Una murallaaixecada contra Ponpeu centra les noves excavacions al poblat ibèric i romà

Als segles II o I aC els ocupants de la part superior de la muntanya de Sant Julià de Ramis van dedicar molts esforços a reforçar la part de ponent de les muralles. Quan l'any passat van descobrir uns panys de paret enormes, els arqueòlegs van relacionar-los amb les incursions de Pomneu, el militar que va sotmetre els pobles hostils a Roma. Aquesta setmana han localitzat un nou tram de muralla que ratifica la hipòtesi que va existir algun vincle entre aquest lloc i el cèlebre militar.

Passés el que passés fa 2.100 anys, la muralla i la seva raó de ser (el possible pas de les tropes de Pompeu) són l'últim gran esdeveniment de l'oppidum de Sant Julià abans que fos abandonat per fundar Gerunda, l'any 76 aC. Amb la perspectiva actual, va ser el darrer símptoma de resistència a la total romanització d'aquestes terres, executada pel militar rival de Juli Cèsar. L'equip d'investigadors format per professors de la UdG i estudiants d'aquesta universitat i d'altres de Catalunya i la resta de l'Estat, no té constància que s'hagués arribat a produir l'enfrontament entre els habitants del poblat i les tropes de Pompeu. El que sí que tenen clar és que es van preparar a consciència per si es presentava l'ocasió, com ho constata la coincidència de les millores de la fortificació i les campanyes de Pompeu a Hispània.

Treballant amb aquesta hipòtesi, sorgida arran de la descoberta, l'estiu passat, dels reforços a la muralla de ponent, només de començar la present campanya d'excavacions els arqueòlegs han anat desenterrant el mur en direcció al sud partint del dau (un extrem del mur de base quadrada que dóna el nom popular a aquest indret, la Torre). Els resultats han estat els previstos: la paret de seguretat es perllonga més de 20 metres fins a un punt en angle de 90 graus. En aquesta cantonada arrenca un nou tram de muralla en direcció a llevant. Els pròxims dies serviran per sortir de dubtes sobre els metres de mur que es conserven. També es pretén esbrinar si sota aquestes parets aixecades als segles II i I aC hi ha estructures anteriors. Dit amb altres paraules, si van aprofitar les muralles, més modestes, que podien haver aixecat en època ibèrica plena. Lluís Palahi i Isabel Miquel, que són part de l'equip de direcció de les excavacions, confien que la sort que han tingut fins ara continuï fins a l'agost, que és quan s'ha d'acabar la campanya actual.

Més cabanes ibèriques

La caserna tardoromana, descoberta fa pocs anys, i les muralles esmentades han deixat en un segon pla les abundants restes ibèriques que es conserven a la muntanya de Sant Julià. I no obstant això, si haguéssim de definir aquest indret tan fructífer per als historiadors, segurament ens hauríem de decidir per La muntanya dels ibers o un títol similar. Des que el 1932 Francesc Riuró i Carles de Palol van descobrir per atzar la riquesa del lloc (van trobar ceràmica ibèrica, possiblement empesa per una riuada, en un caminet que menava a la cova de Sant Vicenç) els principals fruits recollits han correspost a aquella cultura preromana. La campanya d'excavacions actual es dedica també a desenterrar el que queda d'algunes cabanes (l'habitacle estàndard dels indiketes, els ibers d'aquesta part de Catalunya) construïdes a la banda sud de la muntanya. La setmana passada els arqueòlegs van netejar-ne una que ja tenien localitzada, a partir de la qual aniran descobrint les que devien fer al seu costat fins a arribar a les cabanes emplaçades a la zona on hi ha la gran muralla del segle II o I aC. Entre un punt i altre hi ha uns 250 metres en línia recta i, segons les previsions de Palahí i Miquel, és molt probable que tot el trajecte estigui ocupat. Els ibers de Sant Julià, dels quals es té constància a partir del segle V aC, no ho van tenir fàcil per condicionar el poblat a causa del fort pendent de la muntanya. La inclinació la van superar a còpia de feixes, sobre les quals podien treballar amb comoditat. L'esforç valia la pena: net d'arbres (ara el bosc ho cobreix quasi tot) el promontori era una talaia perfecta per controlar el curs baix del Ter i el corredor natural cap al sud.

Publicada al "El Punt Diari" el dia 14 de juliol de 2002, Ramon Estéban, Sant Julià de Ramis.

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)