Les nissagues dels tres germans Monsalvatje Fossas, Joan, Francesc i Josep, les hem reunit, en el que hem pogut i, de forma resumida, en donem les famílies derivades.
Joan Monsalvatje Fossas
Joan Monsalvatje Fossas, nasqué a Olot, el 30 de juny de 1839, fill de Jordi i de Clara, dels quals fou el fill primogènit seguit per dotze fills més dels quals en sobrevisqueren sis: Joan, Ignàsia, Dolors, Francesc, Josep i Carme.
Sabem una cosa certa de Joan i, en general, de tota la família. Per un document en la vida de la seva germana Dolors, clarissa al monestir de Banyoles, anomenat espoli. Quan la seva professió no hi pogueren assistir els seus familiars a consecuencia de la guerra carlista pues ellos eran contrarios a este partido (ADP).
L’any 1872 Joan era regidor de l’Ajuntament olotí. Ho tornà a ser del 1885 al 1887. Del 16 de juny de 1897 al 1899 fou alcalde. Gaudí, en el seu càrrec, de la col·laboració de Marià Vayreda Vila com a primer tinent d’alcalde, de Joan Saderra Mata com a segon i de Pere Llosas Badia com a tercer. Tornà a ser regidor de 1899 a 1901 i de 1902 a 1903. Per últim, de 1904 a 1906.
Hi hagué un temps prou difícil quan Olot fou seu carlina de 1874 a 1875 (ACO, municipals. Registre Ajuntaments d’Olot, 1926).
L’any 1906 l’Ajuntament se solidaritzà amb tres senadors i diputats que havien combatut la llei de Jurisdiccions per la qual passaven a competència de tribunals militars les ofenses a la Pàtria o als seus símbols. Una llei originada per l’assalt a les redaccions del Cu-Cut i la Veu de Catalunya portat a terme per oficials de la guarnició de Barcelona, diuen si per un acudit del dibuixant Junceda.
De regidor, l’any 1902, el 27 de novembre, presentà una moció en la qual manifestava que así en nombre propio como en el de algunos padres de familia, interesaba y proponía que se elevara atenta solicitud al Exmo. Sr. Ministro de Instrucción Pública de que autorice que en Cataluña pueda enseñarse a los niños hasta la edad de doce años la doctrina en catalán y no únicamente en castellano como previene el Real Decreto últimamente publicado. El consistorio así lo acordó (ACO, sec. Municipal. Actes).
Joan es va casar als 28 anys amb Matilde Castanys Balat que en tenia 17.
Matilde aportà un dot de 2.133 escuts.
Joan per la seva part aportà 4.266 escuts més 2.500 escuts en reconeixement del seu treball en la indústria familiar que passarien, però, al fons social subjectes a guanys i pèrdues.
La descendència d’aquest matrimoni foren tres fills: Jordi, Carme i Virgínia.
Matilde Castanys Balat morí als 32 anys a l’any 1884. Dintre l’any de viudetat, Joan Monsalvatje celebrà segones núpcies amb Ramona Fossas i Serra, filla d’Eudald i Dolors, de Ripoll, resident, però, a la vila de Gràcia, llavors encara municipi. Gràcia fou annexionada a Barcelona l’any 1897.
El matrimoni se celebrà el dia 12 de setembre de 1885 (ASE, M-XII, f.251) amb dispensa eclesiàstica de quart grau simple de consanguinitat per haver-hi parentiu entre els contraents. És per aquesta causa que els fills de Joan i Ramona es distingiran amb els mateixos cognoms del pare. No tenen lloc els errors documentals que, de vegades s’han suposat. Filles del matrimoni són: Matilde i Manuela. Hi hagué un fill i una filla de vides efímeres.
Ramona Fossas morí a Olot el 27 d’octubre de 1916. Segons el Registre Civil a causa d’embòlia cerebral, a l’edat de 58 anys (El Deber 1037, 27.10.1916).
Jordi Monsalvatje Castanys
Esposat amb Mercè Teruel, estigué involucrat en els negocis de la Banca Monsalvatje de nou soci després de la mort del seu pare i, més tard, en la sucursal de Figueres, on fixà la seva residència. Fills del matrimoni foren quatre: Joan, Ramona, Trinitat i Matilde dels quals, però, tenim molt poques notícies. De Jordi, ens consta que fou un extraordinari col·leccionista d’ex-libris seguint la dèria familiar. Es diu que n’aplegà 15.000 exemplars. Morí a Figueres el 4 de març de 1922 (Danés, 2001).
Jordi Monsalvatje és autor, en col·laboració de Josep Aleu Massanet d’un llibre sobre la sardana: “La sardana, su historia, y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”. L’obra fou impresa a Olot, a l’impremta Bonet (Ibidem, p.136).
Fa un temps que algun familiar tingué una relació ocasional amb Dolors Ros Monsalvatje, néta que seria de Jordi. La dispersió de les famílies deu ser inevitable.
