Ens sembla adient de dedicar unes pàgines a tractar, bé que de forma breu, dels bancs que van actuar a Olot des dels finals del segle XIX coetanis, molts d’ells, amb els Monsalvatje o pocs anys després del seu esvaniment, acomplert l’any 1920.
La història contemporània de les finances catalanes s’inicia amb el decret de 19 de març de 1874 que suprimí la facultat d’emissió de paper moneda per donar-la, en règim de monopoli, al Banc d’Espanya. Els altres bancs, fins llavors emissors, s’hagueren d’associar amb el banc central o bé continuar els seus negocis exceptuada la facultat d’emissió.
Un d’aquests últims, fou el Banc de Barcelona, que reduí la seva influència fins a arribar a la suspensió de pagaments el desembre de 1920. Un banc fundat d’any 1844 per Manuel Girona. La bancarrota d’aquest arrossegà molts altres bancs.
Ultra aquest fet, la primera guerra mundial donà origen a una conjectura que ocasionà la vinguda a Catalunya de diversos bancs estrangers en veure la importància que prenia el comerç exterior. De 1916 a 1921 van ser 12 els bancs estrangers que s’establiren a Barcelona: Anglo South American Bank, London County and Wetminster Bank i International Banking Corporation (anglesos); Royal Bank of Canada (canadenc); Mercantil Bank of America i National City Bank of New York (nord-americans); Societé Générale de Banque (francès); Banco Holandés del Mediterraneo (holandès); Banco Nacional de Cuba (cubà); Banco Nationale di Sconto (italià); Banco Hispano Austro-Hungaro (austríac); Banco Español de Chile (xilè). Tots ells s’establiren a Barcelona perquè es buscava més el centre comercial en preferència del polític i, doncs, Madrid quedà en segon terme. Aquests bancs volien recompensar-se del diner que havien pagat als exportadors catalans en una època - durant la guerra – de molta activitat, especialment en el tèxtil. Van fer la feina i van marxar (Cabana, 1989, p.253/254).
La xarxa bancària a últims del segle XIX és impressionant. La munió de bancs particulars establerts a totes les ciutats mínimament importants que es dedicaven als serveis bancaris, orientació a borsa, i les societats de crèdit i el Banc Hispano Colonial amb funcions del que avui en diríem un banc industrial. Molts d’aquests bancs particulars, però, quedaven reduïts a cobradors de lletres. Les sucursals del Banc d’Espanya, amb una aureola de prestigi i de solvència, foren negatives per a Catalunya donat el fet que drenaren recursos regionals cap enfora (Nadal, 1981).
Aquells bancs locals, establerts com a societats col·lectives o comanditàries, tenien els dies comptats. Les societats anònimes farien impossible la coexistència (Ibidem). El Banco Hispano Americano en establir a Olot la seva sucursal, després d’haver absorbit al banc “Lloses i Escubós”, era una entitat que comptava amb 100 milions de capital.
Donada aquesta situació, doncs, el tombant de segle sembla conseqüència indefugible la desaparició dels bancs locals després d’haver acomplert un temps –més aviat curt– de la seva reduïda missió. Així, doncs, les absorcions dels petits bancs locals per part dels bancs catalans importants i els castellans, ja molt ben estructurats com a societats anònimes, llavors eren, inevitables. En absorbir un d’aquests petits bancs les noves entitats s’aprofitaven, en la seva entrada al mercat, del fons comercial constituït per la seva clientela.
Els conceptes que hem espigolat als tècnics ens estalvien més comentaris innecessaris. A ells ens remetem, com hem fet, per a una justa valoració de la incipient banca en el nostre país.
Anotem, per fi, que el banc “Fills de Jordi Monsalvatje” fou un banc transparent, que no ocasionà cap disgust a la seva clientela. I, per altra part, volem subratllar que les relacions dels tres germans Monsalvatge, ultra les comercials, foren, sempre, fraternals. No volem allargar-nos amb exemples innecessaris. Només assenyalarem que en els testaments de Joan, ultra la seva esposa, els dos germans, Francesc i Josep, són nomenats marmesors seus. Joan, per cert, no veié l’absorció. Havia mort l’any 1907 però la Banca Monsalvatje va fer un molt bon paper durant els més de 30 anys de la seva activitat.
