La creació i delimitació de les parròquies rurals a les terres gironines, integrades ja a la Marca Hispànica, està directament relacionada amb la imposició del pagament dels delme als comtats catalans, estretament relacionats amb el que passava a l'Imperi Carolingi quan Carles Martell va prendre a l'Església moltes propietats per tal de sufragar les despeses derivades de la guerra amb els musulmans. Ell mateix, el seu fill Pipí el Breu i, sobretot, el seu nét, Carlemany, van insistir en l'obligació cristiana de pagar el delme de tots els productes i ingressos1.
A través dels Capitulars d'Herstal del 779 i dels concilis celebrats a Tours i a Châlons el 813, s'establí que tothom havia de pagar el delme a les esglésies on s'administraven els sagraments, és a dir, als temples parroquials, la qual cosa va comportar que calgués definir uns límits i uns territoris per a cada parròquia rural, per tal que les noves creacions de parròquies no manllevessin cap dret dels temples més antics1.
És incontestable que parròquia i delme anaven estretament lligats, fins al punt que en l'acta de consagració de la Bisbal d'Empordà, del 904, s'utilitza el verb aparrochiare per associar al nou temple un grup de vil·les i vilars preexistents sobre els quals es recaptaria el delme i que, en conseqüència, constituirien el nou terme parroquial2.
En el Llibre verd dels feus, dipositat a l'Arxiu Diocesà de Girona, consta l'existència de 419 parròquies, agrupades en quatre ardiaconats (Girona, Empúries, la Selva i Besalú), depenents del bisbat de Girona, que conserva els límits adquirits després de la conquesta carolíngia de Girona, l'any 785, i l'absorció del desaparegut bisbat visigòtic d'Empúries, uns límits que resseguien uns accidents geogràfics ben marcats: el Pirineu al nord, el mar a llevant, les muntanyes del Puigsacalm, Collsacabra i Guilleries a l'oest i el Montseny i el Montnegre al sud3. Des d'aleshores fins als nostres dies aquesta delimitació pràcticament no s'ha mogut, llevat de la cessió l'any 1957 al bisbat de Vic de les parròquies de la vall de Camprodon, excepte Beget, Rocabruna i Bolós3.
Hi ha una evident coincidència entre els límits dels antics comtats i els dels ardiaconats, llevat d'algunes excepcions, com és el cas del límit oriental del comtat de Besalú, que limitava amb la strata francischa, o camí de frança, de tal manera que les parròquies d'Agullana, l'Estrada, la Vajol i Sant Julià de Torts, depenents del comtat de Besalú, queden inscrites a l'ardiaconat d'Empúries, així com l'ardiaconat de la Selva que és una partició de l'extens comtat de Girona4.
Els ardiaconats depenien de quatre ardiaques de la seu de Girona, que tenien com a principal funció controlar els clergues amb funcions pastorals a les parròquies dels sectors respectius. Per això, podien visitar parròquies i esglésies i, fins i tot, si el càrrec de bisbe vacava, podien presidir i celebrar sínodes diocesans4. A partir del segle XIII, però, en representació del bisbe apareix la figura del Vicari General com a rèplica dels bisbes als poders que els ardiaques havien anat acumulant des del segle IV, i fou plenament ratificat pel concili tridentí, que reduí l’ardiaconat a una dignitat honorífica dels capítols catedralicis5.
Un dels documents cabdals per estudiar l'estructura dels ardiaconats i les seves parròquies, és el "Llibre verd dels feus", conservat en el fons de la Mitra de l'Arxiu Diocesà de Girona i que en la descripció de l'inventari general de l'arxiu es defineix com "elenc de tots els perceptors dels delmes i posseïdors de feus episcopals", encarregat per Berenguer de Cruïlles al seu notari, Guillem Bernat de Perles, l'any 13626. L'historiador Elvis Mallorquí, n'ha fet la transcripció i un estudi complert en la seva obra "El llibre verd del bisbes de Girona 81362-1371): El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV", una eina de consulta imprescindible pels estudiosos de la societat rural a les terres gironines, des de l'època medieval fins a tocar els nostres dies.
Ardiaconats del bisbat de Girona. Autor: Elvis Mallorquí
1 El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV. per Elvis Mallorquí Garcia. Pàg. 31
2 El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV. per Elvis Mallorquí Garcia. Pàg. 33
3 El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV. per Elvis Mallorquí Garcia. Pàg. 65 i 66
4 El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV. per Elvis Mallorquí Garcia. Pàg. 68
5 Gran Enciclopèdia Catalana (enciclopedia.cat)
6 El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l'estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV. per Elvis Mallorquí Garcia. Pàg. 43 i 46
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)