Joaquim Nadal i Farreras
(Girona, 1948) És catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Ha exercit intermitentment la docència a les universitats de Liverpool (1970-1972), Autònoma de Barcelona (1972-1992) i Girona (d'ençà 1992), i ha dedicat els seus treballs de recerca al segle XVIII català, a la història econòmica espanyola del segle XIX i a la història local, tot concentrant-se en aportacions diverses a la història de Girona.
Semblantment, Nadal ha publicat diversos llibres, com Municipi i Ciutat. Girona com a exemple (1988), Girona. Mirant el present, pensant el futur (1991), Girona, ciutat viva i de colors (1999), La Catedral de Girona (2003), Catalunya, Catalanisme i Socialisme (2003) i ha tingut cura també de l'edició de l'obra d'Emili Grahit i Papell Memorias de un ex-alcalde gerundense (2003). Les últimes publicacions són Vides amb nom (2005), un recull de gran part dels seus articles biogràfics publicats a la premsa escrita, Dietari 2003. Apunts d'un any electoral (2006), Discursos i conferències (2006), Quaderns de viatge (2006), Per a una Història de Girona. Una bibliografia bàsica (2008), Escrit a l'aigua. L'escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), Moments de Girona (2009). El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona, (coautor amb Pia Bosch, 2010). Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern 2008-2010 (2010). Noves vides amb nom (2011). Segon llibre de família (2011). Fent tentines per la vida (2013). Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya 1993-2012 (2014)
Originari d'una influent família de la burgesia gironina, va ser membre de l'escoltisme a l'A.E. Sant Narcís de Girona. Es traslladà a estudiar Història a Barcelona on prendrà contacte amb el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i serà delegat de curs. S'hi llicenciarà en Història i farà el doctorat. És nebot de Jordi Nadal i Oller, historiador econòmic i antic director del Col·legi Universitari de Girona.
Fou el primer alcalde gironí escollit democràticament després de la transició espanyola el 1979 encapçalant la llista del Partit dels socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) com independent. S'afiliarà al PSC l'any 1981. Ocupà aquest càrrec fins a la seva renúncia el 2002. El substituí Anna Pagans i Gruartmoner, del mateix partit polític que Nadal. Durant la seva gestió com a alcalde de Girona, emprengué l'ambiciosa reforma del Barri Vell (1982), juntament amb la promoció de l'extint Call jueu gironí. Igualment, realitzà obres de millora de la trama urbana de l'Eixample, amplià la ciutat amb la discutida creació d'extenses àrees urbanitzades d'habitatges unifamilars i executà ampliacions i millores de les infraestructures de serveis socials la ciutat, intentant equilibrar les desigualtats entre els barris. Una de les obres més controvertides i polèmiques de Nadal fou la variant de la carretera N-II (actual A-2) pel paratge verge i protegit (PEIN) de la Vall de Sant Daniel (peudemont de les Gavarres). Essent alcalde de Girona, ocupà també la presidència de la Federació de Municipis de Catalunya (1981-1995) i un escó de diputat al Parlament de Catalunya (d'ençà 1984). Es convertí el 1995 en candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PSC-PSOE, que no aconseguí. Durant la V legislatura del Parlament de Catalunya (1995-1999) fou president del grup parlamentari socialista i portaveu del mateix grup la VI legislatura 1999 - 2003.
L'any 2003 entrà al govern de Pasqual Maragall (PSC) com a conseller del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i fou nomenat portaveu del govern. Sota l'empenta del departament que dirigia, Nadal va impulsar i aprovar el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya, que ha de regular totes les noves infraestructures –viàries i ferroviàries– de Catalunya fins al 2026. Dins el PITC s'inclou l'anomenat eix transversal ferroviari que, seguint un traçat similar a l'eix transversal viari del govern de Jordi Pujol, ha de vertebrar la Catalunya central amb les terres de Lleida i Girona. També en aquesta etapa es van aprovar i impulsar la Llei de barris (2004), la Llei del paisatge (2005), el Pla director del sistema costaner (2005) i la Llei d'urbanitzacions (2009), així com els 7 Plans territorials parcials de Catalunya pendents des de 1987.
Amb la ruptura de l'anomenat govern tripartit causada al maig de 2006 per l'expulsió dels consellers d'ERC, Nadal va passar a dirigir el departament de Presidència i la part de Societat de la Informació (abans agrupada juntament amb universitats i recerca en un sol departament), fins al final del govern 2003-2006.
Joaquim Nadal va ser revalidat en el càrrec de Conseller de política territorial i obres públiques en el govern de José Montilla el 29 de novembre de 2006. Tanmateix, com que se suprimí el càrrec de portaveu del govern, Nadal no exercí aquesta funció. Una de les fites assolides que Nadal es va proposar en els seus mandats ha estat l'aprovació dels set plans territorials de Catalunya.
Informació extreta de Viquipèdia
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)