Precisament, fa poc temps que la senyora Carme Illa, bibliotecària que fou de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que treballà en la recerca d’ex-libristes i ens demanà dades relacionades amb familiars Monsalvatje. Estem a l’espera de possibles noves sobre la matèria.
Les religioses clarisses de la Divina Providència del monestir d’Olot, ens han passat una nota treta del volum 1r. del Diari de l’artista exlibrista Joaquim Renart Garcia (Barcelona 1879-1961) que fa referència a una filla de Jordi Monsalvatje Castanys i Mercè Teruel, llavors la nena Matilde. Renart explica que en un viatge a Figueres dibuixà un ex-libris per aquesta nena on hi ha nines, el coixinet de fer puntes i joguines.
L’autor diu, en data de febrer de 1919, que ha llegit al diari que Matilde Monsalvatje (sense el segon cognom) ha professat al monestir de clarisses d’Olot.
La Monsalvatje professa al monestir de clarisses d’Olot, fou Matilde Monsalvatje Fossas (1887-1961), als seus 29 anys, el dia 5 de febrer de 1916, i en foren els padrins els seus germanastres Jordi Monsalvatje Castanys i Carmen Monsalvatje Castanys de Sacrest.
En no constar el segon cognom, la confusió és, quasi, inevitable.
Carme Monsalvatje Castanys
Filla de Joan Monsalvatje i Matilde Castanys, nasqué el 14 de setembre de 1879 (ASE, B-35, f.174). Es casà amb Lluís Sacrest Navarro, que intervingué en els negocis bancaris dels Monsalvatje en morir Joan, el seu sogre. Família molt àmplia, amb nou fills. Ramon, Joan, Jordi, Carme, Xavier, Manuela, Josep Ma., Dolors i Lluís.
Ramon i Joan cuidaren de la filatura que funcionava a la Ronda Fluvià. L’any 1926, comptava 1.100 fusos i 950 l’any 1930. N’era titular la Carme Monsalvatje, la mare. Ramon s’esposà amb Glòria Pastor i tingueren una filla que també respon al nom de Glòria. Casada amb Francesc Bescomte Cirici, amb tres fills: Jordi, Zoila i Maria.
Jordi, dedicat a activitats comercials, la féu sempre pels rodals de Barcelona. Casat amb Elvira Raventós. Un sol fill de nom Ramon.
Xavier. Majorment estigué dedicat a la direcció de la fàbrica de gènere de punt dels Sacrest, els germans del seu pare. Casat amb Carme Villegas, amb dos fills: Ramon i Lluís. Aquest, actual alcalde d’Olot en representació del P.S.C..
Josep Maria. Pels amics i familiars en Seia. Sense una clara dedicació, tenia especial disposició artística.
Lluís. Petit industrial de gènere de punt. Casat amb Maria Curós, no tingueren descendència.
Les tres germanes, Carme, Manuela i Dolors, cuidaven de la casa i tenien interessos en la fàbrica de filats.
Manuela es casà amb Lluís Oliveres Coromines, destacat industrial d’embotits amb guanyada fama per la qualitat dels seus elaborats.
La seva única filla, Carme, és un dels gerents que dirigeixen la fàbrica. Casada amb Jaume Casacuberta, han tingut dos fills, Xavier i Marta.
Maria Dolors s’emmaridà amb Josep Casaponsa, de Catellfollit , d’una família dedicada, des d’anys, a la indústria càrnia. Els seus fills: Baldiri, Mercè i Carme. Mercè, casada amb Josep Pararols, també fabricant d’embotits. Carme, està casada amb Josep Ma. Huix, dedicats a la pastisseria.
Virgínia Monsalvatje Castanys
Nasqué a Olot el 18 de novembre de 1881 (ASE, B-38, f.312) i a 22 anys s’emmaridà amb Victorià Galí Lalande, fill de Climent, de Camprodon, i de Guadalupe, de Torroella de Montgrí.
Foren cinc els fills: Victorià (ASE, B-38, f.16), de vida breu, Ricard (ASE, B-38 f.72), Jordi (ASE, B-38 f.158), Ferran (ASE, B-38 f.72) i Virgínia (ASE, B-38 f.312).
Victorià, enginyer industrial, estava a la paperera Capdevila, prop de La Canya, dintre el terme de Sant Joan les Fonts. El treball del pare, al final, els portà a Barcelona, on han finat tots. Ferran, s’havia casat amb Carme López Riberaygua amb dos fills: Jordi i Maria Pilar, aquesta casada amb Ferran Badosa Coll.
Precisament, el març del 2002, Carme López va morir.
De Jordi Galí, en volem explicar una anècdota ben certa. Metge, en acabar la carrera i demanar el títol li van argumentar que no era ell el titular, per diferències en la grafia del cognom Monsalvatje. Totes les protestes tenien la mateixa resposta. El seu pare hagué de visitar la secretaria de la Universitat amb documents que fessin al cas.
