L’edifici que acull actualment el Museu d’Història de la Ciutat conté restes de la muralla romana de finals del segle II, o inicis del segle III d. J.C. en els soterranis.

Segons una resolució dels jurats de Girona, amb data del 13 de març de 1386, els jueus van deixar les cases que tocaven a la muralla vella i van ser obligats a conviure dins del recinte del Call, i les seves vivendes van passar a ús dels cristians, que les van comprar, arrendar o prendre a cens. La casa que ara té el número 27, el 27 d’abril de 1447 pertanyia a l’escrivà Joan Castelló, aquest la va vendre a Bernat Caselles, qui al 1471 la va traspassar a Arnau Benet de Cartellà, senyor de la torre de Cartellà de Maçanet de la Selva.

Quan va passar a ser propietat de la família de Cartellà, de Maçanet de la Selva, va adquirir la categoria d’un veritable palau. La casa, que després va esdevenir convent dels frares caputxins, estava composta de tres cases primitives: una dels Cartellà, una altra dels Aniversaris de la Catedral i la tercera de la família Güell, adquirides successivament pels Cartellà i annexades a la primitiva. El llinatge dels Cartellà van romandre al casal gòtic del carrer de la Força. entre 1471 i 1733. L’iniciador de la dinastia a Girona va ser Arnau Benet de Cartellà i de Camós, casat amb Elionor de Sarriera, en el període comprès entre els anys 1451 i 1514. El successor fou Miquel I, casat amb Magdalena Malla, entre 1514 i 1571. El va succeir Miquel II de Cartellà i Malla, casat amb Margarida Des Bac, l’hereu dels quals va ser Galceran de Cartellà i Des Bac. El seu fill, Francesc Cartellà i Sa Bastida, va escriure diverses obres, entre elles “Vida de San Narciso”, “Apología en defensa del milagrode las Moscas” i “De las grandezas de Gerona”. L’hereva fou la
seva neta Gertrudis de Cartellà i Aonès, que l’any 1654 es va unir en matrimoni amb Lluís Des Bac i Des Catllar. El seu fill, Pere de Cartellà i Des Bac, va ser el primer Marquès de Cartellà.

Amb la Guerra de Successió el sector proper a la Catedral va quedar molt deteriorat, els Cartellà que estaven instal·lats a Barcelona, havien de fer importants reparacions al palau de Girona. A  aquesta situació s’hi afegia el deute de trenta anyades del censos i el cadastre que gravaven la casa que ascendien a unes 2.100 lliures, la qual cosa va obligar al Marquès de Cartellà, juntament amb el seu fill, Ignasi, a vendre la casa del carrer de la Força de Girona als Caputxins, el 29 de juny de 1733, pel preu de 7.500 lliures.

Basili de Rubí va descriure el palau dels Cartellà dient que tenia les façanes sobre el carrer de la Força, amb grans portals, tots de pedra picada, per on s’entrava a la casa i a les quadres. La planta principal  gaudia d’espaioses sales de sostres ben decorats, finestres gòtiques i un total de dotze habitacions. Era una de les cases pairals més notables de la ciutat. Per la banda de darrera, les seves parets donaven sobre el carrer de les Ballesteries i la placeta que puja a Sant Feliu. Sobre les parets hi havia horts, patis i jardins, des dels quals es dominava tota la plana. En total la seva extensió era de 900 canes. Sulpici Pontic diu que a la casa hi havia els escuts de Cartellà i Sarriera.

La fesonomia arquitectònica actual li ve donada per l’etapa en què l’edifici va convertir-se en un convent de frares caputxins, l’any 1762. Des de l’arribada a Girona, l’any 1581 fins a la data esmentada, aquesta ordre ocupà successivament diverses zones de la ciutat. Primerament s’instal·là al santuari de les Ermites, situat a les Pedreres, on hi ha l’actual carrer de Caputxins recorda encara avui el pas de l’odre per aquell indret. 

Més tard, probablement l’any 1628 els caputxins es traslladaren al barri del Mercadal, prop de l’Hospital Nou, dit també de Santa Caterina. Acabada la Guerra dels Segadors (1640-1652) i amb motiu de la construcció del baluard de Sant Francesc de Paula, tornaren de nou a l’antiga comunitat de les Ermites on romangueren fins l’any 1707.