Banc de Girona
A finals del segle XIX fou establert a Girona. La premsa d’Olot se’n feu ressò. En la capital de nuestra provincia se creó, ha poco, el Banco de Gerona con un capital de 5 millones de pesetas, cuyas acciones se cotizan, según se nos ha asegurado, con una regular prima, lo que es de muy buen augurio para dicha empresa. También tenemos entendido que establecerá en ésta, una sucursal (El Olotense 43, 25.12.1881).
A poc més d’un any s’anunciava la tasca del Banc de Girona en anuncis a la premsa local: Sucursal del Banco de Gerona. Se encarga del canje de títulos de la deuda consolidada y subvenciones por los de nueva creación. Se reciben ordenes de compra y venta de valores del Estado y locales y cupones de todas clases (El Olotense 73 i 75, 23/6 i 6/8 de 1882).
Fou liquidat, segons acord de principis de 1884, en considerar que aquestes societats eren impossibles i inviables (Clara, 1978, p.242).
Banca Basil
De Josep Ma. Basil, fou creada a la darrera dècada del segle XIX i tot seguit entrà en fallida (Canal, 1984, p.74).
Saderra, Prat i Cia.
Negoci creat a primeries del segle XX i el seu primer domicili fou el de Valls Nous, núm. 1 i, més tard, el de Cendrada núm.2 i, finalment, l’any 1910, al cèntric carrer de Sant Esteve, núm. 27, on continuà fins que l’any 1919 feu fallida. En seguí una llarga liquidació fins l’any 1924 que es va reintegrar als creditors un 29% dels seus muntants. Els responsables del banc marxaren d’Olot per evitar dificultats (Danés, 1999, p.3763).
Barcons i Cia.
Data de finals del segle XIX i, a primers del nou segle, l’any 1904, s’associà amb els germans Dorca, Joan i Alfred.
Dorca i Cia.
Començà amb un capital de 12 mil pessetes, però després de la mort del soci senyor Barcons, el capital fou reduït a 8 mil pessetes amb la circumstància que el control del banc passava enterament a la família Dorca.
Domiciliat al carrer Clivillers núm. 11, fou un banc que treballà molt a Olot i comarca. L’any 1947 fou transformat en societat anònima amb un capital de 4 milions de pessetes. L’any 1956 fou adquirida per un grup financer. Un traspàs que es reflectí el 18 de març de 1959. L’any 1960 obrí una sucursal a Barcelona que esdevingué casa central quan canvià el nom pel de Banca Catalana. Aquesta transformació comportà, per la casa d‘Olot, que l’any 1962 es deixés l’antic domicili del carrer de Clivillers, per instal·lar-se al carrer de Sant Esteve núm.19 (Canal, 1989, p.74/75).
En la direcció d’aquesta empresa hi estigué vinculat el senyor Jordi Pujol, actualment president de la Generalitat de Catalunya.
Absorbida, en llargues vicissituds, pel Banco de Bilbao, Vizcaya, Argentaria, ara és una peça més d’aquell potent grup bancari i s’ha esborrat, d’una vegada per sempre, tota referència a la seva catalanitat primigènia. S’ha acomplert una vegada més, allò de “unidad de destino en lo universal”.
Llosas, Escubós i Puigmitjà
Aquesta fou la primera raó social. La defunció del senyor Puigmitjà la feu canviar per Llosas i Escubós (Danés, 1999, p.3763).
L’any 1908, Llosas i Escubós i també Saderra i Prat, estaven afiliats a l’Associació de Banquers de Barcelona (Cabana, 1976, p.288).
Aquest banc anunciava la instal·lació d’una caixa de cabals on es podrien dipositar tota mena de valors, joies i objectes preciosos, la qual seria la primera en tota la província de Girona (El Deber 1036, 21.10.1916).
L’any 1920, la premsa olotina publicava una sibil·lina nota, com si fos deguda a una estranya filtració: segons llegim en el Diario de Gerona, a primers de mes es notificarà oficialment l’obertura en nostra ciutat d’una sucursal de la poderosa institució bancària Banco Hispano Americano a qui ha traspassat el seu negoci l'acreditada casa Llosas i Escubós (El Deber 1231, 17.7.1920).
