Dels dos fills, Joan-Jordi i Josep, del matrimoni Monsalvatje – Mulleres, ja hem vist que Joan-Jordi fou qui donà origen a la família que, per no confondre'ns, anomenem Carlicus. L’altre germà, en Josep, inicià una altra branca objecte, com l’altra d’estudi. Serà una família, però, dedicada a ocupacions industrials i, a les acaballes del segle XIX, banquers locals. Tant una, com l’altra de les famílies mai no han considerat que hi hagués cap parentiu entre elles.
Josep Monsalvatje Constans – Josepa Palou Coromina
Josep Monsalvatje Constants, l’any 1752 contragué matrimoni amb Josepa Palou Coromina, filla de Pau i Feliciana (ASE, M-VII, f.68).
Josep tenia l’ofici de Courer, el que es diu col·loquialment peroler.
Segons els capítols matrimonials, Josepa rebé un dot de 14 dobles, equivalents a 78 lliures i 8 sous; 4 tot seguit, amb mobiliari i les restants 10 dobles amb diner efectiu (ACO, notarials, G. Clapera, 1752, f.42/45).
Aquest dot quedà liquidat als dos anys, segons que consta per àpoca que atorgà Josep al seu sogre al març de 1754. Llavors, cap dels protagonistes tenia lletra i el rebut el firmà un dels testimonis (ACO, notarials, G. Clapera, 1754, f.73).
Jordi Monsalvatje Palou – Sabina Antiga Feixes
Un fill de Josep i Josepa, fou Jordi que s’esposà amb Sabina Antiga Feixes. En la partida matrimonial, Jordi figura com a faixaire, perxer i “taxer”. Tots oficis relacionats a la indústria tèxtil (ASE, M-VIII, f.34).
El seu sogre, l’Antiga, figurava de paraire, mitger i negociant. El comerciar s’escau al paraire que era un ofici que incloïa activitats molt diverses.
Josep Monsalvatje Antiga – Francisca Masoliver Castanys
Dos fills d’aquest matrimoni, Jordi i Joan, van continuar el negoci del pare, reconegut com a fabricant de faixes, principalment.
Jordi Monsalvatje Masoliver – Maria Rosa Soler de Morell Vaquer
Matrimoni amb dos fills, Francesc i Esteve, que foren de vida molt efímera. La mare premorí a l’últim fill.
Els dos gemans, Jordi i Joan, continuadors del negoci patern, com hem dit, s’establiren en societat amb el nom de “Monsalvatje Hermanos” en el qual admeteren –ens avancem en el temps- el fill gran de Jordi, Joan Monsalvatje Fossas, en qualitat de soci comandatari i apoderat (ACO, notarials, R . Malagrida núm. 171, 16.3.1869).
D’uns llibres de balanços que ens han arribat, llegim els seus fabricats. S’hi relacionen existències de faixes d’estam, “faixes sevillanes”, “faixes saragossanes”, llistades, samarretes, mocadors, gorros rodons (barretines?) i mitges. Una peça crida l’atenció: és un tapaboques de catorze pams. Tot i que hem vist usar aquesta peça (una bufanda fenomenal) no crec que llavors amidessin 2 metres i 80 centímetres.
El germà de Jordi , en Joan, estava a Barcelona on regia un comerç que hi tenien.
L’última anotació d’aquells llibres és de l’any 1871 quan es disolgué la societat per la mort de Jordi.
Jordi Monsalvatje Masoliver – Clara Fossas Costa
Als dos anys d’haver enviudat, Jordi contragué matrimoni en segones núpcies amb Clara Fossas Costa, natural de Ripoll, filla de Francesc que era adober i de Josepa (ASE, M-X, f.107, 4.6.1838). Tingueren tretze fills dels quals, però, només 6 arribaren a adults. La mortaldat infantil de l’època fa estremir.
Els germans Monsalvatje Fossas, doncs, foren: Joan (ASE, B-XXX, f.234), Ignàsia (ASE, B-XXXI, f.124), Dolors (ASE, B-XXXI, f.199), Francesc (ASE, B-XXXII, f.109), Josep (ASE, B-XXXII, f.265) i Maria Carme (ASE, B-XXXIII, f.131).
