La formació dels masos. Els Precedents

Vist: 133
Pla general de la vil·la de Vilauba a Camós (Pla de l'Estany)
Pla general de la vil·la de Vilauba a Camós (Pla de l'Estany)

El precedent del concepte de "mas" que apareix en l'àmbit rural a partir de l'època baix medieval, el trobem en un bon nombre de jaciments d’època romana tardana, hereus de l’època altimperial i que representen el sistema de dominis rurals corresponent al binomi villa-fundus de les fonts escrites, que comprèn tant un centre productiu i residencial com l’àmplia dotació de terres de què disposa (Leveau 1983; Carrié 2012). Estès sobre l’entramat viari principal, aquest és un sistema que prioritza l’assentament i l’explotació del territori d’acord amb una lògica productiva que cerca l’optimització dels recursos, tot aplicant patrons comuns i una distribució constant dels centres productors. Així, la ubicació preferent d’aquestes explotacions es localitza a les fèrtils planes al·luvials o als districtes litorals i cal interpretar-la, principalment, en relació amb els centres urbans dels quals depenen. És des d’aquestes ciutats que s’organitzen les estructures estatals, així com les xarxes comercials i de distribució de productes, en estreta relació amb els eixos viaris (Gurt 1999: 103-106)1.

Alguns treballs de síntesi recents sobre l’evolució general de les villæ mostren com aquests establiments presenten transformacions importants durant el baix imperi (Raynaud 2001; Chavarría 2006). Aleshores es detecta una fase d’una vitalitat relativa, amb un cert engrandiment i enriquiment dels seus sectors residencials, un procés que sovint s’acompanya d’una notable reducció del nombre de vil·les, fet que pot indicar una certa concentració de la propietat o de la possessió dels fundi al voltant d’un grup més reduït d’explotacions (Prevosti 2007: 74). En qualsevol cas, és a partir de mitjan segle V quan s’observa un procés genèric d’abandonament o de transformació radical d’uns assentaments que, amb ritmes i circumstàncies particulars en cada cas, culminarà en un escenari en el qual desapareix aquest model imperial d’ocupació i d’explotació del camp i en què s’extingeix l’Imperi mateix. És dins aquest marc general que cal enquadrar les últimes transformacions de les vil·les romanes i, sobre aquesta realitat, tenim diversos estudis de síntesi, referits especialment a les comarques de Girona i al Vallès1.

En terres gironines disposem de diferents exemples excavats i estudiats en conjunt. Així, les excavacions dels jaciments dels Ametllers (Tossa de Mar), Pla de Palol (Platja d’Aro), Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós) i Vilauba (Camós) han documentat reformes considerables durant el baix imperi que suposen una nova estructuració dels edificis sovint al voltant de grans patis distribuïdors des d'on s'accedeix als espais residencials i productius. En l’àmbit residencial, puntualment es documenten nous conjunts termals, mentre que, pel que fa a la producció, proliferen noves premses, dipòsits, aljubs, magatzems de dolia i altres tallers metal·lúrgics, fins que la majoria dels establiments s'abandonen entre finals del segle V i l'inici del VI (Canal i Nolla 2007)1.

Amb l’abandonament definitiu de les darreres villæ romanes, les explotacions són substituïdes per nous tipus d’assentaments rurals més simples que són hegemònics a partir d’aquí. Es tracta d’un fenomen que es repeteix i que s’observa d’una manera general en tot l’Occident mediterrani (Wickham 2005: 383-588), on s’hi sumen els darrers avenços obtinguts per la pràctica arqueològica en el cas peninsular (Quirós 2009b)1.

Un cop abandonades les zones residencials i productives de les villæ romanes, puntualment encara se’n documenta una certa ocupació residual per la presència de noves estructures a tocar dels edificis derruïts, mentre que d’altres vegades els nous assentaments són de nova creació, sense una relació directa amb precedents immediats. Així, les transformacions que coneix el poblament rural són evidents en un bon nombre de jaciments arqueològics d’època visigoda i fins ben entrat el segle VIII, amb registres de qualitat, que comencen a oferir-nos-en un cert detall. Generalment, aquests assentaments mostren zones d’habitació noves i reduïdes, amb fons de cabana o àmbits definits per sòcols de pedra i coberts amb materials peribles, així com estructures d’emmagatzematge (sitges), de producció (dipòsits, premses i forns) i necròpolis. Entre aquests àmbits cal destacar l’exemple de Vilauba (Camós), localitzat immediatament al sud de la villa abandonada vers finals del segle V. Fins ara, les excavacions han permès documentar-hi un assentament dels segles VI-VIII representat per un edifici de planta trapezoïdal, bastit amb murs de pedres lligades amb fang i articulat mitjançant un pati petit on se situen sis àmbits que conformen tres unitats domèstiques, cadascuna amb un fogar i amb cobertes vegetals (Castanyer, Tremoleda, Dehesa 2013). Encara caldria afegir-hi, sobre mateix de les ruïnes de la vil·la romana, una cabana delimitada per diversos forats de pal i una premsa (torcularium), estructures documentades temps enrere, quan s’interpretaven com els únics elements que perduraren en època visigoda (Castanyer i Tremoleda 1999: 149-161) i que avui cal relacionar amb l’espai residencial excavat recentment1.

