Introducció
Estudiar el passat és resseguir les empremtes que el present va deixant, així sense necessitat de viure cada moment, l'investigador pot reconstruir amb més o menys fidelitat, la imatge d'una realitat pretèrita, en funció a la quantitat d'informació que es pugui extreure d'aquests senyals i a la quantitat de dades de diferent procedència de que pugui disposar. Si tenim punts d'informació situats de forma dispersa, podem a través de mètodes comparatius, obtenir una visió espacial dels moments que es volen reproduir.
Per aquest motiu, disposar de documents diferents als que d'una forma oficial i ordenada s'han anat conservant, amplia la qualitat de la percepció històrica.
Per comprendre millor aquest concepte, podem fer una similitud fotogràfica partint d'una mateixa imatge visual que la podem veure de les següents formes: A través d'una pintura reproduïda en un quadre i realitzada per un artista amb una certa subjectivitat; amb una fotografia en blanc i negre que ens dona més fidelitat a la informació; amb una fotografia en color que tindrà més realisme; si la prenem amb dues càmeres, veurem a més els relleus i la profunditat; si en traiem imatges correlatives en diferents espais en el temps, obtindrem una pel·lícula amb una percepció gairebé real. Per tant, traslladant aquest concepte a l'anàlisi històrica, podem dir que tindrem una informació més o menys real, en funció de si la documentació que disposem és l'equivalent a una pintura, a una fotografia en blanc i negre o be a una pel·lícula en relleu.
Així doncs els testimonis que ens arriben procedents de diferents fonts, corresponents a determinats períodes del nostre passat, no fan rés més que engruixir la quantitat de dades al nostre abast, per obtenir-ne percepcions més reals, i si aquestes provenen de punts suficientment allunyats, en podem extreure una perspectiva més àmplia i per tant un contrast d'informació que ens apropi més a una realitat a tots nivells, com si es tractés d'imatges en relleu.
Els diaris, blocs de notes o escrits de tota mena, que han estat elaborats amb més o menys encert, per persones marginals de l'escena política, ens permeten visionar la realitat social, d'una forma diferent a la perspectiva que en puguem obtenir de al documentació guardada en arxius oficials o d'escrits realitzats des d'altres perspectives socials. Segurament són visions molt parcials i simples per convertir-les en documents vàlids per a un estudi profund dels fets que correspongui analitzar, però, en tot cas, han estat escrits des del sentiment corresponent a la classe social en que s'emmarcava l'autor, i com més baixa és aquesta classe social, més importància tenen els escrits que puguem trobar, ja que pel seu nivell cultural, han disposat de menys possibilitats de deixar-nos documentació escrita, la qual sempre ha estat en mans de les classes cultes i benestants.
Segurament, en Llorenç Vinyoles o el que va escriure aquest llibre diari, no era un gran erudit, però el cert és que va explicar just el que sentia i, molt segurament, el que també opinava un gran nombre de la gent que observava els esdeveniments des del mateix punt de vista.
Quan hom te la necessitat de deixar constància d'una vivència personal, és perquè allò que tant ha sentit o patit no quedi reservat a la química del propi cervell, sinó que perduri en la consciència dels seus precursors. Això passarà en major o menor mesura en funció del ressò mediàtic que tingui la seva obra i, per tant, no ho serà en funció del contingut sinó que dependrà de les possibilitats de publicació o del reconeixement intel·lectual del seu autor. Per aquest motiu, donar ressò ara d'aquest document realitzat per algú marginal en les cròniques de l'època, és fer justícia al missatge que va voler comunicar la persona que el va escriure o dictar.
Si escoltem els mitjans de comunicació, podem observar com una mateixa notícia, adquireix colors i tonalitats diferents i inclòs veritats o mentides, en funció del medi que la propagui. Això ens demostra la dificultat de transmissió de la realitat passada i la dificultat que tenen els historiadors, per triar entre la documentació disponible les veritats de les ficcions. Només els estudis contrastats basats en documentació de diverses procedència ens permeten disposar d'informació correcte dels fets passats. Aquest diari és una aportació més a l'estudi de l'època històrica en la que visqué el seu autor, no tant per l'anàlisi política, però si com a element important de contrast sociològic i de visió humana d'aquell o qualsevol altre conflicte armat.