La grafia del cognom és molt diversa. La més usual és el “mon” sense la “t”, i acabat amb “j” i “e”. De diversitat n’hi ha moltíssima. Nosaltres hem trobat famílies que escrivien Monceubatge. A l’hora de fer els DNI els treballs han estat constants i no sempre han tingut èxit.
Virgínia Monsalvatje morí molt jove; a Olot, als 36 anys, el 4 de juny de 1917.
Matilde Monsalvatje Fossas
Nada a Olot el 3 de setembre de 1887 (ASE, B-36, f.141). Fou religiosa clarissa en el monestir de la Divina Providència d’Olot. En el seu espoli en l’arxiu de les religioses clarisses d’Olot, no hi figura la data de la seva professió. La sabem, però, per un recordatori de la cerimònia. Professió solemne que tingué lloc el dia 5 de febrer de 1916 als 29 anys. Fou apadrinada pels seus germans (germanastres, més bé): Jordi Monsalvatje Castanys i Ma del Carme Monsalvatje de Sacrest.
Havia estat novícia d’una altra ordre, però no li provà i ho deixà. Al convent adoptà el nom de Sor Nativitat del Tura. Regalà les seves joies i part dels seus béns per fer una corona a la imatge de la Verge del convent. Durant 20 anys fou secretària de l’Abadessa i del monestir i durant un trienni fou sagristana.
El juny de 1961 estava greument malalta i s’anà a l’operació tot i preveure dificultats. En efecte, oberta que fou, una fallada de cor determinà la seva defunció. Tenia 74 anys d’edat i en portava 47 de religiosa.
Manuela Monsalvatje Fossas
Nasqué a Olot, l’any 1892 (ASE, B-36, f.367). Casada amb Lluís Llongarriu Saguer, el 20 de gener de 1917, de dol rigorós tota vegada que feia ben poc de la mort de la seva mare (l’octubre de 1916). Foren sis els fills nats: Joaquim, Montserrat, Rosa, Ramon, Joan i Maria del Tura.
Joaquim. Casat amb Assumpció Campderrich Hostench, no tingueren fills.
Montserrat. Ensenya familiar. La seva onomàstica congregava a petits i grans amb la més envejable germanor. Morí el dia 8 de febrer del 2002.
Rosa. Casada amb Josep Llampayas Corrons, residents a Girona. No han tingut descendència. Josep morí a Girona el 5 d’abril del 2002.
Ramon. Casat amb Maria del Tura Castañer Farré. Maria del Tura ha mort el 7 de novembre de 2003. Han estat sis els fills:
- Fàtima, casada amb Joan Torrent Capdevila, resideixen a Girona i les seves filles són: Meritxell i Èlia.
- Rosa, casada amb Joaquim Planelles Geli, tenen una filla: Coralí.
- Manuela, casada amb Juan Molina García, resideixen a Mérida (Badajoz) i tenen dos fills: Elías, casat amb Mònica Gómez Sala; i Jara (Jara amb J, no Sara).
- Lluís, casat amb Maria Fageda Sala amb un fill: Lluís
- Marissa (Ma. Lluïsa), esposada amb Ricard Garcia Masoliver, tenen dues filles: Mireia i Helena.
- Adriana, casada amb Joan Prat Vila, tenen dues filles: Alba i Sílvia.
Joan. Casat amb Rosa Rius Verdaguer han tingut tres filles:
- Caterina esposa de Josep Malibran tenen una nena, Judit.
- Montserrat, amb Joan Soler Salas, pares d’un noi, Àlex, i una nena, Sara.
- Marta, esposa de Jordi Roquer Grabulosa, pares d’una nena, Sònia.
Maria del Tura, esposada amb Fèlix Pujol Coma, no han tingut descendència.
Manuela Monsalvatje va morir el 13 de novembre de 1954.
Francesc Monsalvatje Fossas – Virgínia Iglésias Balat
Francesc, nat el 28 d’agost de 1853 quan el seu germà, Joan, ja era un jove de 14 anys.
El gran mèrit de Francesc, és el d’haver estat un historiador vocacional formidable. Trepitjà la nostra terra i n’estudià tots els documents que li arribaven a les mans, junt amb l’arqueologia. Amb l’afany de publicar un volum cada any va arribar a una col·lecció de vint-i-vuit toms de les seves intitulades “Notícies històriques”. Dos exemplars foren publicats després de la seva mort, ocorreguda l’any 1917, a cura del seu fill Xavier i la col·laboració de Frederic Rahola Llorenç que ja l’havia prestada en vida de l’historiador, en les correccions ortogràfiques i sintàctiques. Col·laboració indispensable.
Sabem que estigué un temps a Osuna (Sevilla) segurament que en missió comercial com, oportunament, ja hem apuntat.