La gran diferència entre els germans Monsalvatje Fossas, és que Joan és el primogènit mentre que Francesc fou el novè fill del matrimoni del Jordi i Clara i, Josep, el desè. Això, naturalment produí una diferència tan gran en l’ordre dels negocis com en l’aspecte familiar. Quan Joan estava als 17 anys, Francesc en tenia 3 i Josep era un nen molt petit.
Joan Monsalvatje Fossas – Matilde Castanys Balat
Matrimoni amb tres fills: Jordi (ASE, B-34 f.136), Carme (ASE, B-35 f.174) i Virgínia (ASE, B-335 f.278).
Joan Monsalvatje Fossas – Ramona Fossas Serra
Joan contragué segones núpcies amb Ramona Fossas Serra (ASE, M-XII, f.251), amb dispensa per un parentiu llunyà, això que ocasionà que els fills portessin els mateixos cognoms que el pare. Una circumstància que havia fet suposar un error en la genealogia.
Els fills foren dues noies: Matilde i Manuela. Altres dos fills moriren prematurament.
Ignàsia Monsalvatje Fossas
L’any 1867, als 21 anys, es casà amb Eudald Artigues Tenas, de 35 anys i amb la professió de tintorer. El dot aportat per Ignàsia fou de 2.000 lliures per garantir les quals, Eudald i la seva mare hipotecaren béns radicats a Pobla de Lillet, població d’on provenien (ACO, notarials, R. Malagrida, 1867, f.28).
Eudald, endemés del seu treball de tintorer, inicià la seva família en la indústria de filats i gèneres de punt.
El 4 de novembre de 1886 envià una sol·licitud a l’Ajuntament amb la petició d’utilitzar com a pròpia la paret de la muralla des del punt anomenat La Porta del Sol fins a la torre núm. 4 de la pròpia muralla en la qual es recolzaria. Total eren 58 metres més 3,70 metres de xamfrà després de la torra. Aquesta petició fou acceptada i aprovada en la sessió del dia 11 d’aquell mateix mes (ACO, municipals, Permisos d’Obres).
En resultà una nau que, en el nostre temps, hi havia la secció de filatures de la casa Artigues.
Ara, cessada aquella indústria, tot aquell sector urbà ha estat modificat amb la construcció del Pont de la Creu sobre el Fluvià i amb els nous edificis que s’hi ha aixecat.
Dolors Monsalvatje Fossas
Als 24 anys, el 21 d’abril de 1872, professà al monestir de religioses Clarisses de la Divina Providència de Banyoles i prengué el nom de Sor Encarnació del Santíssim Sagrament.
La biografia de Dolors, guardada en l’arxiu de les Clarisses de Banyoles, ara passades al monestir d’Olot per haver tancat el de Banyoles, diu que fou filla de pares cristians i acabalats. Que el pare s’oposà sempre a la vocació de Dolors. El padre murió y si bien Dolores lo sintió mucho no obstante ello le facilitó el cumplimiento de sus deseos de entrar en el claustro que tanto anhelaba.
Ocupà el secretariat de la germana abadessa. Va fer els llibres comunitaris de Cor, perquè dibuixava i pintava lletres. Quan es preparava la fundació a Olot, emmalaltí i després de tres setmanes va morir vençuda pel tifus, el 4 d’octubre de 1888, festivitat de Sant Francesc d’Assís, el seu pare espiritual. Tenia 40 anys d’edat i acomplerts 16 de religiosa (ADP).
Carme Monsalvatje Fossas
El desembre de 1880 es casà amb Joan Marguí Esquena, fabricant de gènere de punt de Sant Esteve d’en Bas.
Marguí rebé del seu germà, Esteve, que acompanyava la seva mare en l’acte d'atorgar els capítols matrimonials, 10.400 pessetes de llegítima paterna i n’hi anticipà 500 com a porció de la materna que li correspondria en el seu dia. En pagament li féu entrega de l’heretat denominada Cuadró de Puigpardines. Joan es donà per ben pagat i renuncià a la llegítima materna a menys que la seva mare augmentés els seus cabals.
Carme rebé 14.300 pessetes de la part paterna. Ara, la seva mare, Clara, i el seu germà, Joan, representant la societat “Hijos de J. Monsalvatje ”, li donen dues calaixeres amb robes i vestits avaluats en 2500 pessetes. Els futurs esposos establiren una mútua sobrevivència de 20.000 pessetes (ACO, notarials, M. Maimó, 1880, núm.313, f.1064).