Pels que coneixem el territori ens ajuda a veure des d'una altra perspectiva la Guerra del Francès del 1808-1814, que sempre l'hem observat a les nostres contrades, en el marc dels setges de Girona des de dintre cap enfora. Llegint aquests textos ho veiem des del punt de vista del que estava una mica més lluny, des de l'espai ocupat per les persones normals que fugien dels punts de conflicte, per tant més acostat a la gent corrent i menys a les heroïcitats.
Ubicació geogràfica
L'espai on es desenvolupa la història explicada per en Llorenç Vinyoles, tot i que esmenta altres indrets del seu entorn, podríem dir que compren la part de l'actual comarca de la Selva que començant a Brunyola, s'endinsa cap el nord entre les Guilleries i les muntanyes de les Serres fins als límits de la Garrotxa sota la serra de Finestres, incloent la vall del riu Ter que arriba fins a la ciutat de Girona i que avui pertany a la comarca del Gironès.
Es tracta d'un territori bàsicament rural, envoltat de muntanyes, apartat del camí ral que comunica Barcelona amb França, però suficientment a prop perquè sigui sensible als canvis que pateixen les poblacions directament afectades pel pas d'aquesta via de comunicació, ja que suposa un punt de refugi immediat de les persones que cerquen la seguretat de les regions muntanyoses, fugint dels punts militarment estratègics.
En aquells anys les vies de comunicació eren sensiblement diferents a les que tenim en l'actualitat, ja que es viatjava a peu, amb cavalleria o amb carros. Per això tenim que els enllaços entre les comarques gironines i la plana de Vic, en el cas dels carruatges es feien o be pel camí de Pruït, La Salut i les Planes, baixant per Sant Martí de Llémena i Sant Gregori o be per Sant Hilari i Santa Coloma de Farners i, en el cas de viatjar a peu o amb cavalleria s'utilitzava el camí que, a l'alçada de Riudellots, es desviava cap a l'oest en direcció Sant Martí Sapresa o de les Esposes, s'enfilava cap el cor de les Guilleries pel Roscall i arribava a Sant Hilari on enllaçava amb el que baixava cap a la plana osonenca.
La Cellera de Ter no deixava d'estar totalment allunyada dels llocs de pas de tropes, ja que per una banda tenia el camí que baixant de les Planes recollia el trànsit provinent d'Olot i de Vic, i al sud de la població veïna d'Anglès, el camí utilitzat pel pas de tropes a peu entre Vic i Girona. Amb tot, el tràfic de mercaderies entre Vic i Girona no era massa abundant, tal com es confirma en un document del Corregiment de Vic de l'any 1788, en que s'afirma que aquest camí és molt difícil de transformar en un camí carreter, però que seria útil pel transport de la llenya dels boscos. Segurament per això les valls d'Osor i del Ter i les muntanyes del voltant, era un lloc de refugi ideal per a les persones que fugien de la guerra, ja que no eren un lloc estratègic a nivell militar, a la vegada que per la seva orografia ideal per a les emboscades, no eren el lloc adient pel pas de tropes.
Marc Històric
Per entendre la situació del període de la guerra el francès del 1808 al 1814, ens hem de situar uns anys abans, en plena crisi de l'absolutisme borbònic, just a la Guerra Gran de l'any 1793, en que la monarquia borbònica espanyola, en una actitud contraria a la revolució francesa, esperonada per la defensa de l'honor dinàstic greument tacat per l'execució del Lluís XVI, obrí el camí que provocà la declaració de guerra de la Convenció Francesa.
En un primer moment d'aquella confrontació, no tant per la quantitat d'efectius militars destinats sinó per la feblesa militar francesa, els espanyols ocuparen els pobles rossellonesos de Sant Llorenç de Cerdans, Arles i Tuïr i rendiren les places de Prats de Molló, Bellaguarda, el fort dels Banys i pràcticament tot el Vallespir. Situació que durà poc ja que a l'any 1794, els francesos canviaren el sentit de la guerra i foragitaren els espanyols, ocupant la Cerdanya i l'Empordà, i prenen possessió dels castells de Sant Ferran a Figueres i la Ciutadella a Roses. França havia reforçat els seus efectius que triplicaven les forces espanyoles i per altra banda, es començava a notar una indecisió dels comandaments espanyols, sobretot a partir de la mort del general Ricardos. Això suposà la destrucció i ruïna de molts pobles de la frontera i l'èxode massiu de molta gent. Amb la mobilització dels miquelets catalans i la recuperació de l'exèrcit espanyol que guanyà en la batalla del Fluvià i recuperà la Cerdanya, es produí un equilibri que culminà amb la signatura del tractat de Basilea el 22 de juliol de 1795, en el que es constituí una aliança ofensiva i defensiva, sobretot per l'enemistat comuna envers Anglaterra.