Finalment, després d’una breu estada a la zona de la Torre Gironella l’any 1732, els caputxins van ser autoritzats per ocupar la casa Desbach, propietat dels marquesos de Cartellà. Emplaçat entre el carrer de la Força i el carrer de les Ballesteries, el casal gòtic dels Cartellà va ser enderrocat parcialment entre els anys 1753 i 1762. Durant aquest període els caputxins dedicaren el seu esforç a aixecar un mur de contenció de terres per tal de salvar el desnivell que hi ha entre els dos carrers esmentats, i també van transformar la planta soterrània per adaptar-la a les noves necessitats de la comunitat. Les obres consistiren en l’adaptació i ampliació dels espais existents per a estables, quadra, cementiri, celler, cisternes, safareig, galeria coberta, refetor o menjador, passadissos de comunicació i el terraplè, utilitzat com a jardí i com a petita horta.

La construcció del nou edifici conegut amb el nom de Convent de Sant Antoni, es portà a terme entre els anys 1762 i 1774 per a la qual cosa es reutilitzaren els materials procedents de la casa Cartellà. L’església es va consagrar l’any 1764, i s’hi accedia per un pòrtic d’arcades obert a la plaça de la Canonja. L’església constava de tres naus, separades per pilastres i acabava amb un presbiteri més estret que deixava espai per a una sagristia. Al fons del presbiteri hi havia una obertura que permetia la visibilitat de les cerimònies de l’altar i al damunt ho havia una sala destinada a biblioteca. On a més dels llibres impresos per a l’estudi dels religiosos i la preparació dels novicis, contenia exemplars d’incunables i manuscrits anteriors a la impremta, com una bíblia, un tractat de música i algunes obres clàssiques. 

Tres anys més tard s’havien aixecat el claustre, el nou refetor, la cuina i gairebé tota la resta de les dependències conventuals.

En tot l’edifici queda palesa la senzillesa i la pobresa franciscanes que guiaven l’orde dels caputxins. Tant en les línies mestres com en els detalls d’ornamentació tot era funcional. Els plànols els va subministrar el pare provincial segons una idea comú, als convents de l’orde. Els constructors eren els mateixos frares, ajudats o dirigits per uns pocs mestres de cases de la ciutat. El material emprat era la pedra i el morter o el rajol i guix.

En esclatar la Guerra del Francès (1808- 1809) el convent acollia l’escola de religiosos teòlegs. Les bombes dels assetjants provocaren la destrucció d’una gran part de l’edifici, concretament, de l’església i de les plantes superiors. Després de la reconstrucció iniciada a partir del 1814, els caputxins residiren en el convent fins l’exclaustració definitiva l’any 1835, amb motiu de la desamortització del convent moment a partir del qual l’Ajuntament de Girona gestionà el destí de l’edifici per a Institut Provincial d’Ensenyament que aconseguí el 1841. El mestre d’obres Espelt introduí les reformes necessàries per a la nova funció amb la divisió de l’església en dos pisos i la construcció d’una galeria coberta damunt el claustre. En darrer terme, l’arquitecte Manuel Almeda realitzà el 1911 un projecte de reforma de la façana que dóna a la placeta de la Canonja.

El conjunt de tot l’edifici es distribueix en quatre plantes a més d’algunes dependències situades a l’entorn de la part alta del claustre. La planta soterrània, amb accés des del carrer de la Força, constitueix la part més antiga, anterior a l’any 1762. Els murs són de mamposteria mentre les voltes, unes es van construir amb pedra com indica el patró de la volta de canó seguit, i les altres, es van fer de rajol, amb diversos
models derivats de les cobertes amb llunetes barroques. Les restes abundants d’obertures tapiades en tota la planta confirmen les dades que hom posseeix referents a la transformació i adaptació de construccions anteriors que l’ordre dels caputxins utilitzà en un primer moment d’ocupació de l’immoble per als serveis més essencials de la comunitat.

D’entre els espais d’aquesta planta cal destacar la cisterna, interessant exemple d’aljub amb voltes pedra sobre pilars, amb unes dimensions de 15 metres d’alçada i 10 x 10 metres d’amplada, utilitzada per recollir i emmagatzemar les aigües pluvials per tal d’ abastir d’aigua el convent. Aquesta part de l’edifici constitueix la part més antiga, anterior a l’any 1762, corresponia a la planta soterrània de l’antic convent de Sant Antoni, de frares caputxins.

Un detall pintoresc per a nosaltres és el cementiri o dessecador de l’antic Convent de Sant Antoni de Pàdua, de frares caputxins, construït a partir de 1753. Únic exemple de cementiri o dessecador sencer de Catalunya, a Figueres se’n conserven les restes parcials d’un altre i, ambdós, es relacionen amb el convent Barberini de Roma i amb el de Palerm, a Sícilia.

Actualment, es troba a la planta baixa, que llavors era soterrani. Està vorejat de divuit nínxols verticals, amb els seus corresponents bancs foradats, on segons el ritual que l’orde va practicar des del segle XVI, els frares difunts hi eren col·locats asseguts fins a la dessecació dels seus cossos. Al cap de dos anys les mòmies, extretes del nínxol, eren vestides amb els hàbits religiosos i col·locades en l’habitació contigua, on podien ser contemplades per a la reflexió i devoció fraternal de la comunitat.

