La vall de Sant Aniol baixa en direcció sud des dels cims més alts de la línia divisòria amb el Vallespir, entre les serres encinglerades de Talaixà i del puig del Ferran, a ponent, i de Martanyà i Guitarriu, a llevant, formant espectaculars salts i engorjats. Al fons d'aquesta vall, tancada i plena d'encant, a l'origen del Llierca i en un lloc pràcticament abandonat, hi ha l'església de Sant Aniol.
L'origen del cenobi benedictí de Sant Aniol d'Aguja es situa tradicionalment en la destrucció del monestir de Santa Maria d'Arles del Vallespir per part dels Normands, el 858 o 859, que féu que alguns dels seus monjos, encapçalats per l'abat Racimir, marxessin cap a la zones més tranquil·les, instal·lant-se a la vall d'Aguja. Si be aquesta hipòtesi es basa únicament en la coincidència de noms de l'abat d'Arles i el del primer abat documentat de Sant Aniol d'Aguja.
El que és cert és que durant el tercer quart del segle IX, un petit grup de monjos benedictins, que tenien per abat Ricimir, es van instal·lar a les muntanyes sobre el riu Aguja, aixecaren una basílica dedicada a sant Aniol i començaren la colonització de terres ermes, moguts pel desig de servir Déu.
A l'any 871, Ricimir demanà al rei Carles el Calb la confirmació dels béns del seu monestir, els quals, havent estat guanyats a l'erm, eren terres fiscals. El monarca franc accedí a les peticions, atorgant un precepte del qual reconeixia com a propietat de Sant Aniol d'Aguja.
Tot i ésser molt gran, el domini territorial de Sant Aniol d'Aguja no era gaire beneficiós econòmicament, ja que abastava una zona muntanyenca poc fèrtil i en la que predominaven els boscos i erms. Aquest fet, al qual cal afegir el reduït nombre de monjos que formaven la comunitat, explica que aquesta no trigués a desaparèixer.
A l'any 899, la situació de Sant Aniol d'Aguja devia ser bastant dolenta, ja que el monarca franc Carles el Simple, confirmà aquell any, com a possessió de la seu de Girona la "cellam sancti Laurentii cum terris et vineis", la qual havia estat construïda per l'abat d'Aguja, Ricimir.
El gran buit documental que hi ha sobre Sant Aniol d'Aguja, que comprèn des del segle X al final del segle XIII, impedeix d'escriure amb exactitud el procés que seguí aquest monestir fins esdevenir parròquia, que és com apareix l' "ecclesia de Aguya" en les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona dels anys 1279 i 1280. Alguns entesos suposen que els monjos de Sant Aniol d'Aguja, marxaren a residir al monestir de Sant Llorenç de Sous, el qual esdevingué el més important de la zona a partir del segle XI, quan es desvinculà de la seu de Girona. L'esgésia de Sant Aniol esdevingué, en època indeterminada, parròquia dependent del monestir de Sous, l'abat del qual hi percebia els seus delmes.
No obstant això, les dades sobre "Sancti Andeoli de Aguga", com és esmentada en el "LLibre verd" del capítol gironí, l'any 1362, són escassísimes durant tota la baixa edat mitjana i l'època moderna. Únicament sabem que el rei Pere III de Catalunya- Aragó, el 1372, vengué el dret de bovatge d'aquesta parròquia, entre d'altres, per a afrontar les despeses de la guerra de Sardenya, i que, molt més tard, durant el segle XVII, Sant Aniol d'Aguja passà a dependre de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes.
Al començament del segle XIX, la situació de l'església era bona; tenia un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser, a més de l'altar major, en honor de sant Aniol, segons informa la visita pastoral realitzada l'any 1821 pel bisbe de Girona. Tanmateix, l'any 1851, data d'una nova visita del bisbe, l'esgésia havia empitjorat, potser a causa de la intensa actuació dels trabucaires en aquesta zona, entre els anys 1840 i 1850.
L'església de sant Aniol d'Aguja fou modificada en època posterior a la seva construcció. Tanmateix, conserva la planta primitiva i la reforma afecta únicament l'allargament de la nau per la banda de ponent. És un temple d'una sola nau, amb l'absis semicircular orientat a llevant. Exteriorment està decorat amb arcs i bandes llombardes que divideixen els arquets en grups de quatre. Està emplaçada en un gran bloc de pedra tosca, que ha estat excavat, en part artificialment, per formar-hi una mena de cripta, a la qual hom accedeix des de l'església per un passadís buidat a la roca.
Sant Aniol (Grup)
Com ens explica mossèn Emili Bohigas Vidal, cap els anys 1958- 1960 uns mossens de l’Alta Garrotxa vam fer una trobada a Sant Aniol d’Aguja. Abans d’entrar a l’Església hi havia un nínxol cobert amb teules i una làpida amb aquesta inscripció:
“En esta trista soledat
lo reverend Joan Sellas descansa
i que, a pesar de tanta penansa,
trenta anys de vicari ha estat.
De Riudaura natural,
aquí fou amortallat
lo dia 18 de febrer de 1881,
als 69 anys d’edat."
(Nota: Joan Sellas havia nascut el dia 26 d'agost de 1811, segons es pot llegir a la seva partida de baptisme: "Al vint-i-sis del mes d’agost de l’any mil vuit-cents onze, en les fonts baptismals de la parròquia de Santa Maria de la vila de Ridaura del present bisbat de Gerona, el Parroco baix firmant ha batejat a Joan, Francisco, Francesch, nat lo dia anterior, fill legítim de Patllari Sellas, treballador de dita parròquia y de Maria Serrat conjuge, net de part de pare de Pere Sellas treballador de la parròquia de Molló de dit bisbat, y de Margarida Gascos, cónjuge. Y de part de mare, net de Francisco Serrat, treballador de la parròquia de Sant Joan de las Abadessa, bisbat de Vic y de Rosa Xifré, conjuge. Son els padrins Joan Espígol Pagès y Margarida Pujolar y ... Santa Eularia, muller de Francesc Pujolar, tots habitants de dita parroquia de Ridaura.---- Per Jaume Albert, presbiter rector")
Informació extreta de "Catalunya Romànica - Vol. IV - La Garrotxa"
Mossèn Emili Bohigas i Vidal
Llibre de Baptismes de la Parròquia de Ridaura (1795-1851)
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)