Però tant important com els fets de la confrontació, és el caire marcadament ideològic que tingué aquesta guerra, ja que s'emmarcava en un enfrontament revolució – contrarevolució, en el que la trilogia "Déu, Rei i Pàtria" centre el discurs que es contraposà a "la génie de la liberté" que enaltiren els republicans francesos. Aquesta motivació no encaixà a Catalunya on es mantenia un sentiment anti-castellà, que feia difícil el reclutament de tropa, de tal manera que ambdós bàndols apel·laven al mateix patriotisme català per esperonar la població.
A partir d'aquí s'inicia una crisi més profunda de l'absolutisme borbònic, que esgotat econòmicament es veié obligat a incrementar notablement el seu endeutament, per mantenir els conflictes de la Gran Guerra primer i després les guerres contra Anglaterra en els anys de 1796 a 1801 i de 1805 a 1808, agreujat tot plegat pel bloqueig anglès que malmenà el comerç amb les colònies. Aquesta situació provocà un allunyament dels grups burgesos de la monarquia borbònica i un descontent general cada vegada més evident, tal i com reflecteix la dècima escrita pel caputxí Francesc de Sant Celoni, dedicada al rei Carles IV i a Maria Lluïsa:
"Al carro trünfal en què don Carlos y doña Lluïsa van a la bassa"
Estos dos que aquí veieu
són la ruïna d'Espanya,
ab Godoy, que los enganya,
per més que.ls alimineu;
encara que us hi cageu, com mereixen
per sos fets
y causar tants desfets,
com ab tots ells jo me cago;
"Així com pagueu vos pago",
als direu ab deu mil pets.
La situació a l'entorn immediat.
El testimoni de Llorenç Vinyoles no és únic, un any més tard d'haver escrit el llibre, el rector aleshores de la Cellera, Mn. Lluís Rovira, escrivia en el llibre de defuncions una nota que deixava constància de la situació en que es trobava aquest lloc, evidenciant les penalitats que sofrien els habitants de la població, així com les persones que hi cercaren refugi. Entre l'any 1809 i 1810 hi hagué un brot de pesta bubònica que fou el desencadenant de tanta mortalitat. Transcrivim a continuació el text íntegre conservat en el llibre tercer de defuncions, folis 291 i 292 de l'Arxiu Parroquial:
Nota per intel.ligència del Rts.Srs.Successors
"Acabat lo febrer del present any fou quasi del tot acabada, gràcies a Déu, la constel.lació, que, a concepte dels metges, era epidèmica. Per lo regular, no eren tan agudes les malalties, fins dels que moriren, que les més no se hagueren curat al haver-hi pogut haver metges, medicines, quietud i bon conduïment; però com tot hi faltà no és d'estranyar un estrago tan notable. Des de los últims de maig, fins a 19 de desembre en que atesa la ta gran abundància de malalts hi havia en totes les cases que ja no podien apartar-se la mitat de la gent determiní rebrer los francesos, los quals nos tractaren amb benignitat tingué es poble, fornidíssim de expatriats, un contínuo transtorn, perquè la més de les moltíssimes vegades, que la tropa francesa arriba a Anglès, durant la siti de Girona, hi vingueren 35 dies contínuos, lo últim dels quals fou lo citat dia 19 en que arribaren en esta; i sempre temerosos de que, a pesar de la viva resistència li feia el paisanatge, no arribaren en ésta (al no arribar-hi ja se atribueix a la piadosa ma del Senyor per intersessió de les santes Ànimes del purgatori, del qui és ell poble particularíssimament devot) se aparta-va tothom a la muntanya, fes lo temps que fes, a no ser los que ja quasi agonitzaven; pues qui no tenia amparo de algú caminava com podia, altres a cavall, i altres a muscle d'algun interessat, o benefactor. Ha estat tan universal esta constel.lació que no crec que hagen estat preservades divuit persones entre el poble i expatrialts; i tan en un mateix temps, que en moltes cases eren tots malalts, sens poder-se assistir lo un al altre, ni trobar que ho fes pagant. Si bé que en tot est temps no ha faltat el consol de sacerdots, havent arribat a ser en esta casa, encara que poca temporada, sis sacerdots curats, i tots promptes a socorrer les necessitats; però per anar-se emmalaltint los demés i aussentar-se luego de la parròquia, des de mig mes de novembre fins tot lo desembre, quedarem sols lo vicari, a les hores d'Anglès, Mn.Joan Brunsó, i jo el sacristà baix escrit, en mig de tan tropell, se'ns pagar-se'ns mai el contagi: no per propis mèrits, sinó per la misericòrdia de un Déu envers amb bé públic per no faltar el consol al poble; pues faltava tota esperança de lograr altre curat, si nosaltres haguéssem defallit.