Després de tan mesurada notícia, dos números més endavant del mateix setmanari, s’hi publicava tota mena de detalls: de l'acreditada casa bancària Llosas i Escubós, havem rebut atenta comunicació participant-nos que en virtut de recent conveni amb el Banco Hispano Americano, de Madrid, acaba de traspassar a favor d’aquest el seu negoci de banca en aquesta.
Llavors el Banco Hispano Americano tenia un capital social de 100 milions de pessetes. Al mateix temps que l’absorció d’Olot, es consumà la de Carles Cusí Miquelet, de Figueres.
Per a Olot i Figueres s’atorgà poder general, indistintament, als senyors Pere Lloses Badia i Nonet Escubós Serrat Calvó i, mancomunadament, als senyors Ignasi Pagès Vilar i Rafel Valls (El Deber 1233, 31.7.1920).
Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis
S’establí a Olot l’any 1911. El dia 6 d’agost tingué lloc la sessió inaugural. El seu primer domicili sembla que havia de ser un local de l’Hospici. Però el tingué al Passeig de Blay núm. 56. Més tard es traslladà a l’immoble propi de la Plaça Major núm. 14 on hi continua la seva oficina principal amb nombroses sucursals escampades per la geografia urbana (Danés, 1999, p.3762).
Aquest edifici de la Caixa a la Plaça, havia estat el domicili de la Banca Monsalvatje. L’any 1886, Francesc Monsalvatje féu sol·licitud d’obres a l’Ajuntament per fer unes millores a la façana de l’immoble. El dibuix que s’acompanya a la petició, mostra un sol balcó de tota l’amplada del primer pis. En el segon i tercer, les finestres es convertien en sengles balcons (ACO, municipals, sol·licituds d’obres).
La sol·licitud, Francesc la presentà com a propietari de l’edifici. El seu germà, Joan, l’any 1882, figura en la relació de contribuents per propietari territorial de l’edifici de la Plaça. Aquesta contribució no distingia, llavors, els béns rústics dels urbans.
El 5 de maig de 1923, els Monsalvatje vengueren l’edifici a Francesc Tarrús Brú segons escriptura del notari Josep Ma. Aguirre Serrat Calvó. I aquest comprador, el 22 de setembre de 1926 en féu venda a la Caixa, segons escriptura atorgada pel notari Josep Buixó Monserdà, aquesta vegada, de Barcelona (Registre Propietat d’Olot).
Com a curiositat recollim que l’immoble estava gravat per una sèrie de conceptes derivats, encara, de la Pia Almoina, del Reial Hospici, endemés de diversos censals derivats de l’establiment de benifets i altres conceptes.
Posteriorment, l’edifici ha guanyat en ésser-li afegit el tros limitat pel carrer Ferrarons amb el resultat d’un edifici magnífic en el centre d’Olot.
A partir del primer d’agost de 1990 la raó social quedà modificada en aquesta forma: Caixa de Pensions de Barcelona, amb motiu d’haver absorbit la Caixa de Barcelona.
Un últim apunt per fer referència als homenatges a la Vellesa que a Olot no s’han celebrat mai. És possible creure que ha estat degut a la dificultat de posar-se d’acord la Caixa i l’Ajuntament –vull dir tots els ajuntaments que han estat– degut al volum del pressupost una mica crescut.
Únicament algun barri l’ha celebrat, sota el patrocini de l’entitat financera. Això que mitiga la manca de sensibilitat. O de diners.
Banca Busquets
Aparegué l’any 1923 i tenia casa, a més d’Olot, a Girona i Figueres. A Olot obrí el dia 19 de març de 1923.
Fins l’any 1924 continuà amb la publicació d’anuncis al setmanari olotí “La Muntanya” relacionats amb la seva activitat. Aquell mateix any, però, fou absorbit per la Banca Arnús (Canal, 1989, p.74).
Banca Arnús
Instal·lada a Olot des de l’any 1923 a la Plaça Major, núm. 13. Fou dirigida pel Sr. Josep Coll. Després de sobre els deu anys de vida activa, l’absorbí el Banco Hispano Colonial, fundat pels germans Girona, Manuel i Jaume. El Colonial fou un banc que avui classificaríem com a banc industrial. Des de 1876 estava, però, a l'òrbita del Banc Central, com veurem més endavant i fou present a Olot a partir de 1934 (Canal, 1984, p.74).