Carme morí als 66 anys, el 14 de maig de 1926 d’insuficiència cardíaca (Ajuntament de la Vall d’en Bas. Registre Civil. Òb. 1926, f.74).
Iglésias i Monsalvatje: Caixa de préstecs
L’any 1868 Jordi s’introdueix en un negoci que, per un llarg temps, caracteritzarà la família.
Amb Francesc Iglésias Carrera van constituir una societat per l’establiment d’una Caixa de préstecs per 5 anys amb les bases que, resumides, donem a continuació.
El nom serà ”Iglésias i Monsalvatje“ i serà suficient una sola firma. Jordi aporta 6000 escuts. Iglésias, el treball; podrà, però, aportar capital. Dels beneficis se’n deduirà un 6% pel capital i la resta es repartirà per iguals parts. Cas de sorgir diferències seguir l’amigable composició. Si ningú denuncia el termini de la societat s’entendrà prorrogada per 5 anys més.
Finida la societat es reintegrarien els capitals i en cas de pèrdues, Iglésias es comprometia a la indemnització, encara que no hagués aportat capital (ACO, notarials, M. Maimó, 1868, núm.250, f.755).
Jordi no veié acomplerts els 5 anys d’aquella caixa, perquè morí el 14 de març de 1871. Tenia 72 anys (ASE, Òb-XIII, f.198).
El testament de Jordi Monsalvatje Masoliver, atorgat el 27 de febrer de 1871 (que ja no pogué firmar pels impediments de la malaltia), reconeix haver rebut de la seva esposa 800 pessetes, ja casats, de les quals no havia fet mai rebut, i per això volia que la seva manifestació es tingués com una formal carta de pagament. Nombra marmessors a la seva esposa com a senyora i majora de la família, usufructuària de les parts de l’herència tocants als fills menors de 25 anys (Francesc, Josep, Dolors, i Ma. Carme). Estatueix que les 10.666 pessetes donades al seu fill Joan en casar-se amb Matilde Castanys no les porti a col·lació en l’import de l’herència. Per últim, llega a Clara, els valors d’Estat (deute al 3%) que pugen a 138.000 rals, equivalents a 34.500 pessetes (A.F. M. Maimó, 1871, f.197).
Clara Fossas, vda. de Jordi Monsalvatje, els seus fills Joan i Ignàsia, assistida pel seu marit, Eudald Artigues, obrant com hereva de la meitat dels béns relictes del seu difunt marit endemés de tutora dels fills menors de 25 anys, hereus de l’altra meitat de la societat “Monsalvatje Hermanos”, i dels procedents de l’altra societat per establir una caixa de préstecs amb Francesc Iglésias Carrera, formen l’inventari corresponent amb el resultat que, entre les dues societats, s’arriba a la quantitat de 168.163 pessetes (ACO, notarials, M. Maimó, núm.159).
Viuda e hijo de J. Monsalvatje
El juny d’aquell any 1871, Clara Fossas i el seu fill Joan, atorgaren poder a Joan Monsalvatje Masoliver, soci de “ Monsalvatje Hermanos”, per tal que en nom propi i en el de “Viuda e Hijo de J. Monsalvatje “ pogués cobrar i liquidar els comptes d’aquella societat (ACO, notarials, 1871, f.579).
Aquell mateix any quedà pagada la quantitat que el germà del difunt Jordi, tenia a la societat del dos germans (ACO, notarial,s M. Maimó, 1871, núm.186, f.577). Foren 29.375 pessetes.
Aquesta nova societat, “Vda. e Hijo de J. Monsalvatje”, s’acabava de constituir entre mare i fill per poder continuar la fabricació i venda de teixits i, també, altra classe d’indústria que creguessin convenient. Les aportacions foren 83.580 per part de Clara i 42. 500 pessetes per part de Joan. Un total, doncs, de 126.080 pessetes (A.F. notari M. Maimó, 1871, núm 188, f.583).
Ara en tots els comptes ja parlem de pessetes i no de rals, perquè ja s’havia fet la reforma monetària promoguda per Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda, durant la qual fou posada la pesseta com a unitat de compte, des del 1868.
