Estudi i descripció del camí d'Estanyol a Salitja.
Distància: 5,7 km (aprox,)

Amb només la poca documentació antiga que he trobat m’hagués estat difícil descobrir el traçat d'aquest camí que anava d’Estanyol a Salitja, però gràcies a tres persones d’Estanyol que m’han ensenyat vestigis en el propi terreny ho he aconseguit. Sòn en Josep Roura de can Guic, en Joan Rigau de can Capella (acs) i en Joan Vila de can Faust. A tots ells els expresso el meu agraïment.

En realitat, parteix de Bescanó i comparteix el traçat amb el de Santa Coloma fins a can Paulí.

Fem la descripció des d’Estanyol, que la comencem justament abans de passar per costat de l’església, en el punt on surt un trencant en direcció a ponent, cap a can Garangou (cf. Figura2). Passa al darrere d’aquesta casa i, després de travessar el torrent de can Cendra, tomba noranta graus en direcció cap al sud. En aquest punt se separa del camí ral d‘Anglès, amb el qual ha compartit el traçat, i arriba fins a la carretera GI-540 que la podem anomenar carretera Salitja-mas Llunès-Trullàs. Es va construir a la dècada de 1920. Inicialment se la va anomenar Carretera de 3r. Orden de Riudellots de la Selva a San Martín de Llémana. Un mapa topogràfic de l’any 1928 mostra que només s’ha construït el tram de Trullàs a can Capella.

Figura 2. Traçat (en vermell) del camí d‘Estanyol a Salitja. Mapa de l’ICGC adaptat per l’autor.

El camí a Salitja desapareix a l’altre costat. Seguia recte i en la mateixa direcció per on ara hi ha una vinya, i passava pel darrere de can Lluís, de les Escoles Noves², pel mig d’on hi ha ca l’Aimerich, entre l’ermita de Sant Bartomeu i can Capella i travessava el camí ral de Girona a Vic. Fora de can Capella i l’ermita de Sant Bartomeu, les altres edificacions no existien antigament. En el mapa de 1928 només hi ha el de les Escoles Noves , construït des de fa pocs anys. Joan Rigau (nascut el 1921), propietari i habitant de can Capella, ens ha dit que havia vist tot aquest camí que era enfondit. Josep Roura, de can Guic, recorda que en la dècada de 1950, hi havia un clot a prop del pati de l’escola on estudiava. Era el camí fondo o el que en quedava. A partir de can Capella podem veure clarament tot el traçat fins a la carretera GI-533 de Girona a Santa Coloma en el mapa esmentat (cf. figura 3).

Figura 3. Fragment del mapa de l’Intituto Geográfico y Estadístico de l’any 1928 (Instituto Geográfico Nacional).

A l’altre costat del camí de Vic continua perdut al llarg de 65 metres on reapareix fins passat can Paulí Nou a la part de llevant, on torna a desaparèixer fins a tocar les parets de can Paulí. Aquí el veiem de nou on el camí de Santa Coloma se separa. El camí de Salitja segueix en direcció cap a llevant, cap a can Roure i a la carretera. A tocar d’aquesta casa s’ha perdut. Girava noranta graus en direcció sud, passava pel davant i baixava cap al Marrocs. D’aquest tram de 100 metres tenim documentada la seva existència a través de les capbrevacions del mas Rosar (agregat al mas Llorenç la segona meitat del segle XIV) a la pabordia de Novembre dels anys 1314, 1377, 1551, 1626 i 1757. En totes, afronta a orient amb el mas Llorenç (ara és can Roure) mitjançant “camí públic” que, encara que no en digui el destí, és, sens cap mena de dubte, el que va a Salitja³. Un plànol que acompanya la capbrevació de 1626, ho deixa ben clar (cf. figura 4).

Figura 4. Còpia digitalitzada de les possessions del mas Rosar segons la capbrevació de 1626 (ACG). Les paraules han estat transcrites segons la normativa ortogràfica actual.

No sabem quan es va construir el pont pel qual el camí travessava el torrent. Actualment encara existeix amb el nom de “pont Vell”, amb contraposició amb l’altre “pont Nou” pel qual passa la carretera actual. Ja no té baranes i, malgrat la espessa vegetació que el mig tapa, se’l veu sòlid. És d’un sol ull. Seria molt interessant fer-ne un estudi per saber l’antiguitat (cf. figura 5).