El Centre Excursionista de Catalunya li tributà un homenatge en una vetllada necrològica, junt amb altres personalitats, l’onze de juny de 1919. Féu ús de la paraula, tocant a Francesc Monsalvatje, el senyor Masó i Torrents (1863-1943) considerat literat i historiador de la cultura, autor de “Croquis pirinencs” autèntica delícia dels afeccionats a l’excursionisme. Prat de la Riba l’escollí com a membre de la comissió de fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest autor, amb poques paraules, ens presenta els trets que caracteritzaven a Francesc Monsalvatje.
Havíem fet plegats -diu- excursions pels voltants d’Olot, força abans que ell pensés publicar tants llibres de les seves pacients investigacions; havíem corregut per Besalú i pujat a la Mare de Déu del Mont, primer que ell adquirís una propietat en aquella medieval vila. Sentia l’encant del seu aire bondadós, l’atracció d’aquell seu migriure ple de cordialitat (CEC, butlletí 300, gener de 1920).
Francesc, regionalista de llei, com diu el Dr. Danés (Danés, 1950), fou regidor de l’Ajuntament d’Olot. Com a primer tinent d’alcalde, de 1893 a 1895 i de regidor de 1895 a 1897 (ACO, fons munic. Llibre registre composició ajuntaments d’Olot, 1926).
Amb el seu trasllat a Girona per regir la sucursal de la banca “Hijos de J. Monsalvatje “, deixà Olot definitivament. A la capital actuà com a regidor de l’Ajuntament i en fou alcalde en dues ocasions. Una del 23 de gener al 31 de desembre de 1905; una altra ocasió, del primer de juliol al 23 de novembre de 1909, com representant de la Lliga regional (Danés, 1950, p.296).
Francesc fou nomenat fill adoptiu de la vila de Besalú.
Pertanyé, com a soci fundador, al centre Artístic d’Olot, inaugurat el 17 d’octubre de 1869, una societat de Belles Arts “amb l’objectiu de tenir un lloc de trobada per desenvolupar les seves activitats culturals i polítiques, on es disposés de publicacions especialitzades en crítica artística i literària i d’un taller amb models” (Sala, 1992). L’any 1875, quan tenia 22 anys, en fou secretari quan n’era president Joaquim Vayreda Vila (Ibidem).
A Olot té dedicat un carrer i el seu retrat figura en la Galeria d’Olotins Il·lustres.
Els fills de Monsalvatje Iglésias foren:
Clara, casada amb el senyor Alfred Pagans
Xavier, del qual donarem una àmplia referència per la seva projecció literària.
Jordi.
Carme, casada amb el senyor Rigau amb un establiment comercial a Barcelona.
Joan.
Josefina, casada amb el Sr. Josep Encesa.
Xavier Monsalvatje Iglésias – Mercè Bassols Bassols
Nasqué a Olot el 19 de gener de 1881, fill de Francesc Monsalvatje Fossas i Virgínia Iglésias Balat (ASE, B-35, f.231).
Aquest fou un home extraordinari. Molt apte per tota manifestació de les arts i de les lletres. Prosista de mèrit, historiador, dibuixant, pintor i tallista amb incomparable disposició per a totes espiritualitats, totes les arts, de vida malaguanyadament estroncada en entrar en la plenitud, a l’hora, precisament, en què el seu destacament era ja quelcom més que una promesa (Danés, inèdit).
Ara per ara, la millor biografia que s’ha escrit d’aquest home deu ser l’escrita per Carles Rahola Llorenç: “Xavier Monsalvatje. Assaig per a una biografia sentimental”. Serà bo de recordar-ne alguns passatges. El que s’hi destaca, primordialment, són les qualitats anímiques.
Xavier Monsalvatje reunia totes les condicions per a triomfar: la seva posició social li donava una plena independència, era gentil, intel·ligent, tenia nobles maneres, i una gran bondat es reflectia en els seus ulls d’un blau clar (p.7).
Moltes il·lustracions fotogràfiques en els llibres del seu pare eren degudes a ell.
L’esperonava el voler ajudar als joves escriptors i artistes gironins i aixecar el nivell intel·lectual de Girona (p.17).
Rahola explica que d’excursió al Mont, per exemple, ell cuidava de fer l’arròs o preparar el cafè. De mena prim, estava dotat d’una salut que semblava inexhaurible, tenia una forta resistència per a caminar i era infatigable (p.9).
Xavier Monsalvatje mereix ésser citat con un dels nostres prosistes del primer quart de segle i com un artista acurat i sensitiu.
Vull fer una arca de núvia per a la meva nena: quan sigui gran, tindrà un amorós record del seu pare (p.20).
D’aquesta frustrada caixa de núvia n’hem pogut contemplar uns plafons tallats tan amorosament. Un nebot seu, en Joaquim Monsalvatje Altimira, el ceramista que amb la seva esposa, professora, Maria Montañola Tomàs i llur filla, Clara, viuen a can Salvi de la Vall de Bianya, els té reproduïts en ceràmica. Aquests plafons enriqueixen aquestes pàgines i volem que siguin un senzill homenatge per aquest home bo que fou en Xavier.
