L'abadia de Sant pere de Besalú fou fundada a l'any 977 pel comte de Besalú Miró Bonfill, que també era bisbe de Girona, que el posà sota la protecció i jurisdicció de Sant Pere de Roma i del Papa, com a alou propi, de manera que quedés lliure a perpetuïtat de la jurisdicció laica i episcopal.

Actualment, l'església de l'antic monestir es troba a dintre del nucli històrico-monumental de Besalú, just a la plaça anomenada Prat de Sant Pere. L'acta de consagració del temple tingué lloc el 23 de setembre de l'any 1003, amb una activa participació del comte Bernat Tallaferro. L'edifici romànic te una planta de tres naus, la central d'una dimensió més gran, amb un transsepte els extrems del qual sobresurten, un absis central amb deambulatori i tres nínxols inscrits al mur exterior d'aquest absis. La nau principal està coberta amb una volta de canó de mig punt i les naus laterals amb voltes de quart de cercle. Al seu interior es conserva un dels conjunts més notables i interessants d'escultura romànica dintre l'àmbit català.

Els segles XII i XIII, fou el període màxima expansió del cenobi, com a conseqüència de la mort sense descendència del comte Bernat III, en que el comtat passa definitivament a mans de la casa comtal de Barcelona. Al quedar allunyat el poder polític de la capital comtal, l'abat esdevingué, de fet, en la primera autoritat de Besalú i, amb això, el monestir gaudí d'una gran influència.

La decadència del monestir comença al segle XV, coincidint amb els terratrèmols dels anys 1426 i 1428, la revolta remença i el govern d'abats comandataris, que regiren Sant Pere de Besalú durant quaranta anys, fins entrat el segle XVI.

Al segle XVIII es feren moltes reformes i construccions a l'església del monestir, però la Guerra Gran, i el decret de Godoy que ordenava a les comunitat religioses a fer ofrena dels seus tresors, obligà al monestir a expedir les joies de l'església i la venda d'alguns camps i domassos.

El darrer abat de Sant Pere fou Melcior de Rocabruna i Taverner (1789-1835), abadiat marcat pels greus esdeveniments de la Guerra del Francès, en que les tropes ocuparen el monestir i l'església fou convertida en magatzem de municions. El claustre s'enderrocà per fer-ne fortificacions i quan marxaren les tropes el monestir estava parcialment derruït i inhabitable. Però l'abat Rocabruna, aconseguí restaurar una part del monestir.

Amb els decrets d'exclaustració el monestir es va cedir al govern i a l'any 1843, aquest el cedí a l'ajuntament i el bisbe de Girona donà permís per obrir-hi culte.

Informació extreta de l'obra "Catalunya Romànica, Vol.IV - La Garrotxa" - escrits de Josep-Lluís Amella i Manuel Galimany.

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)