Organització Territori

El comtat d'Empúries. Dels seus orígens a la fi de la primera dinastia comtal.

Vist: 150

Després de la conquesta carolíngia de Girona l'any 785, l'espai comprès entre aquesta ciutat i els Pirineus fou dividit en diverses unitats policoadministratives, cadascuna de les quals seria governada per un comes nomenat pels reis francs. Una d'aquestes noves entitats fou el comtat d'Empúries, esmentat per primera vegada l'any 812.

El seu territori s'estenia, pel nord, fins a la serralada de l'Albera; pel sud, arribava fins més enllà del riu Ter; per l'esta, limitava amb el mar Mediterrani i, per l'oest, seguia el traçat de l'antiga Via Augusta fins a Bàscara i, des d'allí, dibuixava una línia orientada en sentit sud-est fins a Vulpellac.

Durant aquesta etapa inicial, el comtat tant sols tenia un parell de poblacions d'una certa importància. D'una banda la ciutat d'Empúries, que, malgrat que es trobava molt disminuïda, ostentava la capitalitat gràcies a la conservació d'una mínima infraestructura urbana i el prestigi d'haver estat seu episcopal en època visigòtica. Entre els segles X i XI però, va perdre aquesta posició privilegiada en benefici de Castelló d'Empúries, que es convertí en el nou lloc de residència dels comtes emporitans. De l'altra banda Peralada, esmentada ja a mitjan segle IX, era una petita vila emmurallada sorgida a l'entorn d'una fortificació preexistent anomenada Castro Tolone.

Per bé que des del començament del segle IX coneixem el nom de diversos comtes d'Empúries, no es pot parlar del naixement d'una autèntica nissaga comtal fins a Sunyer II (862-915). Amb ell s'inicia un progressiu allunyament dels comtes d'Empúries respecte de la tutela exercida pels reis francs i, alhora, una patrimonialització dels poders i dels béns que fins aquell moment havien exeercit i gestionat en nom d'aquests. El procés culminà amb Gausfred (931-991), primer comte a intitular-se «per la gràcia de Déu» i a encunyar moneda sense referències als reis francs.

A partir d'aquí i fins a la extinció de la primera dinastia comtal, a l'inici del segle XIV, la història del comtat va estar marcada per les relacions -sovint conflictives- dels seus governants amb les dues instàncies de poder més importants a la Catalunya medieval: l'Església i els comtes rei de Barcelona.

Amb la primera, els comtes emporitans mantingueren una relació ambivalent caracteritzada, d'una banda, per la voluntad d'afavorir diversos monestirs i comunitats religioses situats dins els seus dominis, i de l'altra, per l'enfrontament gairebé constant amb els bisbes de Girona. Ja des del segle X el Casal d'Empúries inicià una decidida política d'enfortiment i fins i tot de fundació d'alguns monestirs a canvi de certes prerrogatives en el nomenament dels seus abats. Sant Pere de Rodes, per exemple, esdevingué des de ben aviat el més important del comtat gràcies a concessions de terres, castells i rendes. Igualmenrt, en el segles XIII i XIV els comtes d'Empúries afavoriren la instal·lació de diverses comunitats religioses a la vila de Castelló.

Pel que fa a l'enfrontament amb l'Església de Girona, ja se'n troben alguns precedents en el segle IX per raó de disputes en el cobrament de diverses rendes i per l'intent de refundar l'antic bisbat d'Empúries (891). A partir dels segles XII i XIII aquests conflictes es feren cada vegada més sovintejats com a conseqüència de l'important patrimoni en béns i rendes que havien anat acumulant els bisbes gironins dins del territori comtal.

Fins al segle XIII, exceptuant episodis puntuals, les relacions amb el comtes de Barcelona foren bones. De fet, des de mitjan segle XI els comtes d'Empúries els prestaven homenatge com a senyal de vassallatge. Tanmateix, l'hegemonia del Casal barceloní i el fet que en el transcurs dels segles XI i XII acabés incorporant sota el seu domini els comtats de Rosselló, Besalú i Girona acabà representant un obstacle insalvable per a l'expansió territorial d'Empúries i, en conseqüència, una de les raons que expliquen el seu fracàs com a entitat política independent. En aquest sentit, ja des del segle XI el comtat experimentà algunes pèrdues territorials, com ara el lloc d'Ullastret, venut al comtes de Barcelona (1020), o la vila de Peralada i el seu territori - embrió del futur vescomtat de Peralada-, donats pel comte Ponç (1040-1078) a seu fill segon Berenguer (1078). Tanmateix, aquests episodis es varen veure parcialment compensats per la incorporació de la vall de Banyuls (1248).

A partir de la segona meitat del segle XIII factors com el fort endeutament de la casa d'Empúries, la política reial de promoció de viles properes al comtat com Figueres (1267) i Palamós (1279) o la pressió militar que suposà la construcció del castell fronterer del Montgrí per part del rei (1294), precipitaren l'enfrontament entre les dues parts. El resultat fou la pèrdua d'una part important dels territoris emporitans al sud del riu Ter -la batllia de Torroella de Montgrí passà als Rocabertí (1269) i posteriorment al rei (1272)- i un agreujament de la situació hisendística que obligà els comtes a la venda massiva de drets i rendes arreu dels seus dominis. Aquesta situació d'extrem endeutamnt encara es va mantenir durant el mandat de Ponç VI Malgaulí (1313-22), el qual, tanmateix, intenta pacificar el comtat a través de diversos pactes amb la monarquia i el bisbe de Girona1.

1 Revista de Girona, núm 227, novembre-desembre 2004, pag. 65-66. El comtat d'Empúries: mil anys d'història d'un estat senyorial, per Josep Colls 

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)