I tenim altres exemples com és el cas del jaciment que es localitza al camí de Sant Feliu de la Garriga (Viladamat), on s’ha excavat recentment un interessant jaciment del període. Les intervencions d’urgència hi han posat al descobert un assentament rural format per tres cabanes destinades a habitatge de forma més o menys ovalada, una de les quals presenta dues sitges al seu interior, mentre que una altra conté dos fogars i la darrera un forn. També s’hi documenta un espai de treball amb tres forats de pal i una cubeta de combustió, a més d’una zona d’emmagatzematge amb onze sitges, una de les quals amb les restes d’un infant en el seu rebliment (Grau, Freixa i Ibáñez 2012); El jaciment del Serradar (Sant Pere Pescador), datat entre els segles VII i VIII, que presenta un edifici dividit en quatre àmbits que correspon a l’espai d’habitatge, bastit amb un sòcol de pedres, aixecat amb terra i cobert amb materials peribles, que s’acompanya d’una necròpolis amb un conjunt de dotze sepulcres en caixa de lloses (Fuertes i Montalbán 2007); o bé, el jaciment de l’Aubert (la Vall d’en Bas), excavat i gairebé exhaurit, on els treballs realitzats han permès documentar un petit assentament que en època visigoda que presenta una seqüència d’ocupació en què s'identifiquen dues fases. La primera, que cal situar entre els segleVI i VII, que està representada per un espai d’emmagatzematge format per quatre sitges i dos forats de dolia, a més d’un espai d’habitació que s'identifica amb un àmbit molt arrasat amb un fogar central. La fase següent, més ben conservada, es data als segles VII-VIII i correspon a un edifici de planta rectangular, dividit en dos àmbits, un dels quals amb un fogar central, bastit amb sòcols de pedres lligades amb fang, parets de terra i cobert amb materials peribles. El conjunt es completa amb un altre àmbit més petit, de planta quadrada, adossat a l’extrem occidental de l’edifici, segurament un espai d’emmagatzematge per la presència d’algunes vores de dolium, a més d’un camp de sitges amb deu estructures (Folch i Gibert 2014)1.

D’ençà d’un moment imprecís que pensem situar ben avançat el segle VIII, hom constata l’abandonament o la transformació generalitzada de les explotacions rurals tradicionals, amb els seus components recurrents. En l’àmbit carolingi, això es tradueix en diferents canvis morfològics i institucionals registrats en els assentaments de la Catalunya Vella i en les relacions socials i econòmiques que s’implantaran d’una manera progressiva i sistemàtica. Contràriament al que succeïa amb els períodes anteriors i malgrat que durant els darrers anys les dades disponibles han augmentat considerablement, avui encara no es disposa de gaire jaciments rurals excavats en extensió que il·lustrin el llarg període de canvis que suposen els segles IX-XII, si no és en l’àmbit de les noves fortificacions o dels entorns eclesiàstics. Ara tenim, però, el suport d’una documentació d’arxiu generosa i que, finalment, pot aportar notícies concretes sobre les explotacions rurals que ens interessen1.

D'aquests assentaments de la Catalunya Vella, a les comarques gironines tenim: el jaciment de la Casa de la reina Sibil·la (Fortià) amb una àrea residencial formada per un fons de cabana de planta ovalada i setze sitges, que hom data durant els segles IX-X (Rosillo 2012); l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva), on s’han excavat les restes d’un petit assentament dels segles X-XI que reocupa part d’una villa romana abandonada al segle VI. El constitueixen diversos murs bastits amb pedres lligades amb fang que conformaven dos àmbits, un dipòsit circular folrat amb còdols i diverses sitges (Llinàs et al. 2000: 149-154); el jaciment de l’Aubert (la Vall d’en Bas) on també es documenten distintes estructures dels segles IX-X que suposen la renovació de l’establiment anterior, ara integrat per un conjunt de tres cabanes en què en destaca una que s'interpreta com a espai d’habitatge, d’altra banda la millor conservada atès l’estat d’afectació d’aquest sector del jaciment. Aquesta cabana es presenta com un gran retall de forma més o menys ovalada de deu metres de llargada a l’interior del qual es documenta un grup de quatre forats de pal localitzats a la part central que ajudaven a sostenir la coberta. Quatre retalls més de forma circular i semicircular que ressegueixen el perímetre interior de la cabana possiblement corresponen a encaixos de mobiliari de fusta, i encara s’hi troben dues estructures de combustió, que interpretem com un fogar i un possible forn mal conservat. Completa aquest espai d’habitació una altra cabana molt mal conservada de forma ovalada i una zona d’emmagatzematge formada per un conjunt de cinc sitges (Folch i Gibert 2014); el jaciment de Can Castell (Vidreres) on es va documentar un assentament dels segles XI-XIII format per una edificació de planta rectangular bastida amb pedres lligades amb fang i coberta perible, associada a quatre sitges (Frigola i Roncero 2010); i la casa de l’Era de la Llaca (Santa Cristina d’Aro), on s’ha excavat un edifici dels segles XI-XIII bastit amb pedres lligades amb fang i coberta perible, de planta rectangular, dividit en tres àmbits i associat a cinc sitges (Augé 2014)1.

1 Les explotacions rurals tardoantigues i altmedievals a la Catalunya Vella: una síntesi arqueològica. Per Cristian Folch, Jordi Gibert i Ramon Martí. Estudis d'Història agrària, n.27 (2015).

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)