Viuda e hijos de J. Monsalvatje
L’any 1877, a frec dels 25 anys, Francesc Monsalvatje, demanà entrar de soci en la societat que la seva mare i el seu germà regien des de la mort del seu pare. Hi fou admès i la societat la qual hagué d’introduir un petit canvi en la raó social amb el plural indispensable, així “Vda e Hijos de J. Monsalvatje “. L’aportació de Francesc fou de 21.975 ptes. (ACO, notarials, M. Maimó, núm.95, f.255/256).
La casa del carrer Fontanella
Joan Monsalvatje, amb força anterioritat, des de l’any 1871, fou establert en emfiteusi per part del seu propietari, Frederic Soler, en un tros de l’horta de Gou segons “Proyecto del contrato d'emfiteusi entre Federico Soler y Juan Monsalvatje Fossas, ambos de Olot”. Això perquè es tenia la idea de construir una casa-fàbrica en el termini de tres anys mitjançant el pagament d’un cens de 2 rals per cana quadrada cada any. L’import del cànon era de 327 pessetes i 79 cèntims i es pagava el mes d’octubre. El garantí la hipoteca del solar (ACO, notarials, M. Maimó núm.376, f.1152).
Aquest cens emfitèutic fou redimit per Joan Monsalvatje amb l’entrega de 5.000 pessetes en bitllets del Banc d’Espanya, salvat, encara el laudemi que pogués correspondre al senyor alodial, provinent del contracte emfitèutic (A.F. J. Matas, notari de Besalú, 27.9.1889).
La casa s’aixecà amb planta i dos pisos i àmplies golfes. Sense número, sembla que fou la primera del carrer que es dedicaria al jurisconsult Fontanella. Els seus afrontaments eren: a llevant, carrer Fluvià; a migdia, horta de Gou amb carrer projectat que va a ponent; a ponent, amb la resta de l’horta Gou i a nord, amb la casa i jardí de Benet Torà (ACO, notarials, M. Maimó, núm.121, f.401).
El carrer de Fontanella no s’obrí fins al final, a tocar el Fluvià, fins a l’acord de l’Ajuntament del 29 de setembre de 1893 (Notes històriques d’Olot, vol.III, p.39). El carrer Fluvià, llavors, passat a can Carlicus torcia i sortia al carrer Lorenzana d’avui. Per això l’adreça de la nova casa era al carrer Fluvià. Deu ésser per aquesta raó, que encara molts anys després, en temps de la nostra adolescència, els dos carrers, Fluvià i Fontanella, celebraven la seva festa el dia de Santa Anna.
Aquesta casa, assenyalada amb el número 6 del carrer de Fontanella, té un record de Clara Fossas a qui es deu la seva construcció. En els balcons que donen al carrer, el del mig, al seu centre, hi té un òvul voltat de volutes, amb les lletres C i M, que responen a Clara Monsalvatje, llavors que les dones prenien el cognom del marit.
Clara era de Ripoll, com ja hem dit. En casar-se amb Jordi Monsalvatje Masoliver –ell ho feia en segones núpcies– tenia 21 anys i portà al món 13 fills dels quals en moriren, de petits o joves, 6. Potser repetim quelcom d’aquesta dona i ho fem expressament, per honorar el seu record, perquè tot fa pensar que era una gran dona. Instruïda, intervingué en diversos aspectes en molts documents. La seva signatura, amb lletra clara i ben estilitzada anava acompanyada d’una rúbrica a l’estil de l’època, amb unes repetides ziga-zagues a l’inici, seguides d’un traç llarg i les volutes consegüents. Són petits detalls que són deduïts, és clar, de la documentació que hem vist i ens dóna la idea que Clara havia de ser una dona de gran presència i els seus fills avalen totes aquestes estimacions morals que en fem.
La indústria tèxtil
Des de l’any 1878, la societat “Vda e Hijos de J. Monsalvatje“ , havien arrendat, junt amb F. Iglésias Carrera, per cinc anys, la indústria instal·lada al molí d’en Compte, de Sant Joan les Fonts, proper, però, a Olot. L’arrendament s’havia escripturat el 19 de desembre de 1878 al preu de 12.000 rals de velló que en pagaven la meitat cada llogater. L’aigua del rec no donava per a treballar tota la maquinària llogada i es proposà partir-se la jornada a raó de 12 hores o bé partir-se la maquinària. Iglésias no contestà a cap de les propostes i per això els Monsalvatje van comunicar-li que el farien responsable de la quantitat del lloguer sense renunciar la via judicial si, lamentablement, es fes necessària (ACO, notarials, M. Maimó, 1878, núm.330, f.966/969).