Rahola, l’entranyable amic de Monsalvatje fou víctima de la repressió del franquisme a la zona catalana finada que fou la guerra civil. Tot i que ja han passat molts anys, és un fet que esborrona.
Entre els llibres de Xavier Monsalvatje hi trobem: “Terres de gestes i de beutat, Girona”, escrita en col·laboració amb Joaquim Pla (1917); “L’anell triangular de la Dehesa”; “Ombres” (1906), recull d’onze narracions curtes; “Guia de Gerona y su provincia” escrita per Xavier Monsalvatje, Joaquim Pla i Manuel Ibars, tot compilat per Mossèn Josep Esteve. La seva obra pòstuma “Proses del viure a Solius” fou editada pels seus amics mesos després del seu òbit.
En diverses de les seves composicions es fa referència a la mort; seria un pressentiment? Des del 1919 havia emmalaltit, però després de la seva estada a Solius semblava molt refet i es reincorporà al seu treball llavors que ocupava el càrrec de gerent a la sucursal del Banc de Terrassa a Olot. Per poc temps, però; a primers de l’any 1921 es digué s’ha agravat en la malaltia que el tenia postrat al llit el director de la sucursal del Banc de Terrassa en aquesta, el nostre bon amic, Xavier Monsalvatje. Ahir al vespre li foren administrats els sants sagraments (El Deber 1263, 26-2-1921).
El setmanari olotí El Deber publicà l’esquela on, amb la seva esposa, Mercè Bassols, apareixien els “fillets” Xavier, Joan, Dolors i Jordi, arraulits a l’àvia Virgínia. Era el 26 de febrer de 1921.
L’epítet de “fillets” implica orfeneses molt tendres.
Són innombrables les referències periodístiques a l’obra de Xavier Monsalvatje. Ja era conegut per les seves col·laboracions a “Joventut” de Barcelona i al periòdic gironí “Lo geronés” i “Gerunda” i altres publicacions catalanes. Fou redactor de “L’Enderroc” i de la revista “Lletres”, també de Girona.
En aparèixer les narracions recollides a “Ombres”, “Joventut”, de Barcelona, s’expressava així: Nosaltres veiem en ell un escriptor destinat a produir obres ben sentides i equilibrades com ja ho evidencia amb els articles de “La tristesa del vell pastor”, “La llei ho mana” o “D’una vida”.
“Llevor” de Sant Feliu de Guíxols apuntava: Deixant de costat el valor intrínsec dels treballs reunits en aquest volum (...) cal comentar que, en tots ells, i sobretot els que pertanyen al gènere realista, hi ha una fermesa de llenguatge i una expressió tan bella que posen el seu creador en un marc assenyalat dins la nova literatura
“Pàtria nova” de Reus feia la crítica d’”Ombres” en aquests termes: En Monsalvatje és un escriptor pulcre finament observador del realisme mundial, és un d’aqueixos escriptors que forma llegió empordanesa dintre del modern moviment literari català. Son temperament predisposat francament al naturalisme encara que es resent molt de la influència romàntica.
En diverses publicacions que hem pogut repassar hem anotat algun pseudònim que utilitzava; el més corrent, Alfons Trinchet. També Mopsus i Lysies i com a títols genèrics de les seves columnes, “Bíbliques” i “ Miniatures”
La seva obra pòstuma “Proses del viure a Solius” aparegué el febrer de l’any 1927, en una edició homenatge que li dedicaren els seus amics amb un breu i sentit pròleg de Joaquim Pla.
“La veu de Catalunya” li dedicà aquest comentari: Lo valor culminant de la vida d’en Monsalvatje fou la finor del seu esperit. En la paraula dels seus llavis i en la paraula escrita dels seus llibres -breus com una delectació – la finor s’hi retallava amb una clara simplicitat de línies.
Prudenci Bertrana, en referir-se a aquesta obra, diu:
Les “Proses del viure a Solius” són breus d’extensió i enormes de sentiment, perquè ningú no ha pogut sintetitzar en les visions de vida camperola, la convicció que eren les últimes i, a l’ensems, la resignació de que ho fossin.
Per últim el judici de Tomàs Garcés, en “La Publicitat” del 17 de maig de 1925: Però on l’art de Monsalvatje assoleix el cim més alt és en les “Proses de viure a Solius”. En aquest llibre que les mans piadoses dels amics de Monsalvatje confegiren pocs mesos després de la seva mort, hi ha tancada la prosa viva, poètica, sumptuosa, àgil, clara, inundada de llum, espurnejada d’una ironia cordialíssima.