Banc de Terrassa
L’any 1920 havia vingut a Olot en fer l’absorció de “Hijos de J. Monsalvatje“. Als dos anys d’aquesta absorció el Banc de Terrassa féu suspensió de pagaments seguida d’una liquidació que durà un any i mig. Fou arrossegat al desastre per la crisi del Banc de Barcelona (Cabana, 1989, p.254/257).
La seva secció de caixa d’estalvis oferia el 4% a la vista, el 4,5% als sis mesos i el 5% als dipòsits a un any.
Endemés oferia uns premis segons el volum dels saldos: 1.500 pessetes per saldo superior a les 5.000 pessetes; 1.000 de 2501 a 5.000; 500 pels que eren entre 1.000 i 1.500: n’hi havia 19 pels que no eren inferiors a 100 pessetes i, finalment, 19 pels inferiors a 100 pessetes. D’aquests últims premis, només se’n donava un a cada sucursal (El Deber 1257, 15.2.1921).
Banc d’Olot
S'anunciava com a continuador dels negocis de la sucursal del Banc de Terrassa (El Deber 1350, 28.10.1922). Estigué en funcions fins l’any 1930, Encara l’any 1929 anunciava que havia rebut la memòria del Banc de Catalunya de l’exercici de 1929 i, llavors, se’n considerava filial (El Deber 1677, 6.4.1929).
En els seus anuncis feia constar que estava associat a 40 bancs establerts a Catalunya, Aragó i València i amb 4 de França (El Deber 1663, 29.12.1928).
L’any 1927 el Banc d’Olot estava a la Federació de la Banca local de Catalunya, cansats del domini dels bancs barcelonins com succeïa a l’Associació de Banquers de Barcelona (Cabana 1976, p. 288).
Banc Comercial de Terrassa
Es creà després de solucionada la crisi del Banc de Terrassa amb l’ànim de conservar el nom d’aquella industriosa ciutat en la palestra bancària. En fou gerent Xavier Monsalvatje Iglésias, reincorporat al treball després de la seva estada a Solius on havia refet la seva salut. Recaigué novament i morí a Olot el dia 16 de febrer de 1921 (ASE, Òb XVI, 21.2.1921).
Banc de Catalunya
S’establí a Olot l’1 de gener de 1930. Fou un dels bancs més potents d'aquella època, juntament amb el Banco Hispano Americano. L’any 1934, disposava de 50 milions de pessetes de capital (Gazeta d’Olot XVIII, 22.6.1930).
A partir de la seva obertura a Olot, segueix els negocis del Banc d’Olot Tenim el gust d’anunciar als nostres amics i al públic en general la propera obertura d’aquesta sucursal, en el local del Banc d’Olot, a quina entitat succeirem a partir del primer de gener pròxim (El Deber 1715, 18.12.1929).
La seva oficina estava situada al carrer de Sant Rafel, núm. 24.
Aquest banc es veié precipitat a la fallida després que el ministre d’Hisenda, llavors Indalecio Prieto, li retirés el compte que hi tenia Campsa (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petroleos SA). Fou el juliol de 1931.
El ministre Prieto tenia bona relació amb els banquers bascos, el seu país, i per ells tenia notícies del banc que anomenaven dels Requessens perquè eren majoritaris en l’accionariat del Banc de Catalunya.
Al seu torn, els Requessens foren promotors de la Compañía Española de Petroleos (CEPSA).
Els diners retirats de Banc de Catalunya, en definitiva van anar a parar a comptes en el Banc de Vizcaya i el Banc de Bilbao (Cabana 1976, p.82).
Caixa de Girona
Als anys trenta s’establí a Olot la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya, al Firal núm. 45. Fou convertida, després en Caixa d’Estalvis de la Diputació de Girona (Danés, 1999, p.3764). Des de fa una vintena d’anys és la Caixa de Girona. A Olot, com tots aquests establiments, amb diverses sucursals, a prop dels clients.
Banc Comercial de Barcelona.
S’instal·là a Olot l’any 1932 i en fou director el senyor Ignasi Pagès Vilar, que ja hem trobat entre el personal director del Banco Hispano Americano en les primeries de la seva oficina a Olot. El capital social d’aquest banc era de 25 milions de pessetes. Com a entitats associades comptava amb el Banc de Préstecs i Descomptes i el Banc Internacional d’Indústria i Comerç.
Aquest nou banc es creà després de la fallida del Banc de Barcelona, ocorreguda el 27 de juliol de 1920 (Cabana, 1989, p.257).