Aquest molí d’en Compte té una llarga història com a centre tèxtil. Recordem, només, que quan hi hagué instal·lada la indústria dels senyors Antoni Roura, Esteve Fontcoberta i Pere Batlló, hi treballà, de molt joveneta, Lliberada Ferrarons.
Com que els problemes no venen mai sols, un altre contratemps va amoïnar a Iglésias i a Monsalvatje. Una maquinària que els hi havia venut una firma anglesa, Verleing i Cia., de Manchester, per fabricar teixits, en part resultà inservible, la caldera de vapor entre elles. Sabem que el requeriment que els perjudicats dirigiren als venedors, fou llegit als requerits que es donaren per assabentats. No en sabem el resultat final (ACO, notarials, M. Maimó, 1877, f.1070/1071).
Defunció de Clara Fossas
Clara Fossas morí el 12 de setembre de 1883. No havia fet testament i per això se seguí un abintestat en indivís entre els seus sis fills. Joan practicà un inventari dels béns relictes: un cadiratge usat, un llit de caoba, un de ferro, una calaixera, una taula, vaixella, bateria de cuina i altres elements del parament d’una casa (ACO, notarials, M. Maimó, f.669). El més important és que, per una ampliació d’aquest inventari, se’ns diu que, endemés, hi ha el pis on vivia Clara, al carrer Fluvià, amb el solar on s’hi edificà la casa –fàbrica gravada amb un cens emfitèutic de 327,90 ptes, segons escriptura del 23 d'octubre de 1871 (ACO, notarials, M. Maimó, 1884, f.105/113).
De l’herència de Clara n’eren hereus els sis germans Monsalvatje Fossas. Els béns relictes eren els mobles, el parament de la casa que ella havia fet construir en el, llavors, carrer Fluvià, i la suma de 35.000 pessetes procedents de l’últim balanç de la societat “Viuda e Hijos de J. Monsalvatje “. Els germans van acordar que la casa passés a propietat d’en Joan, por la circunstancia de ser el hermano primogénito, por el respeto y cariño que todos sus hermanos le tienen y para que continúen las cosas que fueron de sus padres. Van considerar, endemés, que la casa era el just valor que pertanyia a Joan en el fons hereditari de la mare. I si fos superior, li condonen l’excés i, cas de ser menor, Joan renuncia a cap posterior millora. Acte seguit, Joan entregà, del fons hereditari 15.000 pessetes a cada germà present (A.F. notari M. Maimó, núm.129). En quant a la germana Dolors, professa al monestir de religioses Clarisses de Banyoles, Joan es comprometé a liquidar la seva part. Sabem que acomplí aquest compromís el dia 23 de juliol de 1884, en el locutori del monestir de Clarisses de Banyoles, en presència de l’abadessa que acompanyava a la Dolors, Sor Encarnació del Santíssim Sagrament (A.F. notari Narcís Gay, de Banyoles).
La ciutat d’Osuna (Sevilla)
Jordi Monsalvatje Masoliver establí un comerç a la ciutat d’Osuna per a la venda dels seus manufacturats. Faixes, majorment. Sabem que el seu fill Francesc hi estigué una temporada, segons que raporta el Dr. Danés (Danés, 1950, p.299) Un altre fill seu; en Jordi, hi morí als 20 anys d’edat. De les nostres gestions telefòniques i epistolars al bisbat de Sevilla i a una de les parròquies de les tres que hi ha a Osuna, no han donat cap fruit tot i la primigènia amabilitat al nostre primer contacte.
La realitat d’aquest fet, però, queda documentada en un petit quadern escrit per un autor familiar anònim que aplega, ordenadament, els matrimonis, baptismes i òbits familiars a partir de 1806. El 16 de novembre de 1864, anota: Se fa saber com lo referit Jordi Monsalvatje sen ha passat de aquesta vida a laltre en Osuna, província de Sevilla.
Jordi havia nascut el 14 de setembre de 1844, fill de Jordi i Clara (ASE, B-XXXI, f.41).