“Lo Geronés”, “Almanac del Cu-Cut”, "Scherzando” (revista musical i literària) “Flirt”, “Pàtria Nova” (Reus), “Revista olotina”, “La Publicitat”, “El Deber”, “Vida olotina”, “Butlletí de la Societat económica de Amigos del País”, “Diario de Gerona”, “Ressorgiment” (Buenos Aires), “La Comarca d’Olot”, “La Veu de Catalunya”, “L’esquella de la Torratxa”, “El Autonomista” , “Llevor”, “El Programa”, aquests dos de Sant Feliu de Guíxols, “Catalonia”, “Joventut” (Barcelona), “Clar i Net”. Tots aquests títols de periòdics de Catalunya són mostra evident del ressò que meresqué l'obra literària de Monsalvatje. Hem espigat d’una àmplia col·lecció que la família de Xavier reuní, pacientment, després de la seva defunció. Aquesta col·lecció queda tancada amb una carta de l’Ajuntament d’Olot a la seva esposa on, l’alcalde li dóna, en nom de la corporació, el sentit condol que queda registrat en els acords de l’Ajuntament.
L’anomenat grup de Girona que comprenia, amb Monsalvatje, Frederic Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Pla, i altres, rebia crítiques severes en el sentit de grup reclòs. Si hi ha a Catalunya un clos tancat, d’escriptors comarcals, aquest és el gironí. Una llei de polarització cap a Barcelona, que havia regit per tothom, ha fallit del tot amb aquest grup. Ells han estat irreductibles amb les seves coses. Aquesta interpretació d’isolament voluntari, en realitat mostra el rebuig generalitzat envers a autors de fora de Barcelona, pel que sigui. Seran afeccionats, lletraferits, el que es vulgui, però costa molt que els de fora siguin acceptats en els cenacles de la capital.
Joan Teixidor, autor de la frase transcrita, ho escrivia a “La Publicitat” del 5 de febrer de 1935. I, ell mateix, no s’ha pas vist molt acceptat a jutjar pels reduïts fragments de la seva obra inclosos en les antologies escolars o universitàries. Ara sembla que hi pot haver un canvi de signe en el sentit que es parla de recuperar Teixidor i fins d’editar-li l’obra completa. Seria molt interessant i just que s’esborrés, totalment, el llast polític que havia afectat aquest poeta.
Teixidor havia dit de Monsalvatje: Un necessari apropament a la natura elemental motivat per la malaltia que havia de dur-lo a la mort, ben jove encara, li feia escriure les seves millors pàgines. Maduresa prematura, imminència d’una desfeta.
Xavier fou motiu d’un homenatge a Olot, l’any 1925, com a il·lustre olotí que honorà les lletres catalanes. Tomàs Garcés, que hi prengué part, en el seu parlament s'expressà així: Tendre, enyoradís, amant de la seva ciutat i de la seva pàtria, poeta de la prosa, delicat artista de la paraula, aquest fou Monsalvatje. Retinguem el seu nom que figurarà, no hi ha pas cap dubte, a les antologies de la prosa catalana (El Deber 1466, 21.3.1925).
A més de literatura, hi hagué una exposició de pintures: L'exposició de teles d’en Xavier Monsalvatje, creador de petites i belles coses, finura i exquisitesa sorprenents, ha agradat moltíssim, a quants han tingut el gust de poder-la visitar. Sobretot en són elevades la tècnica i el sentiment més just i assenyat de les darreres produccions (El Deber 1459, 31.1.1925).
Potser és per totes aquestes manifestacions, pròpies d’un esperit selecte, que Alexandre Cuéllar consideri que Xavier Monsalvatje fou banquer a contracor. En efecte, l’oficina bancària estava presidida per un retrat del dramaturg noruec Henrik Joan Ibsen (1828-1906) (Cuéllar, 1990, p.52/57).
Monsalvatje morí el 26 de febrer de 1921, a la casa pairal de la seva esposa. A ca la Plaça com l’anomenava la família. Els balcons donen a la Plaça Major, l’entrada, però, és pel carrer Carnisseries, núm. 2. El metge, el Dr. Eveli Barnadas, certificà que l’òbit s’havia produït per congestió cerebral.
Xavier Monsalvatje Bassols – Elena Pérez Fernández
Fill de Xavier Monsalvatje Iglésias i Mercè Bassols Bassols, nasqué a Girona l’11 de març de 1912. Quan la mort del seu pare –l’any 1921– ell solament tenia 9 anys i va anar a viure a casa de l’avi Bassols, a Barcelona, on en tingueren cura les seves tres ties que es desvivien per a cuidar-lo. D’aquells anys infantils destaca la freqüent assistència als concerts dels quals no en recorda més que aspectes incidentals. Va començar, com comencen molts nois, les classes de música, amb el violí. Però aviat el refusà, perquè ell es trobava molt mogut i un concertino cal que sigui persona molt reposada. A l’Escola Municipal de Música tingué de professors els mestres Enric Morera i Jaume Pahisa. Morera, majorment, l’ensinistrà en la tècnica de la composició. Són d’ara els primers premis per composicions presentades a concurs, el primer, un impromptu l’any 1934 (“Avui diumenge”, 18.7.1999).