La seva secció de Caixa d’estalvis oferia: 3% a la vista, 4% als sis mesos i 4,5% a l’any (El Deber 1738, 7.6.1930).
Finalment, el desembre de 1942, fou absorbit pel Banco Hispano Colonial amb l’actiu i passiu corresponents, endemés dels seus empleats.
Banco Hispano Colonial
Entrà en l’òrbita del Banco Central junt amb el Banco Popular de los Previsores del Porvenir el qual no fou exitós i es va cedir a la sucursal del, llavors, petit Banc Popular Espanyol.
El Banco Hispano Colonial va obrir oficina a la Plaça Major núm. 10, el 7 de febrer de 1940, tot i haver fet obres per a les seves oficines al carrer Bonaire. Tot fou degut a acords dels Consells d’Administració dels bancs Central i Colonial. Hi continuà fins el 15 de juliol de 1950 quan, a més de comptar-lo dins la seva òrbita, el Banco Central féu pública l’absorció del mateix i el nom de Colonial desaparegué i fou el Central l’únic titular.
L’actual expansió dels negocis bancaris s’inicià amb el decret de l’any 1974. Des de llavors, hi ha bancs o caixes d’estalvis amb diverses oficines sucursals per tot l’àmbit ciutadà, amb la intenció d’apropar-se als presumptes clients, així com se n’han obert a pobles de la rodalia.
El projecte del Banc Industrial d’Olot
L’any 1931 es projectava el Banc Industrial d’Olot. El comitè de constitució va cursar invitació als industrials de la ciutat de les diverses rames. També, però, invità als comerciants. Unes cent cinquanta persones, en total, per una reunió convocada el novembre d’aquell any.
Donem la llista dels invitats al primer acte fundacional perquè dóna una imatge de la indústria d'Olot en aquells anys, així com un comerç divers, algun d’ells productors d’articles que venien, com els terrissaires.
Dades que agraïm a la senyora Núria Coll, Vda. Planagumà, que guarda un bon arxiu.
Fabricants de gènere de punt
Hijo de P. Aubert
Masllorens Hnos S.A.
Hijos de Artigas
José Agustí
Matías Castañé
J. Codina Danés
Cooperación Fabril
Esteban Dorca
Francisco Falguera
J. Plana Escubós
Pedro Puigdemont
Hijo de Sacrest
Hijo de J. Serrat Darné
Manufacturas de Olot S.A.
Marguí i Lamarca
Esteban Corominas C.
Fabricants d’embotits
Baudilio Descals Aubert
Pedro Coderch
Luis Buch
Ramón Roqué
J. Conte-Lacoste
Miguel Puigvert
Ramón Serratosa
Mateo Vidal
Ramón Sala (Castellfullit)
Baudilio Casaponsa (id)
Lluís Colomer (San Feliu Pallarols)
Joan Torrent (Las planas)
Fabricants adobadors (blanquers)
Hijos de J. Bassols
Jaime Casacuberta
Juan Constans
Manuel Durán
Juan Hostench Ricart
Rafael Hostench Quintana
Francisco Prat Güell
Vda. de José Pujol
Hijo de J. Rubió
José Turón
Vda. e Hijo de J. Bassols
Serradores mecàniques
Miguel Legares
Manuel Casamitjana
Juan Bartrina
Julián Torramilans
Estatuària religiosa
Anónima Mató
Castellanas Serra i Casadevall
José Marguí
Suc. de J.J. Sacrest i Cia.
Vayreda Bassols Casabó i Cia.
Pedro Bretxa
Electricitat
Narciso Agustí
Electra Brutau
Arturo Simón
Farinaires
Rafael Arau
Antonio Casabó
Coromina i Soler
José Sibidí
Francisco Torras Plana
Llanes
Juan Gassiot
Juan Olivas
Lorenzo Olivas
José Casamitjana
Comerç
Ramón Casaponsa
Ignacio Buxó Gou
Juan Tresserras
José Gou Marrot
Joaquín Reixach
Hijo de Magín Sala
Gerónimo Buxó
Juan Aumallé
Luis Quintana
J. Pujol Freixas
Carlos Monsalvatje
Bartolomé Agustí
Baudilio Aulina
Pedro Alzamora
Angel Noguera
Juan Cos
Enrique Sala
Ramón Benet
Emilio Pujolar
Mateo Burell
Alberto Gratacós
Francisco Picola
Salvio Caritat
Francisco Codina Danés
Manuel Ciurana
Pedro Badosa
Isidoro Corbatón
José Costa
José Doménech
Juan Massó
Ramón Moliner
Fernando SalaJ.