Després de la mort de Jordi, Joan, el germà gran, estigué a Osuna per atendre aquell negoci. Però, Jordi, el pare, determinà de traspassar-lo i Joan ho pogué concretar amb Don Manuel Balenzuela Barsino, de Fuentes de Andalucía, per l’import de 28.606 rals pel valor de les existències i 6.900 rals per la instal·lació i el mobiliari, una total de 35.506 rals que, el dia 31 d’octubre de 1865, Balenzuela firmà debitori davant el notari d’Osuna, senyor Alonso Rodríguez., condicions totes elles que Jordi aprovà i ratificà amb aquella promesa tan ben formalitzada (ACO, notarials, P. Casabona, 1866/1867, núm.77, f.209).
La promesa de pagament, però, no fou atesa. Ja passat mig any, el 30 de març de 1868, Jordi donà poder al seu fill Joan perquè, representant-lo, gestionés la resolució de l’afer (ACO, notarials, M. Maimó, 1868, núm.101, f.309).
Abans, per si fos necessari, ja havia apoderat a un procurador, Don Alejandro García, veí d’Osuna, amb la mateixa finalitat (ACO, notarials, M. Maimó, 1868, núm.86, f.273).
No tenim notícia del resultat d’aquestes gestions. Queda, però, ben manifest, l’impuls comercial dels empresaris olotins a la meitat del segle XIX.
Hijos de Jorge Monsalvatje
El dos d'octubre de 1883, els germans Monsalvatje Fossas, Joan, Francesc i Josep, es constitueixen en societat regular col·lectiva amb el nom de “Hijos de Jorge Monsalvatje “ dedicada a la Banca per a durant 10 anys amb l’aportació de 5.000 pessetes cadascun dels socis, amb el total de 15.000 pessetes (ACO, notarials, M. Maimó, 1883, núm.231, f.697).
L’any 1905 tingué lloc l’obertura d’una sucursal a Girona i també a Figueres per donar més amplitud als negocis. El domicili a Girona seria en la casa pròpia de Francesc i Joan, al carrer Pujada del Pont de Pedra, cantonada Albareda. La casa principal continuaria essent la d’Olot i el capital no variava. Les operacions a la casa de Girona, començaren el gener de 1906. A Girona s’hi traslladà Francesc i a Figueres en Josep.
La firma “Viuda e Hijos de J. Monsalvatje“ quedà liquidada i els tres germans es dedicaren exclusivament a la banca. En aquesta línia es liquidaren els gèneres de llana, fil, cotó i seda que tenien en la casa núm. 1 del carrer de Clavaguera (actual Serra Ginesta) amb entrada per la Plaça Major, llavors, d’Alfons XII. La liquidació del gènere i venda de mobiliari, s’acomplí el 3 d’octubre de 1895 entre Monsalvatje i Ramon Pons Codina. Aquest fou el domicili de les oficines de la Banca Monsalvatje a Olot (ACO, notarials, Capdevila, 1895, f.2043).
“Hijos de J. Monsalvatje “ formaven part de d’Associació de banquers de Barcelona, societat que aplegava bancs de les quatre províncies catalanes i tenia per objecte la defensa dels seus interessos enfront a l’Administració i altres bancs (Cabana, 1976, p.288).
Relacions amb el Banc d’Espanya
Els Monsalvatje foren nomenats agents recaptadors de les contribucions directes confiades al Banc d’Espanya, en virtut dels convenis que es van celebrar amb el govern de Sa Majestat, que es recaptaven en els pobles que formaven les agències dels partits de Ribes i Olot.
Per això els nostres banquers olotins nomenaren agents als pobles d’aquests partits per ingressar els diners, contra entrega dels rebuts corresponents a “Hijos de J. Monsalvatje“ (ACO, notarials, M. Maimó, 1885, f.747).
La relació amb el Banco de España la palesen altres documents com és ara, els poders que Josep, el germà petit, atorgà a Joan i Francesc per poder-hi gestionar els contractes adients a la seva gestió. El document aquest es firmà pels tres germans Monsalvatje i les seves respectives esposes: Manuela Muchard Collboni, Ramona Fossas Serra i Virgínia Iglésias Balat (ACO, notarials, M. Maimó, 1886, f.303/304).
