És en una butlla del papa Benet VII datada l’any 977 i atorgada a favor de la canònica de Santa Maria de Besalú, on apareix relacionat per primera vegada el lloc de Lligordà, que apareix escrit com a “Ligordunum”; només un any més tard, el 978, en una escriptura de donació de béns que el comte bisbe Miró Bonfill expedí en benefici del monestir de Sant Pere de Besalú, s’esmenta un altre cop el lloc de “Lugurzanus”, aquesta vegada com a afrontació de l’alou de “Fares”, el qual fou cedit pel comte bisbe al referit cenobi.

Al segle XI consta que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia diverses propietats dins el terme de Lligordà, segons es desprèn d’una butlla de confirmació de béns feta pel papa Benet VIII en benefici d’aquest cenobi l’any 1017, en la qual figura, entre altres possessions situades al comtat de Besalú, “In Logordano…terras cum oliberes…” Nogensmenys, se sap que també hi tingué diversos béns la canònica de Santa Maria de Besalú, gràcies a la donació atorgada l’any 1027 per Guillem I, comte de Besalú, i la seva esposa Adelaida, els quals li cediren “…ipsas vineas et terras quod nos habemus infra terminos de Mallano vel de Logurtiano…”

Tanmateix, no és fins l’any 1079 que apareix la primera referència documental sobre l’església de Lligordà. Consta que aquest any, en la donació feta per Udalard, vescomte de Bas, i la seva muller Ermessenda, de l’església de Sant Joan les Fonts al monestir de Sant Víctor de Marsella, amb l’objectiu d’establirhi un cenobi de monjos benedictins, la dotaren també d’algunes rendes procedents de diverses esglésies de la contrada, entre les quals figura l’“ecclesiam Sancti Petri Logordani”, que, en aquesta data, segons diu J. Botet i Sisó, ja havia estat consagrada. Uns anys després, concretament el 1106, el bisbe de Girona, Bernat Humbert, confirmà la donació que els vescomtes de Bas havien fet de l’església de Lligordà i de les altres, al monestir de Sant Joan les Fonts, que depenia des del 1079 del cenobi de Marsella.

Amb posterioritat, el temple de Lligordà és esmentat en el testament d’Ermessenda, vescomtessa de Bas, datat l’any 1119, en el qual, segons el text, el donà al monestir de Sant Joan les Fonts. “Item dimitto Sancti Johanni de Fontibus… ecclesia de Logordano…” Així mateix sabem per l’acta testamentària d’Hug, vescomte de Bas, datada l’any 1175, que aquest llegà al temple de “Sancto Petro Logordano” deu sous.

Resta, doncs, ben palès, a la llum de les notícies documentals esmentades, que l’església de Sant Pere de Lligordà, igual que la de Sant Joan les Fonts, era enclavada dins els extensos dominis que els vescomtes de Bas posseïren al territori de Besalú, i cal suposar que per aquesta raó la tingueren present en diverses donacions i llegats testamentaris atorgats per alguns membres de la casa vescomtal.

Entre el darrer terç del segle XII i les primeres dècades del XIII es consignen dues escriptures de venda de terres dins el terme de Lligordà. La primera, datada l’any 1178, fou feta per Joan de Pruneres, i la segona, del 1231, notifica que Joan de “Morerio”, la seva muller Raimunda i llur fill, vengueren al seu germà, Pere de “Morerio”, “…unum celarium quod tenemus in Sagraria Sancti Petri de Ligurdano…”, pel preu de quaranta sous. D’altra banda Pere de Cervera, en el testament atorgat l’any 1260, fa donació de diverses possessions a l’església de Sant Pere de Lligordà.

Tenim notícia per les Rationes decimarum de l’any 1280, que regia l’església de Lligordà un personatge anomenat Raimon de Prat, “Item a Raimundo de Prato, pro capella de Legordano”. És molt probable, segons aquesta referència, que Sant Pere de Lligordà tingués en aquell moment la categoria de capella.

Posteriorment, “Sancti Petri de Ligordano” apareix esmentat l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i en els nomenclàtors diocesans del final d’aquesta centúria figura ja com a “Ecclesia parrochialis sancti Petri de Ligordano”.

En un interessant document del segle XVII, concretament de l’any 1670, és consignat que el vicari general de l’arquebisbe de Tarragona pronuncià el dia 25 de setembre d’aquest any una sentència favorable al rector de Lligordà i d’altres rectors de la diòcesi, i en contra del bisbe de Girona, segons la qual els susdits rectors eren lliures d’habitar a la vila de Besalú; pel que es desprèn del text, el motiu de la causa interposada pels rectors sorgí arran del desacord d’aquests amb el bisbe de Girona, que els havia volgut obligar a residir a la seva parròquia respectiva, com els altres rectors del bisbat.

L’església de Sant Pere de Lligordà té un campanar d’espadanya, de doble obertura, el qual, sobrealçat al segle XVIII, es convertí en una torre coronada per una teulada a dos vessants.

El temple hostatjava al seu interior fins ben entrada la vintena centúria, segons els testimonis de F. Monsalvatje, C.A. Torras i J. Botet i Sisó, un bell retaule del segle XVI, obra del mestre Pere Mates, que representava escenes de la vida i el martiri de sant Pere, i a les portes simulades de l’altar, unes taules amb les imatges, gairebé a mida natural, de sant Miquel i sant Pau. Però, malauradament, aquest valuós retaule ja havia desaparegut de l’església l’any 1933, i se n’ignora totalment el possible destí.

A l’inici de la dècada dels anys 1980 hom procedí a l’enderrocament d’un afegitó d’època tardana que es trobava adossat a la banda de tramuntana de l’església¹.

¹ Catalunya Romàniva Vol. IV. per Maria Lluïsa Ramos i Martínez

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)