus tots aquells pins amb les branques fins a baix, que no poden treballar, els boscos bruts. Ara serà tot alzina, però abans hi havia molt de pi i ara no se si és per la secada que no germina. L'esquirol és “el jefe” de plantar pins, però com que d’aquests animalons quasi no n'hi ha... Tampoc veus pinsans, llangardaixos. És tot una cadena perquè ara hi ha totes aquelles àguiles o aguilots que no troben gaire re, ni serps, ni remats, perquè ara a les ovelles mortes les porten a cremar... L'únic que queda és el porc senglar.

La gent del poble marxa...

El jovent es casava i marxaven, alguns eren masovers i buscaven alguna altra cosa cap a la ciutat. Cap al 1965 encara hi havia força gent al poble, però quan va començar a haver-hi cotxes la gent anava marxant. 

Els primers que varen marxar, potser van ser els de mas Juncarol, en Cruanyes, que es van fer una casa allà a les Forques. I antes o després en Pere de Can Àlguem, l’Eudald de Can Geli.

La gent que va marxar no ha tornat. Nosaltres en fer-nos grans hem buscat més comoditats. Aquí a Pontós hi ha botiga ( es refereix a “l’estanc”, que també era oficina de correus i botiga de queviures, fins que la família que ho portava es va jubilar) tens el metge tres cops per setmana...

A casa no hi havia pou, hi havia cisterna. Agafàvem també aigua del pou de Can.(?) , però es va vendre. D'aquell pou sortia una aigua tan fresca, gelada, no hi havia contaminació, o potser no ho sabíem.

Nosaltres mateixos ens destruïm. Creieu que som més feliços amb aquestes comoditats que tenim? Abans tenies una conformitat i no ambicionaves, com ara és anar endavant, endavant, i desprès altres 15 o 20 passes enrere. 

A mi m'agradava molt aquell temps. Jo amb un TBO , un xuixo, un tall de pa blanc... era feliç.

Canelles ara forma part de Navata

Romanyà i Canelles tenien ajuntament. Perquè a casa hi havia una carta d'un tal Miquel, que era secretari, que ho deia. Romanyà va passar a Pontós i Canelles a Navata, però no se exactament quan.

Quan els de Navata es volien emportar Canelles, a casa teníem un l'escrit que tenia els segells dels ajuntaments de Romanyà i de Canelles deia alguna cosa així "Vuestra majestat ha de entender que Romanyà i Canelles estan muy unidos y no quieran separarse, y que cada vez hay mas casas y mas gente.(..)."

Festa de Canelles, agost de 2019

Descarregar original de "Pretèrit Canallenc" en PDF

Autor: Rafael Ortíz, Can Quelic (2019) ©

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)

Part II (Petita Història de Canelles - Els Orígens. Per Rafael Ortiz (II)) >