Una caixa d’estalvis
Els Monsalvatje van crear una Caixa d’Estalvis, iniciativa elogiada per la premsa local. Altamente laudable es la idea concebida y puesta en práctica por los señores Hijos de J. Monsalvatje cual es la creación de una caja de ahorros (...) altamente moralizadora (El Montsacopa 26, 6.1.1884, p.2). Aquesta caixa admetia imposicions des de 1 pesseta, els saldos rendien el 4% als vuit dies d’haver arribat a 10 pessetes i deixava de redituar des que es demanava la devolució. Els diumenges estava oberta de 10 a 1 per imposicions i reintegres.
Llana en rama
Tot i dedicar-se a la banca, els Monsalvatje sembla que sentiren enyorança del ram tèxtil a què havien estat dedicats. L’any 1890, els tres germans van entrar en una societat dedicada a la compra venda de llana en rama, junt amb els senyors Joaquim Vergés Llach i Joan Quintana Font, sota el nom “ Monsalvatje, Quintana i Vergés”, societat regular col·lectiva. El capital social era de 6.000 pessetes aportades per igual, això és, 2.000 els Monsalvatje, 2.000 Quintana i 2.000 Vergés. Segons necessitat es podria augmentar aquest capital però en parts iguals. Els Monsalvatje portarien la comptabilitat i la correspondència. El llibre d’esborrany el portarien els senyors Quintana i Vergés a cura dels quals aniria la compravenda.
Aquesta societat es constituí per una durada de dos anys, la qual, però, es consideraria prorrogada si ningú donava avís de voler-se retirar.
Si al fer balanç els resultats eren inferiors a un 6% es podia demanar la dissolució, encara que els altres socis continuessin, amb el reintegrament de la seva part, una vegada descomptats els saldos incobrables o dubtosos (ACO, notarials, R. Malagrida, 1890, f.609/613).
Aquesta societat estigué en actiu del 3 de juliol de 1890 al 30 de juny de 1892. La dissolució tingué lloc per motius econòmics perquè sempre hi hagué harmonia entre els socis i la seva liquidació fou d’acord de les tres parts. Els Monsalvatje es van cuidar de la liquidació sense cobrar-ne cap emolument (ACO, notarials, V. Capdevila, 1892, f.1048/1050).
Defunció de Joan Monsalvatje
El 30 de juliol de 1907 morí Joan Monsalvatje Fossas als 68 anys d’edat (El Deber 554, 2.8.1907). La partida de defunció del Registre Civil indica que la mort es produí per apoplexia cerebral. Deixava la seva segona esposa, Ramona Fossas Serra, i cinc fills: Jordi, Carme, Virgínia, Matilde i Manuela. Els gendres eren: Lluís Sacrest, Victorià Galí, i nora, Mercè Teruel.
Després d’aquesta defunció, “Hijos de J. Monsalvatje“ admeté com a socis a Lluís Sacrest Navarro, gendre de Joan, i Jordi Monsalvatje Castanys, el seu fill primogènit en el primer matrimoni. L’aportació de cada un d’ells fou de 5.000 pessetes així que el capital social passà a 20.000 pessetes.
Joan Monsalvatje fou un dels nombrosos promotors de Crédito Gerundense creat després del Banco de Gerona amb un capital escripturat de 20 milions de pessetes (40.000 accions de 500 pessetes) Joan Monsalvatje en subscrigué 500 accions. Aquesta societat estava domiciliada a la Plaça del Vi de Girona. L’any 1896 se’n practicà la liquidació i els accionistes pogueren cobrar el 45% de les seves aportacions (Clara, 1978).
Fi de la banca Monsalvatje
La firma “Hijos de J. Monsalvatje “, l’any 1920 fou absorbida pel Banc de Terrassa considerat, llavors, com un dels més potents de Catalunya.
El Banc de Terrassa, poderosa institució bancària, acaba de crear tres sucursals en aquesta província, que s’establiran a Girona, Figueres i a nostra ciutat, baix la base dels negocis bancaris que venien realitzant les cases C. Martínez Marsà, J. Ferran Galter i “Hijos de J. Monsalvatje “. Per la gerència d’aquesta ciutat han sigut designats D. Xavier Monsalvatje Iglésias i D. Joaquim de Careaga, gendre del nostre apreciat subscriptor D. Josep Monsalvatje (El Deber 1215, 22.3.1920).