Teixidó Agustí
Salvador Torrentá Vda.
Juan Vilá Güell
Mateo Xaudiera
Salvio Fábrega
Juan Prunés
Jaime Tenas
Vda. de E. Cardelús
Carlos Fontfreda
Ramón Bonet
Vda. de N. Planadevall
Jaime Bové
Vda. Tomás Puig
José M. Bolós
Matías Fajula
José M. Llach
Joaquín Ros
Jaime Marguí Aymerich
Adolfo Prat
Juan Serrat Cerdà
Miguel Arau
Domingo Bartrina
Hijos de Paladio Marguí
Fidel Quera
Francisco Cels
Esteban Molas
Pedro Genís
Antonio Claveras
Luis Rius
Vda. de Eusebio Aubert
Antonio Bartrina
José Buch Monrós
José Esteve Junenteny
Juan Nogareda
José Plana (St. Franch)
Magí Saderra
Juan Trias
La Papelera Olotina S.A.
Juan Guitart Banchs
José Puig Pagés
Ramón Pujol Boix
Juan Rigat (Sastre)
Tomás Munteis
Ramón Corominas
Simón Molas
José Rovira
Miguel Badosa (Sant Esteve de Bas)
Antonio Xipell
Pedro Vila (San Juan les Fonts)
Manuel Ros Darné (San Juan les Fonts)
Narciso Surroca (Castellfullit)
Esteban Casaponsa (Castellfullit)
Juan Riera Fábrega (Mieras)
Daniel Fábrega Campderich (Mieras)
Juan Mundet (Las Planas)
Juan Plana Jordá (Santa Pau)
Jacinto Juanola (Santa Pau)
Vda. Esteban Fontfreda (Tortellá)
Aquell acte fundacional no tingué conseqüències, cap acord que permetés tirar endavant i el projecte es diluí.
És possible que no hi hagués sintonia entre els dos grups industrials que, normalment, necessitaven crèdit per finançar les seves campanyes.
El gènere de punt, llavors limitat, quasi exclusivament, als fabricats d’hivern. Els embotits, sense treballar, o fent-ho molt limitadament, durant l’estiu. Aleshores les conserves càrnies eren poques: botifarra catalana i mortadel·la. El pernil York començava a fer-se sota la guia de tècnics alemanys.
Uns rams que quan uns cobraven les seves vendes, els altres estaven en plena fabricació. Que amb els diners d’uns treballaven els altres. Això, els banquers ho veien molt clar. La fabricació d’embotits, però, llavors no tenia prestigi industrial i, en general, es considerava una artesania a l’engròs amb recòndits maneigs amb la intenció de donar gat per llebre. Ningú no podia imaginar que al cap de cinquanta anys haguessin desaparegut renomenades firmes del tèxtil olotí mentre que les fàbriques d'embotits i conserves càrnies han arribat a un creixement considerable, amb algunes firmes amb tics de multinacionals.
Caixa dotal d’aprenents
Volem deixar constància d’ella per la seva significació cívica, llavors que l’aprenentatge significava tant per preparar-se per un treball quan més qualificat millor.
Aquesta institució tenia el seu domicili al carrer de Sant Ferriol núm. 22. No va tenir èxit.
En les pàgines d’un setmanari local hi trobem una convocatòria que regalima la decepció dels que bregaren pels nobles fins que s’havien proposat. La Junta Directiva de la “Caixa Dotal de l’Aprenent”, convocava una reunió al local de l’Agrupació a l’objecte de fer entrega del capital social des de la seva fundació, tots els interessos redituats i de les quantitats donades pels protectors de la Caixa.
Aquesta decisió de la Junta obeeix a la inconstància manifesta de la majoria dels nois imponents, filla sense dubte de la incomprensió de l'obra altament moralitzadora i social i el poc escalf que molts dels seus pares donaren amb sa indiferència. La Junta dóna un vot de gràcies, el més expressiu, a tots els protectors que per ella s’interessaren (El Deber 1355, 2.9.1922).