El convent de Girona havia estat com la capital regional de l’orde. Tenia annexes els convents de Mataró, Arenys de Mar, Vic, Sabadell, Granollers, Sarrià (Barcelona), Olot, Banyoles, Figueres, Perpinyà, Ceret, Prada, Tuyr, Vinçà i Elna (aquests sis darrers abans de ser traspassats a l’Estat francès).

L’obra de nova planta s’inicià per l’església el 1762. De dimensions considerables, posseeix tres naus, capçalera plana i un pòrtic als peus, reformat a la primeria del segle actual per l’arquitecte municipal Manuel Almeda.

En l’actualitat la traça del temple es veu alterada per la divisió longitudinal en dos pisos i pel cegament d’una de les naus laterals, reformes realitzades quan l’edifici passà a ser Institut.

La resta de les dependències de la planta baixa (locutoris, refetor, cuina, etc.) estan disposades al voltant del diminut claustre, com és usual en tots els convents caputxins. Igualment que l’església, aquest claustre, de petites arcades de mig punt, es va transformar a mitjan segle XIX amb la construcció de la galeria coberta corresponent al primer pis, així com les cel·les que es transformaren en aules més grans.

En el moment de l’exclaustració, l’any 1833, hi havia en total 33 religiosos. L’activitat específica dels caputxins era la predica popular pels pobres de la comarca respectiva i la direcció espiritual en el confessionari. Vivien de caritat, no tenien propietats ni rendes, fora de l’horta que ells mateixos conreaven i també donaven menjar gratuïtament als pobres que acudien al convent. A l’any 1821 el govern va fer una Llei de reforma de la clerecia regular i va suprimir el Convent de Girona. Durant la guerra de la Independència les bombes van esfondrar els sostres i les voltes de l’edifici; un cop refeta l’església i reparat el convent, a l’any 1823 fou venut en subhasta pública. I la comunitat es va dissoldre al 1835. 

Després de la Guerra del Francès i amb la desamortització dels béns eclesiàstics de la ciutat, l’any 1841 l’Ajuntament va sol·licitar
l’antic convent dels Caputxins per a instal·lar-hi l’Institut d’Ensenyament Secundari. L’edifici estava en força bon estat, per bé que va caldre fer-hi algunes reformes. El mestre d’obres, Espelt, va construir el sostre que dividia l’església en dos pisos i la paret de separació de la nau lateral de ponent per a fer-ne una nova sala. També va construir un pis sobre la galeria del claustre imitant l’estructura que hi havia a la planta baixa. L’any 1881 fou elevada la torre per al servei meteorològic a compte de la Diputació Provincial. Finalment, l’any 1911 es va reformar la façana de la placeta de la Canonja segons el projecte de l’arquitecte Manuel Almeda.

Durant 150 anys l’edifici va destacar per la seva tasca formativa i docent com a Institut d’Ensenyament Mitjà, esdevenint l’escola de més categoria oficial que hi havia a Girona, i focus irradiador de cultura fins al 1966. Hi va comptar amb professors il·lustres com Narcís Xifra, Rafael Ballester, Frederic Dalmau, Joaquim d’ Espona i Jaume Sagrera. I també amb alumnes pretigiosos com Josep Pla, Miquel de Palol, Lluís Pericot, Joaquim Pla Cargol o Joaquim Nadal, per citar-ne uns quants.

El Museu d’Història de la Ciutat de Girona va ser creat per acord de l’Ajuntament de Girona el 8 de gener de l’any 1960, en un primer moment s’ubicava en un altre emplaçament, del mateix carrer, i disposava de petites col·leccions. L’any 1974, el Ministeri d’Educació va cedir a l’Ajuntament d’aleshores, l’antic Institut d’Ensenyament Mitjà, del carrer de la Força, número 27. Fou al 1979 quan el consistori va tenir una idea clara i coherent del que havia de ser el futur Museu d’Història de la Ciutat. Es proposava la recuperació viva d’un edifici històric del casc antic de Girona, amb una trajectòria singular. I s’iniciava amb la voluntat de fer d’aquest recorregut històric una aventura viscuda i participada, partint d’un concepte dinàmic i progressiu de la Història: eina de comprensió i anàlisi del passat, projectada cap a la construcció del futur. El
Museu d’Història vol donar a conèixer el procés de formació de Girona, des de l’aparició de les primeres restes humanes a la zona fins als nostres dies i també parlar de la societat que l’ha feta possible ¹.

¹ Llibret del Museu d'Història de la Ciutat de Girona (2021)

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)