Prodigiosa fou la mà del Senyor en donar-nos forces per suportar tan treball; pues sobre que la major part del dia lo havíem de passar per estes costes, fugint dels francesos se'ns poder-nos emplear en quasi res de nostre ministeri, era tanta la feina de portar Viàtics que molts mesos no baixaren de deu diaris, molts dies de 18, i algun, a lo menos arribar fins a 25; amb la circunstància que los més dels malalts eren per los masos i barraques de estes costes de Plantadís i part de la de Sant Amans.
Fins els últims d'octubre tots los difunts se enterraren en la cementiri de la Parròquia, a les hores emperò, veient que s'acabava d'omplir, i que no cessava gens la constel.lació, se determinà destinar pel cementiri dels forasters lo de Sant Just, i ple que fou est, beneí lo de Santa Margarida,( sens llicència de l'Ordinari) i se continuà enterrant-se allí los forasters, i pocs del Poble, posant-ne dos, tres i a vegades més a molts fossars, quasi tots los que se enterraren en lo cementiri de la Parròquial, fos gratis, o fossen forasters los poguerem acompanyar un sacerdot, bé que quasi tots se havien d'enterrar a la tarda: però dels que se enterraren en los dos altres cementiris, nosaltres curats en manera alguna poguérem acompanyar-hi cap; més cedí tots lo terratges al Mn. Miquel Verdaguer, Beneficiat i simple sacerdot; i est hi acompanyava solament als qui li pagaven el terratge. De aquí és, que quasi tots los forasters que se enterraren en est cementiri tenen la partida notada en aquests Manual perquè, conclós -lo enterro tenia cuidado pendre el nom a los parents; però dels difunts forasters enterrats en los dos altres cementiris, per més que l'Església ponderi la importància de venir-me a donar los noms, ho poguí lograr de molt pocs; com se veu amb les poques partides hi ha de forasters, i los molts cents, que, segons informes, se enterraren en dits cementiris.
Atès tan gran treball com teníem los pocs sacerdot que érem, i lo poc temps que teníem, espero que ningú dels successors estranyarà, que les partides se hagen posat tan succintes; pues en la minuta que anava prenent, no hi havia temps per notar més; ni en allargar-les en est manual ho he pogut suplir per faltar lo mateix; pues des del principis de gener al present tots los dies que no hagen estat festius, havem fet funerals en esta, o en Anglès, i los més dies, dos, de cos present, i honres cada un.
Advertesc que ningú dels difunts sobre notats sé que hage mort de mort violenta, sinó de malaltia natural. Ni sé altra en la parròquia que hage mort de mort violenta, sinó lo any pròxim passat, envers lo mes de juliol, que a un tal Rufi de Anglès, que fugin dels francesos, en vers esta població, lo atraparen a mig pla, i allí el mataren.
Si en lo successiu puc averiguar que algun de esta parròquia sia mort, i no sia notat son òbit (especialment si és cos, que de albat ja no importa tant, no dubto que n'hi ha molts i molts) ho aniré suplint.
I per ser verídic tot lo notat, fas lo present als 3 de setembre de 1810. Dr. Lluís Rovira, Pvre i sacristà"
(Segueix una llista de uns quatre cents vint-i-tres o vint-i-quatre anotats, si no recordo malament)
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat )
Jesús Bohigas