Figura 5. El Pont Vell. Està mig ocult per la vegetació, no té baranes però encara es manté sòlid

Travessat el curs fluvial, el camí també s’ha perdut. No anava en la mateixa direcció, sinó que seguia el curs del Marrocs al llarg de 60 metres i després tombava noranta graus i s’enfilava al mig d’un bosquet. Encara s’hi veu el camí fondo emboscat que desapareix en arribar a un camp. D’aquesta manera, evitava travessar el clot d’en Roura, també anomenat el clot Rosat i el Prat, i, antigament el Pradell, un indret on s’hi embassa l’aigua. És el cràter d’un volcà convertit en terra de cultiu i prat de dalla (cf. figura 6). En les capbrevacions abans esmentades, els titulars de varis masos declaren tenir-hi parcel·les que afronten amb el rec de Pradell, construït per escórrer l’aigua. En el plànol de 1626 hi surt traçat el camí amb el nom de camí públic, dit moner. Moner vol dir moliner, és a dir que “va al molí”. De molí no n’hi ha cap aquí a prop, però es dirigeix a Salitja passant pel molí de les Fonts. Això vol dir que els pagesos d’Estanyol hi passaven per anar a moldre el gra. En el mapa de 1928, el traçat d’aquest tram és erroni, doncs passa pel bell mig del clot i va a sortir al revolt (molt pronunciat) que hi havia a la carretera de Santa Coloma, abans de que es suprimís en les obres de millora entre els anys 2006 i 2008.

Figura 6. El clot d’en Roure. Degut a que és inundable, el camí, després del pont, es decantava seguint el curs de la riera i s’enfilava al mig del bosquet de la dreta de la fotografia.

El camí passava pel costat de migdia de can Guic i travessava la carretera. Encara es veu l’inici del camí fondo a l’altre costat que ha quedat enlairat uns dos metres arran de les obres de millora de la carretera, però es perd de seguida (cf. Figura 7). Pujava al mig del bosc fins a la part més enlairada del llavi de la Crosa en aquesta part (cota 202), el Puigdou⁴.

Figura 7. Inici del camí fondo al costat de la carretera de Santa Coloma, a l’altura de can Guic.

Tot aquest tram que pujava del Marrocs fins al cim de la Crosa ens l’ha ensenyat Josep Roura: “El recordo transitable del tot. Jo hi passava per anar a l’escola fins a la riera; aquí seguia per la carretera, llavors engravada. També hi veia passar carros que, si no portaven gaire pes, pujaven al Puigdou i anaven a Salitja”. Segons mostren les imatges del vol americà de 1946, aquest cim abans era terra de cultiu i el camí passava pel mig d’un camp, ara abandonat i on creixen matolls i arbustos. Encara hi és i continua un tram de camí fondo emboscat fins a un camp on desapareix. Per lògica, semblaria que havia de baixar en direcció sud-est, cap a l’indret de la Font del Gat, però no era així perquè travessaria un indret inundable. Les imatges aèries de 1946 mostren que seguia pel mig del camp i anava girant en direcció est fins a arribar a la carretera i en les de 1956 aquest tram ja havia estat llaurat. A l’altre costat de la carretera encara és veu l’inici de camí fondo per on continuava, ara és un marge de camps, fins a la carretera de terra que va a can Teranyina i Aiguaviva, justament on hi ha la gredera de Font Ballarga (cf. figura 8).

Figura 8. Imatges aèries del vol de 1946 on s’hi veu el traçat del camí (ICGC).

Joan Vila, propietari i habitant de can Faust, recorda aquest tram del camí que era força estret: “Quan jo era un vailet, a principi de la dècada de 1970, recordo aquest camí que començava a la carretera on abans hi havia can Falgueres, un casalot o barraca. El meu pare i jo hi passàvem amb carro per anar a buscar greda fina en un clot on ara hi ha la gredera, amb la qual tapàvem els clots del camí que va de casa meva a la carretera”. El pas del camí per aquest indret el trobem documentat l’any 1669. Es tracta d’una escriptura de compravenda d’una peça de terra anomenada Malhivern i Font Balluga de quatre vessanes, part de cultiu i part de bosc, que Montserrat Isern d’Aiguaviva atorga a favor de Pere Boades i el seu fill Joan Pau, del mas Boades de Salitja. Se situa en la parròquia d’Aiguaviva. La peça de terra afronta a tramuntana amb honor de la resta de la peça que és del venedor, mitjançant el camí públic que va de les Fonts a Estanyol, i a migdia amb honor dels compradors mitjançant el camí públic que va de Girona a Brunyola. Creiem que el topònim Font Balluga és l’actual Font Ballarga, on ara hi ha la gredera, i això ens fa situar la peça de terra en aquest indret (cf. Figura 9).