Estaria fora de lloc, pretendre el mínim esbós d’una qualsevol crítica. Només vull recordar peces que he oït pels concerts oferts per TV, o bé per estacions de ràdio especialitzades. Recordo, amb satisfacció: Variacions per a arpa; Elegia a Juli Garreta, interpretada dins el festival “Any de la Tenora”; Pax Vobis, per cobla i cor, dins el 150 aniversari del cant coral; Follia daliniana, per piano, flauta, fagot, clarinet i oboè. Sense oblidar Cançó per adormir un negret.
Monsalvatje ha estat un home molt homenatjat. A Olot, des del 20 de maig del 2000, l’escola municipal de música porta el seu nom.
Casat amb Elena Pérez, han tingut dos fills: Xavier i Ivette.
Xavier, casat amb Dolors Rocamora Albertí, han tingut dues filles: Berta i Ivonne.
Ivette, s’esposà amb Evarist Arnús de Urruela i han tingut dos fills: Iu i Clara.
El dia 8 de maig de 2002, Xavier va morir als seus 90 anys. TV de Catalunya va reposar entrevistes fetes anys enrera i concerts com a homenatge a l’eminent compositor. D’aquestes conversacions, tan agradables, en destaquem la bonhomia de Monsalvatje, el criteri ponderat i una catalanitat indefugible. Descansi en pau.
Joan Monsalvatje Bassols – Montserrat Altimira Rovira
Esposat amb Montserrat Altimira Rovira, treballà de pèrit agrònom. Els seus fills: Joan, Joaquim i Montserrat.
Joan. Esposat amb Montserrat Serra i Royo. Fills: Jaume, Oriol i Jordi. Un altre fill, Joan, tingué vida molt efímera.
Joaquim. Casat amb Maria Montañola Tomàs, la seva filla: Clara.
Per últim Montserrat esposada amb Juli Bàrcena Sanjosé, els seus fills: Francesc i Juli.
Joan Monsalvatje Bassols, fou objecte d’un retrat obra d’en Manolo Hugué en el temps que féu estada en el balneari de Caldes de Montbui. En la biografia que de Manolo Hugué escriví Josep Pla, es diu que aquest retrat i el de “La Palmera”, pintat a Vilanova i la Geltrú, pertanyen a l’època que Manolo considerava amb major complaença. Aquest retrat, com “La palmera” de Vilanova, està plantejat amb sagacitat, força plàstica i penetrant colorisme (Pla, OC, p.234).
Aquest retrat fou cedit per a una exposició de creacions de Hugué. Un cop acabada la mostra el quadre no tornà al seu amo i, mai més hi ha tornat. La viuda, diuen, el va retenir.
Últimament (estiu del 2000) hem tingut oportunitat de passar una bona tarda amb el senyor Joan, la seva esposa Montserrat Altimira i la filla llur, Montserrat. Diu que és la casa de les montserrats. Ens hi acompanyaven el seu fill Joaquim, ja conegut, i la seva esposa Maria. Una gran satisfacció recuperar part de la família que ens resultava desconeguda.
Dolors Monsalvatje Bassols
Nascuda a Olot el 6 d’octubre de 1887 (ASE, B-36, f. 147). Morí soltera.
Jordi Monsalvatje Bassols
Nasqué a Olot el 9 d’agost de 1894 (ASE, B-36, f. 497).
Després de la mort del seu pare, visqué amb els seus oncles d’Olot Iu Pascual i Ma del Tura Bassols. Llavors Iu Pascual era director de l’Escola Menor d’Arts i Oficis, des del 1915 al 1939 quan havia canviat el grau d’aquella escola que havia passat a ser l’Escola Superior de Paisatge, establerta per la Generalitat de Catalunya l’any 1934.
Cuidat a cor què vols, Jordi hagué de ser internat al sanatori de Puigdolena, situat en el terme municipal de Sant Quirze Safaja, comprès en la comarca del Vallès Oriental. Avui, convertit aquell sanatori, en un col·legi i institució benèfica, ben pròxima a nuclis residencials, com són Les Ferreries, Les Llotes i Les Torres (Gran Geografia 1981 vol II p.205/209)
Morí en aquell sanatori el 27 de juliol de 1940.
Josep Monsalvatje Fossas – Manuela Mouxart Collboni
Nasqué a Olot el 23 de març de 1856 (ASE, B-32, f. 265). Fou un dels últims fills de Jordi Monsalvatje Masoliver i Clara Fossas Costa. L’any 1883, als 27 anys s’esposà amb una noia d’Olot, Na Manuela Mouxart Collboni, filla de Joan i Jerònima. El pare era un mestre d’obres que intervingué en la construcció de la casa aixecada al carrer Fluvià, avui Fontanella.
