Un equip d’investigadors han inventariat per primer cop els molins d’aigua que encara es conserven a la Vall d’en Bas (Garrotxa), molt lligat al patrimoni de l’aigua i a les activitats agrícoles. Després de tres anys de feina, n’han identificat trenta repartits en els 90 km2 que té el municipi, convertint-se així en el poble gironí amb una major concentració d’aquestes estructures. La majoria són del segle XVIII si bé també n’hi ha alguns del XIII i XIV. Es tracta d’un patrimoni “en risc” de desaparició, segons els investigadors, perquè només en queden tres que funcionin i la resta estan en ruïnes o en mal estat. L’estudi es publicarà l’any vinent i el consistori es planteja altres fórmules de difusió com rutes.
“Ha sigut una sorpresa perquè no ens esperàvem descobrir trenta molins d’aigua a la Vall d’en Bas, pensàvem que n’hi hauria un dotzena”, admet un dels impulsors de l’estudi, Jesús Gutiérrez, que és historiador i expresident del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. L’equip d’investigadors es completa amb Xevi Solà, Xevi Collell, Arnau Brissa, Jaume Borràs i Joan Pujolriu amb la implicació de Can Trona (Ajuntament de la vall d’en Bas), el GECA, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i el suport de l’Institut Ramon Muntaner.
La investigació va començar fa tres anys amb l’objectiu d’inventariar per primer cop tots els elements del patrimoni hidràulic del municipi, des de molins d’aigua, turbines, ariets, ponts i basses entre d’altres. Una informació molt rellevant per conèixer millor l’evolució de la societat i els processos productius així com l’explotació de l’aigua i els seus usos. Gràcies a aquest inventari, s’ha descobert que el municipi té una gran concentració de molins d’aigua. De fet, és el que en té més de tota la demarcació. La majoria són del segle XVIII però també n’hi ha de més antics, que es remunten al segle XIII i XIV. No hi ha massa documentació sobre aquest patrimoni. Les primeres referències són del segle XI i X. Al mapa de molins gironins del 1864, la Vall d’en Bas ja era el poble amb més molins i activitat.
Són el testimoni d’una de les valls agrícoles “més riques” i amb unes condicions idònies per tenir-hi molins. Segons explica Gutiérrez, aquesta vall està envoltada de muntanyes amb molts desnivells i moltes rieres i torrents. Els molins es construïen a prop de l’aigua i en cases pairals i s’usaven per fer pinsos per al bestiar i farines per consum propi. “Hem trobat coses curioses com una canalització amb quatre molins un darrere l’altre que demostra la gran demanda que hi havia i com es reaprofitava l’aigua”. A partir del segle XX, però, entren en declivi. “Els aiguats del 1920 i 1940 van fer-ne desaparèixer alguns, que van quedar completament destruïts; la crisi dels 60′, l’abandonament dels camps, l’aparició de l’electricitat i de les farineres en pobles veïns” van deixar els molins tradicionals “obsolets” per l’esforç i els mitjans necessaris per fer-los funcionar, detalla l’historiador.
Moldre la farina de fajol en un molí de fa més de 300 anys
La majoria dels molins inventariats estan en ruïnes o en mal estat de conservació. Només n’hi ha tres que encara funcionen. Un d’aquests és el Molí del Perer a Hostalets d’en Bas, encara en funcionament. El seu propietari, en Miquel Vila, és la tercera generació de la família que hi viu. Els seus avis van ser-ne masovers i després el van comprar. “És dels voltants del 1.700, quan va néixer el poble”, explica amb orgull. Ara hi viu amb la seva dona i filla i està fent tot el possible per mantenir-lo en marxa i en condicions. Bona part de les peces són originals si bé s’han hagut de fer canvis com les turbines de fusta per unes de ferro. Actualment, però, només s’usa per moldre la farina de blat de moro i de fajol a l’hivern. Explica que el cereal molt amb el molí té un gust diferent i que “molts veïns ja s’ho esperen i li porten amb sacs perquè els faci (la farina) del farro, el plat tradicional d’aquí”.
Al marge de tenir el molí en molt bon estat, també destaca la bassa a tocar de la casa que recull l’aigua de la riera Pibernat amb una canalització. Fa uns 200 m2 i permet una caiguda d’aigua de 4 m des de la caixa i 2 m més a dins la turbina. La falta de pluges dels últims anys, però, fa que estigui gairebé buida i això no ajuda a fer anar el molí. “Abans sempre a vèiem plena”, recorda, i afegeix que les peces de fusta de què està fet el molí necessiten humitat per no fer-se malbé.
Mantenir un molí de fa tres segles no és fàcil. Fa quatre anys va rebre una notificació de l’ACA on se l’informava de l’obligació de pagar un cànon per tenir un molí d’ús industrial amb un cost anual d’entre 300 i 400 euros a l’any. “No entenc com es pot considerar ús industrial”, lamenta Vila. Malgrat tot, està decidit en mantenir-lo i no descart obrir-lo al públic.
Des de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas també s’aposta per donar a conèixer aquest patrimoni i per això estan estudiant com fer difusió d’aquest estudi. “S’ha fet un treball enorme, s’han detectat molins que ni coneixia la gent del poble i ara toca explicar aquest patrimoni excepcional”, subratlla la tècnica de Cultura del consistori, Laura Canalias. A banda de la publicació del llibre, també es plantegen altres iniciatives com fer una ruta de molins i la recerca de fons europeus per preservar aquest patrimoni.
Publicada al diari "Món Rural", 26 de desembre de 2019 - Joan Puig - La Vall d'en Bas
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)