Figura 9. Situació de la peça de terra de 4 vessanes objecte de compravenda l’any 1669 (Ortofoto de l’ICGC).

A partir d’aquest punt ja no es veuen senyals del camí i tampoc en les imatges aèries de 1946 i 1956. Ha de seguir en la mateixa direcció però després de la carretera de terra, la gredera, que abans era un camp, se la menjat. La meva intuïció em diu que a poca distància, al mig del bosc del costat, hi deu ser. Decidit a trobar-lo, em proveeixo d’una falç bosquera amb un mànec llarg, m’endinso al bosc i m’obro pas tot tallant branques d’alzines, galzerans i els maleïts arítjols que pengen dels arbres i se m’arrapen com les urpes d’un gat. No puc evitar les esgarrinxades però tinc sort. Trobo el camí, fondo i ample, al qual s’uneix un altre, el que ve de Brunyola. El traçat compartit arriba fins on s’acaba el bosc, en un fondal on fa partió de camps. Aquí entronca amb el camí ral de Girona Coloma i la via compartida puja cap a can Croses. Encara que força perdut, s’hi veu el traçat. Des de la casa ha estat llaurat. Seguia tot recte al llarg de 300 metres i feia de partó de camps. Després girava cap a ponent fins a arribar a la carretera que travessa sota d’un pont, tram també perdut. En aquest punt reapareix enfondit i en els mapes apareix com un torrent. Torna a girar, ara cap a migdia, i baixa tot recte fins a l’ermita de la Mare de Déu de les Fonts, travessa el rec del molí, gira en direcció sud-oest i el camí de Salitja se separa del camí ral de Santa Coloma a 170 metres i arriba al poble. Aquest últim tram és el camí de les Fonts.

Ens pot estranyar que el recorregut d’aquest camí, a diferència de la carretera actual, faci voltes i, en lloc d’anar pel pla, passi pel cim de la Crosa. Té una explicació, comuna en tots els camins antics, que és evitar passar per zones que, tot i semblar planes, són inundables. En la construcció de les carreteres modernes es terraplena el terreny, s’hi fan cunetes, s’engraven i s’asfalten, i quan s’ha de salvar un fondal o un curs fluvial s’hi fa un pont. Per això poden ser més rectes.

Bibliografia:

CAMPILLO, X. 2018: Inventari de camins de Vilobí d’Onyar. Memòria, 2018. Vilobí d’Onyar. Consulta en línia, data: 04/02/2023
https://www.seu-e.cat/documents/2782002/15088569/Mem%C3%B2ria+inventari+de+camins+municipals+actualitzat.pdf/ffb9b123-6614-42c5-95ef-c35f80427d06.
TEIXIDOR, Ricard, 2019: “Camins antics de Sant Dalmai i Salitja (1)”, Llibre de la Festa Major de Vilobí, Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 66-81.
TEIXIDOR, Ricard, 2021: “Camins antics de Sant Dalmai i Salitja (2)”, Llibre de la Festa Major de Vilobí, Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 74-82.

Cartografia:

Provincia de Gerona. Términos municipales de Bescanó, Salt Santa Eugenia de Ter, Gerona, Vilablareix, Palau Sacosta y Aiguaviva. Instituto Geográfico y Estadístico, 1928. Cartoteca del Instituto Geográfico Nacional.
1946 i 1956. Fotografies aèries del vol americà, del Ministerio de Defensa, cf. ICGC.
Mapa Topogràfic de Catalunya. Visor VISSIR de l’ICGC. http://icc.cat/vissir3/

Aquest treball forma part de l’article “Camins antics de Salitja i Sant Dalmai (2) que va ser publicat en el llibre de la festa major de Vilobí d'Onyar l'any 2020.

Notes:

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)