La grafia d’aquest cognom -Mouxart- és molt diversa i segurament hi ajuda el tractar-se d’un cognom francès que tothom l’escriu com una aproximació.
Manuela aportà un dot de 2.000 lliures catalanes, equivalents a 5.333’33 pessetes i dues calaixeres valorades en unes 2.500 pessetes. Si es donessin, però, més diners als altres germans en casar-se, per la circumstància que fos, Manuela rebria la diferència sempre que no excedís de 15.000 pessetes
Filla d’aquest matrimoni fou Trinitat Monsalvatje Mouxart que s’emmaridà amb Joaquim de Careaga, empleat que fou de la banca de “Hijos de J. Monsalvatje“ a Figueres. Josep Monsalvatje, ultra el treball professional, destacà com a col·leccionista d’ex-libris i gravats. Quants en posseïa? El Dr. Danés en la seva historia d’Olot ens diu que abans de la primera guerra europea (1914-1918), per mitjà d’intercanvis, n’havia obtingut 13.000 i que es diu que aconseguí arribar a 20.000. Una xifra exagerada, segurament, pel seu gendre, en Careaga, donat a la hipèrbole (Danés, 2001). El cas, però, és que fou un col·leccionista extraordinari d’ex-libris i gravats.
Un viatge que Josep feu a la ciutat de Reus l’any 1916, no sabem si en ocasió d’obligacions professionals, un setmanari d’aquella ciutat parlà de Monsalvatje com un exlibrista excepcional i afirma la quantitat de 13.000 a què arribà la seva col·lecció. Que d’ells, n’hi havia uns 1500 de caràcter molt antic i de gran valor artístic i fins i tot arqueològic. Una col·lecció en què hi havia creacions dels primers artistes del ram i que per originals de Bruno Heroud, Alfredo Peter, Huber Wilm o Franz de Bures havia arribat a pagar 400 o 500 marcs. Finalment afirma que la seva col·lecció de gràfics, és sin duda una de las primeras de España, y de las mejores de Europa. En el camp polític el cita com a president del Centre Catalanista de Figueres (Heraldo de Reus 45, 11.12.1816).
Josep sempre va recordar Olot. Li agradava. Cada any hi feia la seva visita en ocasió de les Festes del Tura. Amb vestit d’estiu i cofat amb el seu canotier. El seu fort era fer la llimonada en algun cafè del Firal tot escoltant les sardanes.
De la seva família en sabem ben poca cosa. Sembla extingida després de la mort de la filla Trinitat, i del seu espòs Joaquim de Careaga, amb qui recordo haver parlat, encara els anys quaranta durant el meu servei militar a Figueres. Dels seus néts recordem a Josep Maria que anava per aviador. Nat el 1910 morí als 27 anys, l’any 1937 a causa de septicèmia per infecció intestinal (R.C. Figueres). Francesc era nat l’any 1912. Conxita, enraonadora i alegre, només la recordem de les seves vingudes a Olot.
Per últim, recordarem que Josep – sempre fou en Pep – figurà entre l’alumnat de Berga i Boix en les classes en el Centre Artístic d’Olot (Sala, 1992).
Morí el 14 de gener de 1937 a causa de trombosi cerebral (Registre Civil de Figueres).
Els Monsalvatje tenen molt ben guanyat un prestigi destacat en el col·leccionisme d’ex-libris. Una afecció, en què endemés de Josep Monsalvatje Fossas i Jordi Monsalvatje Castanys, una quinzena de familiars eren iniciats, ja de jovenets, a conrear aquesta tendència artística. La família Monsalvatje són els iniciadors del col·leccionisme d’ex-libris, d’aquest art de petit format en el traspàs dels segles XIX i XX de mans del Modernisme paneuropeu, amb un concepte d’ex-libris ben diferenciat de l’heràldic.
Qui vulgui aprofundir en el tema pot consultar el catàleg que s’edità en motiu de l’exposició d’ex-libris Monsalvatje que tingué lloc a Olot, el novembre d’enguany (2003), sota la direcció del professor Francesc Orenes, autor també del catàleg de referència.
Em permeto un afegitó. En la pàgina 67, última de la publicació, hi ha un exemplar degut a Michel Fingesten per a Dolores Monsalvatje. Si és exacta l’assignació, aquesta dona seria Dolors Monsalvatje Fossas, filla de Jordi i Clara, nada a Olot el 28 de maig de 1848, que als 24 anys (al 1872) professà en el monestir de Clarisses de la Divina Providència de Banyoles, on prengué el nom de Sor Encarnació del Santíssim Sagrament i on morí el 4 d’octubre de 1888. El tema, dibuixat a ploma, és d’una dona nua que cavalca un bisó en plana carrera. Un home, com un espadatxí, sembla atiar un foc darrere l’animal. La veritat, si l’atribut és correcte, no crec que el tema fos adient per a una dona amb vocació monàstica.